miércoles, 21 de junio de 2017

Solaris, Stanislaw Lem (llibre)

Un altre llibre més al blog!
Títol: Solaris
Autor/a: Stanislaw Lem
Altres llibres de l'autor/a: El hospital de la transfiguración, Vacío perfecto
Pàgines: 296
Format original: llibre
Any: 1961
Adaptacions: pel·lícules

T'agradarà si: tens interès en la ciència ficció en general i en els problemes de comunicació en particular.
Ni ho intentis si: no et ve de gust llegir ciència ficció ni les narracions massa cientificistes.

Sinopsi
Un text avui dia considerat un clàssic sense pal·liatius de la literatura moderna. Kris Kelvin acaba d'arribar a Solaris. La seva missió és aclarir els problemes de conducta dels tres tripulants de l'única estació d'observació situada al planeta. Solaris és un lloc peculiar: no hi ha terra ferma, únicament un extens oceà dotat de vida i presumiblement, d'intel·ligència. Mentrestant, es troba amb l'aparició de persones que no haurien d'estar allà. Tal és el cas de la seva dona qui s'havia suïcidat anys abans, i que sembla no recordar res del que ha passat. Stanisław Lem ens presenta una novel·la claustrofòbica, en la qual fa un profund estudi de la psicologia humana i les relacions afectives a través d'un planeta que enfronta els habitants de l'estació a les seves pors més íntimes. (Fragment traduït de la sinopsi de Impedimenta editorial en castellà)

Opinió
He de reconèixer que anava amb expectatives força altes. Suposo que és una sensació comuna en altres lectures que he fet també d’aquest gènere, sempre me’l venen molt bé, des d’un principi m'atrauen molt els tipus de reflexions morals, metafísiques o epistemològiques (deixe-m’ho en que plantegen qüestions interessants que tot plegat sona bastant pedant) que plantegen les novel·les de ciència ficció, i, en aquest cas concret com el coneixement d’una alteritat pot ser impossible per com el seu llenguatge parteix d’uns conceptes completament desconeguts per nosaltres em sembla una idea molt interessant, però com en altres casos m’ha acabat decebent. Així que res, segueixo a la recerca d'alguna novel·la de ciència ficció que em convenci del tot.

En fi, recordo que la lectura se'm va fer bastant amena tot i que, com acostuma a passar últimament estic escrivint amb mesos de distància i la meva memòria no és del tot fiable, el que fa l'estrès. En qualsevol cas sí recordo alguna cosa en particular de l'estil és que va col·laborar, en certa manera, a que no gaudís del tot de la novel·la. Entenc la necessitat del registre científic quan està descrivint les característiques del planeta o registrant les diverses investigacions que s'han fet al voltant d'aquest és obvi que ha de ser escrita en aquest estil i de fet tota la informació tot i que estic segura que hi ha gent que se li ha fet densa a mi em semblava més o menys interessant. Però aquesta mena d'estil que en la part més “científica” de la novel·la tenia sentit, quan la cosa es posava més sentimental o almenys més personal tractant els problemes i pensaments del protagonista, tot i que deixava la fredor de les dades, tampoc acabava de ser tot el que podria. Crec que a vegades queia massa en la descripció dels esdeveniments i sens dubte, parlo des de la meva experiència no acabava d'empatitzar amb el personatge que intentava ser racional en tot moment. Òbviament crec que és important l'intentava perquè davant del “contacte” tan curiós que manté amb l'alteritat és obvi que la racionalitat, d'altra banda creada i pensada des d'una òptica humana, no acaba de funcionar del tot, i precisament aquesta mena d'impossibilitat de tenir contacte amb l'alteritat i com l'ésser humà és menystingut com una criatura pobre d'intel·lecte i insignificant davant d'aquest Altre (per fi una novel·la on l'ésser humà deixa d'actuar com a colonitzador i en certa manera és colonitzat) és amb la imatge que em quedaré de la novel·la i el que més m'ha agradat. Tanmateix, crec que tot i que el llibre té aquesta idea meravellosa i l'explota des d'un punt de vista científic de forma interessant i amb força creativitat sobretot quan detallant la forma que entenen que es comunica aquesta “criatura”, crec que alhora em falten coses en altres qüestions. Suposo que en certa manera m'hagués agradat intentar comprendre més coses quan precisament la novel·la va d'això, de la sensació de no entendre, la qual cosa ho fa tot plegat força contradictori però serà millor que no entrem en paradoxes.
D'altra banda també tenim una estranya història d'amor. Hi ha gent que diu que és el centre de la novel·la, d'altra que renega d'aquest tipus d'interpretació i encara d'altra que diu que la culpa és de una adaptació cinematogràfica que només es va fixar en aquest aspecte de la novel·la. Personalment crec que tots podem veure que té força importància a la novel·la però que alhora serveix precisament també per tractar el tema dels problemes de comunicació ja sigui entre espècies com entre els mateixos éssers humans. El cert és que probablement sigui la part de la novel·la que més he gaudit per com jo sempre prioritzo les relacions romàntiques quan llegeixo per entretenir-me, quelcom que prefereixo no pensar amb gaire profunditat o almenys no en aquesta ressenya, però en aquest cas ens trobem davant d'una relació força especial per tot el que comporta i per la barreja de sentiments del protagonista entre la por que sempre conserva per la seva naturalesa i alhora la impossibilitat de rebutjar-la del tot pel que representa. En aquest sentit deixeu-me dir de manera força tòpica que em sembla interessant com la novel·la planteja si hi ha tanta diferència entre un record i aquest tipus de simulació per dir-ho d'alguna manera. D'altra banda tot i que no havia pensat en absolut en aquest cas qüestions de gènere (suposo que les ulleres violetes no em funcionen tant bé com m'agradaria...) el cert és que sí que coincideixo en que el personatge femení té problemes en aquest sentit per com, tot i que justificat pel context de la història, existeix per l'home, i, la novel·la en tot moment narrada pel protagonista no deixa cap espai perquè ella tingui una identitat. D'altra banda com deia el context de la novel·la justifica això però alhora no puc evitar pensar en que em recorda a les problemàtiques relacions entre éssers humans normalment masculins i les intel·ligències artificials, tindrà poc o res a veure però no he pogut evitar fer la comparació.

Un altre problema que potser hagi tingut amb la novel·la ha estat el pròleg, no sé si a vosaltres us passa però a mi em condiciona més del que voldria un bon o mal pròleg i en aquest cas és el tipus de pròleg (de l'edició d'impedimenta, per cert) que elogia tant la novel·la que no pots sinó dubtar sobre la seva qualitat, a més recordo que deia com cap novel·la (sense el de ciència ficció al darrera) havia reflexionat sobre els problemes de comunicació amb el desconegut o alguna cosa així i, sincerament, després del gir lingüístic i la obsessió pel llenguatge del segle XX em sembla una mica innocent dir això. De nou, poc a veure té amb la novel·la però va fer que em decebés en certa manera ja en aquest pròleg i que la novel·la continués en aquesta tònica. D'altra banda reconec que les meves expectatives, com ja he dit abans, eren massa altes.

Tanmateix, tot i que pugui haver sonat negativa a la ressenya el cert és que sí que he gaudit força de la novel·la i a moments fins i tot he pensat que estava fent una bona construcció d'un món estrany, una reflexió molt interessant des d'una perspectiva com la de la ciència ficció i en certa manera m'ha fet recordar perquè tenia tantes ganes de seguir llegint d'aquest gènere del que reconec que em falten molts clàssics. Perquè sí, Solaris m'ha decebut en certa manera, però alhora he vist algunes coses que potser no estaven tant detallades com m'hagués agradat però que m'han semblat interessants de ser llegides, i, sens dubte, prefereixo mil vegades ciència ficció d'aquest tipus que jo que sé la clàssica La guerra dels móns que vaig detestar profundament (d'acord, hauria d'acceptar que és d'una altra època i que tot gènere necessita models per deconstruir-los però deixeu-me en el meu odi, que no us faig mal, de debò, no nego que l'obra valgui la pena). En qualsevol cas, sense ganes de resultar gaire extensa i amb la ferma convicció de no haver dit res que valgui la pena he de reconèixer que l'experiència de lectura de la novel·la ha estat majoritàriament positiva i que per com és força curta i la lectura no m'ha semblat especialment densa crec que qualsevol que tingui un mínim d'interès en la ciència ficció o simplement en els problemes de comunicació i de coneixement de l'Altre crec que val força la pena.

El millor: conceptes molt interessants, lectura més o menys amena i una construcció d'un món força curiós per les poques pàgines que té.
El pitjor: no acaba de desenvolupar tot el que planteja, els conceptes que planteja prometen molt i no m'han convençut del tot.

Fins aquí el meu avorriment.

No hay comentarios:

Publicar un comentario