sábado, 18 de febrero de 2017

Ferdydurke, Witold Gombrowicz (llibre)

Nou llibre al bloc.
Títol: Ferdydurke
Autor/a: Witold Gombrowicz
Altres llibres de l'autor/a: Pornografia, Cosmos
Pàgines: 320
Format original: llibre
Any: 1937
Adaptacions: pel·lícules,

T'agradarà si: t'interessen els estils peculiars, els jocs lingüístics, vols un llibre diferent, t'agraden les sàtires però sobretot no t'importa llegir per l'estil.
Ni ho intentis si: t'agrada llegir novel·les amb estil clàssic i on tot el que passa és fàcilment comprensible, no t'agrada el grotesc.

Sinopsi
Ferdydurke, llibre «enganyós i equívoc», va néixer de l’orgull ferit d’un jove autor humiliat per la crítica incompetent, i havia de ser, d’entrada, un assaig sobre la fal·làcia dels criteris estètics que se solen aplicar a la literatura. Aviat, però, es va convertir en una al·legoria divertidíssima. Això, en part, es deu a un llenguatge innovador, que aquesta traducció catalana recull amb precisió i eficàcia—qui s’hi apropi descobrirà, fins i tot si el coneixia, un llibre del tot nou—, però també a la capacitat per amagar la reflexió filosòfica més profunda darrere de la cara desencaixada i grotesca dels seus protagonistes. (Sinopsi de l'editorial Quaderns Crema)

Opinió
La meva incultura és àmplia i la veritat és que abans de llegir aquesta obra i que me la fessin conèixer no tenia ni idea de l'autor, de literatura polonesa en general (de debò ni un maleït autor polonès coneixia... bé, ara que penso sí, un) i la veritat és que em va cridar molt l'atenció des d'un inici per com me la presentaven com una obra on el llenguatge era primordial i com certament llegir-la és una experiència molt gratificant a nivell de llenguatge. Primer de tot he de dir que jo he llegit la versió en castellà escrita pel mateix autor a l'Argentina amb un grup d'escriptors que l'ajudaven perquè si bé la novel·la m'ha agradat moltíssim, més del que esperava amb aquest tipus de lectura tan particular, l'anecdotari al voltant de l'obra no deixa de ser curiós i segons tinc entès la versió escrita en castellà i l'escrita en polonès són força diferents i que per això la traducció feta a partir de la versió polonesa és una altra experiència de lectura. En qualsevol cas no descarto llegir l'altra versió alguna vegada però el que de veritat vull fer relativament aviat (poden ser anys, no us ho nego) és llegir més d'aquest autor perquè encara que he de reconèixer que tenia moments on em sentia molt perduda, en tot moment podia gaudir, almenys, de la sonoritat del llenguatge i de, en definitiva, com les paraules fluïen d'una manera estranya arribant en molts moments a ser grotesca (també en el contingut) però que personalment ha acabat per captivar-me totalment.

I sí, per a mi Ferdydurke és essencialment estil i encara que pugui sonar pejoratiu per a gent que estigui acostumada a llegir per personatges o per història la manera en què el llenguatge és present en cada frase i mai és evident em sembla una meravella. En aquest sentit tenim neologismes com un munt de derivats de la paraula cul que van reapareixent durant tota la novel·la però qualsevol paraula en aparença insignificant i que en qualsevol novel·la que no es preocupés pel llenguatge ens semblaria la cosa més normal del món en aquesta novel·la pot ser representant d'una tensió que, de nou, sota aparença de bestiesa esdevé quelcom gairebé transcendental. I sí, no m'explico i estic escrivint frases que tinguin mínimament sentit i no sembla que ho aconsegueixi del tot però simplement, tot i que és obvi que no és quelcom únic en aquest autor, si em semblen molt interessant aquest tipus de llibres que aconsegueixen crear un llenguatge tan proper a personal i fins i tot a desnormalitzar paraules d'ús quotidià. De debò, a mi aquestes coses em fascinen i ni que sigui per comparació també em fan enfonsar-me en la meva pròpia mediocritat, però anem a ignorar la part desagradable de l'assumpte i centrem-nos en el positiu i en aquest llenguatge enrarit tan interessant.
No obstant això encara que l'estil sigui el que em fa posar fangirl amb la novel·la i m'encantaria tenir més paraules per a això, però entre la meva falta d'inspiració i la meva memòria confusa se'm fa difícil i ho veig complicat, us recomano que si mínimament us interessa llegir novel·les de tant en tant experimentals que tenen plena consciència de com el llenguatge construeix l'existència humana i com tematitzen la distància entre l'ésser humà i el llenguatge i per conseqüent amb el que anomenem món, llegiu-la, perquè si bé us pot semblar una cosa molt estranya i fins i tot preguntar-vos sincerament que coi estàs llegint, val molt la pena (potser precisament per això). He de reconèixer que si hi ha un moment de la novel·la on recordo que les coses van arribar a un nivell més alt de grotesc i de raresa va ser un capítol en què dos personatges experts defensors de dos mètodes contradictoris, l'Analític i el Sintètic, faran de tot per posicionar-se per sobre de l'altre (de tot inclou amputacions i assassinats, però en fi, no sé si sona més estrany del que és o viceversa perquè el capítol val força la pena) m'encanta aquesta manera de portar fins a l'absurd una batalla que normalment seria teòrica i aquesta manera tan particular que té l'obra de mostrar-nos com de ridícula és l'existència humana.
El que em portaria a la qüestió de la Forma que lamentablement encara puc tenir una llunyana idea crec que no sóc la millor persona per parlar-vos d'això i us convido a informar-vos perquè el seu interès. La mateixa novel·la té un capítol en què més o menys explica la teoria que segueix la composició de l'obra que molt a grans trets es podria dir que té a veure amb la problemàtica de com l'ésser humà només existeix en la forma, en l'actuació per a un altre, en què cada acte comunicatiu no pot realitzar-se sense que l'altre no t'afecti en certa manera a la teva individualitat, quelcom que es viu al llarg de la novel·la amb resignació però també com una tensió per la impossibilitat d'escapar a aquesta forma que impera fins en les coses que menys t'esperes (coses com seure, moure't de determinada manera, sobretot, tot, la forma és l'ENEMIC, a per la forma!! No, podeu ignorar molt feliçment aquest parèntesi, viureu millor, feu-me cas).
En qualsevol cas la qüestió és que el tema el veiem evolucionar per tres espais diferents en els quals ocorre la novel·la i que d'alguna manera és fàcil veure com encara que amb diferents disfresses i tot i que tothom es cregui lliure en el seu ambient la veritat, és que, de nou, acaben per ser ambients opressius que encara que en un primer moment sembla que promoguin certa espècie d'autenticitat o de donar certa importància a l'individu la veritat és que no hi ha manera d'escapar del que podríem pensar des de moltes òptiques diferents com la ideologia, els costums, el cos, la mirada de l'altre... En fi, no desvariem per camins sinuosos com aquest perquè no crec que arribem enlloc. La qüestió és que a través d'aquests espais que recorre el protagonista veiem una espècie de novel·la, que si anem a les paraules de l'autor que no és del tot bo donar-li tant crèdit com se li dóna sovint però ni que sigui com a curiositat no està malament, que parodia el conte filosòfic com el de Voltaire. Jo sincerament puc recordar Càndid que és l'únic que he llegit en aquest sentit l'autor i se'm fa difícil pensar en una paròdia d'un conte que ja és una paròdia de les novel·les bizantines, però en certa manera sí que puc veure que l'estructura de l'obra tan marcada contrasta amb un contingut dispers, que pel tipus d'història i la premissa de la qual parteix dóna la sensació que tot podrà llegir-se des de la moralitat o des de la paròdia, vagi en relació a un altre tipus de text, i si clar que tot es llegeix en relació a un altre tipus de text i no sé que nassos estic escrivint, però la gràcia aquí és que les accions que en un conte d'aquest tipus se'ns mostrarien clares per a després reflexionar sobre elles (contingut paròdic o no) aquí s'han vist enrarides, posades completament en un nivell grotesc on un duel de gestos i de posar la cara més horrible es torna una violència per a l'ésser humà per tot el que es pot arribar a pensar d'això.
No obstant això encara que crec que hi ha molta violència d'aquest estil, de destruir part dels individus en contacte amb altres de manera que es desgasten sense poder fer res al respecte, sent així bastant dramàtic en aquest sentit, vull dir des d'una perspectiva de la incapacitat de ser un mateix perquè ni aquest concepte existeix tal com t'ho havien venut. La veritat és que la novel·la té humor a dojo des de simplement aquest joc del llenguatge tan irreverent en ocasions com les situacions tan absurdes poden ser alhora tràgiques de manera que fàcilment pots traslladar a altres àmbits (sempre hi haurà qui optarà per la interpretació biogràfica o per la de retratar el moment històric o fins i tot per com això expressa la condició de l'ésser humà de l'època, per una mena d'estat mental propi del segle XX), però alhora còmic per com tot arriba a extrems inesperats. A més de moments molt divertits pel que fa a reflexions particulars que simplement em van guanyar i van fer que m'enamorés del tot de l'obra.

En fi, crec que no m'enrotllaré gaire més, encara que sigui una obra que ho mereixeria i que reconec que he gaudit molt, perquè crec que o seguiré en la dinàmica que porto tota la ressenya de deixar anar el primer que se'm passa pel cap o passaré a donar dades curioses que crec que és més pràctic que busqueu vosaltres si us interessen. En qualsevol cas la qüestió és que probablement sigui una de les lectures més estranyes que he llegit (no del tot perquè, en fi, cada vegada em veig llegint coses que em fan sentir més imbècil, però això a part, com deia abans) però a alhora que tot i així he pogut gaudir molt, i és que encara que puguis perdre't algunes idees, altres escenes no acabar-te de suggerir tant com altres o simplement arribar a moments de confusió elevats la veritat és que ni que sigui per aquest estil tan especial i aquesta manera d'inventar paraules sense por val moltíssim la pena i si a això li sumes l'humor tan curiós de l'obra (en ocasions fins i tot negre) i en general l'ambient entre asfixiant i grotesc que construeix... I vaja, tota l'obra, si és que és una meravella... D'acord, això és passar-se i no és el meu estil, no sé si meravella és la paraula ja que certament és passar-se però sens dubte és difícil que no et sembli curiós llegir-la, ja no dic que t'agradi perquè tots tenim els nostres límits aguantant certes coses però crec que en aquest cas és una obra, que tot i que pot donar peu a moltes lectures diferents i interessants i és tot el contrari a convencional en qualsevol sentit (i torne-m'hi amb l'exageració), no és excessivament densa en la seva lectura (que no vol dir que no et serveixi per menjar-te el cap durant anys si vols, això òbviament t'ho pot donar i és el bonic de la literatura, de debò, quina ressenya més patètica estic fent...), o almenys no ho ha estat per mi.

El millor: tot, l'estil sobre totes les coses, aquesta manera de construir una realitat deformada...
El pitjor: potser a moments et pots sentir superat per certes coses.

Fins aquí el meu avorriment avorridós (i el cucul culòs cuculet).

No hay comentarios:

Publicar un comentario