sábado, 23 de septiembre de 2017

Los hechos, Philip Roth (llibre)

Los hechos, Philph Roth (256 pàgines). Any de publicació: 1988.

Si no us ha quedat clar o no heu llegit les dues ressenyes anteriors, el cert és que tot el que sigui no-ficció no m'acostuma a atraure, per no dir que em repel·leix força, ja que tinc cert prejudici que massa vegades la justificació de basar-se en la realitat i per tant de ser “veritat” valgui per fer qualsevol cosa a nivell narratiu i per avorrir-me mortalment. Vull dir, a mi la “veritat” normalment no em dóna gaire quan vull llegir obres així que la biografia o l'autobiografia era un gènere que gairebé havia ignorat completament pels meus prejudicis (a no ser que consideris Els assaigs de Montaigne una biografia, hi ha gent que sí els considera i la veritat és que tot i que no recomano llegir-los sencers i seguits com jo, que em vaig sentir molt masoquista, el cert és que a moments són interessants, tot i que teniu una ressenya de la meva experiència lectora i aquesta ressenya no va d'això). En aquest sentit, us diré que no he llegit això per voluntat pròpia i que amb aquesta obra i les dues que us ressenyaré pròximament tindreu sensació de repetició a les ressenyes. Però vaja, ja em torno anar de tema. La qüestió és que el cert és que hi ha autobiografies amb aspiracions literàries, que aquesta és una d'elles, que dialoga amb el pacte de ficcionalitat i el problema de les autobiografies com a gènere i que el cert és que sense ser quelcom que m'hagi impressionat gaire (de fet no he simpatitzat gaire amb el protagonista, per no dir gens, i la relació tòxica que manté amb una parella té força tela...) el cert és que no ha estat malament i m'ha deixat amb força curiositat per llegir alguna cosa de l'autor (accepto suggerències, em crida l'atenció Pastoral americana, però el més probable és que tardi anys en llegir-la, la vida no em deixa temps...).

Com la meva memòria no dóna per gaire anem a dir evidències. Recordo que el llibre s'estructura en dues cartes, una al principi i una al final, que envolten el que és l'autobiografia en sí. Precisament aquest marc és el que fa que et qüestionis que és una autobiografia i perquè algunes obres les llegim com a tal i en que canvia això a la nostra percepció de l'obra. Bàsicament, això es fa de forma bastant explícita a les dues cartes però el que potser no és tan evident pels que com jo comenceu a llegir aquest autor per aquest llibre (que cal dir que és estrany i ja us dic que feia temps que el nom de l'autor m'atreia però ni coneixia aquest llibre) el personatge al que dirigeix la carta Philip Roth és un que ha creat ell mateix i protagonista de diversos llibres. En aquest sentit el joc metaliterari té força més sentit sabent qui és el personatge i suposo que farà més gràcia a qui hagin llegit alguna novel·la on aparegui el personatge. En relació amb tot això també està la qüestió dels fets que dóna títol a l'obra i que sona tan irònic precisament per això, per com aquestes cartes es dirigeixen a un personatge fictici. En qualsevol cas és un recurs interessant, a mi em fa força gràcia això dels fets i com a la primera carta diu que només explicarà això per acabar desmentint-ho a l'última i jo que sé que a mi a la que veig un joc metaliterari se m'escapa el riure idiota, què voleu que us digui.

En qualsevol cas tot i que en part sembla que el centre de l'obra estigui precisament a la seva perifèria (inici i final tan significatius) el cert és que la història que explica té el seu interès. Com us deia abans recordo que en part odiava força al protagonista i no em queia gaire simpàtic però se'm feia força amena de llegir ja que és una prosa força accessible. El meu odi, si us dic la veritat, ara mateix no tinc ni idea d'on trobava el seu origen, crec recordar que el personatge (persona, autor, el que preferiu) se'm feia una mica repel·lent en la seva manera de veure la vida, tot l'aspecte intel·lectual el noi no parava de brillar i ser genial i jo no sé perquè (deu ser l'enveja què és molt dolenta) però m'encanta llegir sobre perdedors i no connecto amb algú que acadèmicament és tan brillant, la veritat. Ara bé, pel que fa a la resta té una vida, a moments, completament desastrosa, és una llàstima que no recordi detalls, però sé que el retrat de la relació sentimental que té amb una dona i com va degenerant en quelcom no gaire bo per la salut no deixa de ser interessant, des d'una perspectiva morbosa, suposo. La qüestió és que recordo que la manera en la que el personatge aguanta massa en aquesta relació potser tampoc va ajudar gaire a que la meva impressió d'ell fos gaire positiva. A tot això suposo que també cal afegir-li les reflexions que fa al respecte del prototipus de dona amb la que esperava/volia tenir una relació que ara mateix tampoc recordo ben bé per on anava però era curiosa la manera en la que tracta com gairebé buscava una representació de cert estereotip o idea en les seves relacions sentimentals. I vaja, també està tota la qüestió jueva que recordo que era central a l'obra i prou. Ja sabeu, no li podeu demanar gaire a la meva memòria que vaig llegir el llibre fa més de tres mesos. I sí, el retràs de ressenyes que porto no és gaire normal però la bona notícia és que aquest estiu he estat posant-me al dia i quan publiqui això és probable que ja vagi al dia així que esperem que sigui així i el món serà un lloc millor, almenys per la meva persona... En fi, deixeu-me que ja deliro.

Com està sent la costum últimament les ressenyes d'obres literàries se'm queden curtes. El cert és que tinc diverses teories per això però no crec que us importin gaire, òbviament val a dir que les ressenyes que estic fent al dia ara són força més llargues que aquestes que porto amb retard però la qüestió aquí és que amb aquest tipus de llibre (i més aquests últims que no estan dintre del terreny de la ficció, o almenys no de ple) el cert és que em costa força ressenyar-los. En aquest sentit, no us negaré que tot i que això sigui una autobiografia jo no he pogut evitar llegir-ho com una novel·la. Precisament per tots els problemes que tinc amb la categoria estranya i que sembla un calaix de sastre que és la no-ficció (però vaja, també passa el mateix amb el terme ficció...) però vaja aquesta obra convida a que la llegeixis d'aquesta manera per les cartes que funcionen de pròleg/epíleg així que suposo que no és tan horrible o sacríleg com fer-ho en una altre tipus d'obres. En fi, ja se me'n va la ressenya per on no toca, la qüestió és que tot i que no va ser una mala lectura, em va semblar curiosa i crec que se'm feia força amena de llegir (tot i que també crec recordar que anava postergant la seva lectura i tampoc em convidava gaire a llegir perquè crec que em va durar força no sent gaire llarga...) tampoc és quelcom que m'hagi impactat gaire. En qualsevol cas si esteu interessats en el gènere de l'autobiografia és probable que us faci gràcia precisament per com posar de relleu alguns dels problemes o almenys qüestions que implica la seva existència. I com deia abans, si algú per aquí ha llegit a Roth i vol recomanar alguna cosa jo encanta de llegir-vos.

Fins aquí el meu avorriment.

No hay comentarios:

Publicar un comentario