jueves, 19 de enero de 2017

Fart de Llop, Tom Sharpe (llibre)

Nou llibre al blog!
Títol: Fart de Llop
Títol original: Porterhouse Blue
Autor/a: Tom Sharpe
Altres llibres de l'autor/a: Wilt,
Pàgines: 239
Continuacions: Beques magres
Format original: llibre
Any: 1974
Adaptacions: minisèrie

T'agradarà si: tens interès en la sàtira de costums, política i en particular dels colleges i dels extrems ideològics...
Ni ho intentis si: ets especial per a l'humor, l'humor negre et tira enrere, en general et dóna la sensació que et falten referents per entendre les sàtires.

Sinopsi
Portehouse, el més tradicional dels col·legis de la Universitat de Cambridge, famós entre altres coses per uns baixíssims nivells acadèmics, uns immillorables resultats al riu amb les barques de vuit, una cuina exuberant i una contribució a la ciència mèdica amb una malaltia que porta el nom del col·legi i que només sembla afectar-ne els seus membres, fa cinc-cents anys que resisteix a canviar. De sobte, profanant les tradicions de segles i homes passats, un nou rector arriba a Portehouse i amb ell comença el canvi. En primer lloc, pretén incorporar dones al col·legi, un self-service al senyorial refectori i màquines distribuïdores de preservatius als serveis dels estudiants. Si Wilt us va agradar, Fart de llop us sorprendrà. (sinopsi de Editorial Columna)

Opinió
He de reconèixer que la meva experiència amb aquest autor no ha estat tan satisfactòria com pensava. Vull dir, tothom recomana a Sharpe pel seu humor i vaja, el cert es que esperava riure de veritat i de forma contínua, i no, no ha estat ben bé això el que m’ha passat. Tanmateix crec que gran culpa de la meva valoració de la novel·la sóc jo mateixa, no la vaig llegir en bon moment, ni amb una perspectiva adequada i el pitjor de tot és que ara mateix no és el millor moment per parlar-vos-en (tinc tanta ressenya acumulada que pot haver passat més d’un mes des que vaig llegir-la, el que deia no és un bon moment). Però en fi intentaré dir alguna cosa amb sentit, però no em feu gaire cas.

Si per alguna cosa destaca el llibre és per l’humor. Un humor molt negre normalment i que arriba a moments culminants en aquest sentit on les situacions esdevenen del tot grotesques sense perdre la gràcia. Des de morts a malalties i sobretot penso en la mítica aparició dels condons són moments destinats a la comicitat però que si no us va l'humor d'aquest tipus us poden resultar ofensius (no, no crec que ofensiu sigui la paraula, més aviat crec que us poden semblar escenes de mal gust). En aquest sentit he de reconèixer que l'humor negre i jo tenim dies, i en aquesta novel·la no he acabat de connectar amb l'humor, potser sigui perquè en molts moments acaba sent un humor de situació, de crear una escena el suficientment boja i ridícula per tal que el lector acabi inevitablement recreant la imatge en el seu cap i rient, i jo normalment crec que connecto molt més amb l'humor basat en els jocs de paraules (per molt imbècils que aquests jocs puguin resultar, tot cal dir-ho) i en aquest cas no crec que sigui una novel·la que brilli en aquest aspecte. O més aviat, crec que és una novel·la que en la versió castellana que he llegit no ha acabat de preocupar-se del tot per mantenir la comicitat dels jocs de paraules. Sé que dir això és ser cruel, ja que la tasca del traductor i més quan es tracta de novel·les on la forma té importància és molt complexa, però en aquest cas crec que en alguns moments faltaven o solucions creatives o notes al peu (que sí que les notes al peu tallen el ritme de lectura i hi ha molta gent que està en contra i fins i tot gent que et dirà que no valen la pena en un llibre per provocar el riure ja que per molt que t'expliquin com funciona un joc de paraules si no el detectes per tu mateix és difícil que et faci gràcia, però vaja almenys jo les agrairia). De nou, potser m'equivoqui però coses com per exemple el títol de la novel·la molt més irònic en la versió original (i amb més d'un sentit) o els jocs de paraules amb els noms dels personatges (tot i que això de traduir o adaptar noms propis crec que encara és més problemàtic) són coses que en certa mesura va descobrir-me un article molt interessant que tractava precisament aquest tema i que si me'n recordo intentaré deixar-vos-el per aquí.
D'altra banda la novel·la també un fort contingut de sàtira contra la societat, que juntament amb l'humor negre crec que poden arribar a ser molt contundents tan en contra de l'immobilisme absolut i el negar-se a fer res que no estigui autoritzat per la tradició però fins a cert punt també amb algunes incoherències del progrés per el progrés. El xoc de les idees aperturistes del nou rector amb el college en general i el porter en particular acabarà produint tota la novel·la, la oportunitat de la crítica social i l'humor, i vaja si algun personatge acaba per destacar enmig de tot aquest enrenou en que cal dir tanmateix que tothom està com una cabra, és el porter. Sense donar spoiler he de reconèixer que és un personatge tan tancat en la seva idea de món amb gairebé un respecte reverencial cap a la aristocràcia que sembla en aquesta època tan anacrònic que tot i que és força còmic acaba tenint un punt força tràgic, o almenys en el meu cas em feia sentir certa pena pel personatge, d'acord, potser no ho pretenia la història però no ho he pogut evitar.
I suposo que lligat amb això podria parlar-vos del meu problema amb la novel·la que és precisament aquest no he acabat de connectar ni amb l'humor ni amb la crítica social, és probable que acabi llegint alguna obra més de l'autor perquè ronden per casa meva alguns dels seus altres llibres però el cert és que no és quelcom que ara mateix tingui com a prioritat. Tampoc penso que sigui del tot dolent el que he llegit i fins i tot és bastant fàcil de llegir però no m'ha acabat de fer el pes i en gairebé tot moment sentia una distància entre l'obra i jo.
Tornant als personatges i perdoneu aquest caos i descontrol a la ressenya però cal reconèixer que, ara mateix crec que fa uns dos o tres mesos des que vaig llegir el llibre i no, no em recordo ni de la meitat del que passava o el que vaig pensar sobre el que succeïa ja que malauradament la meva memòria no és del tot àmplia, però el cas és que en aquest apartat recordo que tots en general semblen d'allò més esperpèntics, plens de manies estranyes, impulsos i obsessions que també ho són i en general una tendència a l'exageració típica de la comèdia que contrasta amb situacions que resultarien drames si ens trobessin en un altre tipus de novel·la i que en aquesta col·laboren a la comicitat, com ja deia amb un to ben negre. Recordo en aquest sentit la dona del nou master del college amb la seva insistència per les desgràcies com una mena d'entreteniment com exemple d'aquest tipus de personatge, la hipocresia que en part portava el progressisme del nou master o la obsessió sexual de cert personatge que acabarà per complir-se en el que porta a l'escena que, de nou, sigui perquè en la portada de la meva edició sortia o perquè ja me n'havien portat es fa difícil d'oblidar. Però sens dubte qui acaba per destacar és el porter com deia abans i, tot i que potser l'estigui recordant ara com un personatge més tràgic del que és. Vull dir, tant tràgic com pugui ser un personatge que sí, acaba per sofrir força i que sembla que ningú l'estima i que és incapaç de viure en la societat en la que està però que té la sort o la desgràcia d'estar en una novel·la on tot allò que resultaria el gran drama acaba sent graciós i vaja vist així cal reconèixer cert mèrit a l'autor.

Potser sigui perquè els colleges és un món que se'm fa bastant llunyà (tot i que suposo que és bastant fàcil equiparar-lo a situacions semblants i que això no hauria de resultar un problema sí crec que té certes coses que poden agradar més a la gent que estigui més propera aquest món o que almenys hagi consumit més ficció relacionada amb el tema) potser sigui que vaig llegir-la en mala època o simplement que sóc una mala lectora del llibre o la barreja de tot l'anterior la qüestió és que tot i que no em va importar llegir-lo, crec que té moments que se't queden gravats com l'escena dels preservatius però no he acabat d'encaixar amb el to, de riure'm del que tenia una clara intencionalitat còmica i en general he quedat bastant freda, la qual cosa és una llàstima no us dic que no.

El millor: de fàcil lectura, alguna escena que és tan anada de l'olla i amb tant d'humor negre que és difícil d'oblidar.
El pitjor: lamentablement no he acabat de connectar amb l'humor però vaja estic segura que hi haurà gent que el gaudeixi molt així que si us crida l'atenció ja sabeu.

Fins aquí el meu avorriment.

No hay comentarios:

Publicar un comentario