lunes, 25 de septiembre de 2017

Roland Barthes por Roland Barthes, Roland Barthes (llibre)

Roland Barthes por Roland Barthes, de Roland Barthes (visca la repetició). 186 pàgines. Any de publicació: 1975.

Una altra autobiografia més rara que l'anterior i de la que tindreu ressenya curta i dispersa. Barthes és un personatge amb el que he tingut molts contactes parcials. Vull dir, he llegit molts fragments d'obres seves, m'han mencionat la mort de l'autor molts cops, i sembla que en l'àmbit de la teoria/crítica literària està per totes bandes i no hi ha manera d'escapar de la seva influència. O aquesta és la impressió que tinc ja que de debò que aquest bon home està a totes bandes, va parlar de temes massa diversos i sincerament tinc molta curiositat per llegir algun dels seus llibres (mitologies, especialment em crida molt bèstia), però poques ganes ja que estic molt gandula últimament. La qüestió és que aquest llibre en concret del que us vull parlar és una autobiografia que podria ser gairebé qualsevol cosa, llegir-la en anglès no ha ajudat gaire a que entengués gaire ja que el llibre és força complex de tant en tant i ens trobem amb un seguit de fragments que poden parlar sobre qualsevol cosa. Com experiència és interessant, no us dic que no i com tot a la vida hi ha algun moment interessant en els fragments, però sens dubte si voleu saber de la vida d'aquest senyor no és el vostre llibre, o almenys si per vida enteneu la seqüència d'esdeveniments explicada cronològicament i els esdeveniments han de tenir algun tipus de rellevància ja que precisament el llibre va d'això, de pensar sobre com és crea el jo mitjançant l'escriptura, problemes del llenguatge típics d'occident al segle XX i reflexions sobre qüestions lingüístiques que probablement et perdis en l'intent de llegir-les, o això crec recordar, ja que de nou, tinc un record molt difús d'aquest llibre i no ajuda gaire l'idioma o el moment en el que el vaig llegir així que m'encantaria deixar-ho aquí però crec que hauria d'esforçar-me una mica més.

Com us deia el llibre està escrit en fragments, de nou, no recordo si estaven numerats o no, si recordo que estaven espaiats, i també recordo les fotografies. La qüestió de les fotografies de la infància tenen la seva rellevància en la construcció d'aquest jo per paraules ja que són una mena de solució a la infància com a període no del tot “escrit” o “lingüístic” o alguna cosa així si no recordo malament i no deixa de semblar-me curiós. D'altra banda els fragments en general poden anar de qualsevol cosa però crec recordar que hi havia molta insistència en tornar sobre l'escriptura mateixa que al cap i a la fi és el tema preferit de la literatura i vaja, és igual, no tornem sobre això perquè és l'excusa perfecte per no dir res, tornar a la revolució francesa per enèsima vegada i a Flaubert, i a Mallarme i... En fi, fins i tot jo m'avorreixo d'escriure aquestes coses així que no valdrà la pena, que per dir coses que sé a mitges no val la pena, la qüestió és que com us deia dels fragments no recordo absolutament res (o molt poc) excepte un que em va impactar brutalment sense que tingui cap mena de rellevància i probablement sigui una de les coses més banals. I permeteu-me que us deixi amb la intriga ridícula de sobre què anava el fragment per fer un excurs completament innecessari sobre com em fascina el tema de com la gent recorda els llibres i com a vegades, si ens basem només en el record o en el que ens ha semblat rellevant sembla que llegim llibres diferents i ara vindria la justificació/idea de perquè escric en aquest blog ressenyes, però sincerament, com us deia abans, fins i tot jo em canso de mi mateixa donant-me motius de perquè coi escric ressenyes en un blog si constantment penso que no hauria de fer-ho, que no tinc res a dir sobre el que ressenyo (o almenys res interessant) i que una part de mi a vegades pensa que millor que ningú llegís això i l'altra publica entrades... En fi, la xorrada gran què és la vida, suposo. El que us deia, el fragment que em va fer empatitzar moltíssim, em va fer molta gràcia i que sigui probablement l'únic que recordo del llibre és un que parla sobre el piano i la digitació. O déu meu si algú aquí ha tocat el piano o qualsevol instrument que no sigui la flauta dolça a l'escola (tot i que també aplica) sap la punyetera tortura què és la digitació. Vull dir, estic segura que hi haurà molta gent que no hagi tingut aquest problema però com algú que odia que li restringeixin la seva llibertat (no, és conya) en els meus intents de tocar algun instrument sempre he odiat la digitació, no hi havia manera de recordar certes seqüències i simplement em sentia del tot incompatible amb l'obligació d'utilitzar cert dit en certa tecla. I sí, va arribar un moment que vaig entendre que certes partitures esdevenien molt més fàcils si et posaven cert moviment de dits programat, fins i tot recordo haver practicat cert moviment no habitual per mi, però segueixo sentint (després de força anys sense tocar res) certa frustració en relació a la digitació. La qüestió és que tot això ho comparteix en certa manera Barthes o almenys té el meravellós moment en el que diu que ell mai podria ser un professional del piano perquè no li agradava el moment en que els seus dits actuaven de forma mecànica i deixaven de triar a cada moment on es posicionaven lliurement. I sincerament, la manera en la que ho deia em sembla un meravellós intent d'excusa a l'hora de tocar un instrument així que ja sabeu, llegiu el llibre. No, és conya i a més aprofitava per reflexionar sobre certa manera d'actuar sense pensar si no recordo malament però que comencés amb quelcom que sentia tan proper em va fer molta gràcia.

Resumint, no ha estat malament llegir-lo, tampoc m'ha emocionat gaire. Està bé, és curiós, entenc perquè pot ser important però sigui per l'idioma, sigui pel meu estat d'ànim o simplement perquè tot i que és un experiment interessant tant de llegir com de pensar al seu voltant no crec que aquest tipus de coses puguin arribar-me del tot, almenys ara mateix, no m'ha convençut del tot. No sé, em dóna la sensació de que no m'importa llegir-les, trobo que tenen coses interessants i se me'n van massa ràpid del cap i em sento molt imbècil per la meva falta de memòria. Res més.

Fins aquí el meu avorriment.

No hay comentarios:

Publicar un comentario