viernes, 9 de septiembre de 2016

La novel·la de Genji, Murasaki Shikibu (llibre)

Hola! Avui us vinc amb un clàssic de la literatura.
Títol: La novel·la de Genji (crec que encara no hi ha una traducció sencera de la novel·la al català i no recordo si han deixat la versió de novel·la o història en el títol)
Títol original: Genji Monogatari (源氏物語)
Autor/a: Murasaki Shikibu
Altres llibres de l'autor/a: Diari de Murasaki Shikibu
Pàgines: 1648
Format original: llibre
Any: segle X
Adaptacions: diverses pel·lícules, anime, manga, fins i tot hi ha una òpera.

T'agradarà si: tens interès en llegir literatura japonesa, t'agraden les novel·les amb multitud de personatges i basades en les relacions entre ells, en general t'agraden els clàssics.
Ni ho intentis si: no t'agraden les novel·les denses o no et ve de gust llegir una cosa llunyana tant temporalment com geogràficament amb el que això comporta, vols alguna cosa curta.

Sinopsi
L'intens desig amorós del príncep Genji el manté en un risc constant. Conegut com «el resplendent» per la seva extraordinària bellesa, el jove ha hagut de casar-se amb la filla d'un dels principals ministres de la cort, però s'enamora d'una de les dones del seu pare, l'emperador, de la qual tindrà un fill en secret. El seu anhel el condueix a noves relacions apassionades, i una d'aquestes esdevé l'excusa per a una conspiració que el condemna a l'exili. Davant aquesta injustícia, Genji determina enfrontar-s'hi.
L'obra mestra japonesa La novel·la de Genji constitueix la primera novel·la psicològica de la literatura universal, de la qual està considerada un gran clàssic. Escrita a principis del segle XI, la seva autora, l'aristòcrata Murasaki Shikibu, retrata amb una subtilesa genial els sentiments i les passions. Alhora, el seu viu relat dels comportaments socials recrea de manera fascinant la sofisticació assolida en la màxima esplendor de la cort imperial Heian, establerta a Kyoto, on va produir-se una vigorosa eclosió de les arts. (de l'edició de Destino, no sé si és una edició completa en català)

Opinió
Porto dos dies postergant aquesta ressenya perquè em fa por enfrontar-me a parlar-vos d'aquest llibre i de les 1600 pàgines que té. Vull dir, em repeteixo com sempre, però parlar de clàssics és una cosa difícil i és gairebé impossible no dir les quatre opinions més gastades que trobis per pròlegs de l'edició, per internet o pel poc que puguis saber tu mateix. No és que pensi que pugui dir res de nou de tot el que us ressenyo però sempre queda la il·lusió de fer ressenyes mínimament interessants i després de llegir aquest llibre una no es veu amb els ànims de fer alguna cosa digna d'ell així que deixeu-me tirar de les meves experiències amb el llibre. Tenia moltes ganes de llegir aquesta novel·la, vull dir, fa temps que en general vull llegir literatura japonesa i els seus grans clàssics perquè encara que el cànon occidental té grans obres sembla que a la mínima que ens allunyem d'ell no sabem gairebé res d'altres cultures, i la veritat que a part de ser una pena en el cas del Japó no puc negar que era gairebé obligatori pel meu contacte amb la cultura del manga i l'anime que havia d'aproximar-me als seus clàssics. No obstant això també he de confessar que li tenia certa por a la novel·la, a part de l'extensió (que crec que és el llibre més llarg que he llegit fins ara, a no ser que considerem sagues com un mateix llibre i sumem pàgines) que encara que estiguis acostumat als totxos imposa, que sigui del segle X i pensar en aquesta distància temporal i espacial tan enorme fa que et donin ganes de sortir corrent o de segrestar a algú que t'expliqui certes qüestions que saps que no entendràs. Per sort l'edició que he llegit té un munt de notes al peu i un pròleg amb informació força curiosa. En qualsevol cas la veritat és que si bé no és una lectura lleugera m'ha sorprès trobant-la bastant amena. És cert que anava amb els meus prejudicis de trobar-me quelcom molt pesat en què passés poc i que fos molt molt dens i que se m'anava allargar molt. Vull dir, no per això l'anava abandonar i alhora sabia que encara que fos així podria haver-me encantat igualment, però no esperava que passessin força coses, que tingués tants personatges amb les seves històries i les seves personalitats i que en definitiva em perdés en aquest món tan aliè al meu però tan apassionant. No puc dir que m'hagi enganxat, però si que és veritat que no m'ha costat llegir-la tant com podia i que a moments tenia veritable curiositat per saber que passava. Té moments pitjors i millors, el final deixa una mica insatisfet, almenys a mi, però la veritat és que he quedat fascinada per la cort Heian i els personatges que es passegen per ella en aquest llibre.

Una de les coses que més m'ha cridat l'atenció és com el llibre deixa molt clar que hi ha una llarga tradició darrere d'ell, tant poètica com novel·lística, el món on passa la història és un món enfocat a la cultura, a les arts i els personatges passen el seu temps contemplant la natura, tocant el koto, fent concursos de poesia... Però òbviament també intentant tenir aventures amoroses, estant obsessionats per la moda imperant del moment i sentint grans dubtes existencials de caràcter místic sobre si aconseguiran arribar a la mort nets per deixar de reencarnar-se. La qual cosa feia que en general tot em sonés profundament exòtic, i no, està clar que no sóc la lectora ideal per a aquest llibre, vull dir he llegit una traducció que està feta de diversos idiomes i cap és el japonès, però el més curiós del cas és que és un llibre que ni els japonesos poden llegir en l'original i que hi ha diverses versions actualitzant l'idioma. De veritat que tant el llibre, com el context social que plasma i la mateixa història de la seva recepció és apassionant i em fa pena no saber massa a part del que hagi pogut dir-me l'edició que he llegit.
Una altra qüestió que crida l'atenció ja de bones a primeres, és la quantitat de poemes que apareixen, molts amb el que semblen ser tòpics amb una gran tradició al darrere (les flors virginals, les mànigues mullades pel plor, fins i tot el tipus de contemplació de la natura sembla que té anys, sinó segles d'antiguitat) de fet a això s'uneix la fascinació que desperta la cultura xinesa en els personatges. Vull dir, per algun motiu que no comprenc (més aviat que no vull comprendre, ja m'enteneu suposo), estava mal vist que les dones escrivissin en xinès, el que fa que la novel·la estigui escrita en kana antic que segurament es sembla ben poc al modern. A més aquesta consciència per la cal·ligrafia i els abundants comentaris que es permet l'autora sobre les missives, que de fet són bastant importants en la novel·la, són una cosa que no deixa de sorprendre. Vull dir, sempre he odiat la paraula cal·ligrafia i l'únic que extrec d'ella és la memòria de quan era petita i em deien que la meva lletra i la meva presentació eren horribles, i sí, és així però de veritat que mai he donat cap tipus d'importància a la meva lletra, l'important per a mi és el que escric i com ho faig no quin aspecte pugui tenir això. No obstant això està clar que la cal·ligrafia és art per a algunes persones i al Japó (i suposo que també a Xina) ho és sens dubte. El que em fa pensar si la novel·la original té rellevància a aquest nivell, vull dir si la cal·ligrafia canvia depenent de les cartes i s'atén a les descripcions que ella mateixa fa. Si alguna cosa així succeeix, a part de perdre molt en traduccions, adaptacions o versions, ha de ser una passada posar-se a estudiar això a consciència. D'acord, acabo de descobrir que el manuscrit original no existeix i només hi ha còpies, la qual cosa no deixa de ser curiosa per tota la qüestió de que les còpies difereixen en alguns punts i a més dóna peu a pensar en aquestes teories sobre si el llibre està acabat, sobre si certs capítols són afegits o no o sobre si s'han perdut d'altres.
I sí un altre tema que crida l'atenció és com d'estudiada, comentada i pensada que ha d'estar aquesta obra que lamentablement, encara que alguna cosa es coneix a occident, és gairebé ignorada si la comparem amb el cànon occidental i les seves més conegudes glòries. Però en fi, suposo que la proximitat té alguna cosa a veure i la seva lògica té, però lamentablement hi ha molta feina encara en conèixer novel·les de fora d'occident. Vull dir, que la traducció al castellà sigui recent no és més que una prova del que comento. Però en fi, que ja me'n vaig del tema. El que em crida l'atenció de la novel·la és la qüestió dels capítols que se'ls dóna un nom a posteriori (que en fi, em recorda a com la Ilíada i l'Odissea, si no recordo malament, tenen capítols que van ser afegits posteriorment per la crítica) però el que encara crida més l'atenció és la qüestió dels noms. De debò em costa pensar-ho, vull dir, és una obra on tots són nomenats per un càrrec, una relació amb algú o una cita poètica que puguin haver dit. És demencial pensar en llegir el llibre sense ajuda d'una edició o que directament com aquesta sigui molt accessible perquè posa noms als personatges o amb un munt de notes especificant qui és qui. Vull dir, de vegades hi havia personatges que se m'escapaven perquè la cort Heian que se'ns mostra té tants càrrecs, que a més canvien tan ràpid, que em costava situar algun secundari, la veritat així que no vull imaginar com seria llegir-ho sense ajuda d'una edició ajudant a la lectura. De fet no deixa de ser curiós que el protagonista mateix i el seu nom Genji no ho sigui en veritat sinó que sigui la seva posició social. En fi, coses d'aquestes que, siguin anecdòtiques o no, a mi em fan gràcia.

Anant a l'argument en si la veritat és que tenim un munt d'aventures amoroses en una primera part protagonitzada pel nostre carismàtic Genji. La veritat és que es pot sentir de tot de Genji com a personatge, que si és un violador, que si és un frívol, que si no l'entenen, que si li tenen certa simpatia... Però si una cosa està clara és que és difícil oblidar-se d'ell. La veritat és que personalment em queia simpàtic, sí, té aquesta obsessió per gairebé qualsevol dona que tingui alguna cosa que el sorprengui, diverteixi o que faci alguna cosa que li impressioni i la veritat és que tampoc és que sigui molt difícil d'impressionar, però la seva tendència d'anar de dona en dona gairebé patològica acaba per caure simpàtica, no tant per les descripcions, sempre molt exagerades, de la seva bellesa i les seves habilitats artístiques, sinó per com evoluciona, es preocupa per les dones amb les que ha tingut alguna relació i per també la seva tensió mística que el fa patir. I vaja la novel·la el segueix en la seva primera (o els seves dues primeres) parts així que és difícil, si bé que no et caigui simpàtic, almenys negar com el personatge té prou profunditat. A més és un tipus d'heroi molt curiós, l'edició ressaltava les diferències amb l'heroi occidental, i per descomptat les llàgrimes, l'emoció tan a flor de pell i que aquí tothom visqui gairebé sempre en una inactivitat permanent no deixa de cridar l'atenció.
Però tenim també un munt de personatges femenins que s'enamoren de Genji cadascun amb històries personals i tipus de personalitat diferents. En l'edició que he llegit deia que La novel·la de Genji plasmava tota mena de dona que després plasmaria la novel·la occidental, que, sincerament em sembla difícil de creure, sobretot aquesta idea que hi ha una quantitat de tipus finita i que està plasmada ja és quelcom absurd però si que entenc que a nivells menys extremistes crea una galeria de personatges memorables i diferents que val la pena conèixer. A més és molt interessant com aquesta novel·la té un munt d'històries que a part de funcionar perfectament per separat, estic segura que hauran despertat molta intertextualitat en obres posteriors, que alguna cosa posava ja en algun moment de l'edició però no ho recordo exactament, la veritat. Encara que també és cert que pel que es veu en el llibre, com deia abans, ja hi ha tota una tradició de contes i poesia molt àmplia abans que s'escrigui aquest llibre que en desconèixer completament és difícil d'apreciar moltes referències o el diàleg que pugui establir la novel·la amb obres procedents.
Potser un dels personatges que més m'ha acabat conquistant d'aquesta part és la Murasaki, potser en un principi perquè em va cridar l'atenció que hi hagués un personatge amb el mateix nom de l'autora (encara que si et poses a pensar-ho el nom és posterior pel que he dit abans) però poc a poc, a part de ser la dona tancada a la seva ala reservada del palau a l'espera del Genji en gairebé tot moment, (perquè sí, lamentablement les dones en la novel·la tenen una llibertat escassa i la majoria esperen tancades i resignades a que passi alguna cosa en les seves vides, però el més probable és que sigui reflex de l'època, a més diguem que no és una cosa que en molts casos es visqui de forma negativa, tot és qüestió de context i en aquests temes amb obres antigues és difícil ficar-se si ets una perfecta desconeixedora del tema com jo) anem veient, a part de l'admiració que té per ella el Genji, la seva tristesa, la seva manera d'assumir el seu destí, la seva comprensió, i sobretot em quedo amb la tristesa no només per les relacions que pugui tenir el Genji sinó també per la maternitat i per aquesta espècie de malenconia que sembla que assetja a tots els personatges relacionada amb aquesta contemplació del pas de les estacions i de la qual sembla tan oriental i que aguanta fins avui amb aquestes tradicions de anar a veure els cirerers en flor. Suposo que és el tòpic o la teoria del "mono no aware" que de vegades es tradueix com el pathos de les coses o la contemplació d'allò efímer. Ja sabeu, reduint-ho al tòpic que els cirerers en flor són efímers com la vida mateixa i que dóna peu a moltes reflexions que després s'uneixen al budisme imperant en la novel·la.
Precisament el budisme és una cosa que també em crida l'atenció, de nou, per desconeixement. Per com sembla gairebé una obsessió de tots els personatges d'abandonar el món social més aviat possible per anar-se'n d'una bona vegada a la vida de monjo per fer mèrits per entrar al "paradís". És gairebé una tensió que costa molt que es resolgui en tota la novel·la, i que fins a cert punt es podria dir que ho fa atenent a certes teories en el protagonista, però que fa que tots els personatges tinguin aquest conflicte de voler allunyar-se d'una vegada de tot el món però alhora no s'atreveixen a donar el pas, o ho fan massa massa tard.
Una altra qüestió que em feia bastant gràcia era la molt repetida idea que totes les desgràcies, relacions amoroses, o bàsicament qualsevol cosa, és causada per un mal karma acumulat d'una vida anterior, o un vincle molt fort també heretat d'una altra vida, la cosa és que em fa gràcia perquè jo ja havia fet broma amb mi mateixa dient que això era una meravellosa excusa per a qualsevol cosa i que si se'm presentava l'ocasió la faria servir (d'acord, no ho faria, però em feia gràcia, deixeu-me a mi amb el meu humor) quan la mateixa novel·la va i em sorprèn i ella mateixa ironitza sobre com funciona com a excusa per a pràcticament tot. I en coses com aquestes t'adones que poc cal dir quan algú del segle X ja s'avança als teus pensaments, de debò em va fer gràcia trobar-me amb això però alhora no deixa de ser inquietant.
Un altre punt que no he comentat potser perquè no és del que més m'agrada de la novel·la, però que sens dubte val la pena, és la qüestió relacionada amb els "esperits venjatius". He de reconèixer que em sembla molt curiosa la inclusió d'aquesta creença que li dóna un punt de novel·la fantàstica bastant interessant, sobretot per això, perquè tot i que està clar que ve de la creença la veritat és que funciona com a element sobrenatural de manera que, vaja, a ulls molt aliens a tot sembla bastant modern. En fi, és un tema recurrent amb cert personatge de per mig que arriba a fer que sigui molt curiosa la relació que mostra.

La segona part, o més aviat el canvi de protagonista atorga un to molt diferent de la novel·la. No dubto que el tipus d'edició de la novel·la que he llegit, és a dir que està separada en dos volums i que el segon es diu "la catàstrofe" tingui alguna cosa a veure en com et condueixen ja a enfrontar-te al canvi de protagonista. Però les notes de l'edició, que en moltes ocasions et fan spoilers però són tan informatives que s'ho perdono, també et van informat de com canviarà el to de la novel·la i sí, ho fa i apareix el Kaoru i el món es torna una mica més gris de quan seguíem al Genji. Si ja el Genji, segons els seus contemporanis semblava massa bonic per viure en aquest món decadent (el típic tothom pensa que la seva època és decadent) en la següent generació les coses semblen més fosques i decadents, i de fet el conflicte del Kaoru també ho és més. El debat entre la religiositat i la sexualitat és força interessant i fa que sigui un personatge força curiós (ja sabeu no sigueu indecisos...), el cas és que per les seves accions no seria un personatge simpàtic però té força mala sort en tot el que intenta en l'espectre amorós pel que acabes sentint cert afecte per ell o almenys li tens compassió. Perquè en veure-ho des del seu punt de vista dóna la sensació que la seva unió amb certes dones podria haver funcionat molt bé però per coses incontrolables acabaven no fent-ho. De fet tot es fa al voltant de la casa d'Uji amb la qual cosa les relacions de triangle amorós amb el Niou creen una interacció entre personatges molt curiosa. Sobretot perquè hi ha certa herència en els caràcters d'aquests dos nois olorosos (perdoneu la broma estúpida però al principi em confonia qui era fill de qui quan els dos tenen un nom que signifiquen el mateix). També amb l'aparició de Ukifune hi ha certes teoria de reencarnació que el cas és que tenen bastant sentit per donar aquesta idea de la novel·la com faula búdica tancant també bastant més la història, encara que segueix semblant-me força oberta.

Resumint, no sé si això hi haurà quedat una mica més curt del que pretenia però vaja he acabat fascinada per les 1600 pàgines plenes de personatges memorables amb grans conflictes, d'una cultura bastant llunyana a la meva però interessant de descobrir (encara que caigui en una visió tòpica per la meva part a causa del meu desconeixement) i que encara que en un principi em semblava una lectura molt densa el cas és que m'ha sorprès per resultant-me bastant amena.

El millor: personatges tan interessants, sorprenentment plena d'històries secundàries i bastant amena.
El pitjor: suposo que a moments pot ser densa, però la veritat és que no m'ho ha semblat massa (per al tipus de llibre que és).

Fins aquí el meu avorriment.

No hay comentarios:

Publicar un comentario