viernes, 4 de noviembre de 2016

Kokoro, Natsume Soseki (llibre)

Hola un llibre més al blog! Abans de començar he de reconèixer que m'he de posar amb el blog que tinc massa ressenyes pendents però no em dóna la vida per tot el que tinc pendent, de veritat, això no és sa...
Títol: Kokoro
Títol original: こゝろ (el curiós és que no vulguin traduir el títol del japonès perquè kokoro a part del cor se suposa que té una concepció molt més profunda, tot i així crec jo que un subtítol no hagués estat malament, no sé, és curiós, encara que amb tot l'ús que se li ha donat la paraula avui en dia suposo que hi ha molta gent que la coneix...)
Autor/a: Natsume Soseki
Altres llibres de l'autor/a: Botchan, Soy un gato (crec que no hi ha traducció al castellà)
Pàgines: 336
Format original: llibre
Any: 1914
Adaptacions: mangues, animi, pel·lícules

T'agradarà si: tens interès en la literatura japonesa, t'agrada la novel·la psicològica, tens interès en obres curtes basades en els conflictes interns dels personatges.
Ni ho intentis si: vols una novel·la plena d'acció o et ve de gust alguna cosa més llarga, no et ve de gust llegir alguna cosa amb malenconia i drama.

Sinopsi
Kokoro, l'obra mestra de Soseki, es la recreació penetrant de la complexitat moral existent en les relacions humanes on queden moltes coses sense dir-se, fins i tot en els àmbits més íntims. En aquest sentit els silencis de l'obra més eloqüents que les paraules, i les al·lusions indirectes, serveixen de pont del cor de les coses a les persones. Un cor observant des d'una perspectiva japonesa però també des la condició humana en general.
L'obra més important del guanyador del Premio de Llibres de Catalunya 2008. Kokoro es d'obligada lectura en els instituts japonès, és considerat el Quixot japonès. Kokoro, que vol dir cor és una lectura sobre l'amor i la vida inoblidable per la seva poètica intensitat. (traducció de la sinopsi en castellà de l'edició de Gredos)

Opinió
En aquest cas us porto aquesta novel·la que he llegit pel club Pickwick una iniciativa on es decideix llegir un clàssic durant un mes i comentar-lo al mes següent, on hi participo passivament mirant que diu la gent sobre els llibres i es força interessant, tot i que dit així sembla que sigui una assetjadora, no em jutgeu gaire (us deixo aquí l'enllaç). En aquest cas en concret em va semblar l'excusa perfecta per continuar endinsant-me a la literatura japonesa, em sonava molt l'autor i l'obra però el cert és que no tenia ni idea de que anava, quin tipus d'obra era o en fi, qualsevol cosa mínimament interessant. La qüestió és que sense saber res vaig endinsar-me en el llibre i no ha estat malament crec que és una obra que val la pena i que realment tampoc presenta molta dificultat a la lectura però alhora em sembla que no he acabat d'arribar a captar del tot alguna cosa, que no he acabat de gaudir tant com esperava. Em donava la sensació que hi havia una capa molt fina que impedia que acabés d'arribar-me del tot el que succeïa. Vull dir, el llibre no es recrea en el drama i té certa gràcia en ser dramàtic però no caure en l'exageració i ser-ho d'una forma natural, el meu problema és que l'estil em repel·lia en alguns moments i en d'altres em convencia força de forma bastant contradictòria, com sempre. I de nou, no és que no m'hagi agradat l'obra, però alhora era com si em faltessin paraules per acabar de poder endinsar-me en el que m'estava explicant. Tanmateix això és problema meu que sembla que m'és molt més fàcil gaudir d'una obra extensa i que tingui ganes d'enrotllar-se que en una que opti per dir només el necessari com se suposa que fa aquesta. De fet, aquest estil potser hagi estat el que m'hagi xocat més i no m'hagi acabat de fer el pes, però repeteixo, més per culpa meva que pel llibre en sí. En qualsevol cas abans d'entrar en matèria si teniu el mínim interès en la novel·la llegiu-la, es deixa llegir molt ràpid i és un retrat psicològic interessant amb unes tensions d'un moment històric prou interessants.

Potser una de les coses que més m’ha agradat de la novella és com tematitza la idea de que el contacte amb occident ha canviar alguna cosa en les generacions més joves que la gent que ha viscut en el Japó anterior se li escapa i nota que el futur i l’adaptació al moment serà quelcom que ja no podran viure. En aquest sentit és molt clara la contraposició de models que trobem entre Sensei i el pare del noi, amb els quals es relaciona durant dos llargues parts per separat fent més òbvia la relació, però tanmateix, com deia abans, el món que sembla estar desapareixent davant seu els uneix en un acte simbòlic, l'esdeveniment històric que afecta a ambdós personatges i que pel protagonista queda llunyà i incomprensible, l’últim reducte d’una època que està desapareixent. Aquest acte és precisament de gran rellevància com a mostra d’uns valors que ja no tenen sentit en el món que representa, anacrònics, gairebé fora de lloc i que entren en contradicció amb una paraula que sembla trastocar completament els personatges de les antigues generacions, l’egoisme.
Estic segura que és molt simplista dir que aquests personatges tenen una individualitat poc definida i que precisament es veuen confrontats amb una individualitat molt marcada en aquest contacte del que us parlo i encara ho és més si ho traspassem directament a una representació directa d’un context real històric. Sobretot per les connotacions de superioritat que dóna a occident que, sincerament, crec que són més una manera d’explicar la història amb una ideologia molt marcada. Tot i que cal que quedi clar que no tinc ni idea i la introducció de la meva edició es cansava de dir que la literatura japonesa anterior s’havia quedat estancada, i tot i que no nego l’impacte de l’aïllament del país, des de el meu desconeixement del tema, deixeu-me dubtar-ho. Tanmateix, sí que crec que la novella mostra un contacte amb una ideologia molt diferent que entre en conflicte amb la que tenen els personatges, més enllà de la realitat històrica. A excepció potser del protagonista que sovint es sent incomprès per aquestes figures representants del passat. Perquè si bé he llegit varies vegades que els silencis són gairebé tan important com els diàlegs, i tot i que soni ja a tòpic coincideixo amb la idea, per a mi la novella es compon més de converses unidireccionals. Sobretot recordo la relació amb Sensei que té el protagonista i com en els seus diàlegs sovint els dos volen prendre camins diferents en el diàleg, el protagonista vol obtenir una informació que el sensei li nega, es frustra amb la seva manera d'eludir-lo i, a vegades, sembla impossible que connectin quan parlen i arribin a entendre’s, tot i que no deixi d’intentar-ho per part del protagonista. Quelcom semblant però unit a la diferència entre la cultura i la vida de camp passa amb la relació que té el protagonista amb el seu pare. També sembla que no hi hagi manera de comprendre’s i que hi hagi fins i tot un llenguatge diferent, o almenys que les paraules no acabin d’aconseguir transmetre la idea que volia el emissor. Potser sigui exagerat parlar en aquests termes, no us dic que no, sobretot tenint en compte que no havia quedar del tot convençuda amb l’estil de la novel·la però el cert es que reflexionant no puc evitar veure els seus mèrits en aquest sentit.
De fet la coincidència entre certs esdeveniments relacionats amb Sensei i el seu pare (a més de la influència del fet històric en els dos) no deixa d’estar dotada d’una càrrega dramàtica molt suggeridora. I el format en que acaba per conèixer a Sensei plenament el protagonista també dóna més pes a la idea de la comunicació unilateral que deixa abans, suposo.
Centrant-nos en el passat de sensei crec que m’agradaria parlar-vos del conflicte de K. Crec que això serà difícil fer-ho sense spoilers, però ho intentaré la qüestió en aquest cas és que el meu cervell ha acabar associant al personatge amb un de la novel-la que recentment he llegit, la novella de Genji. És probable que la meva ment hagi fet una associació banal pel simple fer de ser dos personatges de literatura japonesa i prou, no us ho nego però per mi el conflicte entre la religiositat i la passió que tampoc és un tema exclusiu però suposo que en la forma en que es presenta em recorden l’una a l’altra. En qualsevol cas el cert és que la resolució del conflicte per dir-ho d’alguna manera és potser conseqüència d’aquesta manera de veure la realitat que impacta amb la del present del protagonista, i de fet, també els sentiments del sensei podrien lligar-se aquest xoc inevitable en certa manera. I m’explicaria més en aquest punt si trobés rellevant l’explicació que us podria donar al respecte però permeteu-me canviar de tema i ignorar-ho.

Com ja deia abans l’estil de la novel·la opta per certa senzillesa i en no enrotllar-se gaire en el que explica. Sincerament em costa com a regla general entrar en obres més curtes i que no tenen tendència a recrear-se en el que ocórrer i precisament per això m’ha costat acabar d’endinsar-me en ella. Tanmateix, com també deia abans crec que a mesura que vaig pensant en la novella vaig trobant-li certa gràcia a com està escrita.
Potser a risc de dir quelcom que no cal dir deixeu-me dir una evidència que em dol, en el llibre només tenen rellevància els homes. És més es cansa de dir que les dones són éssers simples que no entenen res. Estan simplement amb un somriure a la cara o una cara de preocupació i òbviament no tenir ni idea de cap de les tensions que sofreixen els homes de la novel-la ja que com diu explícitament les dones són éssers simples. Ho sé, una crítica ideològica no té perquè negar la qualitat d’una obra si aquesta es sosté estilísticament com és el cas, i de debò sóc la primera en acceptar-ho, però també en dir-ho simplement ni que sigui per les molèsties causades en la meva persona, per estúpida que pugui semblar la queixa.

Ignorant el tema anterior suposo que hauria de parlar-vos una mica dels personatges. Tot i que crec que ja ho he fet parlant-vos del que succeeix perquè com deia abans la novel·la es basa sobretot en els personatges i els seus conflictes, però a risc de repetir-me deixeu-me continuar. En aquest cas si algú marca tota la novel·la i fascina tant al protagonista com al lector és la figura de Sensei, però em sembla molt interessant com en la llarga carta del final se'ns permet conèixer i es des-idealitza la seva figura. Dic això perquè en moltes ocasions he vist el mateix tipus de relacions on el protagonista es sent captivat per una figura aliena i que s'idealitza tant la figura que no dóna l'oportunitat de que sapiguem res de l'altre per aquesta mena d'atmosfera en la qual envolta al personatge i que fa que només el veiem com a fascinant. En aquest cas, tant a la carta, com en part potser en un narrador que és un pel més crític amb la figura que admira del que és l'habitual, per la diferència generacional potser i pel que representa el personatge fan que es conegui força al Sensei. També us hauria de dir que feu-vos un favor i no us llegiu la introducció abans de llegir el llibre, almenys si teniu la mateixa edició que jo. Ho dic perquè crec que val la pena de descobrir el passat del sensei sense que te l'expliquin. No és que sigui el gran misteri, però saber-ho abans de llegir pot centrar-te la lectura i fer-te anar preparat i és una manera activa de lectura (és a dir saps que passa i ho esperes constantment, llegeixes entre línies coses que se t'escaparien de no saber-ho), però crec si no ho saps com a experiència pot ser bastant més gratificant per al lector. Tot i que suposo que això dependrà molt també del tipus de lector que siguis.
El narrador és un jo, i tot i que la falta de nom pot ser rellevant crec que precisament aquesta idea de que és un jo és rellevant per tot el que he explicat, però alhora, tot i que personal i marcant un punt de vista clar alhora és curiós per no ser un individu en el que es centri del tot la novel·la però alhora la manera de designar-se i el context dóna importància a aquesta idea.

Resumint, el cert és que fent aquesta ressenya m'he adonat que Kokoro m'ha agradat més del que pensava. Reconec que l'estil i jo no hem acabat d'encaixar del tot però alhora sóc capaç de reconèixer el mèrit i a més, tornant als personatges crec que m'han interessat més del que pensava en un principi. En qualsevol cas us recomano que llegiu el llibre si us agraden les històries que es basen més en els personatges.

El millor: personatges, els conflictes que tenen entre ells.
El pitjor: que no hagi acabat d'agradar-me tant com esperava, l'estil...

Fins aquí el meu avorriment.

No hay comentarios:

Publicar un comentario