miércoles, 28 de marzo de 2018

Lamento - Beyond the void, Nitro+Chiral (novel·la visual)

Lamento – Beyond the void, Nitro+Chiral. (Duració: 30-50 hores, llarga). Any de publicació: 2006. Llegida en la versió traduïda a l'anglès per fans.

Això crec que es farà força llarg i dur així que anem amb calma. Llegir aquesta novel·la visual ha estat, a moments entretinguda, no us ho negaré, però sobretot un cop molt bèstia a l'hora d'adonar-me que ja no puc llegir ignorant certes coses que em molesten moltíssim i que m'encantaria posar en algun lloc del blog força visible que la meva opinió canvia amb una rapidesa molt bèstia i que per aquest motiu qualsevol opinió que hagi escrit sobre alguna cosa no té perquè ser la meva opinió del producte en l'actualitat. Amb tot això vull dir que Lamento m'ha semblat una obra pèssima molts sentits però sobretot m'ha recordat que totes les novel·les visuals amb elements homosexuals masculins ressenyades al blog tenien problemes molt semblants (o pitjors) i en el seu moment no em va molestar i fins i tot recordo que DRAMAtical Murder, de la mateixa empresa, em va agradar força (ara només de recordar certes coses em fa riure que em pogués agradar...). Però el pitjor de tot és que fa no tant també vaig tenir una opinió positiva de No, thank you!! i ara mateix crec que tindria problemes amb el consentiment. En fi, si això té pinta que anirà per llarg no estic col·laborant així que serà millor que em centri d'una vegada en l'obra de la que us vinc a parlar. Vaig començar a llegir Lamento perquè em venia de gust llegir alguna novel·la visual diferent al que havia estat llegint, feia molt de temps des que llegia una amb protagonistes gays i sempre havia volgut llegir les altres obres de l'estudi Nitro+Chiral. El cert és que la que volia llegir i segueixo tenint intenció de llegir si algun dia publiquen la traducció és Sweet Pool (tot i que ara li tinc menys ganes, tot cal dir-ho) així que he anat allargant la lectura d'aquestes obres esperant aquesta traducció de la que més em cridava l'atenció de l'estudi però finalment em vaig decidir que era bona idea llegir Lamento, tenia bones crítiques (entre la poca gent que la coneix, òbviament) i no tenia mala pinta... El cert és que m'he trobat amb quelcom força dolent, però vaja, potser si l'hagués llegit fa un temps no l'hagués considerat plena de coses tan ridícules així que tampoc vull dir radicalment que no la llegiu, simplement jo l'he trobat molt dolenta.

Començant pel principi vull parlar-vos del món de la novel·la visual. El món pretén tenir la seva importància i se'ns presenta com un món ple de llegendes sobre criatures estranyes, habitat pels anomenat Ribika que són gats humanoides i amb uns poder força estranys. Probablement una de les coses més innecessàries del joc, que més m'ha frustrat i que simplement em sembla que no calia és la qüestió de que, si no recordo malament, molt al principi del joc ens informen que el món ha desaparegut gairebé completament les dones d'aquest món (gates humanoides s'entén), se suposa que l'explicació és una malaltia que està acabant amb la població de gats humanoides de forma alarmant i que, sense cap motiu aparent, afecta més a les femelles que als mascles. I jo em pregunto, feia falta prescindir de les dones d'aquesta manera? Hi havia una justificació per eliminar la meitat de la població d'aquest món? Perquè entenc que l'únic possible motiu que hi ha en aquest joc és la qüestió de l'homosexualitat que volen imposar al protagonista pel tipus de joc què és, però no crec que això justifiqui que et puguis desentendre completament d'un tema que, si vols tocar, crec que hauria de ser central ni que fos per la funció reproductiva (de nou, això és molt problemàtic) però em sembla quelcom força qüestionable posar això en una història i ignorar-ho gairebé completament. Perquè sí, es tracta tenim diverses frases, poc interessades en el tema, la veritat, per part del protagonista explicant una mica el context del món i com estan preocupats per la supervivència de l'especie. I a més tenim dos personatges femenins amb certa rellevància en el joc. Un dels dos que en teoria hauria de ser considerada positiva en el joc ja que té una relació mitjanament positiva amb un dels personatges porta una roba sense cap mena de sentit ni funcionalitat. El pitjor de tot és que el joc diu que fa fred i aquesta noia, que és una guerrera experta, porta un mallot amb el que encara no sé si són mitges fines i unes botes de tacó. De nou, si ens fixem en els detalls de la vestimenta dels personatges val a dir que en general no tenen cap sentit com és el cas de l'abundància de cinturons del Rai o certa trena que apareix al final del joc en un personatge on li fa tres voltes al coll i després encara li cau força llarga (vaig riure i se suposava que m'havia de prendre seriosament el disseny del personatge), però que l'únic personatge femení tingui un disseny que, o personalment crec que fins i tot es podria dir que la sexualitza o almenys no té cap tipus d'utilitat, no ajuda gaire. L'altre personatge femení que trobem és una prostituta ja que sembla que a part de l'altra noia, ser dona en aquest món implica o que t'utilitzin com a ventre perquè perpetuïs l'espècie o que et dediquis a la prostitució. El cert és que almenys el joc té la decència de presentar-te la història personal d'aquesta noia però no li dedica temps i gairebé no li dedica compassió a un tema força seriós com és la seva idea de llibertat, que de nou, és depriment que ens trobem amb tan poc interès per part del joc en aquest tema i que no s'explori quin tipus de món viu aquesta gent perquè una dona només se la valori en tant que tros de carn i per la seva funció reproductiva (guau, no sé de que em sona...). En qualsevol cas és un tema que tot i que no sigui important per la seva poca aparició i la poca atenció que li dediquen m'ofèn, sobretot per totes les implicacions que té. Dic això perquè estic molt farta que el yaoi, entreteniment per dones, sigui sense dones i quan aparegui una normalment sigui posada com enemiga de la parella, les fans es cabregin moltes vegades amb ella sense motius o simplement siguin les eternes absents (sempre recordaré al respecte d'això una antologia que anava precisament d'això, de les dones al yaoi, lamentablement els resultats de les històries no eren tan interessants com la premissa, però em segueix semblant una premissa interessant). Que l'opció d'aquest joc per justificar una mena d'homosexualitat “obligatòria” sigui eliminar la població femenina diu molt a favor de totes les teories que parlen del yaoi en els termes més negatius possibles com un escapisme de dones que senten que la seva condició de dones com quelcom que no volen recordar a les ficcions escapistes que consumeixen. Jo no estic del tot d'acord ni amb això ni amb l'altre extrem de l'argument (que serveix de reivindicació de la dona mitjançant relacions que poden ser equilibrades, sabem que el yaoi no fa això la majoria de casos) però que aquest joc opti per aquest enfocament em sembla, si més no, preocupant.
Passant a altres temes del món m'agradaria parlar-vos de la visió de l'homosexualitat en aquest món i la incoherència que he trobat al llarg de les rutes. En algun moment recordo haver llegit pensar al Konoe, el protagonista, que l'homosexualitat no era tan estranya precisament per la falta de dones (i de fet tenint en consideració que tota mini societat d'homes sense dones sempre es considera que tendeix a l'homosexualitat com a recurs per alliberar-se de l'impuls sexual seria l'enfocament més habitual). Tanmateix, si no recordo malament, a la ruta del Bardo i del Rai (de fet em sona que a la de l'Asato no feia el comentari per la qual cosa em va xocar molt el contrast a la ruta, de nou, no sé si és un error dels meus records ja que vaig jugar primer a aquesta ruta) ens trobem amb un Konoe que dubta de que sigui normal que estigui cobrint les seves necessitats sexuals amb un gat del seu mateix gènere i fins i tot crec que explicitava que no era del tot normal a la societat. I sí, o els meus records es confonen (que bé podria ser, no us dic que no) o això de crear una societat que tingués un sistema cultural no era el que més importava al joc. En relació amb això està la suposada absència de relacions sentimentals, de sentiments afectius o d'alguna cosa així que el joc menciona diverses vegades i que mai s'entreté en explicar que vol dir. S'entén que els tres personatges i el protagonista tinguin dificultats per entendre el que és l'amor o el sentir-se atret per algú per les condicions de vida que han tingut però més enllà d'aquests individus no s'entén gaire perquè implica tota la població i què vol dir exactament amb això.
Encara amb la construcció del món (he dit que es faria llarg...) tenim un dels poders més ridículs de l'existència que pensava que no tornaria a veure mai i que lamentablement he tornat a veure en aquesta novel·la visual. El poder de les cançons. Jo no sé si coneixeu un anime que es diu Mermaid Melody Pichi Pichi peach (pel bé de la vostra salut mental millor que no el conegueu) que és bàsicament un grup de “magical girls” o més aviat sirenes que allunyen cada capítol amb les seves cançons als enemics que bé sigui per la seva mala veu que els hi produeix mal de cap (sempre m'agradaven més les cançons dels dolents, que per cert també atacaven amb cançons) o per algun tipus de fenomen sense explicació no suportaven escoltar-les cantar. En aquest sentit, Lamento té batalles amb poders on un lluitador anomenat Tonga fa la seva feina mentre el Sanga “canta” per tal de donar-li poder. I entenc que potser si no coneixeu l'anime no us soni tan ridícul com a mi, però a mi això de cantar com a forma de lluita em segueix semblant un dels conceptes més ridículs que he llegit/vist. A tot això cal afegir que em va resultar una sorpresa molt poc agradable que el joc tingui una quantitat de batalles força considerable. De fet, el joc en alguns moments, i en tot el que és comú a les tres rutes, gairebé és només batalles contra enemics aleatoris que, personalment, no em van produir cap tipus d'interès. Però vaja, en això crec que el meu comentari no té gaire interès (com en tot suposo...) ja que les escenes d'acció normalment m'avorreixen així que entenc que si us agraden potser els hi trobeu més interès que jo, però com la novel·la visual està tan mal plantejada i té una estructura tan mal pensada, el cert és que dubto que en gaudiu gaire.

Així que sí, parlem del pitjor de la novel·la visual i el que ha fet que verdaderament m'hagi semblat molt dolenta, l'estructura. Reconec que sense aquest detall la història em seguiria semblant pèssima, problemàtica i en general molt poc recomanable però m'hagués entretingut molt més i hagués estat més interessada en el que succeïa a les rutes, així que si considero que és d'entre de les pitjors coses que té la novel·la visual. Amb això de l'estructura potser no acabeu d'entendre a que em refereixo i el meu problema no és el sistema de rutes ja que amb una quantitat considerable de novel·les visuals ja llegides no trobo que sigui especialment molest, el meu problema és un que m'estic trobant a massa novel·les visuals últimament i és el de la repetició. No té cap mena de sentit que arribi al final de qualsevol ruta que no sigui la primera i que hagi de passar el text ràpid perquè ja l'he llegit a la primera, no té sentit que hi hagi frases que hagi de llegir exactament iguals a cada ruta però canviada la veu del doblador del personatge o el nom a qui es refereix, segueix sense tenir cap sentit que cada ruta tingui la mateixa estructura, passi pels mateixos punts argumentals i que acabi amb la mateixa revelació final i lluita. Què vull dir amb això? Que jo vaig començant la ruta de l'Asato, em va semblar força dolenta però això anirem després, i després vaig començar a llegir la ruta del Rai i no m'esperava que hauria d'estar constantment passant text que ja havia llegit (per sort la novel·la visual ho permet fer de forma ràpida i detecta sense problemes totes les escenes curtes que ja has llegit) ja que hi havia moltes escenes repetides. Però no és només això, que ja ho trobo summament problemàtic ja que treu de tota la immersió que puguis tenir en una història que al final de la ruta, on se suposa que estàs en el clímax on es resolen tots els conflictes, puguis passar bona part del text perquè la lluita final sigui la mateixa i et revelin les mateixes coses, el problema està en que les escenes que no pots passar ràpid i que són diferents a cada ruta i que són en les quals, en teoria, coneixes la història personal del Ribika (gat humanoide, el nom que li dona el joc) i crees un vincle amb ell, són en moltes ocasions exactament iguals (el que deia, hi ha línies de diàleg que estic segura que he sentit dir exactament igual als tres personatges en les seves respectives rutes) i en les altres passen pels mateixos esdeveniments. Em refereixo en això últim que en tots tres casos tenim una escena sexual relacionada amb que estan en època de zel (tòpic d'històries d'animals humanoides al qual s'afegeix el tòpic específic dels gats humanoides que és l'herba gatera i els efectes excitants de la planta en els gats que el joc també conté), la visita al poble del protagonista, la visita a la biblioteca, la visita a un personatge per part del protagonista per buscar informació, certa qüestió relacionada amb la maledicció del protagonista i els seus efectes en els altres. Tota la història és comuna a totes les rutes en el mateix ordre per la qual cosa l'únic que pots intentar fixar-te i en que es diferencien les rutes, com ja he dit, és la relació romàntica que estableixes amb els personatges, tanmateix, aquesta també està molt basada en la coneixença del trauma dels tres personatges que, curiosament, es basa en el mateix i a més l'acompanya d'un dimoni. Això últim potser no ho enteneu si no heu llegit l'obra, potser ho considereu spoiler, però no crec que ho sigui gaire i simplement no és que em sembli una mala idea que hi hagi vincles entre rutes, això mateix és suficientment diferent perquè em pogués interessar pels personatges i les seves diferències, però en canvi, la història personal de cadascun, tot i que es viu diferent perquè si que tenen personalitats diferents, el cert és que es basa en el mateix i en el que jo anomeno “la bèstia que porten dins”, de forma còmica. I sí, això ho podeu considerar spoiler, però, de nou, no crec que et destrossi la història i si ho fa, ho sento, no et torno els diners... En fi, que la repetició real i la sensació de repetició que desprèn al llarg de les tres rutes es fa molt pesada i que en general em sembla que tot s'hagués arreglat força fàcil repartint la informació del final entre rutes, plantejant la batalla final diferent entre les rutes i potser les revelacions sobre la identitat del Konoe deixar-les només en una ruta que fos l'última que hagués de jugar el jugador, o jo que sé simplement pensant una mica, que sembla que la novel·la visual no en tingui gaires ganes, la veritat. Però vaja és que la història general, compartida per totes les rutes que explica tampoc és que sigui res que valgui la pena gaire, la veritat.
Amb això últim em refereixo a totes les revelacions d'identitats i del passat de cert personatge que se'ns revela al final i tota la història en sí en la que es veu involucrat el protagonista. Amb això primer he de dir que em va recordar molt a DRAMAtical Murder (obra posterior del mateix estudi i escriptora) que tot i que en el seu moment em va semblar original ara vist en la distància també em sembla una anada de l'olla difícil de creure. Dic això de les semblances per la qüestió de la identitat del Konoe que, de nou, no vull fer spoilers (així teniu el dubtós plaer de conèixer aquesta identitat tan interessant, amb ironia, si us plau) però diguem-ne que el joc es pren poques molèsties per fer-te creure o fer-te almenys més plausible tota la idea rocambolesca que apareix massa de sobte. D'altra banda, això cal afegir-li que el malvat del joc és ridícul, té frases ridícules de malvat de poca categoria a les quals el Konoe respon coses encara més ridícules i típiques com la importància dels llaços afectius, de la vida i blablabla. De debò, recordo que el primer cop que vaig arribar a l'escena final vaig riure moltíssim llegint la quantitat de burrades que deien, i les següents les vaig passar ràpid perquè era text ja llegit. I per acabar d'arrodonir un personatge tan perfecte, tenim un passat tràgic que, com tots els passats tràgics, té molt poc de justificació per tot el que farà després. En qualsevol cas, tot el que envolta al dolent em sembla ridícul, però en el que acaba reduint-se la història em sembla que tampoc val gaire la pena. En qualsevol cas com ja he dit abans la ressenya anava per llarg així que deixeu-me parlar de les rutes individualment tot i que ja us he parlat de com comparteixen més coses de les que m'agradaria.
Amb aquesta cara de no haver trencat mai un plat 



suposo que em va semblar simpàtic en un principi.
-Asato. Vaig començar la primera ruta del joc amb força ganes. És cert que la ruta comú ja m'havia desesperat força amb les batalles, les maneres que tenien de combatre i el poc que coneixem del món i com de malament se'ns expliquen algunes coses, però el cert és que l'Asato com a personatge em queia bé, els seus problemes de comunicar-se, les seves maneres en part infantils i com sembla preocupar-se pel Konoe des del principi van ser que em semblés que seria el personatge que millor em cauria, lamentablement tot i que el personatge segueix semblant-me agradable (de nou, no és cap model de construcció de personatge i més aviat em sembla força fluix) el cert és que la seva ruta em va semblar força dolenta. Sabeu de la meva predilecció per les trames sentimentals i normalment és el que més gaudeixo d'una obra, sobretot si és com aquesta i la part fantàstica/acció me la puc prendre tan poc seriosament, espero que la relació entre els dos, que a més se suposa que l'obra vol fer el suficientment bé per tal de que sentis empatia amb el drama al que es veuen abocats, ha de semblar-me interessant i m'ha de fer creure la manera en la que es desenvolupa la relació. I el cert és que tot i que en un principi estava molt interessada en veure'ls enamorat i com desenvolupaven els seus sentiments, la novel·la visual està molt més preocupada per a) la trama ridícula central que per sort o per desgràcia la vaig passar ràpida en les altres rutes ja que es repetia i b) el problema de l'Asato, un trauma que pel meu gust (com la resta de traumes dels altres dos) el Konoe el coneix massa tard, fent que el descobriment del problema i els dubtes sobre el seu comportament s'estenguin durant massa part de la trama i la seva relació no es desenvolupi tan bé com podria. Em sembla una llàstima perquè aquest tipus de personatge amable, bona persona em sol atraure i m'agrada quan estan ben desenvolupats, en aquest sentit potser és problemàtic que el protagonista el vegi com un nen i en certa manera no el consideri un igual a ell en aquest sentit, però precisament crec que això podria haver-se explotat més i deixar-se estar del problema del noi. O almenys enfocar el problema també en les inseguretats entre els dos, i ho intenten, però no em sembla que aconsegueixin fer gaire cosa.
Els cinturons, de veritat, algú m'ho explica?

-Rai. És el personatge que menys m'atreia del joc i sorprenentment és la ruta que més he gaudit. Probablement perquè en ser la segona ruta que llegia no m'havia de tragar tota l'estúpida història central i perquè ja no n'esperava res de bo la veritat, i el cert és que segueixo pensant que és molt problemàtica tant pel tipus de relació que tenen els dos (que et depreciïn contínuament i que acabis enamorat no pot ser bo, i que tot i que se suposi que és la seva manera de fer, que fins i tot quan està enamorat l'insulti “afectuosament” no em sembla gaire bona idea de relació) i a més el problema del Rai, que com us he dit abans comparteix la mateixa essència amb els altres dos però em sembla que aquest és el més exagerat ja que podríem dir que no té cura, el cert és que em sembla que tendeix una mica a pensar-se que es superarà amb el poder de l'amor, quan siguem sincers, si coneixes algú amb un problema semblant el més normal és allunyar-te ràpidament o portar-lo al psicòleg i ajudar-lo així. Suposo que al món de fantasia alternatiu no hi ha teràpies... Però vaja, almenys arriben a un acord curiós i sempre està la idea de voler-se allunyar del protagonista, també en altres casos que fan que almenys et creguis que no volen fer mal expressament. En fi, la qüestió és que a mi tots aquests problemes dels tres personatges que en part te'ls volen “cobrir” amb una explicació mig fantàstica en alguns casos o pseudo-psicològica (ja que sincerament trobem molt poc aprofundiment en aquest aspecte) no puc evitar veure'ls com metàfores de caràcters o justificacions per caràcters molt poc sans per mantenir una relació amb ells i simplement fan que tot plegat no hi hagi per on agafar-ho i em donin ganes d'oblidar-me completament de la novel·la visual, però segueixo pensant que potser és millor quedar-me amb les explicacions de la novel·la visual i així no odiar-ho profundament tot. Tanmateix, com us deia, el cert és que l'única ruta que mitjanament em va entretenir (que no considero que per això sigui bona, té el mèrit que em va fer passar una estona agradable, res més) així que us hauria de parlar precisament d'això, de com es desenvolupa la relació entre els dos, com els dos són incapaços d'acceptar que han creat un llaç afectiu l'un amb l'altre i que l'excusa de la relació sanga-tonga a vegades es fa repetitiva. De nou, no em sembla que sigui una relació gaire recomanable, i després tenim el tema del sexe amb el que tinc certs problemes, però em va semblar entretinguda de llegir i em va semblar molt entretingut veure si ja acceptaven d'una vegada que s'atreien mútuament. Suposo que té força a veure que tinc debilitat pels romanços basats en personatges que tarden molt en declarar que s'han enamorat. Però poc més.

-Bardo. Segueixo sense saber si aquesta ruta no em va agradar gaire perquè estava farta de la novel·la visual o perquè de nou, crec que els sentiments que puguin haver entre els dos queden supeditats al problema del Bardo, que si els dos anteriors em semblaven ridículs, aquest ja em sembla per tirar-me per la finestra. Vull dir, se'm fa molt difícil d'entendre com algú pot tenir enveja de certa qüestió, la decisió que pren és poc encertada, sens dubte, però és que simplement des del moment en que per fi ens expliquen del tot el seu problema va deixar gairebé d'interessar-me el personatge. De nou, no li tenia mania d'entrada, primer sembla que serà el típic que sempre està content i bromejant, i jo hagués agraït que es quedés en això, però no, tenia que venir el problema. En qualsevol cas em vaig creure molt poc la relació amb el Konoe i crec que en les escenes sexuals van ser de les que vaig tenir més problemes amb el consentiment. El problema amb tot això es redueix al de sempre en moltes obres amb contingut pornogràfic japoneses, que se suposa que tot i que el personatge passiu (un dels altres problemes de la novel·la visual, el protagonista es passiu i prou, no hi ha cap conversació sobre la posició que han de prendre i simplement succeeix) pugui dir que no i que pari a l'altre hem d'entendre que ho està gaudint i desitjant-ho. A més, tot i que la narrativa vol fer-nos creure que és així, sempre tenim el problema de que no pot acceptar que estigui gaudint sexualment. I com sempre sol passar en aquestes obres poques vegades inicia alguna acció, tot i que de tant en tant ho pot fer, el passiu normalment es deixa fer per l'altre membre de la parella que se suposa que té experiència prèvia o dots innats. I sincerament no ajuda que el Konoe sigui un tsundere i que ens trobem amb els típics moments amb frases per part de l'actiu que diu que ja no pararà quan estan enmig de l'acte, o que simplement el Konoe digui que no que no li agrada que pari, l'altre digui que no és veritat i que el Konoe li faci molta vergonya acceptar que és així. Sincerament, prefereixo representacions de sexe on els dos membres de la parella es sentin amb ganes de fer-ho, que comparteixin les possibles inseguretats que puguin tenir abans de fer-ho o qualsevol cosa abans d'aquest típic no és sí tan problemàtic. Parlant de tot això hi ha la qüestió dels finals dolents amb sexe inclòs (hi ha alguns on no hi ha sexe) que sincerament que em fan pensar en com de problemàtic és en el fons que estiguin pel pur fanservice i que se'ns mostrin violacions per part dels dimonis al Konoe, o fins i tot un final amb tentacles de per mig (mai és mal moment per posar tentacles de per mig si pots, suposo...). S'entén que està com a final dolent, però que tingui una escena llarga (no com els finals no sexuals) que l'escena tingui imatge recopilatòria i que fins i tot la puguis tornar a llegir en el menú d'escenes sexuals no deixa de tenir un component que es podria analitzar i arribar a conclusions com que ens agrada el morbo. A tot això l'escena obligatòria de sexe per la temporada de zel no deixa de semblar-me que el món seria un món millor si no haguessin de recórrer això per fer escenes sexuals on els dos membres de la parella tinguin ganes de follar i no tinguin gaires complexes al respecte.

En fi, passant ja aspectes fora de la historia vull parlar-vos una mica de la presentació. Ja us he parlat abans de com la roba de certs personatges o el cabell em semblen coses sense cap mena de sentit, així que no tornarem això i parlarem del dinamisme de les imatges i com em sembla quelcom força positiu a la novel·la visual. No és quelcom que no hagués vist abans, si no recordo malament SWANG SONG tenia un format semblant, però la qüestió és que la pantalla de la novel·la visual no té la típica distribució del text a sota amb capsa i les imatges a dalt sinó que varia constantment. Hi ha moltes escenes on el text està al mig i els personatges que parlen apareixen als costats, a vegades apareix la cara d'un personatge en un quadrat petit al centre, i la qüestió és que es van movent força el lloc on apareixen text i imatge, a vegades diria que les imatges gairebé tenen forma de vinyeta la manera en la que apareixen per com van sempre enquadrades sense ocupar tota la pantalla, però el cert és que sense ser res trencador almenys s'agraeix l'esforç de voler donar dinamisme.
L'Ost en general m'ha agradat força, la qual cosa està bé tenint en consideració la importància de les cançons, que cal dir que en moltes ocasions estan representades per melodies, però en algun moment hi ha un tatareig de la Itou Kanako, que també canta algunes de les cançons del joc, que acompanya força bé. Només hi havia un tema que em desconcertava molt perquè em sonava molt semblant al d'una novel·la visual que he jugat (Norn9, per si us interessa), quan probablement tampoc sigui tan semblant. En qualsevol cas us deixo l'opening que interpreta la cantant que us deia que a mi m'agrada força (de fet vaig començar fa molt de temps escoltant-la i no acabant-me d'agradar la seva veu però amb el pas del temps m'agrada força i ha interpretat bastants temes de novel·les visuals i animes així que us pot sonar alguna cosa) i un ending en el que ella també participa.




Resumint, el cert és que no m'ha agradat gaire la novel·la visual i crec que té masses coses imperdonables. Principalment, l'estructura que fa que les tres rutes comparteixin massa coses no col·labora a que t'interessis per les històries personals dels personatges, que, d'altra banda, també tenen certa similitud. A més que el món no tingui gaire nivell de construcció i que la història principal tingui revelacions que em resulten poc interessants i rebuscades no col·labora a la sensació de que l'obra no val gaire la pena. A més, d'afegir-li problemes típics de les obres amb contingut yaoi... Tanmateix, si us crida l'atenció potser us agradi més que a mi, he llegit diverses crítiques força positives i si us va agradar DRAMAtical Murder (l'única obra que he jugat de l'estudi a part d'aquesta) potser us agradi. Ja us dic en el seu moment em va agradar aquesta obra que us dic, però estic tan segura que si la llegís ara no m'agradaria gaire que vaja, crec que si que comparteixen alguna cosa. I vaja, si us agraden les novel·les visuals amb tocs BL no hi ha gaire diversitat així que suposo que li podeu donar un cop d'ull.

Fins aquí el meu avorriment.

No hay comentarios:

Publicar un comentario