lunes, 26 de diciembre de 2016

El raïm de la ira, John Steinbeck (llibre)

Nou llibre al bloc.
Títol: El raïm de la ira
Títol original: The grapes of Wrath
Autor/a: John Steinbeck
Altres llibres de l'autor/a: A l'est de l'Eden, De ratolins i homes
Pàgines: 688
Format original: llibre (basat en part en situacions reals)
Any: 1939
Adaptacions: pel·lícula,

T'agradarà si: tens ganes de llegir un drama centrat en la misèria i tocant temes com l'emigració, la discriminació i la dignitat.
Ni ho intentis si: no et ve de gust llegir alguna cosa summament dramàtica, no vols alguna cosa realista, crua i amb denúncia social.

Sinopsi
Premi Nobel de Literatura el 1962, John Steinbeck (1902-1968) va ser testimoni directe de la Depressió econòmica que, originada pel crac borsari de 1929, va colpejar durant la dècada dels anys trenta als Estats Units. Publicada el 1939 i objecte de diverses versions cinematogràfiques -entre elles un memorable film de John Ford-, Els raïms de la ira relata en una narració que arriba per moments a cert to èpic l'emigració que, des d'una inhabitable Oklahoma, du a terme la família Joad al costat de milers de persones més cap a la terra promesa que sembla Califòrnia. Al llarg del camí, però, aquest exèrcit de desposseïts comprovarà la fràgil consistència d'un somni americà que progressiva i inevitablement acabarà esvaint-se. (Traduïda De l'edició d'Aliança en castellà)

Opinió
La veritat és que vaig entrar en aquest llibre sense saber gairebé res. Sí, em sonava el títol, sabia que era mitjanament famós podia imaginar certs aires de rebel·lia amb el títol deixant la meva imaginació lliure, però poc més, la veritat. I crec que no ha estat gens malament llegir-lo així, he quedat molt gratament sorpresa pel contingut del llibre i la veritat és que l'he gaudit bastant. Tanmateix aquí el meu problema és que no sé fins a quin punt l'estil està en consonància i realment és una obra literària. Això sonarà estrany però el que vull dir és que encara que com a denúncia social m'encanta, fins i tot com a drama me l'he cregut, el que em falla és la decisió d'optar per un realisme bastant convencional. Hauria estat molt més densa (però potser força més interessant estilísticament) si hagués fet servir tota l'estona la tècnica que utilitza en els capítols que no protagonitzen la família Joad i en què, sense especificar massa, uneix diferents consciències de manera força interessant i amb un estil molt col·loquial que va com anell al dit per expressar això, les ments de gent que no tenen nom i que donen més la sensació de ser el viu reflex de la societat, de les seves pors, les seves desgràcies i finalment la seva ràbia. No obstant això, no nego que encara que em sembli que estilísticament no és res de l'altre món, es nota que el que vol la novel·la és dirigir-se a una crítica social que arribi a tothom (tota aquesta idea relacionada amb la crítica marxista del conflicte entre la novel·la elitista i fins i tot els experiments avantguardistes de difícil comprensió amb l'intent de fer una literatura de denúncia i que pugui arribar a tothom, encara que està clar que la literatura que es basa més en l'estil pot ser igual o més de crítica amb la societat però és més complicat que tothom la llegeixi, o entengui alguna cosa...) així que potser sigui una mica injust criticar-la per alguna cosa del que sembla ser conscient.

A veure, començant per allò més bàsic, i a risc de ser repetitiva, diré que he gaudit bastant de la novel·la, a primera vista semblava que m'anava fer llarga, almenys guiant-me pel nombre de pàgines, però no obstant això és una lectura molt amena i molt fàcil de recomanar si us agrada el drama i vaja, us agrada llegir coses amb un to de denúncia molt clar sobre la situació, en aquest cas, que es va viure a Estats Units d'obligar camperols a abandonar les seves terres primant el criteri de la productivitat i ignorant completament el drama humà que estaven causant. I he de reconèixer que tot i que la crisi del 29 sí que la conec i les idees del capitalisme i les seves desastroses conseqüències les seguim vivint en les crisis cícliques que segueixen donant-se, el cas és que l'emigració massiva que s'explica en la novel·la no la coneixia o almenys no me l'havien explicat tan bé com es fa en aquesta novel·la. Perquè sí, Steinbeck sap retratar-te la situació del moment, fins i tot els interessos econòmics de manera superficial (vull dir, no és un tractat sobre economia, si és el que busqueu) però de forma molt fàcil d'entendre i fins i tot interessant. De fet, com deia abans la manera de narrar d'Steinbeck se m'ha fet molt amena i potser en això és el que em falla una mica l'obra, en què tot i que m'encanti què explica, fins i tot en el meu cas s'ha fet molt amena de llegir crec que és una obra poc conscient del medi en què està feta pel que és poc "literària". De nou, m'encantaria saber més del tema i segueixo sense voler treure-li mèrit a l'obra perquè com a denúncia social està clar que serveix i escolta potser abusi del drama per empatitzar, de plasmar una visió una mica dirigida del lector però s'ho segueixo perdonant, però que voleu que us digui veure que hi ha un indici de fer alguna cosa més interessant estilísticament (tampoc res trencador, però en fi, una mica menys clàssic) en alguns capítols que decideix barrejar les veus de la gent em fa una mica de pena que el gruix de la novel·la es basi més en la història dels personatges concrets.

Vull seguir recalcant que suposo que el propòsit de la novel·la és seguir en el model del "realisme" i ei, encara avui en dia hi ha novel·listes que segueixen a la manera antiga del segle XIX com si certs autors no haguessin revolucionat, o almenys qüestionat, si aquest model realment segueix sent capaç de representar la realitat, però el que està clar és que si busques un gran públic i que arribi a la gent el missatge segueix sent més fàcil provar amb això, amb aquest estil que segueix sent potent suposo, per aquesta finalitat. No sé, el cas és que em fa sentir moltes contradiccions perquè de nou, la complicació formal sembla que indueix a cert elitisme en la literatura que tampoc és sa però alhora, les novel·les d'aquest tipus que no són gairebé conscients del llenguatge, quelcom que cal qüestionar-se, més al segle XX, per fer realment una visió crítica de la realitat i no quedar-se en l'aspecte més extern, tampoc m'acaben de convèncer. Suposo que aquí està el meu problema amb la novel·la, que encara que m'agrada i gaudeixo d'ella, si intentes aprofundir en el que s'explica en ella (o com ho ha fet) no crec que sigui de veritat una novel·la que trenqui amb tot o que arribi o intenti ser alguna cosa més que una crítica social (com si fos poc... ho sé, millor callo per no saber del tema).
Suposo que en aquest sentit veig més modern coses com Brecht (només he llegit Mare Coratge i els seus fills i encara que reconec que crec que em van faltar entendre certes coses, com sempre, em recorda en algunes coses a aquesta novel·la de la qual us parlo) que fent crítica social de qüestions com la manera en que la guerra en el fons és una excusa per guanyar diners dels poderosos, no renunciava a certa distància amb l'espectador, a la modernitat i a l'estranyament de les formes. Però escolta, cadascun tendeix a unes coses així que encara que no sigui innovadora la novel·la segueix semblant-me interessant.

Però ignorant tot aquest rotllo, força fàcil d'ignorar suposo, la veritat és que val la pena llegir-la, com dic, a mi se m'ha fet fàcil de llegir però encara que us pugui costar crec que en general es pot gaudir i patir alhora. Perquè sí, això és drama total, és veure com a una pobra gent li treuen tota possibilitat de gairebé ser humans o de tot allò que era propi de les seves persones i els obliguen a abandonar tot el que era seu per sobreviure com poden. I la veritat és que és fàcil sentir la ira de la gent, tan justificada i les ànsies, simplement, de tenir una casa i un treball digne. És molt fàcil també emocionar-se amb el que passa i sentir això, que el món és injust per molt infantil que soni la frase, la veritat. I ara diria que potser per aquesta facilitat em falla una mica la novel·la però crec que em puc quedar en aquest moment primer de simplement gaudir de la seva lectura i de seguir la família Joad en el seu periple cap a aquest futur millor que sembla inabastable i simplement dir-vos això, que val bastant la pena llegir-la.
També em sembla molt interessant el retrat social, en general, que és bàsicament el que fa la novel·la. De debò, acabo d'escriure la frase pitjor formulada de tots els temps, però ignoreu això i seguim amb el que volia dir. I com sempre passa en aquestes coses deixeu-me caure en la frase gastada de "segueix sent actual". Perquè sí la majoria d'obres amb cert renom ho són, si no, no es seguirien llegint i en aquest cas amb una distància temporal relativament curta és obvi que ho és, que la qüestió de l'emigració com un trauma, com una experiència vital de sentir-se sense lloc en el qual aferrar-se és fàcilment identificable. He sentit i llegit diverses vegades la idea que la literatura tenia una constant present en moltes grans obres de parlar de l'exili, sigui físic i col·lectiu com en aquest cas, o mental i de formes més abstractes i individuals en un altre tipus de novel·les, però el tema de no sentir-se còmode en el lloc en el qual es viu, ser l'estrany és una cosa molt comú i vaja sempre és fàcil pensar en l'Odissea com a història de capçalera de la tradició occidental així que una mica de raó sembla que tenen aquests comentaris. Òbviament aquesta visió de l'exili col·lectiu ve seguida del rebuig d'aquesta quantitat ingent de persones que no té on anar i que lamentablement sona, ara mateix, massa actual. No obstant això deixant a part aquests paral·lelismes que li encanta fer a la gent amb l'actualitat, com si no fos una evidència dir que el passat s'assembla al present, la veritat és que la novel·la, a part dels capítols que intercala que per a mi són més interessants estilísticament i fins i tot simbòlicament amb la tortuga per exemple, vaticinant el que espera a la pobra família Joad, segueix a aquesta família, als Joad.
En la representació de personatges he de reconèixer que no és on més brilla el llibre però tampoc tinc queixes d'això. És més segueixo pensant que m'hagués agradat més el llibre si hagués estat molt més general, si hagués estat un cúmul de veus sense nom en moviment com semblava en determinats capítols, que centrant-se en ells. Per això mateix tampoc em molesta que siguin més figures com la gran Mare, el Pare, que personatges definits del tot, són més les reaccions davant el que s'han d'afrontar, i el cúmul de desgràcies que han de viure i superar d'alguna manera que la personalitat o un caràcter definit el que importa. En aquest cas el paper de la mare com a figura que agrupa la família i que manté un cert ordre en aquest món incert, gairebé com si fos el símbol de tota l'estructura de la llar i la mateixa identitat viva de la família, em sembla important i interessant. És cert que no deixa de ser una família tradicional amb els seus rols però és interessant veure com s'adapta a les circumstàncies i aquesta visió una mica optimista dels éssers humans que té el llibre. Vull dir, sí, tot és horrible i segueixo dient que és un drama que és fàcil que us emocioni des del principi (o sobretot en certs moments del principi, de veritat, almenys un calfred davant la situació sí que sents...) però hi ha certa fe en la humanitat i potser en el comunisme, o almenys en un sistema altern al capitalisme. Per aquestes idees, la novel·la, em sona haver llegit en algun lloc, que es va prohibir en algun moment però la veritat és que el que es representa és el comunisme del viure en una comunitat, ajudar-se els uns amb els altres i no témer a una autoritat que està controlada pels diners. O el que és el mateix es defensa una societat que no estigui al servei del capital, de la qual cosa crec que en general és bastant fàcil convèncer, sobretot en la manera que t'ho explica la novel·la, així que encara que, òbviament, hi hagi certa ideologia darrere no crec que sigui necessari comentar que tota obra la té i encara que aquesta novel·la la tingui més definida no crec que us pugui molestar excessivament (però en fi a tots hi ha coses que ens molesten encara que no siguin en excessiu i jo sóc la primera que hi ha certs temes ideològics en els quals salta potser una mica aviat, no us dic que no). Però mai se sap, ja que també cal dir que jo no necessito gaire perquè em convencin que el capitalisme no funciona del tot bé, però això ja cadascú...

Un altre tema del que m'agradaria parlar és la qüestió del viatge. No sé si sóc l'única però patia enormement pels personatges en el seu viatge en el sentit que saps que el xoc serà dur, que no trobaran el paradís en el qual instal·lar-se, però anar adonant-se com ells mateixos ho saben, com fins i tot s'ho van dient diverses vegades però no els queda una altra que tot i així continuar, la veritat és que fa bastant mal, o jo empatitzo més del normal, qui sap. En qualsevol cas la veritat és que sí el drama el vaig viure bastant intensament fins que vaig arribar al final i em vaig desconcertar.
Sigui meva escassa capacitat lectora que de tant en tant em sorprèn (vull pensar que només és de tant en tant i que li passa a tothom perquè sinó quin tros d'idiota que sóc) o sigui perquè el passatge tampoc és molt clar, l'escena final no la vaig acabar d'entendre en un principi. No sabia que estava fent la filla, no entenia que tenia aquest acte ni que era (la meva ment perversa imaginar coses sense sentit), però al consultar a internet que opinava la gent (cosa que de veritat salva la vida en moltes ocasions, o almenys t'obre la ment bastant) vaig entendre que era allò i buscar-li un sentit a aquesta escena va ser fàcil. El cas és que la imatge final és molt potent així que no entenc perquè s'escriu amb tan poca claredat. A veure, entenc que li dóna un aire més interessant a la imatge, no ho nego, però com la que us escriu és idiota i no ho va entendre a la primera és possible que li faci ràbia, no us dic que no, i només tingui ganes de queixar-se.

Resumint, crec que és fàcil que us agradi El raïm de la ira perquè com a crítica social és molt fàcil de llegir i concordar amb ella i el drama humà està bastant ben aconseguit. La veritat és que personalment l'he gaudit bastant però no sé fins a quin punt em sembla una obra literàriament (i per tant estilísticament) interessant. En això deriva que no em convenci completament però que tot i així tingui moltes ganes de seguir llegint a l'autor. No us nego que pot sonar contradictori però encara que no consideri que sigui espectacular el que fa, sí que m'agrada així que, visca les contradiccions. I, en fi, millor em quedo aquí i no escric més.

El millor: el drama humà i la crítica social.
El pitjor: estilísticament em sembla que podria haver-se fet de forma més interessant.

Fins aquí el meu avorriment.

No hay comentarios:

Publicar un comentario