jueves, 9 de febrero de 2017

El Roig i el Negre, Stendhal (llibre)

Un altre llibre més al bloc. Un clàssic en aquesta ocasió.
Títol: El roig i el negre
Títol original: Le Rouge et le Noir
Autor/a: Stendhal
Altres llibres de l'autor/a: La cartoixa de Parma, De l'amor
Pàgines: 503
Format original: llibre
Any: 1830
Adaptacions: moltes (com en tots els clàssics...)

T'agradarà si: tens interès en les novel·les realistes, t'agraden les novel·les que es basen bastant en el desenvolupament de personatges però també en la recreació de l'època, no et fa res que els personatges siguin volubles...
Ni ho intentis si: tu i el realisme no us porteu bé, de fet us odieu, no t'agraden els personatges amb canvis d'humor freqüent, tampoc t'interessa massa la França del segle XIX i els seus problemes, estàs fart de les novel·les protagonitzades per gent que es creu Napoleó...

Sinopsi
El roig i el negre és una de les obres fundacionals de la gran tradició novel·lística europea, un llibre que es llegeix i es rellegeix, i cada lectura guanya en sentits. Julien Sorel, el seu protagonista, apassionat i lúcid, ambiciós i vulnerable, és una de les creacions més admirables de la història del gènere. La seva peripècia, amb la de la resta de personatges, configura un retrat de la societat francesa de la Restauració que transcendeix el document històric per atènyer veritats universals sobre la condició humana. (sinopsi de LaButxaca)

Opinió
Com ja és costum les ressenyes em volen enterrar i no espereu res gaire inspirat en relació a un clàssic com aquest del qual, tot i que em sap greu reconèixer-ho, no recordo gran part del que succeïa tot i que podríem dir que no fa tant que l'he llegit. D'acord, fa més d'uns dos o tres mesos i, vaja, entre aquesta lectura i la que estic fent actualment és probable que n'hi hagi una desena aproximadament de separació la qual cosa, sens dubte, no col·labora. En qualsevol cas el meu record de l'obra es centra de forma molt parcial, sens cap mena de dubte, en el meu mig odi pel protagonista (una barreja entre odi i indiferència) i un dubte constant sobre la quantitat de vegades que pot canviar la personalitat i les idees d'algú, perquè arriba un moment on la novel·la sembla que s'estanca en baralles amoroses on els personatges canvien la seva posició i com porten el seu orgull depenent del capítol, de debò, literalment cada capítol canviava la seva actitud i que, sorprenentment, jo he gaudit, potser de la manera incorrecta per com em semblava molt divertida la interacció tot i que sincerament la versemblança era almenys força qüestionable. Ara bé, si alguna cosa haig de dir del protagonista que em sembli rellevant, i molt estúpida alhora és... Perquè em persegueixen protagonistes que es creuen Napoleó? PERQUÈ? Sobretot el problema no és tant del pobre Julien Sorel sinó de que la seva competència ha estat molt dura aquest any amb gent com el meravellós Raskolnikov i en certa manera, tot i que no tant pel tema de Napoleó també he vist en Julien rastres de Lucien de Rubempré més per la qüestió de les ganes de l'ascens social i per certes qüestions que millor no comentar ja que no toquen encara, dintre de poc vindrà aquest segon personatge amb el qui el comparo i la seva novel·la, això sí ja us avanço que odio molt al personatge però que això no ha impedit que m'ha agradés. En fi, ignorem les comparacions que són odioses i deixem aquesta introducció amb la meva impressió general de la obra que tot i que no m'ha encantat ni convençut del tot en general l'he gaudit força.

A veure que surt d'aquí perquè de debò ja he començat jo malament la ressenya per la qual cosa és difícil que en surti res interessant. En fi, potser estaria bé començar amb que la lectura se m'ha fet molt més amena del que pensava, vull dir tenint en consideració sempre que a qualsevol clàssic vas amb expectatives de que pot ser una lectura densa però el meu record és que la lectura va ser prou ràpida i, com deia abans, potser vaig interessar-me massa en els embolics amorosos del protagonista i no tant per la descripció social que, d'alguna manera no tan explícita veiem a mesura que el personatge va ascendint socialment.
En qualsevol cas pel que fa a les parelles del protagonista són probablement relacions molt problemàtiques i que no recomanaria a ningú. He de reconèixer que precisament per això em feia molta gràcia el joc d'orgull (anem a ignorar tots plegats aquest tipus de denominació) que es porta sobretot amb la segona noia de tal manera que com deia, tenim a vegades, més que un romanç una mena de batalla intel·lectual en la qual els dos personatges combaten per situar-se per sobre de l'altre i fer-lo sotmetre'l a través de l'amor. Com deia abans les personalitats canviants dels personatges arriben a extrems i quan succeïa aquesta part de la novel·la he de reconèixer que em vaig arribar a plantejar si l'autor tenia una necessitat econòmica d'allargar l'obra perquè literalment cada capítol es variava la opinió i sincerament no semblava saber que fer. No sé, segur que és el meu record molt exagerat però el cas és que els episodis curts (de nou, el meu record els fan així no sé sí és cert) feien que augmentés la sensació de que la qüestió s'estava allargant de forma estranya, encara que més sorprenentment és que a mi no m'avorrís i estigués feliçment llegint aquesta interacció de parella tant curiosa.
Tanmateix, he de reconèixer que crec que tot i que les qüestions sentimentals són principals per elles mateix en la història ho són més, suposo, per les tensions socials intrínseques en elles per la diferència sempre present de estatus entre el protagonista i elles. I vaja, com deia, la novel·la en certa manera utilitza l'anècdota real per tal de fer un recorregut de classes i dels interessos polítics de la gent en un moment posterior a Napoleó on tenim un període de restauració borbònica amb certs conflictes inevitables per la història recent. En qualsevol cas jo he de reconèixer que tot i que durant la lectura la novel·la crec que m'he assabentat més de les intrigues polítiques que va coneixent el protagonista i en les que acaba per participar ara mateix tinc cert embolic intentant recordar què pretenien certs personatges en qüestió política tant aristòcrates com religiosos. En general cal dir que de nou, sorpresa estic que el llibre m'hagi resultat amè i interessant en general de forma que he perdut la por a seguir llegint l'autor i sé que dintre de poc (relativament, molt relativament) llegiré l'altre llibre que tinc per casa.
En qualsevol cas és interessant també com l'estil sap endinsar-se de forma més o menys natural a les ments dels personatges aconseguint una bon equilibri amb la descripció social i de les diferents posicions socials i com vivien les situacions político-socials que es donaven. Jo sóc sempre sóc més fan de la qüestió psicològica que la social però en aquest sentit he quedat més que satisfeta amb Stendhal tot i que, de nou, els canvis d'opinió siguin constants.

Però crec que estic anant en cercles sense dir res interessant així que crec que serà oportú que em centri en els personatges, o almenys en el meu estimat-odiat Julien. En aquest sentit quan més penso en ell més interessant el trobo tot i que en el seu moment llegint l'obra el sentia una mica distant a la meva persona ja que està entre ser un ambiciós fred i manipulador que es sent superior a la resta de la humanitat i d'altres, de sobte, és controlat per passions, i sí, en un principi no entenia els canvis d'humor, no entenia aquesta manera de canviar de personalitat quan semblava en un primer moment que tenia tot molt clar i el seu gran pla per triomfar a la vida però el cert és que almenys el meu record ha embellit la meva impressió del personatge que fa que ara el recordi amb certa gràcia. En qualsevol cas he de reconèixer que té una caracterització molt interessant tot i que a vegades l'odiés profundament pels aires que es donava a ell mateix. De debò, Napoleó, quant de mal has fet... No sé, en certa manera crec que haver llegit Crim i Càstig abans fa que no pugui evitar veure a Julien com un mal Raskolnikov, i em direu que no té res a veure i sí, però és que si haig d'aguantar a individualistes al màxim almenys doneu-me gent que almenys es qüestiona la pròpia idea de si mateix. Ho sé, suposo que és una comparació injusta i només tinc ganes de seguir amb la vena fangirl que porto a dins pel Dosti (no acabeu de veure el meu diminutiu afectuós de Dostoievski, no, oblideu-vos-en).
A més d'ell recordo especialment a les dues dones amb la seva relació tan curiosa que mantenen amb el protagonista. M'agrada com es contraposen les dues en la seva relació amb el protagonista i com ambdues també són dos personatges molt contradictoris i plens de contrastos, de nou personatges que canvien de personalitat sovint però de forma plausible en el sentit que es deixen emportar per dos extrems que conviuen dins seu, és a dir entre la passió i les aparences socials o en el cas de la segona dona, i la meva predilecta per com tot i la seva hipocresia em sembla molt ben construïda i fins i tot en certa manera simpàtica, un sentit d'honor.

En fi, no m'enrotllo més perquè tela les xorrades que escric, en qualsevol cas si gaudiu mínimament de llegir clàssics en generals però sobretot novel·les del segle XIX realistes amb intenció de descripció i crítica social i a més amb personatges amb una profunditat psicològica interessant us recomano que li doneu una oportunitat. Però, vaja, tampoc és que El roig i el negre sigui una obra desconeguda, més aviat tot el contrari, així que estic segura que la majoria ja la coneixereu així que simplement per acabar amb la meva poca creativitat per avui dir que tot i que no m'ha encantat si que recordo haver-la gaudit força i fins i tot trobar-la més o menys fàcil de llegir així que us animo a no tenir-li por.

El millor: amena, personatges complexos i contradictoris, interessant la història i el context històric.
El pitjor: els mateixos personatges poden arribar a desesperar-te tot i que jo he encaixat força bé amb ells.

Fins aquí el meu avorriment.

No hay comentarios:

Publicar un comentario