lunes, 5 de febrero de 2018

Life is strange, Dotnod Entertainment (videojoc)

Life is strange, Dotnod Entertaintment. Año de publicación: 2015 (a lo largo del año el 2015). Perquè us feu una idea de la duració us dic que jo vaig tardar 17 hores en acabar-lo.


Tinc molts sentiments confosos amb aquest videojoc. No puc odiar-lo del tot perquè l'experiència de joc en general crec que no ha estat negativa del tot, crec que ha estat entretingut i ha estat molt a prop d'agradar-me però al final no puc evitar veure com tot en ell apel·la a coses que no em diuen gaire i que en general em sembla una història força buida d'institut. Correcta, amb personatges que és fàcil que acabis tenint cert afecte, fins i tot diria que amb idees interessants però que a l'hora de desenvolupar-les fracassa estrepitosament, sobretot quan arribem al final i a certa decisió on, en altres circumstàncies seria fàcil emocionar al jugador i és probable que en alguns ho hagi aconseguit però a mi en arribar aquest moment no vaig poder evitar pensar que si aquesta era la història que volien explicar-nos, si era aquesta reflexió a la que volien arribar podien haver fet moltes més coses per fer-la més efectiva. D'altra banda, en general tinc la sensació de que tot el que fa Life is strange és fàcil, vist moltes vegades i en general no aconsegueix aprofundir en res del que planteja. I sí, en part intenta apel·lar a certa cultura popular o generacional i a cert sector de la població i viure si no de referències almenys de reminiscències, però a mi no m'ha acabat de conquistar. De nou, no està malament jo l'he gaudit “jugant” però crec que es podria haver fet tantes coses molt millor del que es fan, que no puc evitar sentir-me decebuda.

Comencem pel principi amb la xorrada més gran que haig de dir sobre aquest videojoc. Sóc l'única que el nom li sembla un pel ridícul? Vull dir, sí, és un joc d'adolescents amb problemes de l'edat i d'altres de sobrenaturals, encara d'altres molt més complexos, però em segueix sonant ridícul, en un intent de fer quelcom profund i quedar-se a mitges. No sé, no crec que valgui la pena pensar-hi gaire, però suposo que seria fàcil fer una analogia entre títol i joc i dir que més o menys és la mateixa sensació, que intenta ser molt més del que és. I m'estic anant perillosament de tema però això em recorda certa escena del final en la que trenca amb el realisme, per dir-ho d'alguna manera i se'n va per un to experimental i, sincerament, per a mi fracassa estrepitosament. Primera per un problema de jugabilitat i derivat d'això les poques ganes que em van donar d'experimentar aquesta mena de realitat distorsionada i les seves implicacions, que val a dir que en la majoria d'escenaris eren molt evidents. Entenc que tot aquest passeig estrany vol fer-te recordar tot el que has viscut al joc per preparar-te i implicar-te més en la “difícil” decisió del final, però em va resultar força pobre l'intent d'implicar-te en aquesta mena d'exploració psicològica de certs assumptes. I precisament el que deia abans, em sembla una bona idea crec que podria haver funcionat fer una escena simbòlica d'aquest tipus i em sembla interessant el moment en el que es centra més en la Chloe i et revisa la seva conducta en el joc com la d'una noia egoista i en cert punt controladora, i ei, és una manera vàlida de veure el personatge, però és molt fàcil que et vinguin ganes de contradir l'escena i posicionar-te a favor de la Chloe. Però vaja, també us parla una jugadora que ha fet una partida molt enfocada a aquesta noia així que suposo que altres experiències no es sentiran tan properes al personatge. Però com deia, tot i que és interessant aquesta mena de repàs en un context no realista i més simbòlic per mi no aconsegueix esdevenir una escena impactant o almenys no tan com podria i com us he mencionat abans el tema de la jugabilitat serà millor que comencem per aquí.

La jugabilitat del joc és gairebé inexistent i sincerament, tant de bo ho fos del tot en alguns moments. Ens trobem amb un model de joc que tothom compara al de la companyia Telltalegame però que jo a falta d'haver jugat a cap joc de la companyia (ho tinc pendent) em recorda a les poques aventures gràfiques que vaig jugar abans de descobrir les novel·les visuals. Però en fi, aquesta és una història que ja us explicaré algun altre dia (spoiler: mai). El que vull dir amb això de que preferia que la jugabilitat es limités és que a moments em semblava molt forçada, no em molesta haver de caminar per l'escenari per familiaritzar-me amb els personatges i l'entorn i participar-hi d'alguna manera però en general hi ha moments que una es pregunta què coi has de fer i l'experiència es torna més aviat frustrant. Dic això perquè al joc l'importa ben poc la mena de “puzzles” que has de resoldre o les situacions que has d'idear i en general a la mínima que tardava en trobar la solució em sentia més frustrada que una altra cosa. Amb això vull dir que sent un joc on gairebé sembla més que passegem per una sèrie, a la mínima que li toca ser més videojoc la cosa no acaba de funcionar del tot. En el tros d'abans que parlava que era menys realista hi ha un moment en el que toca fer un recorregut on has de sortejar els vigilants, amb ajuda del teu poder i enmig d'un escenari força fosc, que sincerament, em sobrava molt. Entenc que pot ser interessant explorar la indefensió de les dues adolescents que s'estan enfrontant a coses que són molt més gran que elles i entre adults dels quals és difícil refiar-se però fer-ho en aquest tipus de jugabilitat és frustrant, no aporta res i fins i tot no permet ni tan sols fixar-te en qui t'està perseguint, apareixen diferents personatges i és impossible fixar-te si el que vols és passar de pantalla ja que el tipus de joc que t'exigeix és aquest. I això em recorda el problema que veig en molts videojocs de no incitar-te a explorar el territori. Amb això em refereixo a que en molts casos et diuen frases tipus “ràpid anem-nos-en d'aquí” o “has d'anar a tal lloc” i la tendència és fer cas i ignorar el camí, però el cert és que normalment hi ha coses a fer pel camí, i a vegades són rellevants així que no estaria de més incitar a explorar, però vaja, seré jo que em sento massa condicionada per les ordres dels videojocs. A més això em fa pensar en com sempre he pensat que en els videojocs que et deixen explorar massa i tenen història sempre hi ha la possibilitat de saltar-te parts de la història i de fet aquí passa, no coses importants però no deixa de ser frustrant deixar-se alguna cosa sense fer o saber per pur desconeixement (sobretot quan veus al recompte de decisions al final que hi ha una acció que no has fet per pur desconeixement).
I després tenim el tema de les decisions i el de tornar enrere en el temps que tampoc m'acaben de convèncer. Primer de tot la idea de fer un joc on no para de dir que les decisions són molt importants quan pots canviar en gairebé tots els moments la teva decisió per experimentar l'altra, encara que no sigui a llarg termini, no m'acaba de convèncer. És cert que en un principi sí que vaig sentir la tensió de fer qualsevol cosa i en el moment de veure la papallona i el “aquesta decisió tindrà conseqüències” era fàcil sentir la paranoia però a mesura que vas avançant en el joc és fàcil adonar-se que en el fons la pretesa llibertat del jugador és molt minsa i que en moltes ocasions són més decisions afectives que una altra cosa. Amb això vull dir que la decisió té més importància en la teva relació amb el joc que no pas en el joc en sí que no variarà tant però que te'l farà sentir més personal. No em sembla un mal enfocament, però haver de llegir el missatge d'advertència arriba a ser una mica ridícul, sobretot quan es tracta de coses com regar una planta. Però vaja, sí, se'm va morir la planta, conseqüències va tenir, sens dubte. En qualsevol cas, la qüestió és que el poder de rebobinar fa que tot plegat no tingui gaire importància o no sembli tenir-la i treu tensió. D'altra banda, he de reconèixer que a vegades si rebobinava forces vegades, el joc de tant en tant feia coses rares i em tocava tornar a l'anterior punt guardat així que era més frustrant que una altre cosa. A favor del poder cal dir que de tant en tant té alguna solució a problemes que és força interessant i que a vegades crea “puzzles” interessants, per exemple, va haver un en el que et tenies que quedar dintre d'una habitació rebobinar i així podies obrir-la des de dins que no vaig caure (és a dir vaig acabar usant una guia) però em va resultar curiós i en aquest sentit crec que aquest poder podria haver-se explotat per més coses que jo que sé, salvar a l'Alyssa (crec que es deia així) de que li tiressin coses.
Una altra cosa que em sembla rellevant comentar sobre la jugabilitat, i que en part em sembla problemàtica, és la xafarderia constant de la que t'obliga ser partícip aquest joc. Cal dir que almenys és conscient i a moments no para de dir de la protagonista que es fica on no la demanen però em segueix semblant problemàtic que la manera de conèixer els personatges sigui investigant les seves habitacions i pertinències. Em va semblar particularment exagerat amb la situació de la Kate i amb la Dana (crec que es deia), a la segona almenys tenen la decència de fer que s'enfadi amb tu si li mires certa cosa i et toqui rebobinar (la qual cosa no arregla la base de l'assumpte en el fons...), però el cas de la Kate em sembla encara més rellevant perquè que puguis o no evitar certa acció dependrà exclusivament de que hagis estat xafarder. I, sincerament, aquesta idea del joc que interessar-se en algú consisteixi en registrar la seva habitació no deixa de ser força problemàtica o si més no pensada des de les convencions del videojoc.

Però en fi, serà millor que passi d'una vegada a la història de la Max... En fi, se'm fa difícil començar per alguna banda però crec que serà millor començar pel que a mi personalment més m'ha interessat d'aquest joc i que en teoria el joc semblaria que estar més interessat també: la relació entre la Max i la Chloe. Tant si l'interpretes com un romanç i decideixes opcions que s'enfoquen a aquesta opció com si prefereixes veure-la com a amistat només el cas és que el videojoc s'esforça molt en crear complicitat entre les noies, en veure com superen la distància i com intenten ajudar-se en tot moment i el cas és que he estat molt a punt de creure'm la seva relació però el cas és que no he pogut del tot. I creieu-me que en el meu cas sóc la primera en emparellar-les i des del principi vaig tenir certes simpaties per la Chloe per la seva manera de ser que tot i que és força problemàtica (egoista, s'enfada per no res, impulsiva...) és fàcil comprendre-la, però no em va ser suficient perquè el joc tenia un ritme estrany. Amb això em refereixo que en un principi semblaria que vol fer un exercici de plasmar la quotidianitat del institut però mai s'hi queden prou estona i el que els interessa és sempre la part més de “suspens” i la sobrenatural. I em sona fins i tot que vaig llegir en algun lloc que els creadors definien que eren històries de suspens sobrenatural el que volien fer i aquí és on definitivament em perden. Sincerament, a mi tant els poders de la Max com sobretot el “suspens” del joc m'interessaven molt poc, i el que volia més, i que de nou, semblaria ser important en el joc però alhora no li deixa suficient espai són les relacions humanes. Com deia abans, el final només té sentit si ho pensem així, si ens creiem que l'important en aquest videojoc era recuperar la relació amb la teva millor amiga i gaudir al màxim el temps juntes, tenim diferents escenes al llarg del joc que volen ser simplement això i per a mi funcionen, ara bé, tota la intriga del joc i el fer funcions de quelcom semblant a un “detectiu” no para de desviar-te l'atenció cap a altres coses i quan arribes al final, almenys a mi, no podia evitar pensar que si volien fer quelcom tan obvi i típic per solucionar el poder de la Max (no em direu que no és típica la idea de l'abús de poders, veritat?) podien haver-ho enfocat des del principi a això i no a trobar el gran “dolent” de la història. Però d'això deixeu-me parlar després que encara tinc que tornar a la decisió final i els meus problemes amb aquesta.
La decisió final és terriblement manipuladora perquè ho fa tot perquè no puguis escollir, vull dir, sí, jo vaig escollir la opció que el joc considera com a dolenta però de seguida vaig veure que passava si escollia l'altra que és la que el joc vol que escolleixis i s'esforça en fer-la acabar amb sentit. I, sincerament, ja no és qüestió de sentir-se frustrada per la injustícia que és el que pretén el joc que també, sinó que si volien fer això, volien que el joc acabés sent això em sobren moltes coses i podrien haver fet una experiència molt més basada en la relació entre les dues i en l'acceptació d'allò inevitable que sembla que volien fer amb aquest final... No sé, em sembla que tal i com està plantejada la decisió final surt del no-res tot i que tingui sentit. Però en fi dono voltes sobre el final.
Tornem al tema del “dolent” i de buscar qui és el culpable de totes les desgràcies del joc (excepte les alteracions de la natura...). Des del final del capítol 2 vaig saber qui seria el dolent, no vaig triar en conseqüència i tinc molta curiositat per saber que passa si ho fas però no crec que sigui gaire diferent (ho acabo de confirmar i no, no ho és). Però el cas és que és molt evident per no voler ser-ho així que en aquest sentit va ser fàcil que em sentís decebuda i satisfeta amb la resolució. No sé si us passa però quan imagino el “dolent” i encerto sento una mena de contradicció interna en la qual estic contenta d'haver encertat i decebuda de que fos tan fàcil i no m'hagin sorprès. Seré rara, però en el meu cas em passa i en aquest cas en particular les motivacions del dolent són diguem-ne que de dolent extravagant típic si té sentit. El cas és que en general amb tot el joc tinc la mateixa sensació, tots els personatges són estereotips amb potes però almenys tenen la decència de donar-lis una volta encara que sigui la volta més esperada i per tant segueixin sent estereotips però almenys amb certa “profunditat”. Moltes cometes a aquesta paraula perquè tenim casos molt obvis com el de la Victoria on tenim el cas típic de la popular que en el fons és bona gent o el del padastre de la Chloe on també ens trobem amb el típic intransigent i obsessionat amb la seguretat i amb una capa més al personatge que, de nou, l'hem vist milions de vegades. I suposo que en aquest sentit és on Life is Strange no ha aconseguit conquistar-me que en tot moment es basa en estereotips de personalitats i en personatges que gairebé semblen formats d'idees preconcebudes en altres llocs, i sí, almenys tenim aquest “grau de profundització” que fa que no siguin personatges d'una capa però això només els fa de dues i no els converteix en personatges gaire complexos. Ara bé, com deia abans tot i que sóc incapaç d'ignorar el que a mi em semblen errors imperdonables no puc evitar haver sentit cert afecte per aquests personatges que alhora em semblen mal desenvolupats. Com el cas de la Kate, que és un dels altres personatges amb els quals no vaig poder evitar sentir cert afecte i tenia la necessitat de que no li passés res dolent i tal, però alhora no puc evitar això, pensar que com a personatge no és la gran cosa, es toca molt per sobre tota la seva situació i bé, almenys el joc té la decència de no oblidar-ho immediatament i després tot i que no sigui tan rellevant segueix tenint certa importància.
Un altre punt a comentar sobre el videojoc suposo que és la música. En aquest aspecte si estic força satisfeta hi ha diverses cançons que em semblen prou bones i sobretot la cançó del principi que em sembla que crea un bon ambient per la resta del joc, sobretot amb les imatges de la noia escoltant música enmig de l'institut, és la que més gravada se m'ha quedat. D'altres també m'han agradat força i les he tornades a escoltar després de jugar però no us sabria dir en quina escena sonen. Sobre les peces instrumentals he de dir que la melodia de guitarra de la pantalla d'inici és de les que conviden a jugar cosa que sempre agraeixo, o almenys a mi em sembla força atractiva. I recordo que de tant en tant el joc tenia alguna peça que col·laborava a posar-te tens en certes situacions, la més obvia suposo que la de les decisions. Sobre el disseny dels personatges he de dir que a vegades es veia un pel estrany o només sóc jo la que li ha semblat? No sé, en general està bé i no em queixo però de tant en tant hi havia algun personatge que es veia estrany o aquesta era la meva sensació, potser siguin només sensacions meves, el més probable.

En fi, estic segura que m'he deixat moltes coses que havia pensat en dir però poc més se m'ocorre ara mateix així que millor acabo aquí que m'enrotllo massa com de costum. Com he dit al principi no he quedat del tot contenta amb Life is Strange i en general he tingut la sensació de que podria haver estat quelcom més interessant si s'hagués enfocat més en els personatges i no s'haguessin construït a base d'arquetips però el cert és que no puc negar que m'ho he passat força bé jugant al joc i que alhora, tot i que tinc problemes amb els personatges, alguns m'han caigut bé la qual cosa no té sentit, però sí, he sentit simpaties per certs personatges així que alguna cosa ha aconseguit. Així que no, no trobo que aquest joc sigui la gran meravella que alguns pensen però no m'importaria jugar a la seva preqüela que sortirà a finals d'agost el seu primer episodi (potser quan publiqui això ja ha sortit, qui sap) i vaja si us crida l'atenció us animo a jugar al primer episodi d'aquesta que us ressenyo està gratuït a steam i si us interessa sempre podeu comprar la resta (a les rebaixes de steam ha baixat força de preu així que ja sabeu). En qualsevol cas, no m'ha convençut però té coses interessants i m'ha entretingut. A més de que la parella Max – Chloe li guardo cert afecte.

Fins aquí el meu avorriment.


No hay comentarios:

Publicar un comentario