jueves, 29 de junio de 2017

Pel·lícules de Makoto Shinkai

Doncs al llarg d'aquest 2017 o almenys el que portem d'aquest he anat veient tota la filmografia de Shinkai o almenys la que em faltava (que era tota a excepció de A 5 centímetres per segon) i el cert és que tinc sentiments molt contradictoris amb el director ja que tot i que en general puc gaudir de les seves pel·lícules, almenys l'animació mai decepciona i només per això ja valen la pena, sempre trobo que els hi falta alguna cosa i no hi ha cap que m'hagi convençut del tot. Gairebé diria que em quedo amb la que ja havia vist com la pel·lícula que més m'ha agradat o almenys és la que trobo més centrada, però en fi ara m'enrotllaré amb els meus problemes. Això sí lamentablement algunes de les pel·lícules fa molt mesos que les he vistes així que el meu record és difús, perdoneu-me per això.

Kimi no Na wa. 1 hora 46 minuts. CoMix Wave Films, 2016.

D'acord, haig de confessar sóc de les poques persones d'aquest món que no li ha agradat aquesta pel·lícula, em podeu matar o el que voleu ho entenc, de debò, de fet entenc molt bé perquè ha agradat la pel·lícula i crec que està prou bé, és entretinguda té l'animació pròpia del director amb els seu tòpics recurrents (trens, cels d'escàndol, contrast ciutat-poble i relacions amb certs problemes de comunicació) però, tot i que no us dic que sigui una mala pel·lícula no és per mi. De fet és el tipus d'història que si l'hagués vist fa uns anys quan encara estava enamorada profundament de les obres de tipus Key m'hagués encantat, però que ara estic una mica cansada del drama d'aquest tipus on la fantasia és tan convenient i que sincerament m'han fallat moltes coses perquè m'arribés.
Primer de tot i anant per parts també he de reconèixer que fa massa temps des que vaig veure aquesta pel·lícula així que tinc un record difós així que perdoneu-me. Una de les coses que recordo primer d'aquesta pel·lícula és que per mi passa poc temps presentant-nos als personatges. Tanmateix, crec que això és més problema meu que la pel·lícula vull dir jo anava disposada a veure el que se'ns presenta en el tràiler la història de com constantment canviant de cos els dos protagonistes i el cert és que per mi aquesta part de la pel·lícula tot i que se'm va fer agradable crec que se'm va fer massa curta. Sobretot perquè serveix per presentar els dos protagonistes que després ens hauran de preocupar, i sí, és una pel·lícula i entenc que no tenen tot el temps del món però suposo que el meu problema està més enfocat a com la pel·lícula és massa argumental i sembla que li falten minuts per explicar tot el que passa. Vull dir, esperava una pel·lícula més de personatges i sentiments i, en part ho és, però l'argument de la pel·lícula és suficientment important que acaba robant temps a crear uns personatges pels quals et puguis preocupar, o almenys aquesta és la sensació que he tingut no he llegit queixes d'aquest tipus a cap lloc així que dec ser la rara. I de fet, coincideixo amb alguna opinió que si ens haguéssim quedat només amb aquesta part que es basa en els canvis de cos hauria estat una pel·lícula que almenys jo hagués gaudit més. No és un concepte nou, sens dubte, però la manera de tractar-lo era prou interessant com per desenvolupar-ho més i fàcilment acabar empatitzant amb els personatges mentre els veiem acostumar-se a les dificultats que això els comporta. Tanmateix, la pel·lícula vol ser més argumental que un drama de personatges així que després d'aquesta presentació ens trobem on per mi la pel·lícula comença a fallar estrepitosament.
Diria que és tremendament exagerada en el drama però crec que això s'ho podria acceptar el meu problema simplement és argumental, no és quelcom del que m'acostumi a queixar perquè ara mateix per mi la història que m'expliquin és el de menys normalment a mi el que m'interessen són els personatges o l'estil però aquesta pel·lícula tendeix a l'argument així que m'obliga a fixar-m'hi i a veure com a part d'haver massa casualitats, màgia molt convenient a moments amb les típiques escenes on res no funciona fins que la pel·lícula creu que ha creat suficient impacte dramàtic i que ha de permetre que funcioni, sense més lògica que aquesta, per tal de fer avançar com vulgui la trama. Però és que deixant enrere tot allò sobrenatural, que se'm fa un pel difícil perquè sincerament crec que és molt problemàtic, el que ja em mata és que tot en general funciona en l'últim moment per fer-ho més dramàtic i en general com abusa d'aquest tipus de narrativa convenient. Per això dic que em recorda a Key perquè més o menys feia el mateix, element sobrenatural convenient que força un drama per tal de que l'espectador/lector s'emocioni amb uns personatges que prèviament coneixia que també es resolt favorablement al final de forma convenient. I sincerament si els personatges m'importen tant poc com és el cas d'aquesta pel·lícula una li és absolutament igual el que passi i no pot evitar preguntar-se perquè passen certes coses o perquè just en cert moment passa no sé que. D'altra banda, tinc problemes amb el final però crec que no és culpa d'aquesta pel·lícula és un tipus de final que em porta perseguint durant anys i que he vist replicat a tants llocs que em costa de perdonar i a aquesta pel·lícula no se'l perdono, per típic. No vull dir que passa per si un cas fereixo sensibilitats però és que és la típica manera de solucionar trames amb elements sobrenaturals d'aquest tipus, he vist replicada l'escena a tantes històries que de debó, em cansa molt per com és la solució fàcil.
L'animació segueix sent el que ens té acostumats Shinkai i té algun moment dels seus de posar paisatges que a vegades de tant bells que volen ser semblen exagerats, sobretot en els seus cels tan típic. En aquest sentit, tenim un escenari que és prou rellevant a la pel·lícula que compleix a la perfecció el que dic i que certament és força memorable (més que els personatges, ja que estem...). Pel que fa el disseny de personatges he de reconèixer que em sembla força agradable tot i que sigui molt simple en comparació amb els escenaris. D'altra banda la música em sembla prou remarcable, reconec que no m'havia fixat gaire quan la vaig acabar de veure però després de veure-la vaig escoltar la banda sonora i té prous cançons que estan bé a més d'instrumentals. Us en deixaré alguna. I em sembla curiós que hi ha una peça que recorda moltíssim a rivers flow in you de Yurima, ho comento sense més. 

Però en fi, a qui Shinkai l'avorreixi amb les seves manies d'estar-se prou minuts amb un cel, un paisatge o simplement més preocupat per l'animació que pel que passa Kimi no Na wa és un exemple justament del contrari, i tot i que a vegades no em convenci amb els seus cels i els seus trens prefereixo molt més això a un argument que per mi fracassa com aquest. Però bé, això sóc jo, la pel·lícula segueix tenint una nota mitjana de 9 al MAL i la gent s'ha enamorat completament de la pel·lícula així que sens dubte, la rara sóc jo. En fi, no m'estenc més perquè la meva memòria no dóna per més, llastimosament. I de tota manera no ha estat malament del tot simplement m'ha decepcionat.

Dareka no Manazashi. 6 min. CoMix Wave Films, 2013.

Un curt de Shinkai que de nou, recordo poc, però recordo que em va deixar amb bon sabor de boca, crec que pecava un pel de dramatisme fàcil (quina obra de Shinkai no ho fa en part? Suposo que cap és part de l'estil, suposo) però alhora em va sorprendre per com tocava el tema de la família i de la distància que s'havia generat entre la filla i la seva família després de que s'independitzés però per sis minuts crec que aconsegueix molt i veient curts com aquest de debò penso que el director m'agrada molt més quan fa històries petites que quan intenta fer altres coses. Però vaja, suposo que després de veure A 5 centímetres per segons esperava més històries intimistes i sobre sentiments i no pel·lícules on l'argument fos important, problema meu. La cançó d'aquest curt també m'agrada bastant us la deixaré.

En fi, suposo que pel tema que tracta les relacions familiars i els problemes que poden sorgir em va resultar bastant agradable de veure però si que és potser un pel massa sentimental en el mal sentit. Però en fi, a mi aquestes coses ja em van, suposo.

Cross Road. 2 min, 2014.

Un curt de dos minuts amb una cançó de fons de Nagi Yanagi, què més es pot demanar? D'acord, moltes coses però si una cosa li agrada i se li dóna més o menys bé a Shinkai és fer muntatges musicats i sincerament crec que aquest curt que no explica gairebé res, i a més és un anunci d'una universitat té reunides gairebé totes les característiques que veiem en altres obres. Cels magnífics, trens, contrast de camp i ciutat i una parella. De debò que els tòpics del director aconsegueix reunir-los en un curt que potser a molts no us diu gran cosa però a mi és una de les obres que més satisfeta m'ha deixat, suposo que no dóna temps a que res surti malament ni que caigui en els diversos problemes que tinc amb les seves altres obres. I si bé precisament per la seva extensió tampoc és quelcom que marqui gaire crec que val la pena, al cap i a la fi només perdràs dos minuts de la teva vida.

Hoshi no Koe. CoMix Wave Films. 25 min, 2002.

Crec que de tot el que us estic ressenyant aquesta és l'única pel·lícula (de fet és una ova) que no us puc recomanar ni que sigui per l'animació. Tota la resta encara que no us interessi res del que us estan explicant podeu veure els paisatges i entretenir-vos amb això, però aquesta en particular tot i que crec recordar que si que els cels i en general els fons segueixen estant bé, els personatges tenen problemes. D'altra banda en general la pel·lícula (o potser hauria de dir curt també) no em va dir res. Té un concepte que podria ser bastant potent ja que ens trobem amb un amor a distància típic en Shinkai però a través de missatges de mòbil que travessen l'espai... Em sembla que el concepte podria haver donat per molt més o per fer quelcom semblant a A cinc centímetres per segon. Però de per mig posa batalles amb mecha i sembla que no sap si centrar-se en ser el drama romàntic o en fer alguna trama amb algun tipus de sentit. En qualsevol cas, personalment crec que la pel·lícula neix molt clarament del concepte dels missatges que cada cop tarden més en arribar i em sembla que tenia potencial per fer molt més i acaba sent quelcom completament oblidable.
No ho recordava però la música és de Tenmon compositor que ha musicat moltes de les obres d'aquest director i que personalment m'agrada força i alhora moltes de les seves peces em semblen massa semblants. Però en fi són peces normalment amb pianos que estan prou bé.


Hoshi wo Ou Kodomo. CoMix Wave Films. 2011

Crec que aquesta és la pel·lícula més diferent del director, en el sentit que té molt de fantasia i aventura i fins tot d'èpica. I a més com tothom s'ha cansat de comentar té un aire a l'estudi Gihbli tant en la manera de fer com en la història en sí, i sens dubte tot i que em quedin pendents moltes pel·lícules de l'estudi (algun dia les veure a més de tornar a veure algunes de les que he vist i potser les ressenyaré), el cert és que és fàcil veure les semblances en aquesta exploració d'un món nou on la protagonista haurà de recórrer aquesta terra nova per tal de trobar un lloc on diuen que es pot tornar a la vida a gent morta.
I a partir d'aquesta premissa la pel·lícula serveix al director per posar qualsevol tipus de paisatge que no tindria cap tipus de sentit en el món real i que un món de fantasia en canvi permet fer-ho i el resultat a aquest nivell es força satisfactori. Tanmateix la resta no em convenç gens. Per una banda tenim la història que es manté entre l'aventura infantil i la idea de superar la mort dels éssers estimats al darrere. I si funcionés no seria mala idea tindríem una pel·lícula que es pot gaudir tant a nivell d'aventura i d'exploració d'un món nou (si això t'agrada, clar, perquè jo tinc problemes de bones a primeres amb aquest tipus de premisses) i per l'altra una reflexió sobre com i que pugui ser molt difícil cal superar la mort dels éssers endavant i seguir endavant. El meu problema bàsic amb la pel·lícula és com incorpora el segon, si bé l'aventura pot ser més o menys reixida i personalment crec que no acaba de ser la gran cosa, el tema que hauria d'acabar sent més important em sembla que es tracta de manera massa evident i no arriba a fer-ne res interessant. De fet, en general recordo que la pel·lícula se'm va fer bastant lenta i que m'interessava ben poc tot el que succeïa. Com dic, potser sigui perquè la fantasia i jo no som molt amigues (i mira que de petita m'agradava) però és que la part més sentimental crec que tenia potencial per molt més. Entre l'adult i la noia crec que s'intenta fer una mena de relació paterno-filial impostada que podria tenir la seva gràcia i que per mi fracasa estrepitosament, la relació mitjanament amorosa que té la protagonista amb els germans per mi tampoc acaba de funcionar i com deia el tema principal de la pel·lícula tot i que s'insisteix molt en ell es fa de manera tant evident que per fer-ho així més valia fer una història d'aventures i prou.
En fi, tinc molts pocs records d'aquesta pel·lícula ja que em va semblar molt poc memorable i sincerament el temps que he tardat en ressenyar-la no li ha fet un favor així que en la meva ment és la pel·lícula mediocre de fantasia de Shinkai a on li sembla una bona idea imitar a l'estudi Ghibli a excepció d'un detall, la cançó final. La cançó del final la coneixia d'abans i ja m'agradava força així que no us podeu imaginar la il·lusió que em va fer trobar-me-la al final de la pel·lícula, i tot i que soni a exageració us puc ben assegurar que amb el pas del temps és l'únic que recordaré de la pel·lícula. Bé, suposo que la idea de l'home que intenta fer-se l'Orfeu també és força potent així que suposo que la recordaré perquè em sembla un tema interessant però com dic no crec que la pel·lícula valgui gaire la pena. Ara, com sempre en Shinkai els cels i els paisatges en general sí que valen la pena i el que em va fer molta gràcia d'aquesta pel·lícula és que fins i tot en una pel·lícula d'aquest tipus Shinkai aconsegueix posar-hi un tren. De debò, la seva obsessió per aquest tipus de vehicle no pot ser sana...


Kanojo To Kanojo no Neko, 4 min, 2002. / Kanojo to Kanojo no Neko Everything flows. 28 minuts total (4 episodis de 7 minuts), 2016. Lindefilms.

Bé la primera només es tracta d'un curt de quatre minuts però comparteixen idees i el cert és que el curt en ser en blanc i negre resulta bastant expressiu de la solitud de la noia en la gran ciutat. Tanmateix, la nova versió afageix força més contingut tot i que segueixi amb la idea bàsica: un gat que narra la seva vida amb la noia que el cuida i que es fixa en el seu dolor. L'enfocament del gat narrador m'agrada força, potser la veu intenta ser massa poètica pel meu gust i quan això li afegeixes el misticisme o almenys la creença en la reencarnació que té l'anime em convenç encara menys en el to. Tot i això, m'interessa bastant com tracta la idea de com la noia s'ha anat allunyant de la seva mare ja que de nou, de forma molt semblant al curt que he comentat abans em sembla que és un tema que no està del tot mal tractat. D'altra banda crec que la solitud de la noia en front a la gran ciutat i els seus moments més baixos vistos des del punt de vista del gat són una gran idea i funciona bastant bé.
En general crec que val la pena veure i m'estic adonant, si no ho havia començat a intuir ja, que aquest director el gaudeixo moltíssim més en curts que en pel·lícules llargues. Però en fi, és igual. Ah, la xorrada del dia la dobladora de la versió moderna de la noia és la Kanna Hanazawa que he començat a reconèixer la seva veu i el cert és que m'agrada força i la curiositat és que també posa veu a la protagonista de la pel·lícula del mateix director Kotonoha no Niwa de la que teniu la meva opinió una mica més avall.

Kumo no Mukou, Yakosuku no Basho, 1h 30 minuts, 2004.

Continuem amb una altra pel·lícula que no vaig gaudir gaire. En fi, crec que en general la meva experiència amb el director no ha estat tot el satisfactòria que esperava, la veritat, però en fi, coses que passa i suposo que tot i que la idea de tornar a fer una entrada d'aquest tipus em tempta (és a dir agafar totes les pel·lícules d'algun director d'anime i així alliberar-me de pendents) és cert que veure coses d'un mateix director pot acabar saturant. En aquest cas en concret més que saturar crec que el problema és que a totes les pel·lícules veig potencial molt mal aprofitat i em frustra molt.
En qualsevol cas passant a la pel·lícula jo m'atreviria a dir que això neix de la idea d'una torre que arriba al cel i amb l'excusa es munta tota la història. Sincerament, crec que em passa una mica com amb Kimi no na wa però de forma més exagerada encara, si vols que em preocupi pels personatges almenys fes un intent de fer-los mínimament carismàtics. En aquest cas he de reconèixer que no recordo absolutament res dels personatges com eren o què feien però si que recordo que tenien escenes d'amistat juvenil que podrien haver donat per molt més i que la idea d'afegir elements de ciència ficció i fins i tot de situar-ho en un Japó inventat futur em semblen que eren completament innecessàries. D'altra banda tota la idea de salvar a la noia (perdoneu si això ho trobeu spoiler) em semblava que va acabar d'arrodonir una pel·lícula que no m'estava agradant perquè definitivament em deixés d'agradar. De debò crec que aquest director, almenys pel meu gust, se li dóna molt millor crear trames sentimentals i és del que vol parlar però s'entesta en posar altres elements per mig que per mi no aporten res i generalment em treuen totalment de les seves pel·lícules. Lamentablement cal dir també que en general els seus personatges no aconsegueixen ser el suficientment carismàtics perquè ens preocupem pels seus problemes així que tot plegat no ajuda a que les seves pel·lícules acabin de ser tot el que podrien.
En qualsevol cas, aquí també tenim també uns paisatges d'escàndols i la part més de ciència ficció o almenys fictícia li permet fer un paisatge força curiós on la noia espera. A part d'això la música també és de Tenmon i aquí crec que destaca més que en altres obres, suposo perquè a més els violins tenen importància... Tot i que l'ús que li donen als violins també és una mica qüestionable, si més no. En tot cas parlant de la música tant els temes instrumentals com el cantat valen prou la pena així que almenys en això i l'animació com sempre es salva la pel·lícula, però poc més... I de debò que la trama política sobrava tant... Vull dir no sé ni si se'n pot dir política però en fi, simplement està molt mal desenvolupada, el món on el que transcorre se'ns presenta força malament i serveix poc més que per donar un context a la història dramàtica...


Kotonoha no Niwa, 46 minutos, The Answer Studio, CoMix Wave Films, 2013.

Aquesta pel·lícula és la que he vist més recentment així que espero poder dir alguna cosa amb més coherència. Estic completament segura (no, de fet no) que aquesta pel·lícula neix de la idea d'animar un jardí perquè de debò que el jardí que veiem en aquesta cinta és meravellós, i ni que sigui per això val la pena. Per la resta, bé, suposo que la trobada entre dos desconeguts en el jardí també entrava dins la fantasia del que es volia animar, això i el dir un tanka a un desconegut com a forma de presentació. Vull dir, tot en aquesta pel·lícula és la fantasia romàntica per excel·lència de la trobada en un lloc, només en dies de pluja, amb una dona misteriosa. I sincerament crec que en crear aquest ambient allunyat completament de la realitat mundana en un jardí que està literalment enmig d'una gran ciutat i on sembla que estan completament sols aconsegueix fer-ho de meravella. La llàstima per mi és la resta. Si bé com ha fantasia funciona de meravella, la part més real de la història, els problemes d'elles i el somni d'ell, i fins i tot la seva relació més enllà de les trobades en el parc crec que està portada molt malament. Fins i tot el moment on esclaten els sentiments em sembla terriblement exagerat i la idea de com li fa les sabates per ajudar a caminar no m'acaba de convèncer per no dir gens. Sobretot per com la pel·lícula té aquesta idea de salvar a la dona fràgil en certa manera tot i que almenys tingui la decència de fer-la caminar pel seu propi peu (literalment, ja que estem... també metafòricament, òbviament) però no m'acaba de convèncer, suposo que la part idíl·lica que dic que tant m'agrada també condiciona a fer que aquest personatge funcioni més com a fantasia que com a realitat. Però en fi, amb tots els problemes que li veig crec que és de les pel·lícules que més m'ha agradat del director per com sap crear un ambient tant especial. La cançó final també està prou bé.
 

I en fi, no m'he enrotllat gaire tenint en consideració la quantitat de coses que he comentat i crec que no he dit res gaire coherent, però en fi abans de deixar aquesta entrada acabada definitivament, i creieu-me en tinc ganes, crec que m'agradaria fer un breu comentari sobre com les dones a la filmografia d'aquest director no acaben tenint un paper gaire favorable. O més aviat com totes tenen una mirada profundament masculina davant la dona. En la majoria tenim un home que acaba sent o és protagonista que ha de fer alguna cosa en relació a la noia de la que queda fascinat (sigui salvar-la, ajudar-la o el que sigui) i quan tenim una dona com un personatge central en la història (en certa manera Kotonoha no Niwa i Kanojo to Kanojo no Neko) veiem la fascinació del protagonista masculí (tot i que sigui un gat...) davant la figura de la dona. No recordo gaire la pel·lícula Hoshi wo Ou Kodomo però he llegit algun cop que la noia és constantment salvada pels nois i vaja alguna escena així sí que recordo així que de veritat, en aquest sentit no podria haver-me decebut més. A veure, és cert que prefereixo això que altres representacions però el cert és que posant-me a pensar gairebé sembla que tots els personatges femenins no tinguin gaire veu pròpia o almenys comparats amb el masculí. Almenys la Mitsuha de Kimi no na wa pren alguna decisió per sí mateixa però em segueix semblant que hi ha bona part de la pel·lícula on seguim al noi amb la seva imatge de la noia al cap...
En fi, deixant aquest tema espinós a part el cert és que les pel·lícules de Shinkai no em semblen horribles com podria semblar però en general totes em sembla que els hi falta alguna cosa o els hi sobren coses. En general tota la seva filmografia em sembla un “està bé, però...” i el però en la majoria de casos per no dir tots, acaba menjant-se l'està bé... En fi, que m'expresso fatal i que estic escrivint això a hores intempestives i el meu cervell està deixant de funcionar, us recomano algunes de les seves pel·lícules i crec que fa coses que valen la pena però a mi no ha aconseguit convencem del tot amb cap. Tanmateix seguiré veient que fa a veure què tal.
Fins aquí el meu avorriment (Per fi, he acabat!! YEEEI! - no estic boja...).

No hay comentarios:

Publicar un comentario