jueves, 26 de octubre de 2017

Y ahora, a estudiar, Ras Alghae Proyectos (novel·la visual)

Y ahora, a estudiar, Ras Alghae Proyectos. (La versió ressenyada és la 1.29.).

Aquesta ressenya és un pel diferent ja que us vinc a ressenyar quelcom que no acostumo a fer, una novel·la visual feta en castellà i que encara està a mitges. Sincerament, sempre tinc problemes amb la idea de ressenyar coses que no estan acabades ja que no sé fins a quin punt es pot dir alguna cosa amb propietat, i després està la qüestió de llegir en castellà una novel·la visual. D'acord, sé que això últim no hauria de resultar quelcom tan estrany, però fa molts anys des l'últim cop que en vaig llegir una en castellà i mai n'havia llegit cap que fos original en castellà (és quelcom que sempre havia pensat que seria bona idea, de la mateixa manera que sempre vull llegir més originals en anglès i mai no trobo el moment). En qualsevol cas, vaig trobar aquesta novel·la visual de pura casualitat i després vaig acabar comunicant-me amb l'autor de l'obra la qual cosa em sembla força curiosa. I el cert és que en general, ha estat una lectura entretinguda, i tot i que a mi no m'acabi de fer el pes, crec que podria triomfar entre determinat públic.

Comencem  per les coses que em molesten a mi personalment, com ésser amb una notable quantitat de prejudicis i així espero acabar tot això amb certa visió positiva. En fi, entrant pel més obvi tinc problemes amb la manera que gran quantitat de novel·les visuals no produïdes a Japó opten per utilitzar tots els tòpics de la vida d'institut idealitzada que veiem en qualsevol novel·la visual japonesa sense gaire inspiració. Hi ha una part de mi que vol ser dolenta i directament dir-vos que aquesta novel·la visual precisament fa això i que no era necessari, però l'altra pot veure que tal i com està estructurada, la importància dels dos clubs en el joc i com l'activitat en aquests clubs és una part important de la quotidianitat que se'ns mostra era més fàcil per fer aquest tipus d'obra tirar de convencions i situar-la en el típic institut japonès. Tot i que val a dir que no és el cas del tot ja que ens trobem amb una escola d'elit esportiva, però fins i tot això és habitual trobar-ho en obres d'aquest tipus.
Probablement el nom de l'escola Gakuen Mendoza em sembla simptomàtic d'aquesta barreja que se'm fa molt estranya de tota la novel·la visual. De nou, recordeu que això és pur prejudici per la meva part, però crec que val la pena que us ho comenti. Se'm fa molt estrany llegir una novel·la visual que sé que està escrita originalment en castellà utilitzant honorífics, situada al Japó i comentant els tòpics típics de novel·la visual però alhora usant-los... Sobre això últim, la utilització dels tòpics ens trobem amb una novel·la visual basada en l'estructura harem de tota la vida amb un noi com a protagonista que va coneixent noies que, qui més qui menys, és fàcil veure que acabaran anant totes a per ell. En aquesta versió he de dir que crec que encara sabem poc de les dues adultes (la mestra i la que regeix el dormitori per estudiants) però en canvi les altres tres companyes de classe, depenent de les decisions i si ens enfoquem més o menys en elles, és fàcil veure que ja estan completament pendents del protagonista. Però de nou, no crec que sigui del tot negatiu la quantitat de coses que utilitza heretades de novel·les visuals típiques ja que almenys la quotidianitat entre amics que representa (amb dos nois inclosos en el grup d'amics que normalment només està una noia amb ells, però ja parlaré d'això més endavant, suposo) és agradable, és fàcil de creure pel tipus de bromes que fan entre ells i per com sempre estan dient xorrades amb un llenguatge molt quotidià que acompanya força bé al tipus d'escena.

Així que, permeteu-me el desordre i deixeu-me fer un excurs sobre com està escrita la novel·la visual. Abans de posar-me a dir certes qüestions, que de nou, a mi personalment m'han pogut molestar vull que us torni a quedar clar que estic molt acostumada a llegir novel·les visuals en anglès, un idioma que si bé tinc un domini suficient per entendre'l no crec que em senti el suficientment capacitada com per parlar-vos a nivell d'estil dels problemes que tingui, en canvi aquesta novel·la visual que us ressenyo està en castellà i el cert és que hi han qüestions que se m'han fet molt estranyes de llegir. Deixant les coses clares d'entrades la novel·la visual està escrita de forma molt correcta a nivell gramatical/ortogràfic i tot i que es tracti d'un projecte no comercial no tingueu por de trobar-vos un desastre, és perfectament llegible i està ben escrita. Ara bé, el problema que tinc jo amb l'escriptura és com la narració del protagonista se'm feia molt estranya de llegir. Primer de tot he de dir que crec que això no és culpa de la novel·la visual en sí, el gènere tendeix a tenir aquest tipus d'escriptura on el protagonista comenta les accions i normalment té una línia de pensament que serveix de narració en moltes ocasions i que té una exploració psicològica bàsica i amb el que es podria dir una narrativització (si això té sentit) dels sentiments del personatge. Sé que no m'explico, sé que sona estrany però el que vull dir amb això és que gairebé sembla que el personatge li toca sentir-se així i per tant t'ho explica més que fer-te sentir a través dels propis pensaments o paraules que utilitzi com flueix aquest tipus d'emocions. Però de nou, crec que això és un defecte del tipus de narració que impera en les novel·les visuals i que jo m'hi he fixat perquè l'estava llegint en un llenguatge proper més que perquè sigui especialment greu en aquesta així que ignoreu tot això. Tanmateix, jo no ho puc ignorar i a això se li afegeix com la manera de pensar del protagonista és terriblement “artificial”, que de nou, segueixo dient que això és probable que passi a la majoria de novel·les visuals i que aquesta m'ha fet veure-ho amb claredat per la proximitat del llenguatge, em refereixo a que qualsevol frase que pensa és quelcom expressat amb la major correcció possible i amb les paraules més complicades o més cultes que se us puguin venir a la ment. I sí, el protagonista és un pel pedant o almenys és l'intel·ligent del grup i li agrada expressar el seu coneixement, i veiem com utilitza certes paraules no tan habituals en les seves converses habituals i és part del personatge, no em queixo d'això ja que és part del que el constitueix, del que em queixo és de llegir un fil de pensament tan estructurat i que decideix posar la paraula més culta possible arribant a moment que potser es pot fer carregós. D'acord, no arriba a tant i com us deia abans, en general el text es llegeix bé i l'única cosa que se'm fa difícil d'entendre és l'abundància de punts suspensiu. És a dir, jo utilitzo una quantitat ingent de punts suspensius de tant en tant, però en aquesta obra hi ha moments on els punts suspensius apareixen a llocs que no tenen cap mena de sentit, abans de començar una frase, per exemple. I vull entendre que és un recurs més gràfic que una altra cosa per separar frases com podrien ser la línia de punts que ocupa tota la línia però no crec que sigui necessari tant de punt suspensiu i en certa manera diria que no afavoreix la lectura.

Però tornant a la trama en sí, com us deia abans, ens trobem amb la quotidianitat de l'institut idealitzada amb protagonisme de les activitats de clubs. Si he de dir alguna cosa a favor dels clubs és que sobretot el club de ciències està molt ben documentat i és molt curiós trobar-te una novel·la visual que et plantegi unes pràctiques de laboratori de biologia que sonen força creïbles amb molt tecnicismes curiosos d'aprendre (dic això des del profund desconeixement que tinc jo en aquest tipus de coneixement però m'ha semblat curiós). I pel que fa al de vòlei potser abusa una mica de la típica sort del protagonista i del talent natural que és quelcom que no acaba d'agradar-me en qualsevol narrativa d'esports però vaja, almenys és agradable de llegir en general i entretingut de seguir.
Pel que fa a la interacció de personatges és on personalment tinc més problemes. Com us deia abans, el grup principal que seguim més en aquesta primera versió són els dos nois, el protagonista i la Reiko. De tant en tant s'afegeixen altres personatges i tinc la sensació que a mesura que avanci la novel·la visual potser hi ha més escenes on altres personatges s'hi afegeixen amb ells, però tenim un gruix d'escenes entre els quatre fent-se bromes i en general un ambient agradable de llegir si no fos perquè bona part de les interaccions dels personatges acaba reduint-se a certs tòpics i sobretot a la repetició de l'escena amb múltiples variacions i situacions de l'Akihiko fent del típic pervertit de torn, dient la típica xorrada relacionada amb qualsevol activitat sexual i tots enfadant-se dient que és un pervertit. O el que és el mateix, el protagonista trobant-se en una situació “compromesa” en la qual el fa quedar com un “pervertit” i la noia de torn, sobretot la Reiko, dient-li de nou, què és un pervertit. Primer de tot m'avorreix moltíssim aquest tipus d'interacció i em sembla molt problemàtica pel que representa, el típic personatge de l'amic pervertit em sembla simptomàtic de com la majoria de personatges protagonistes queden un graó per sobre d'aquest ja que sempre que estan en la situació compromesa ho fan sense voler, i no van tan desesperats per les noies i precisament per això totes els hi van al darrere. I ho he vist massa cops i em segueix semblant avorrit, però ja us dic si us agrada aquest tipus d'interacció és probable que gaudiu llegint. Després està l'altre tema que és el de com usa alguns tòpics de manera conscient però no per això alliberant-se dels mateixos. Tenim la típica escena de la noia buscant les revistes porno a l'habitació del noi (quantes vegades l'hem vist? Segur que massa...) però actualitzada ja que qui coi té revistes porno en l'era digital? Ningú, només al Japó potser té més sentit perquè almenys si m'haig de fiar de les newletter de CDJapan hi ha un mercat de revistes pseudo-pornogràfiques. En qualsevol cas, aquesta escena acaba en fracàs, la de la cerca de revistes em refereixo, amb la qual cosa ni que sigui per l'efecte de novetat suposo que està bé, però no us preocupeu després teniu una escena on el pobre protagonista es troba que el seu amic pervertit li ha deixat obert el porno al seu ordinador i la noia ho malinterpreta, perquè clar, ell que és un pobre innocent no és capaç de dir-li absolutament res i òbviament ella se n'alegra perquè així s'assegura que el protagonista és un noi amb necessitats sexuals i el de sempre... En qualsevol cas, l'altre moment que em va fer gràcia és com els protagonista comentava després d'un comentari d'algun amic que deia que la Reiko seria bona esposa per com cuinava o no sé què, com n'era de masclista tota la idea de que s'esperés que les dones fossin les que cuinessin, i com ell planejava aprendre a cuinar ni que fos per necessitat, i bé, tot això està molt bé i sóc la primera que està a favor de desmuntar tòpics com el moment de la noia portant el menjar, però vaja si l'escena del bento es repeteix fins a la sacietat sent la noia la que el fa i tal, no sé fins a quin punt m'haig de creure tot això. I sí em trobo amb un joc que en general conforma rols de gènere i de sexualitat típics d'aquest tipus d'obra on s'espera unes coses dels homes i altres de les dones, de nou, no sé si aquest tipus de comentari mitjanament conscient d'alguns dels problemes que presenta la idealització de la vida quotidiana dels eroge on el protagonista es guanya els afectes de totes les noies de l'institut és gaire escaient, la veritat. De tota manera agraeixo l'intent de denuncia, simplement crec que la novel·la visual segueix tenint tòpics força problemàtics en aquest sentit.
En particular relacionat amb tot això que us explico, i sóc conscient que en un tipus d'obra com l'eroge parla de temes de gènere és sempre posar-se a protestar sobre evidències, trobem l'única escena sexual de tot el joc en aquesta versió que us ressenyo que podem veure en dos variacions, que es tracta d'una masturbació femenina. I sí, és meravellós veure a dones masturbar-se a la ficció perquè sí, les dones tenim sexualitat. El problema és quan la masturbació es mostra com un espectacle, ho veiem des d'una perspectiva vouyerista, es cau en el tòpic francament perillós que la sexualitat de la dona ha de ser escandalosa, explosiva i visible per l'home i a més s'insinua que la noia que veiem s'està masturbant en relació a algú i és fàcil imaginar en relació a qui podria ser... Sincerament, entenc que l'escena hi és perquè el joc vol tenir contingut pornogràfic i no hi tinc cap problema però és d'aquest tipus d'escena amb contingut sexual que realment no té cap tipus de sentit sí t'hi poses a pensar-hi una mica, la veritat, sobretot considerant que tenen habitacions pròpies on poder-se masturbar i es van al lavabo comunitari, una cosa és que havent acabat de masturbar-se fossin, però per masturbar-se tenint un lloc íntim anar-se a un que no ho és? I a sobre posar-se a cridar/parlar sobre la seva fantasia en veu alta? Simplement és d'aquestes coses que donen que pensar, sobretot en relació a les representacions de masturbació masculines, veritat que mai heu vist a una noia espiant/veient per casualitat com es masturba un noi cridant a ple pulmó com vol més i més? El més probable és que no, he vist coses semblants al yaoi en obres on conserven rol passiu-actiu amb tot el problema que això comporta, però normalment la masturbació masculina és necessitat i comuna, la femenina és espectacle i extraordinària a més de relacionar-la normalment amb l'afectivitat. En aquest sentit és on trobo problemàtica tota l'escena, però de nou, no crec que sigui una cosa exclusiva de la novel·la visual que us ressenyo, és quelcom freqüent al gènere.

Passant pel que fa a aspecte gràfic diguem-ne que és funcional. Sens dubte, no és el millor de la novel·la visual, suposo que està fet amb algun creador que té models de personatges pre-establerts o alguna cosa així perquè tothom té rastres de roba/cos semblants, però no crec que us molesti gaire, i com us deia abans, tot i que jo tinc problemes amb com està escrita l'obra, crec que en general supleix força els gràfics i no crec que siguin un problema a no ser que sigueu d'aquesta gent que valora els gràfics per sobre de la història, ho trobo respectable, simplement alerto. En qualsevol cas, em va cridar molt l'atenció que els segments de la ruta del club de ciències tinguin fotografies com a fons, i apareguin també fotografies dels diferents tipus d'objectes que s'utilitzen i el cert és que contrasta a vegades amb els altres fons d'altres estils així que tot i que es fa estrany de veure em sembla curiós. Sobre la música hi ha un poti-poti de músiques extretes d'altres obres i alguna fins i tot pròpia segons tinc entès així que és difícil de valorar  però en general és agradable de sentir.

En fi, passant a altres qüestions més agradables com us deia, crec que la novel·la visual és força entretinguda, si us agraden més que a mi la quotidianitat amb escenes mig picants i els típics tòpics de comèdia ecchi és probable que la gaudiu més que jo i no està malament del tot. I com us deia abans, crec que val la pena que m'enrotlli una mica més amb els personatges i l'estructura de rutes un pel estranya que té l'obra.
Sobre l'estructura ens trobem amb dos decisions claus la de quin club vols participar i si vols o no ajudar a estudiar a la Reiko, tanmateix això fa que hagis de passar-te el joc un mínim de quatre vegades ja que la decisió de la Reiko influeix el no o el sí diferent en els dos clubs. D'altra banda, diguem-ne que des de la ruta esportiva et pots centrar més en la Nozomi i així aconseguir certes cgs. Dic això perquè vaig tenir un moment de dubte existencial de com nassos podia trobar certes imatges, però no crec que us passi, d'altra banda no recordo des de quina ruta de les dues pots assabentar-te també dels problemes de l'Ayako tot i que de moment encara no sabem gran cosa de ningú. A tot això cal afegir-li que el joc té una quantitat considerable de decisions la qual cosa és força positiva per tots aquells de vosaltres que us agradi jugar més que llegir les novel·les visuals i que tingueu la sensació jugant a novel·les visuals que en massa ocasions tendeixen a tenir molt poques decisions i les enyoreu. No és exactament el meu cas, i a mi a vegades moltes decisions em molesten per com a vegades implica que has de tornar enrere moltes vegades per decidir el contrari, però en aquest cas en concret m'ha semblat entretingut provar diversos resultats i algunes decisions són relacionades amb coneixement científics i m'han semblat força simpàtiques. En teoria el joc es desenvoluparà de tal forma que les rutes no seran gaire tancades, de tal forma que podràs lligar amb diverses noies independentment de si has triat un dels dos clubs, però de moment tot i que veiem que per exemple la Reiko està a totes bandes, encara no s'ha desenvolupat el suficient l'obra per veure-ho del tot, tinc certa curiositat això que no descarto que un cop acabada la jugui sencera.
Passant a la qüestió de personatges, personalment no sóc gaire fan del protagonista. Em sembla el típic protagonista d'aquest tipus d'obra amb l'estereotip de l'intel·ligent de per mig, vull dir, em sembla un pel exagerada la deferència que té l'obra amb el seu protagonista, per dir-ho d'alguna manera, ja que tothom l'admira en el fons, totes les noies li van al darrere, té gran intel·ligència i a sobre se li donen bé els esports sense haver-ne practicat en la vida. A tot això, a sobre cal afegir-li una característica que em molesta força, que és també típica en protagonistes d'eroge, que és com en afers de noies no s'assabenta de res(però molt bèstia, que se li posen a lligar de forma claríssima i encara dubta...) i a sobre és també el típic noi que sempre vol fer allò correcte la qual cosa implica que sempre s'enfada amb l'Akihiko si diu alguna insinuació sexual, s'enfada o es reprimeix si pensa sexualment d'alguna cosa... Però com us dic, aquí estic parlant-vos, com sempre, des del meu punt de vista que no m'ha caigut simpàtic el noi, res més. A part d'això suposo que és el típic protagonista d'eroge que està perquè el lector/jugador es senti identificat amb ell per com no és el típic noi que seria popular i en canvi ho resulta i tothom està per ell.
Sobre l'Akihiko no cal que us parli per com em sembla l'estereotip amb potes del noi pervertit i l'altre amic que ara no recordo com es diu crec que queda més desdibuixat i funciona millor quan estan en el grup d'amics fent conyes.
La Reiko per mi s'ha convertit en la noia principal per com està per totes bandes, com us deia abans, i diguem-ne que és de les poques que en aquesta versió coneixem força. És la típica noia que sempre està animada però té les seves inseguretats i és la que més participa en la dinàmica de dir-li als nois que són pervertits i això em cansa moltíssim. També em cansa força que ja s'han vist alguns moments de gelosia molt típics però a part d'això doncs és simpàtica, m'agrada més quan està fent conyes i conversacions quotidianes i no entra en dinàmiques que he vist massa vegades i que no fan més que repetir rols de gènere que em cansen i em molesten, i poc més.
La Imai em va semblar de bones a primeres la que més m'interessava perquè sempre tendeixo a tenir certa simpatia pels personatges estranys/asocials. En aquest cas, crec que tampoc se'ns ha deixat a veure grans coses d'elles però està la qüestió del contacte que tinc curiositat per veure com es resoldrà, i després les conversacions pseudo-filosòfiques que de tant en tant té amb el protagonista. En això últim he de dir que a vegades arribaven a qüestions un pel òbvies, però he llegit coses molt pitjors i en general crec que eren agradables de llegir. També em sembla interessant el contrast que només veiem cap al final de la noia en un entorn més social i amb amics tot i que la manera en que el protagonista ens repeteix una vegada i una altra com té els seus prejudicis de la gent i de sobte es sorprèn certes coses i la insistència de la sorpresa a vegades, pel meu gust, era massa...
L'altra noia estudiant, la Nozomi, tampoc crec que s'hagi arribat a desenvolupar gaire i he de reconèixer que tota la història de que sembla una sirena nedant em va semblar un pel exagerada, però és fàcil de perdonar, suposo. Sobre ella com a persona crec que té un insta-love molt bèstia pel protagonista, o alguna cosa semblant, ja que si bé amb la Reiko veiem com tenen constantment conversacions i amb l'Imai comparteixen club i interessos, la Nozomi abans de que ni tan sols hagi parlat amb ell s'insinua que ja té interès en ell i per les seves accions sembla que això sigui així. Així que en fi, poc sabem a part de que està interessada en ell i neda bé, suposo que té alguna escena curiosa com la que l'ensenya a jugar vòlei a la piscina, però de nou, poc més, i com en els altres casos tot això ho dic perquè és una versió inacabada de l'obra, òbviament els personatges evolucionaran o tindran més desenvolupament però l'obra no està acabada.
De les altres dues dones crec que encara no en sabem gaire cosa. La professora protagonitza un moment tens en relació a la Reiko però a part d'això es veu com una persona amable i poc més i de l'Ayako se'ns mostren les preocupacions i insatisfaccions però poc més, tinc curiositat per veure com pot evolucionar però de nou, em segueix semblant que la deferència i interès que tenen amb el protagonista és en fi, el típic d'eroge, res més.

Resumint, potser he sonat força negativa a la ressenya, no era la meva intenció o no del tot ja que si bé jo no l'he acabat de gaudir i tinc els meus problemes amb certes situacions que presenta, valoro el treball que hi ha al darrere d'una obra com aquesta feta per una sola persona i crec que, de moment, el resultat és força correcte. Com dic, no és original però fa bon ús dels tòpics habituals així que si us agraden aquest tipus d'obra seria una bona idea donar-li un cop d'ull ja que no és habitual trobar obres fetes en castellà i amb una quotidianitat força entretinguda de llegir. En qualsevol cas, el cert és que cada cop que arribes a un final surt un missatge de l'autor i una última escena on et diuen que a partir d'aquí les coses es començaran a posar intenses i el cert és que és una bona manera de despertar la curiositat així que almenys m'ha deixat amb cert interès per saber que passa, així que com us deia abans en algun moment, potser quan s'acabi del tot la jugui sencera.

Fins aquí el meu avorriment.

No hay comentarios:

Publicar un comentario