miércoles, 5 de julio de 2017

A través del mirall i allò que l'Alícia hi va trobar, Lewis Carrol (llibre)

A través del mirall i allò que l'Alícia hi va trobar, Lewis Carrol (213 pàgines). Any de publicació 1871.

No sé molt bé que dir-vos d'aquesta obra, vull dir, crec que les meves impressions sobre Alícia són molt semblants en la seva primera i en la seva segona part ja que ambdues novel·les són força semblants. En aquest sentit, suposo que podria simplement repetir-me, estic en el meu blog i puc fer el que em doni la gana, suposo, però potser hauria de fer un esforç, tant de memòria com escrivint això ara i destacar alguna cosa que diferenciï aquesta segona part de la primera.
I pensant en fets diferenciadors l'únic que se'm ve a la ment, o almenys el primer és l'estructura. He de reconèixer que em sembla molt interessant la idea de la partida d'escacs com a estructura, també la qüestió dels inversos és interessant per com passa a través del mirall i en general crec que el llibre té més interès a nivell de comentari sobre el discurs de la lògica (o els discursos, suposo que seria més adequat) i doncs també en part matemàtic que no tant com aventura o com a fantasia. A veure, crec recordar que ja vaig dir a la ressenya del primer llibre que això de catalogar Alícia com a infantil és força problemàtic per tot el que implica, vull dir, tot i que reconec que no sé reconèixer certes coses és evident a moments que en el sense sentit que sembla tot plegat hi ha gairebé el que podríem dir una poètica basada precisament en això i en recordar contínuament els problemes del llenguatge. Ja sabeu la obsessió de la literatura del segle XX i en endavant, el llenguatge. D'acord, sí, el llibre és anterior però podríem dir que l'obsessió pel llenguatge ve més o menys de finals del XIX així que suposo que cola, i sinó, tant és, deixe-m'ho córrer i simplement parlem del llenguatge. I si alguna cosa recordaré d'aquest llibre i que reconec que abans de llegir-lo ja esperava trobar-me'l és pel poema del Jabberwocky per ser un poema sobre res en particular i tenir paraules inventades sent quelcom força interessant a nivell compositiu. Però vaja a mi em feia gràcia llegir el lloc original on apareixia pel mateix motiu que tenia ganes de llegir Alícia en general, perquè d'alguna manera o altra forma part de la cultura popular i he vist mil coses basades en Alícia i en canvi no havia llegit les novel·les originals, així que bé, com ja vaig dir a la ressenya de la primera només per això estic contenta.
Però tornant encara al tema de si Alícia és o no infantil crec que aquesta segona història és encara menys infantil que la segona, la recordo més complexa ni que sigui, de bones a primeres, per la qüestió dels escacs. Si us sóc sincera les meves experiències amb els escacs són gairebé traumàtiques (vinga, exageració recent treta del forn...) i tots els intents que he tingut d'intentar aprendre a jugar han acabat en fracàs. Vull dir, una cosa és saber com es mouen les peces que sí, que sé, però la meva ment no funciona en termes d'escacs i encara menys per resoldre problemes d'escacs o ni tan sols intentar entendre les indicacions d'una partida, ho deixo per una altra vida i tot i que vaig mirar-me les indicacions del principi del llibre sobre com se suposava que havia de funcionar la partida el cert és que tot i que vaig pillar la idea general vaig sentir-me idiota i no vaig acabar d'entendre algunes de les jugades... En fi, és igual qüestions frustrants que em passen i comparteixo.
D'altra banda tornant al tema del llenguatge cal dir que he llegit el llibre en castellà, potser no és un llibre molt difícil en llenguatge però que es basi completament en el sense-sentit no crec que el facin una experiència gaire recomanable en anglès, o almenys aquesta és la sensació que em donava. A més, com ja us vaig dir en l'anterior una de les coses que més he gaudit tant en aquest llibre com l'anterior és la traducció i les notes al peu del traductor on podia acabar parlant de qualsevol cosa, a nivells màxims com algunes qüestions sobre com a Anglaterra hi havia més cultura de plantes que a Espanya o com tal dolç anglès li agradava menys que tal espanyol. I de debò només pel personalisme de les notes al peu val la pena llegir-ho en aquesta edició de l'any de la pera. Sobre la traducció reconec que no tinc ni idea de la seva qualitat, però ni que sigui per les constants disculpes del traductor davant de la seves capacitats limitades alhora de traduir certs passatges complexos i la posterior explicació de les dificultats amb les que s'ha trobat i l'explicació de perquè ha decidit o no traduir-ho de certa manera és fàcil que es guanyi al seu lector, o almenys a mi em va guanyar molt ràpid tot i que entenc que hi haurà gent que aquest tipus de notes al peu (que estan al final, de fet) li siguin més molestes que una altra cosa, però a mi em feien molta gràcia.
Passant a altres qüestions, crec recordar, tot i que no estic gaire segura si era en aquest llibre o en l'anterior ja que us reconec que se'm creuen els records dels dos, que abundaven moltes cançons de caire moralista que es distorsionaven a mesura que les cantaven tenint altres interpretacions completament diferents. Era curiós però és d'aquestes coses que una no pot evitar pensar en com en el moment en que es va publicar tindria molta més gràcia perquè la gent que ho llegia coneixeria el referent de la paròdia i que en canvi vist des de la distància perd part de la seva gràcia tot i que la crítica a la moral victoriana i sobretot de l'educació de les nenes de classe alta que podria tenir la seva gràcia.
A més suposo que us hauria de parlar de coses com la idea de com el llibre (de fet, els dos) es poden llegir com una mena de novel·la de formació per com experimenta els canvis en ella i “madura” en certa manera al llarg de la història o almenys descobreix coses, com tanmateix el senyor Lewis Carroll sempre és força irònic així que no hi ha una moralina final ni cap conclusió ja que precisament triomfa l'absurd i com el joc entre el somni i la realitat és força interessant, però sincerament fa massa des que vaig llegir aquest llibre (aneu-vos acostumant a aquest comentari ja que serà la tònica habitual en les 20 ressenyes següents... jo aviso) i la meva memòria no arriba per més així que deixeu-me acabar d'una vegada tot i que, com sempre, no estigui gaire centrada.

Resumint, el món és rodó. Ah no, que parlavem d'Alícia... Vull menjar-me una cama. Què t'he dit que no, que jo deia que volia resumir la ressenya desastre... PATATA. PARA JA D'UNA VEGADA. I això suposo que és una mena de reproducció de l'intent d'Alícia d'entendre els personatges que es troba pel món a través del mirall només que normalment acaben dient coses més interessants tirant cap a les paradoxes, les frases amb lògica difosa i aquest tipus de jocs de llenguatge per reflexionar sobre la filosofia del llenguatge i les problemàtiques de pensar d'intentar imposar la raó al llenguatge, vaja suposo, i suposo que també de fons està la qüestió del problema de la mimesi i en fi que reconec que no he estat gaire fina llegint les Alícies i molt menys ressenyant-les però crec que valen la pena pel que deia abans, ni que sigui per totes les adaptacions que s'han fet al voltant seu, inspiracions, còpies. En fi, almenys si sou curiosos sempre us hauran entrat ganes de llegir l'original, en el meu cas no m'ha convençut gaire però està bé, sense més.

Fins aquí el meu avorriment.

No hay comentarios:

Publicar un comentario