martes, 4 de abril de 2017

Il·lusions perdudes, Honoré de Balzac (llibre)

Un nou llibre al bloc.
Títol: Il·lusions perdudes
Títol original: Illusions perdues
Autor/a: Honoré de Balzac
Altres llibres de l'autor/a: Eugénie Grandet, el Pare Goirot
Pàgines: 744
Continuacions: Esplendors i misèries de les cortesanes (segueix amb la història de Lucien)
Format original: llibre
Any: 1837
Adaptacions: pel·lícula

T'agradarà si: has provat amb l'estil de Balzac i no et sembla del tot pesada la seva manera de narrar, t'agrada el realisme i et ve de gust ficar-te en els secrets de les editorials del segle XIX.
Ni ho intentis si: tens molt odi per Balzac i no l'has aconseguit superar, en general no et ve de gust alguna cosa que tingui molta descripció de l'època.

Sinopsi
Il·lusions perdudes és una de les obres més importants del cicle de La comédie humaine de Balzac. Un jove poeta de províncies, Lucien Chardon, tan pobre i ingenu com ambiciós, busca fer-se un nom a París. A la ciutat esdevé el protegit d'una dona casada captivadora, la senyora de Bargeton, que l'ha d'ajudar en la seva ascensió en els cercles glamurosos de la capital. Però Lauren no s'adona que el món on ha entrat és molt més perillós del que sembla. A mesura que la reputació de la senyora de Bargeton comença a trontollar, Lucien veu com els seus rivals conspiren contra ell per defenestrar-lo; aprendrà que, allà on vagi, el talent té poc valor al costat dels diners i les intrigues de la gent sense escrúpols. (sinopsi de Proa)

Opinió
(pot contenir certs spoilers, llegir amb precaució tot i que el títol ja és un spoiler, no?)
Vaig començar a llegir aquest llibre amb poques il·lusions (no hi ha joc de paraules, no, no ho penseu) ja que la meva última experiència amb l'autor havia estat molt insatisfactòria així que pensava que no m'anava agradar. És cert tanmateix que l'estil de Balzac no se'm fa pesat, vull dir, no és que sigui quelcom ràpid però el seu estil no se'm fa tan pesat com sembla que se'ls feia a altre gent. En canvi, i sorprenentment, m'ha agradat molt més del que esperava i tot i que odiï el protagonista de forma molt exagerada i probablement poc justificada, el cert és que he gaudit força de la novel·la. En qualsevol cas m'he reconciliat amb l'autor de forma molt satisfactòria.

Vaig començar a llegir el llibre amb poques expectatives, com ja he dit, i he de reconèixer que en la primera part seguia amb els meus dubtes. En fi, deixeu-me dir evidències, l'obra està dividida en tres parts molt diferenciades i que fins i tot es van publicar per separat en el seu moment i com deia la primera no em va convèncer. Veiem el típic noi de províncies idealista que espera una vida millor i que anhela anar a la capital i triomfar com a poeta, tot això de bones a primeres no tindria perquè generar el meu odi, és cert que als personatges molt idealistes a vegades m'acaben exasperant força però vaja, ho puc suportar fàcilment, el meu problema ve més aviat de la relació que té amb la seva família i com sembla que tothom que passa pel seu voltant queda fascinat pels seus aires de poeta romàntic tot i que realment l'única cosa que em semblava que era a mi és un nen mimat. En aquest sentit, em molestava que el llibre fos tan parcial amb el protagonista però això comença a canviar en certa manera a la segona part.
La segona part, i perdoneu els petits spoilers, és on el llibre em va captivar per com ens traslladem a París i se'ns mostra de forma molt directa el funcionament de les editorials i com tot és un negoci. És meravellós veure com el protagonista va amb el seu idealisme xocant una vegada i una altra, contra els interessos capitalistes que dominen qualsevol tipus d'activitat. Recordo que el pròleg que hi havia a la meva edició, no gaire extens ni tampoc interessant, sí que deia una cosa amb la qual no podia estar més d'acord que és la idea de que Balzac feia personatges “dolents” més interessants que els bons, és a dir la gent interessada pels diners en aquest llibre, que es mou per interessos resultaven personatges més complets que no pas les ànimes virtuoses que eren exagerades a més no poder. Tanmateix, he de reconèixer que el meu odiat Lucien, tot i que podria semblar en un primer moment que anava a ser idealitzat per la seva innocència el cert és que veiem una decadència molt interessant en el personatge que fa que precisament per la seva debilitat sigui fàcil compadir-lo, tot i que jo l'odiï per egoista i per ser un malgastador, i tot i que sé que no us interessa amb aquesta novel·la he descobert o reafirmat que em posa molt nerviosa llegir sobre personatges que malgasten diners i que saps que s'aniran a la ruïna, de debò, sé que no és normal però em molesta d'una manera molt exagerada (i potser per això odio tant al pobre Lucien, mea culpa...). Però a banda de que podem gaudir del sofriment del Lucien (em sento un pel sàdica, no us dic que no), és precisament les descripcions de les relacions entre la premsa i la cultura, veure com la informació és el poder i com els periodistes poden controlar si una obra de teatre triomfa o se'n va a la merda, com els directors dels teatres contracten a claca, o fins i tot contracten claques en contra d'altres obres, com algunes crítiques negatives són usades també de forma estratègica per promocionar certes obres, com la fama d'un autor és el que fa que es vengui o no una obra... He de reconèixer que és un tema que m'encanta i que a mi una obra que tracti sobre llibres i sobre aquest tipus d'embolics editorials ja em tenen mig guanyada així que puc, més o menys, entendre que a qui no l'interessi gens el tema se li pot fer pesada la recreació d'aquest ambient “cultural” on precisament aquesta està completament supeditada als diners, però si us interessa mínimament doneu-li una oportunitat perquè val la pena.
De la tercera part recordo que vaig intensificar el meu odi, en part, pel Lucien, perquè em fot molt el que li fa a la família, tot i que al final de la segona ja m'havia indignat contra ell. Però en general pensava que el llibre tornaria a semblar-me menys interessant com en la primera part però el cert és que tot i que la seva família em sembla molt idealitzada, sobretot la germana que sembla una santa, però tot i que tinc els meus problemes amb la seva fe cega cap a cert personatge almenys tenia la decència d'intentar fer de tot per sobreviure així que no em va desagradar del tot, se'm va fer força amena. És cert que res supera per a mi la descripció de les editorials i el periodisme de la segona part però se'm va fer també molt entretinguda aquesta tercera on tot i que no sigui la gran cosa en certs aspectes i la trama de la germana i la parella no sigui gens original el cert és que a mi m'ha entretingut molt i vaja, no m'ha fet posar els ulls en blanc, o almenys voler-ho fer contínuament, com si ho feia a vegades el Lucien, però va ser molt pitjor en l'anterior novel·la que vaig llegir de l'autor La dona de trenta anys on volia matar a Balzac i que sofrís (i sí, ja sé que és mort, però tampoc acostumo a matar gent o reviure-la per tal de que sofreixin, no, no tinc aquest poder ni ganes...).
D'altra banda haig de dir que el final està fet totalment perquè compris la segona part, que en aquest cas no ho és del tot ja que vaja, totes les novel·les formen part de la Comèdia Humana i jo fins a cert punt considero que pots llegir només aquesta obra sense problema, però queda bastant obert i fins i tot en l'últim paràgraf t'anima a seguir llegint, el que et dic, vol que gastis diners... En fi, no descarto seguir llegint l'autor i no m'importaria llegir la continuació d'aquesta obra però tampoc m'importa no saber com continua, sobretot per la meva bonica relació d'amor-odi amb el Lucien que ja he donat entendre, veritat?

I tot això em porta a tractar la qüestió de l'escriptura de Balzac. El meu problema habitual amb l'autor, o almenys el que recordo amb més intensitat de l'anterior lectura i més propera que he fet, és com en tot moment el narrador usa molts tòpics morals per descriure certes qüestions que de tant en tant fan que pugui resultar pesat. I és aquesta mena de consciència moral que jutja tot fa que fàcilment s'odiï al pobre home i si això ho uneixes a que té fama de pesat, o almenys he sentit vàries persones que l'han titllat d'això, el cert és que no és un autor que tingui gaire bona fama entre lectors actuals, tot i que estigui indubtablement en el canon... A més, per acabar-ho d'adobar, no sé si a vosaltres us ho han fet però a mi sempre m'han comparat al pobre Balzac amb Flaubert i sempre m'han dit el típic com Flaubert era més objectiu i no tan parcial com Balzac i, vaja, està la lapidària frase de Flaubert dient que Balzac seria bon escriptor si sabés escriure... En fi, que és obvi que la prosa de Balzac és molt funcional i que quan descriu certes coses ho fa per necessitat, que el llenguatge és només un mitjà per descriure la societat però és que a vegades escoltes segons quines coses que fins i tot et fa certa pena l'home. I ara aquí podeu inserir el comentari bàsic i típic sobre l'escriptura de Balzac i el seu projecte de la Comèdia Humana que estic molt segura de que tots coneixeu i n'esteu farts de sentir-ne a parlar així que res, simplement tot i que odiava una mica aquest bon home el cert és que ara em fa pena i tot, però bé sempre tindreu els crítics marxistes (o fins i tot el propi Marx) adorant-lo així que suposo que sent tant clàssic com és no cal que em preocupi gaire... En fi, se me'n va l'olla com de costum.

Dels personatges crec que ja us he cansat amb les meves apreciacions sobre el Lucien, hi ha tot un joc de paraules curiós amb els seus cognoms i com es posa o es treu el cognom que em va semblar curiosa. D'altra banda, la relació que té amb la primera dona és també molt interessant per com varia de forma en canviar d'ambient social i com el que en províncies sembla fascinant perd tot l'encant en la ciutat, però vaja és un tema molt freqüent en la narrativa de l'autor i de l'època, almenys segons la meva experiència limitada, així que suposo que no serà tant especial. En això he de reconèixer que m'ha acabat per recordar en certa manera a les relacions problemàtiques que tenia amb el protagonista del El Roig i el negre amb les dones. Suposo que per la qüestió de la hipocresia social típica també de les novel·les d'aquest tipus. D'altra banda hi ha la qüestió de l'amic del Lucien que hauria de resultar com una contrapart de les seves desventures, per dir-ho d'alguna manera, i el cert és que tot i que veig la intenció de fer la contraposició entre els dos crec que la novel·la acaba abandonant la idea de per mig i no funciona del tot. Un altre personatge que m'ha interessat força era el periodista que coneix Lucien i l'introdueix en com funciona aquest món amb tots els contactes i relacions que tenen amb els autors que ressenyen entre d'altres qüestions, sobretot suposo que recordo aquest personatge en contrast amb els membres del Cenacle que semblaven, de nou, sants i en canvi aquest del que us parlo era un personatge del que m'hagués sabut més.

Resumint, crec que no m'he enrotllat massa, com de costum últimament perquè ja sabeu que s'acumula la feina, però el cert és que Il·lusions perdudes ha estat la meva reconciliació amb Balzac un autor del que no tenia gens bon record en l'última lectura i que aquí m'ho ha fet passar força bé per les descripcions del món dels periodistes, les editorials, les ressenyes en general d'una manera molt interessant, de debò, si no us fa por Balzac us el recomano. No sé si és el millor primer contacte que podeu tenir amb l'autor perquè és una novel·la força llarga que reconec que si no us convenç l'estil se us pot fer una mica pesada, però en general fins i tot les descripcions de coses com el funcionament dels prèstecs no se m'han fet pesades però he de reconèixer que Balzac no és un autor que se'm faci especialment pesat. En qualsevol cas, jo he gaudit molt més del que esperava amb la novel·la.

El millor: descripció de la societat centrant-se en els ambients del teatre, periodisme, en general m'ha entretingut i una bona descripció del moment.
El pitjor: odio una mica el Lucien (problema meu, sens dubte), certs problemes dels personatges de ser massa bones persones.

Fins aquí el meu avorriment.

No hay comentarios:

Publicar un comentario