martes, 20 de junio de 2017

Ulisses, James Joyce (llibre)

Un llibre més al bloc. Espero que ara sí que sí em pugui posar amb el bloc d'una vegada que aquest any ha estat desastrós.
Títol: Ulisses
Títol original: Ulysses
Autor/a: James Joyce
Altres llibres de l'autor/a: Dublinesos, Retrat de l'artista adolescent
Pàgines: 779
Format original: llibre
Any: 1922
Adaptacions: pel·lícules diverses

T'agradarà si: tens interès en llegir novel·les complexes, t'interessa la literatura experimental, tens paciència, tens ganes de sentir-te ignorant (o, si no, tens una gran cultura d'occident en general, sobre la Bíblia, la literatura, entre altres coses )
Ni ho intentis si: ets una persona normal (exagero, bé, no gaire ...), no tens interès en lectures complicades (o impossibles), no estàs per reptes.


Sinopsi
Ulisses narra la història d'un dia el 16 de juny de 1904 en la vida de tres personatges: Stephen Dedalus, Leopold Bloom i Molly Bloom en el seu vagareig per Dublín. Acció, pensament, farsa, mostrari d'estils...una de les obres més revolucionaries en la història de la literatura. (sinopsis Editorial Proa)

Opinió
No sé molt bé que dir-vos en aquesta ressenya, sincerament, ja que considero que la meva lectura ha estat força desastrosa tot i que us puc dir que ha estat una experiència molt interessant. Que vull dir amb això? Que adonar-me dels meus límits com a lectora és quelcom que no passa cada dia, o almenys no de forma tan bèstia. Una cosa és que creguis que se t'està escapant alguna cosa, que alguna paraula no l'entenguis i la dedueixis per context o que simplement et doni la sensació de que pot ser una paròdia d'alguna cosa que no coneixes però llegint l'Ulisses tenia la sensació de pèrdua completa en totes les seves pàgines. Potser exagero, tot i que no gaire, però sí que és cert que el vincle entre una frase i la següent és molt feble i que potser si aconsegueixes entendre un paràgraf sencer com està escrit i que pot significar enmig de la novel·la, ningú t'assegura que el següent tingui res a veure amb el que acabes de llegir. Tanmateix, reconec que tot i que és òbviament una lectura molt densa en algunes ocasions, sobretot per la sensació de pèrdua absoluta, d'altres vegades m'ha resultat fins i tot divertida o almenys curiosa i com cada capítol és un món, tant a nivell d'escriptura com d'argument com de qualsevol cosa, tot i que alguns se'm feien molt feixucs sempre tenia molta curiositat per continuar i veure amb que em sorprenia el següent. En fi, el cert és que la sensació de llegir aquesta obra és força agredolça ja que si per una banda pots sentir-te mitjanament bé per haver entès algun moment no tarda gaire el llibre en recordar-te com ets un ignorant i en la teva puta vida arribaràs a entendre les mil i una referències que pot tenir aquest llibre (si a més ets com jo i els teus coneixements de cristianisme són mínims, la qüestió encara és més greu) i com sempre, em fa preguntar-me com la gent segueix escrivint després de llegir coses com aquestes, perquè s'ha de tenir valor...

En qualsevol cas abans de començar la novel·la tenia nocions variades sobre el que m'anava a trobar. Per una banda, sabia la qüestió de que els capítols es poden llegir en relació als capítols de la Odissea tot i que òbviament interpretats de formes molt diferents a les esperades, d'altra la quantitat ingent de referències que no anava a entendre demostrant-me, un cop més, la meva gran incultura, però sobretot el que més em cridava l'atenció era la idea de que cada capítol està narrat imitant, parodiant o destruint algun tipus de narració però alhora pot ser que enmig d'un capítol apareguin altres tipus de maneres d'escriure. Recordo particularment el penúltim capítol escrit a base de preguntes que jo pensava que era un estil semblant al d'un interrogatori però es veu que es basa en l'estructura pròpia del catecisme, en un altre tenim una perspectiva d'una dona típica de la novel·la sentimental idealitzat un encontre que té més de sexual que d'amoròs, tenim un altre llarg capítol en forma de teatre on les coses prenen un caire molt estrany i on vaig adonar-me que realment en aquesta novel·la et pots trobar absolutament de tot o fins i tot el memorable i comentat per tothom últim capítol on ens trobem el flux de consciència de la Molly amb una reinterpretació molt interessant també de la Penèlope de l'Odissea. Però és que si a nivell d'estil conviuen les formes més diverses i veiem com un capítol la mateixa llengua evoluciona de formes arcaitzants a un estil modern de forma molt curiosa, el cert és que a nivell temàtic també entra de tot, vull dir, hi ha bromes elitistes que no entendreu (a no ser que sigueu de l'elit literària però si és el cas no sé que foteu al meu blog sinó és burlar-vos dels meus pocs coneixements sobre la matèria), i recordo particularment com en una pregunta del capítol escrit a base de catecisme s'usen les paraules més estranyes i cultes (o almenys que la meva persona desconeix completament) per tractar l'interessant tema de les relíquies religioses i com els penis també podien ser-ho i el típic de que es poden trobar més parts de les anatòmicament possibles d'un mateix sant, i el cert és que tenia força gràcia el que deia tot i que no recordi exactament què era però també us dic que em vaig assabentar del que deia perquè vaig tenir la paciència de buscar unes cinc o sis paraules al diccionari i, sincerament, tot i que m'encantaria tenir la paciència per fer-ho amb tot no sóc una lectora tan rigorosa i a vegades quan el problema no és de lèxic sinó de referències cultes es fa impossible entendre segons quines coses, però també hi ha fantasies sexuals molt inesperades com les del nostre protagonista que es donen en un espai molt estrany i gairebé oníric, temes escatològics, obsessions pel menjar, discussions sobre Hamlet. I sí, hi ha cert capítol en que es posen a discutir teories de Hamlet cadascuna més rocambolesca relacionant-les amb la biografia del autor de forma que em va semblar molt graciosa i simplement digne de menció.
D'altra banda, com deia abans, l'abisme entre una frase i la següent a vegades sembla insalvable, és cert que podia intentar refugiar-me en la idea del hipernaturalisme on qualsevol cosa pot entrar en el discurs per intentar plasmar la “realitat” des de sorolls, converses inconnexes, sensacions, olors, de tot vaja i en el sentit més ampli possible, però sobretot era el canvi d'un paràgraf a un altre on tot canviava. Recordo un paràgraf, que probablement fos insignificant, on començava a descriure-ho tot en llenguatge de flors o usant noms de flors de per mig sense cap motiu aparent a banda de que algú havia pensat o vist algunes flors sinó recordo malament, a banda de que el protagonista es diu bloom de cognom que significa floració en anglès i que també aprofitava, no sé si en aquest fragment concret però si en altres moments del llibre per fer “evolucionar” el nom del protagonista. La qual cosa em porta a parlar de jocs fonètics, sonoritats curioses, multiplicitat de llengües. Cal ser masoquista per posar-se a traduir l'Ulisses o almenys tenir molt de valor. D'acord, no és Finnegans wake que crec que és intraduïble (i il·legible o almenys de moment ho és per la meva persona...) per com és una amalgama d'idiomes però igualment és d'aquests llibres on de debò pateixes pel traductor, o vaja, almenys ho consideres un mèrit innegable atrevir-se. En el meu cas he llegit la traducció catalana de Joaquim Mallafrè que crec que és prou reconeguda però que en qualsevol cas a mi des de la completa ignorància l'he trobat bona, ara bé, l'edició és sense cap nota al peu, pròleg o algun tipus d'indicació així que és una mica com llençar-se de cap a una piscina sense aigua. Es suma a l'experiència de pèrdua, caos i adonar-se de la ignorància pròpia que per mi ha valgut la pena experimentar però no sé si recomanaria a tothom. D'altra banda no tinc ni idea de l'estat de la qüestió és a dir si hi ha altres edicions en català o castellà que siguin més “accessibles” (ja, fer una edició accessible de l'Ulisses gairebé sembla una contradicció en si mateixa...). En qualsevol cas jo estic força contenta amb l'edició i sobretot amb el riure maquiavèl·lic i irònic de la portada, era agafar el llibre i quedar-me mirant com una estúpida el somriure d'aquest home que semblava dir-me com era una ignorant i com s'estava rient a la meva cara per això, d'acord, una completa xorrada però em feia gràcia comentar-ho.

També cal dir que tot i que a vegades llegir l'Ulisses pugui semblar una tortura (no, de fet tampoc és tant té la seva gràcia sentir-se imbècil, de debò) el cert és que tinc ganes de rellegir el llibre algun dia (llunyà també cal dir-ho perquè tampoc és qüestió de masoquisme, o potser sí, no us dic que no) però havent experimentat més obra de Joyce, que segons tinc entès col·labora a entendre els personatges i preferiblement sabent una mica més de qüestions cristianes. De debò, la meva incultura respecte a la qüestió és molt àmplia. Si fos prou valenta m'encantaria poder dir que algun dia m'agradaria llegir-lo en l'idioma original però tot i que encara em queda molta vida per endavant (a no ser que un test de flors se'm caigui al cap tot passejant alegrament amb resultats funestos...) no sé si em veig capaç d'assolir un nivell d'anglès prou bo per no desesperar-me llegint una obra com aquesta. De fet la meva ment ho veu com un impossible però qui sap potser fins i tot tinc algun dia el coratge per posar-me a llegir el Finnegans wake. En qualsevol cas, abans de tornar-me tan agosarada el que sí que vull llegir són Retrat de l'artista adolescent i Dublinesos que semblen un pel més assequibles.

Per continuar una mica més enllà amb aquesta mena d'experiències de lectura amb l'Ulisses crec que val la pena parlar del motiu pel qual tothom coneix el llibre, per ser abandonat per tothom i lloat per la crítica. Sí, és un llibre sense trama, bé, de fet sí que hi ha certa trama que és la vida a Dublin centrant-se sobretot en dos personatges durant un dia (no arriba al dia sencer però vaja gairebé) però tot i que pots intentar saber per on passen els personatges o fins i tot a moments intentar entendre que estan fent els personatges o quines són les relacions familiars i les seves preocupacions el cert és que llegir l'Ulisses per l'argument no té gaire sentit, com tot a la vida es pot fer i jo com a criatura hipòcrita que sóc en certa manera si que em preocupava per intentar buscar algun tipus de trama de tant en tant o almenys entendre que passava quelcom que a vegades no és tant fàcil com sembla però de debò no llegiu l'obra esperant que passi alguna cosa.

Resumint, continuo amb el meu model de ressenyes curtes i poc substancials però sincerament si esperàveu un anàlisi de qualitat de l'Ulisses en un blog d'opinions com aquest teniu un problema, sobretot tenint en compte que la bibliografia sobre l'assumpte és extensa, molt interessant probablement i la crítica i la teoria literària són apassionants així que de debò si us interessa el tema investigueu, segur que descobriu alguna cosa interessant. Dita la obvietat del dia i tornant a l'acte d'egocentrisme habitual l'Ulisses és probablement una de les experiències de lectura (si no la que més) més complexes i desafiants i precisament per això val la pena. Ara bé, adonar-se de com n'ets d'ignorant també és força depriment així que vaja, espero que algun dia pugui entendre una mica més algunes qüestions de l'obra o almenys tenir més eines per interpretar certes qüestions...

El millor: una experiència única i irrepetible (sembla ben bé un anunci de viatges...), tot l'artifici estilístic és una meravella.
El pitjor: que Joyce et miri amb el seu somriure sorneguer i et faci veure com n'ets d'ignorant (o això és el millor?), a més és pot fer terriblement pesada a estones.

Fins aquí el meu avorriment.

No hay comentarios:

Publicar un comentario