domingo, 8 de enero de 2017

Kiznaiver, Trigger (anime)

Nou anime al blog! Bon any nou i totes aquestes coses i ja us aviso que d'aquí a unes 17 ressenyes faré la típica entrada de millors lectures i obres diverses experimentades a 2016, sé que no té gaire sentit però al meu cap té sentit fer-ho així, quan realment hagi acabat amb totes les ressenyes de coses que he experimentat al 2016.
Títol: Kiznaiver
Significat del títol/Títol Original: nom de l'experiment que es du a terme d'unir el dolor. Kizuna vol dir llaços (que uneixen a la gent).
Extensió: 12
Format original: anime
Estudi de l'anime: Trigger
Any: 2016

T'agradarà si: et ve de gust un anime basat en la interacció dels personatges i el drama, no et fa res que s'explori de forma superficial la psique de cadascú mentre passin coses.
Ni ho intentis si: odies el drama fàcil, t'han de convèncer els personatges per gaudir d'un anime, sobretot si es basa en ells, vols alguna cosa que es basi més en la història que en els personatges.
Sinopsi
L'Agata és un noi que no sent el dolor, no sembla tenir interès en res i es deixa pegar sense problema pels aprofitats que el maltracten, perquè tant li és el que li facin. Però un dia les coses començaran a canviar quan ell juntament amb altres companys de la seva classe siguin obligats a participar en un experiment que els farà compartir el dolor, és a dir si un és ferit els altres notaran també el seu dolor.

Opinió
Kiznaiver és probablement el manual de com no fer un anime de drama de personatges. D’acord, no negaré certa exageració en l’enunciat, hi ha coses pitjors, sempre n’hi ha però el que està clar és que la mateixa guionista de l’obra té animes millors, igualment manipuladors amb els sentiments, res que sigui del tot especial però almenys més memorables. Em refereixo a Anohana, que encara queara la recordo un pel evident i típica en el seu drama, encara li guardo cert afecte i Nagi no Asukara, tot i que no em va agradar gaire i la considero mediocre té més gràcia que aquest anime que, sincerament, sembla fer-ho tot pitjor que els seus predecessors i tanmateix si que noto certes similituds entre ells, tot i que no sé si es pot fer una comparació de forma lícita per com només comparteixen guionista i és obvi que un anime el fa més gent. En qualsevol cas intentaré desenvolupar una mica més.

L’estètica em sembla agradable i digna a destacar, té personalitat, és colorista i mostra uns personatges amb dissenys interessants. Tanmateix, té un gust gairebé excessiu per l’ús de la llum, o el programa que van fer previ a l’anime em va influir el suficient perquè em fixés més del que faria normalment, no us ho nego, però sigui una apreciació exagerada o no, sí que considero que hi havia moments que semblaven voler posar als personatges que tenien sentiments negatius més en la foscor que els altres. I pot ser un joc interessant, però el cert és que en aquest cas era més evident que un joc estilístic interessant. També em va cridar l’atenció que si bé en general l’animació és agradable en el moviment dels personatges, concretament el caminar vist des del darrere em va semblar un pel estrany no dic que estigui mal fet perquè els meus pocs coneixements d’animació són evidents però sí que em van cridar l’atenció com un moviment poc natural, però qui sap, potser era buscat.
Sobre la música cal dir que tinc un problema amb l'opening, em sona moltíssim la cançó i no sé si es inspiració o treta d'algun lloc o és simplement que és tant senzilla que sona semblant a d'altres, no sé em té encuriosida perquè no sé molt bé de què em sona. Tanmateix he de reconèixer que l'opening incloses les imatges m'agraden força. L'ending he de reconèixer que ni el recordava i que les imatges usades són les típiques de posar les noies de l'anime amb expressions melancòliques unint a això flors... De debò, o de nou tinc un deja vu imaginari (si això existeix com a concepte) o és un tipus d'ending, en qüestió d'imatges que he vist més d'un cop. En qualsevol cas, reconec que de la banda sonora no recordo més enllà dels dos temes cantats res que em cridés l'atenció tot i que no deixo de reconèixer, ara escoltant-la, que és agradable no diu gran cosa.

Passant a l'argument en sí he de reconèixer que de bones a primeres la idea de compartir el dolor pot ser interessant, dóna per drama segur i ràpid, però a mi he de reconèixer que m'han de convèncer, és d'aquestes premisses que no me les crec, que sé que s'ha de fer molt bé, que cal establir un vincle interessant entre personatges per tal de que em cregui el drama i vaja que per premissa semblaria que ha de ser una sèrie enfocada en els personatges, el seu desenvolupament i com evolucionen les seves relacions. Què passa amb Kiznaiver? Que té dotze episodis i tampoc intenta centrar-se en els personatges, vull dir, sí té suficient temps per desenvolupar algun passat tràgic típic d'aquests animes, d'insinuar parelles que, òbviament no es desenvolupen gens perquè, de nou dotze capítols on la majoria s'acaben resolent o almenys augurant el seu futur com a parella, només en l'últim episodi i a la resta d'episodis sembla ignorar completament el tema. Però fora dels personatges i els seus problemes, que en tenen molts, a mi argumentalment el que em falla més és que es centri en explicar el passat del que seria més protagonista i en com s'origina l'experiment per tal de unir els éssers humans. De debò, aquest tipus de anime de dotze episodis no té cap mena de sentit que intentin centrar-se en varies coses alhora. A veure, reconec que les explicacions sobre el sobrenatural o experiments estranys és quelcom que, de bones a primeres, em costa d'empassar, prefereixo en tot cas un intent de desenvolupar personatges que es centrin en això però és que s'intentes fer les dues coses, com és el cas, no hi ha manera que surti res decent. D'acord, potser sí, qui sap en algun pas pot resultar però el que és aquest anime en particular crec que en general es gasta temps en explicar uns experiments que són difícils de creure i que en general és difícil que interessen unit a un drama d'un protagonista del que es fan tans flashbacks amb un intent d'augmentar les expectatives per allò que li hagi passat que és difícil que al final no et decebi o simplement a la meitat et deixi d'interessar el que pugui ser aquest passat. Dic això perquè si hi ha una cosa que em molesta especialment en qualsevol tipus d'obra de ficció és haver d'empassar-me els típics o “no sabia encara que aquell moment el marcaria” per crear expectació cap al futur, o pel contrari el cas d'aquesta sèrie mostrar-te de tota forma possible que el protagonista o un personatge està traumatitzat d'alguna forma i allargar al màxim l'exposició del trauma o del problema. De debò, potser siguin manies meves però em cansa, i molt.

Sobre els personatges he de reconèixer que el protagonista té el mèrit de ser un dels protagonistes d'anime que veia en molt de temps menys carismàtics. D'acord, crec que exagero perquè se m'ocorren personatges que poden fer-li fàcilment competència però el cert és que ni recordo el seu nom, només sé que tenia el cabell blanc i que sincerament, tenia un aire de passivitat que la seva història justifica però poc més. S'intenta fer una mena d'evolució de com el noi que no sent res evoluciona, coneix els amics, l'amor i recupera les ganes de viure o almenys part de la seva humanitat perduda, però com tot en aquest anime, s'intenta. L'evolució és purament argumental més que fer-te-la creure pel personatge mateix, i per molt que pugui sentir empatia per la gent no gaire motivada respecte a la seva vida el que no tolero (o em costa) és els idiotes, i com es cansen de dir en la sèrie el protagonista n'és un al final m'ho he cregut i he passat del personatge. Intenten fer-lo pensar en la situació que es troba i fins i tot l'aspecte i tot el seu personatge en sí semblaria indicar-te que ha de ser algú amb una interioritat potent, o sigui que algun cop s'ha dedicat a pensar en alguna cosa, però l'anime decideix no explorar en absolut els seus pensaments més enllà d'allò típic o necessari per l'argument així que acaba quedant com un personatge totalment buit de personalitat.
Després està l'amiga de la infància, l'eterna rebutjada, el típic personatge que sembla que més enllà del seu enamorament cap al protagonista no té més vida, no hi ha res més que la preocupi està totalment entregada a ell i poca cosa més. No resulta del tot desagradable com a personatge funciona com el tipus de personatge més emocional del grup i que representa gairebé la normalitat de com actuaria la gent en una situació així però sincerament poc evoluciona i tot i que de bones a primeres els personatges que tenen un amor no correspost em cauen bé en aquest cas és difícil empatitzar amb ella per això, perquè tampoc hi ha res en ella que la faci especial o memorable. Tampoc certa insinuació final sobre com poden evolucionar els seus sentiments amorosos està gaire ben feta, mira que sóc d'emparellar a gent i em va resultar fàcil muntar-me les parelles mentals a les que acaba donant peu l'anime, però de debò, no té sentit que s'intenti fer això quan no hi ha temps perquè els sentiments evolucionin de forma natural, i menys si et preocupes per la part més “sobrenatural” de l'anime.
Sonozaki (que consti que he buscat el nom per no posar la noia del cabell llarg i blau, em felicito a mi mateixa per no ser una gandula... en fi) és la típica noia misteriosa que posa als personatges en un embolic. Sempre tenen un passat misteriós i fascinen al protagonista de torn o bé per una personalitat molt extravertida i activa o com en aquest cas pel seu silenci i apatia davant tot el que els envolta. Jo diria gairebé que és un model de personatge proper a la idea de la musa, sempre són noies que inspiren a un personatge masculí a actuar, a recordar a canviar o evolucionar com persones i sempre tenen cert element de fragilitat en elles, sempre desperten un sentiment de protecció, de voler conèixer-les a fons... Però vaja, potser generalitzi massa i no cal tampoc que em posi a analitzar coses que hi ha gent més experta que segur que us explicarà millor que jo. En qualsevol cas la Sonozaki és bàsicament això se suposa que hauria de fascinar-nos tant com fascina al protagonista però el cert és que no deixa de ser una cara bonica i misteriosa, res més.
Potser el personatge que més m'ha cridat l'atenció és la Honoka. Suposo que l'exploració del passat més realista em va semblar entretinguda però poc més. Crec que en el passat d'aquesta noia es tendeix també ha arribar a cotes de dramatisme exagerat però vaja tenia certa gràcia la història tot i que sens dubte podria haver-se narrat millor, com tot en l'anime, de fet.
Els altres quatre que em queden del grup principal són ridículs en com estan fets i no caldria comentar-los però suposo que hauria de dedicar-lis unes línies. Tenga és l'extravertit que hauria de funcionar com el pallasso del grup però que no ho acaba de ser del tot, ho dic perquè també en el seu caràcter fàcilment inflamable se suposa que hauria de ser el personatge que funciona com víctima de tota broma possible però Kiznaiver no es dedica a la comèdia gaire i tots estan sempre molt seriosos com si l'anime que estem veient fos quelcom molt transcendental així que es desaprofita el seu personatge que, d'altra banda, no era la gran cosa. Yuta se suposava que anava a ser un repel·lent per acabar passant a ser un personatge sense cap mena de personalitat i que només té la funció d'enamorar-se de cert personatge, no fa més durant la sèrie i és ridícul com es tracta. Niko crec que és un intent de posar una loli extravagant que fes alguna cosa perquè resultés més atractiva l'anime resulta ser un personatge que en un principi em cansava per com n'és d'infantil i que després quan volen tractar-la amb certa serietat fracassen completament. Finalment faltaria parlar-vos del masoquista, que bàsicament és el “típic” personatge que fa gràcia perquè li agrada sentir dolor. Suposo que em podeu dir que no és típic però ja n'he vist algun altre semblant i sincerament no els hi trobo la gràcia, no entenc perquè el masoquisme s'utilitza com a recurs còmic, per tractar al personatge de pervertit i d'estrany i òbviament no donar-li cap mena de rellevància. No sé, és quelcom que tampoc acabo d'entendre que fos necessari.

Resumint, Kiznaiver em sembla un anime més que mediocre, dolent, molt dolent. És difícil salvar-lo per algun lloc perquè no crec que compleixi ni tan sols entretenint, vull dir, d'acord, es pot veure, segur que coses més horribles he vist, però no hi ha res que el faci especialment entretingut i el més probable és que oblidi tot el que passava molt ràpid (tot i que això potser també sigui culpa de la meva memòria, no us dic que no). En fi, a no ser que us agradi molt l'estil d'animació (que està prou bé) o us cridi molt l'atenció crec que no val la pena, però ja se sap cadascú...

El millor: no sé, l'animació cridanera?, no sé...
El pitjor: tot, com decideix no centrar-se en res, els personatges i les seves relacions fallides, l'argument molt poc treballat...

Fins aquí el meu avorriment.

No hay comentarios:

Publicar un comentario