jueves, 10 de agosto de 2017

Memorias Póstumas de Blas Cubas, Machado de Asís (llibre)

Memorias Póstumas de Blas Cubas, Machado de Asís (237 pàgines) Any de publicació: 1880

Heu de llegir aquest llibre. Us obligo. D'acord, no, no és necessari però digueu-me si no us crida l'atenció un llibre que té una dedicatòria al cuc que va rossegar el seu cadàver i que comença narrant en primera persona el seu enterrament, no em direu que no us interessa? D'acord, sí, pot ser no us interessa, però en el meu cas s'ha anat directament a les millors lectures d'aquest any, que en qüestions de lectures he de reconèixer que no estic amb gaires ànims, però això no té res a veure. El cert és que és un llibre força famós, sobretot el seu autor, però la meva incultura és enorme i em sonava molt vagament. Tanmateix he quedat molt encantada amb aquesta novel·la així que tinc moltes ganes de seguir llegint alguna altra obra seva.

El cert és que ens trobem amb una novel·la amb molt sentit de l'humor i amb una continua apel·lació al lector per part del narrador que, des d'algun lloc incert, ens narra la seva vida després de mort. Bras Cubas ens diu que probablement morís d'una gran idea i per voler fabricar el seu gran invent i així passar a la posteritat i ens narra la seva vida que gairebé es podria dir que es caracteritzar per no haver aconseguit ser plenament res, per haver deixat tot a la meitat i ser una mena de fracàs. Tanmateix, independentment de que la història d'aquest home té la seva gràcia, o almenys a mi em va fer gràcia, el cert és que el que és meravellós d'aquest llibre és l'escriptura. Ens trobem amb un llibre amb capítols molt curts que poden passar a reflexions sobre els nassos, acusacions al lector de que està llegint el llibre malament ja que voldria que passessin coses i ell només divaga, entre moltes altres reflexions i sobretot molts fragments metaliteraris que, sincerament, a mi m'han divertit moltíssim. Recordo que vaig llegir-la molt ràpid i que des del principi amb aquest narrador tan inusual i la situació que també ho és força em va enganxar i se'm va fer molt fàcil de llegir.
A més, és una novel·la molt interessant a molts nivells, tant com la paròdia de la novel·la realista, com la reflexió de la impossibilitat d'escriure una autobiografia completa i situar-la en aquest espai post-vida per poder-ho fer i fins i tot la relació amb Sterne que fa que creixin encara més (i creieu-me que ja porto prou anys amb expectatives altíssimes) les ganes per llegir el Tristam Shandy. També es veu que un dels personatges que apareix en aquest llibre és protagonista d'una altra novel·la de l'autor així que no m'importaria llegir l'altra tot i que aquest personatge tampoc acabés de fer-me el pes, però com dic el sentit de l'humor, la ironia i l'estil en general no m'han pogut deixar més satisfeta així que em queden ganes de llegir.

El cert és que estic un pel perduda i no sé ben bé que dir-vos del llibre ja que, com tot últimament, han pesat uns quants mesos des de la seva lectura, però el cert és que segueixo recordant les bones impressions que em va deixar i com m'ho va fer passar molt bé en la seva lectura, que siguem sincers, és quelcom que sempre s'agraeix, i sobretot quan anem a llegir un clàssic, no sé vosaltres però jo sempre vaig amb certa idea de que tot i que em pot agradar moltíssim pot ser una lectura difícil o no gaire amena així que trobar-se amb coses com aquesta novel·la s'agraeix força. I com estic un pel perduda i, perquè no dir-ho amb poques ganes d'escriure aquesta ressenya deixeu-me parlar del narrador/personatge i com és un home força hipòcrita en moltíssimes de les coses que fa (de debò només cal recordar el seu comportament amb certs personatges o certes accions en general) però alhora és fàcil que acabi caient-te simpàtic. O almenys a mi aquest tipus de personatge que sembla que no ha aconseguit res de bo en la seva vida, i que no té cap tipus de talent especial o res que el faci destacar ja de per si em semblen agradables, però si a sobre t'expliquen la seva vida amb tant d'humor, és molt fàcil que m'acabin convencent encara més. En aquest sentit, he de reconèixer, i ara sí que ja no sé ni què coi acabaré escrivint, tot sigui dit, que l'humor és una de les característiques que més interessants em semblen en qualsevol tipus d'obra. Dit així crec que sona estrany, però tot i que és un element que abans pensava directament que estava infravalorat el cert és que no, que està per totes bandes fins i tot al canon occidental però que a vegades sí que sembla que no és suficient per si mateix, i en aquest cas és molt fàcil també dir el mateix, que a part del sentit de l'humor la novel·la és profundament original i trenca amb convencions que si bé avui en dia entenem que es poden trencar fàcilment, les seguim veient en moltíssimes obres de ficció en general, però a vegades sembla que l'humor per si mateix no sigui reivindicable. I ja ni parlem de la qüestió del gaudi del lector, que sembla que sigui, segons a qui escoltis, òbviament, gairebé signe de que quelcom no valgui la pena. Tanmateix, perdoneu-me, estic espesa i crec que estic dient coses que ni tan sols penso, o potser que he pensat algun cop però ara no sabria assegurar-les, en fi, és igual però segueixo pensant que pot ser interessant, més enllà d'un anàlisi profunda sobre una obra saber que n'opina l'analista d'ella. A més, també entenc la idea de que una novel·la ha de suposar un repte pel lector, un sacsejament de consciència i puc simpatitzar amb conceptes com els de lectura no-passiva i valorar positivament obres que aconsegueixin ser més que entreteniment. De fet, em passo la vida dient de moltes obres que només serveixen per passar pàgines per com són evidents en tot el que passa, però tampoc per això cal desplaçar completament la relació afectiva que té el lector amb certs llibres. Al cap i a la fi en el fons el meu blog es dedica això, com la majoria que fem ressenyes, destacar si un llibre ha aconseguit o no agradar-nos, i sens dubte no dirà gaire sobre el llibre però diu alguna cosa sobre el lector. Per això dic que el meu blog és un acte d'onanisme públic... No, no acabo d'escriure això, és mentida. O potser ja havia escrit alguna cosa semblant abans? Crec que sí, és probable...

En fi, crec que aquesta ressenya no està donant més de si i jo simplement venia a recomanar-vos aquesta novel·la del que ja hi ha una extensa bibliografia al respecte que us serà més útil que aquesta ressenya que només ve a recordar-vos que existeix, per si hi ha algun despistat que encara no la coneix, i que personalment m'ha semblat divertidíssima i he quedat amb moltes ganes de seguir llegint a l'autor. A més, estic segura que, tot i que és probable que hàgiu llegit alguna novel·la amb un narrador que té ganes de “conversar” amb el lector, ja que és relativament fàcil trobar aquest tipus de narrador, us sorprendrà en alguna de les seves reflexions. Si no és el cas ho sento, no podeu reclamar-me els diners del llibre, si decidiu comprar-lo per culpa meva, així que, bé, tampoc és qüestió de manar sobre el capital de ningú, així que no farem funcions publicitàries. Tot i que ja ho he fet amb la ressenya, que per poc més serveix... Maleït capitalisme que controles el meu blog i tots les meves ressenyes, no hi ha manera de sortir de tu. En fi, sempre existeixen les biblioteques, suposo.

Fins aquí el meu avorriment.

No hay comentarios:

Publicar un comentario