miércoles, 12 de julio de 2017

The Stanley Parable, Galactic Cafe (videojoc)

The Stanley Parable, Galactic Cafe. 2013 (versión completa del juego).

The Stanley Parable és probablement una de les experiències més satisfactòries que he tingut jugant a videojocs, i no precisament perquè sigui un joc que vulgui deixar al jugador satisfet, sinó tot el contrari. Des que vaig veure un anàlisi del joc, crec que al canal de DayoScript, on es parlava de polèmiques sobre si això era o no un videojoc, vaig anar familiaritzant-me amb el concepte del walking simulator i altres denominacions pejoratives i vaig saber que havia d'acabar jugant aquest joc i sens dubte val la pena. Ara bé has de saber a que vas i si busques entreteniment doncs no, millor ves-te'n a jugar qualsevol videojoc del teu gènere favorit que pretengui entretindre. Aquest joc serveix com a reflexió sobre els límits del que anomenem videojocs però sobretot m'encanta com una resposta a la pretensió falsa de llibertat que tenen els videojocs i les crítiques i paròdies que fa d'alguns estereotips de jocs i convencions dels mateixos que acostumem a normalitzar pel simple fet de que són l'habitual de que volem divertir-nos i no ens qüestionem ni les coses més simples.
Però en fi parlem del joc. Conduïts per una veu narradora tota l'estona ens trobem amb un videojoc amb una quantitat important de finals que convida al jugador a fer qualsevol cosa, per estúpida que sembla, per intentar alliberar-se del seu gran enemic, el narrador. O potser no, potser simplement és un joc sobre seguir el narrador per alliberar-nos de la nostra rutina diària en la que, alienats de la societat per complet, només sabem prémer els botons que ens diu una pantalla. O potser és una flamant aventura sobre la rebel·lió del nostre protagonista Stanley contra una malvada empresa que el controla. O potser és simplement la història d'un home que mentre anava feliçment a treballar va fixar-se en l'apassionant habitació on guardaven les escombres i va decidir que faria vida allà, per sempre, com va passar-me a mi la primera vegada que vaig jugar, sens dubte un dels finals més significatius per insignificant. Però bé, crec que encara no he dit res coherent del joc i ja seria hora. Crec que la primera partida del joc, o les primeres que fas sense guia i preferentment sense cap tipus d'instrucció tenen molt a dir sobre les teves decisions com a jugador i els teus impulsos a seguir o no el que et diuen. Però també és cert que si un narrador et diu que vas anar a la dreta i hi han dues portes és molt fàcil decidir anar-se per la segona per un simple desig de rebel·lió. D'altra banda també cal dir que em va fer molta gràcia un anàlisi, prou ben fet però amb el que discrepo totalment, que deia que el joc reivindicava les possibilitats del mitjà ludonarratiu com una experiència diferent, nova i superior a la de la narrativa convencional per com el jugador pot activament desafiar el narrador. Tanmateix, precisament que aquest desafiament estigui contemplat pel joc, que el narrador digui que està confós pel que estàs fent, crec que precisament afirma el contrari, que hem de començar a assumir que la llibertat que ens donen als jugadors per tal de fer qualsevol cosa en un joc sempre estan contemplades pel joc i que en el moment en que una cosa no ho està deixem de fer-la normalment perquè no té sentit, perquè el jugador en el moment en que es disposa a jugar un videojoc sembla que entra en una mena de pacte amb el joc pel qual ha d'utilitzar obligatòriament unes mecàniques per tal de que succeeixi alguna cosa, fins i tot la idea de que necessitem que succeeixi alguna cosa en un videojoc és pura convenció que acceptem per tal d'aconseguir l'entreteniment. I en relació a tot això és on aquest joc comenta tantes coses rellevants i fa pensar en aquestes línies difoses sobre les que no hi ha res clar. I per això em sembla tant interessant que The Stanley Parable t'obligui a tancar el joc i reiniciar-lo per tal de poder optar a trobar un nou “final” perquè el jugador “decideix” fins a on vol aguantar veient allò, no succeeix en tots els finals però en alguns arriba un moment on no passa res, on el narrador es calla i on ja no hi ha res a fer, o almenys és la impressió que tenim podria passar que després de hores i hores passés quelcom extraordinari però qui té ganes d'aguantar? I en relació a això tenim el mític “Art ending” que arriba un moment on has de passar-te quatre hores (de rellotge) “salvant” un nadó del foc i després un gos. Us dic que vaig intentar-ho i fracassar estrepitosament al cap de dues hores per culpa de la introducció del gos i que és probablement un dels moments més frustrants que he viscut (vinga exageració...) i probablement siguin les dues hores perdudes de la meva vida que més enyoro. Bé, de fet vaig aconseguir posar-me a llegir mentre premia el botó així que no, però sens dubte dues hores mortes permeten pensar sobre tot una mica i el punyeter soroll estrident encara el tinc guardat al meu cervell. Però ignorant aquest final que és una trolejada molt bèstia i que només pel sentit de l'humor amb que s'ho pren tot val la pena (no fotem el narrador dient que és art i que explora la conciliació familiar i com esdevé una cosa pesada amb el pas del temps és simplement magnífic i només per això val la pena arribar-hi tot i que òbviament després no estiguis quatre hores jugant-hi. Tanmateix hi ha el final, també caient-te just a la passarel·la si no recordo malament, on es reprodueixen jocs famosos (concretament el Portal amb el comentari del tipus de veu narradora que era apropiat i el Minecraft) que fan que tota aquesta reflexió sobre els videojocs encara tingui un toc més postmodern.
No sé, el to tan humorístic amb el que es pren tot, com et manipula com a jugador per fer el que vol amb tu el joc, com el joc sempre dóna la sensació que independentment del que facis ho ha pensat abans que tu fa que l'experiència sigui quelcom únic tot i que es tracti d'un joc d'una duració força curta. Un dels altres finals que recordo amb certa gràcia és com en una de les meves primeres partides vaig decidir suïcidar-me. Em sembla digne de menció per això que dic de les falses llibertats dels videojocs, jo ja sabia que el joc anava del que anava abans de jugar i el to del narrador com es fa el desesperat a la mínima que no l'obeeixes incita en sí mateix a trencar les normes, a intentar rebuscar alguna manera en que el narrador es calli (tot i que alhora tinguis l'esperança de que et digui alguna cosa, ja que és l'única manera que tens de saber que has fet alguna cosa diferent, alhora necessites que el joc respongui al teu estímul) així que en el moment en que vaig provar a veure si em moria tirant-me per un lloc sense fons i va resultar que sí, que em moria i que el narrador comentava sobre la meva mort em va fer molta gràcia. I sobretot com deia abans, em va fer pensar en tota aquesta idea de les qüestions de la llibertat del jugador i de com sovint tot i que puguis fer quelcom que el joc no contempli has de resignificar aquest fet per tal de que tingui sentit, has de fer un joc dintre del joc per tal de que això que fas tu tingui un “sentit”. Vull dir, coses com treure l'escala de la piscina dels sims podria ser una mena de victòria del jugador en front al sistema, ha trobat quelcom que no s'esperava, un error que produeix un efecte interessant però aquest interès només té sentit si tu “jugues” a uns sims de forma no convencional (com hem fet tots els psicòpates que hem jugat que ens entreteníem més matant a sims que cuidant-los o almenys jo ho feia). De la mateixa manera que pots decidir quedar-te quiet completament en un videojoc en un punt concret durant hores “desafiant” les regles que t'imposa el joc en pos d'obtenir alguna cosa, una història, diversió el que sigui, però precisament en el moment en el què ho fas és perquè conscientment has decidit trencar amb el pacte de jugabilitat per dir-ho d'alguna manera (o t'has dormit i t'has deixat el sistema on juguis encès, que també pot passar...). I és tot això el que em fascina d'aquest joc, tota aquesta reflexió sobre la falsa llibertat i com s'accepta la jugabilitat com a condició per tenir-la.
Però canviant de tema crec que és necessari parlar de si és o no és un videojoc i què és o no. Una de les preguntes que més he llegit, escoltat en relació a les novel·les visuals és si són o no videojocs, de debò, i tot i que crec que a nivell crític és una pregunta què és molt interessant quan s'usa per denigrar el gènere i simplement dir “això ni tan sols és un videojoc, només llegeixes” em cansa moltíssim. I amb el walking simulator i jocs com aquest que us porto passa una mica el mateix, la gent es cansa de preguntar-se sobre si són videojocs o no i sí, per tant, en certa manera, valen la pena jugar-los. Sens dubte, si em pregunteu a mi sí que són videojocs, però ho són en tant que es “juguen” com a tal i que els rebem amb les convencions del gènere i en portals de distribució de videojocs. I bé, segur que hi ha gent que aquest tipus de criteri no li serveix, però sincerament no és el cas de The stanley parable que em sembla a mi que té prou de videojoc en coses tan simples com que controlem a una presència que es mou en la direcció que volem mitjançant un sistema informàtic i amb tecles que associem al moviment en el món dels videojocs, però hi ha experiències catalogades com a videojocs que només es diferencien de la literatura per com les “juguem” de la mateixa manera que passa amb altres obres en relació al cinema. Llavors, per què les classifico de videojocs segons com les rebem? Perquè el debat de gèneres sempre és complex i personalment crec que el com arriba a nosaltres i mitjançant quin tipus de portal de distribució, a on es fan crítiques de l'obra (és a dir apareix en mitjans especialitzats de crítica d'un tipus d'obra o no) i aquest tipus de característiques secundàries és el que acaba de determinar com explorem una obra i què considerem que és. Sens dubte, els gèneres i les classificacions són sempre problemàtiques així que és bo que apareguin obres com aquestes que generin debat sobre que considerem i que no què és un videojoc, però si només serveix per denigrar certes obres que no compleixen el típic que esperem d'un gènere tenim un problema. D'altra banda tot aquest debat em recorda moltíssim a la qüestió de l'autobiografia com a gènere i els seus problemes de definició ja que no hi ha res estrictament textual que la diferenciï d'una novel·la i com això evoluciona en gèneres com l'autoficció. No té res a veure amb el que us parlo però si que considero que la comparació té sentit per com intentar buscar una essència del que és o no un videojoc és ridícul, i a vegades ampliar al màxim la definició i alhora qüestionar-la sempre és probablement un dels enfocaments que, personalment, em deixen més satisfeta. A més, sinó sempre podem mirar la història dels videojocs i veure coses com Colossal cave adventure una mena d'”aventura textual” que trobem als inicis dels videojocs com a gènere.

En qualsevol cas, m'està sortint una ressenya que sembla més un parell de reflexions que tinc ara sobre el tema i que és probable que canviïn amb el temps així que jo us aviso i millor canvio de tema. Una de les coses que més m'agraden d'aquest videojoc és el seu to constantment humorístic, la dimensió metanarrativa (o potser metaludonarrativa seria el terme més correcte, però m'enteneu) que conté i que deriva en trencaments de la quarta paret contínuament ja que si bé el narrador normalment es refereix i parla a Stanley també en ocasions es dirigeix directament a tu, al jugador, al que controla a l'Stanley i decideix que fer amb la seva vida i el cert és que no sé, en general aquest joc em sembla una de les experiències més interessant que he tingut amb el medi. Però també em podeu acusar de que no jugo gaire i que acabo encara menys i que estic massa centrada en les novel·les visuals i tindreu raó, no us dic que no però jocs tan conscients sobre el que són, sobre els seus problemes i sobre el medi em fan venir ganes de seguir jugant i de veure que es pot arribar a fer amb aquest medi que per desgràcia encara hi ha gent que ignora completament com a mitjà d'expressió i com part de la cultura general.

Fins aquí el meu avorriment.

No hay comentarios:

Publicar un comentario