martes, 23 de agosto de 2016

Showa Genroku Rakugo Shinju, Studio Deen (anime)

Nou anime al blog!
Títol: Showa Genroku rakugo Shinju
Significat del títol: L'era Showa, l'era Genroku, el rakugo (art tradicional d'explicar històries posant veus diferents per a diversos personatges una mateixa persona algunes tenint un to humorístic) i un doble suïcidi
Extensió: 13
Format original: manga
Adaptacions: anime
Estudi de l'anime: Studio Deen
Autor original: Kumota Haruko
Any: 2016
Altres obres de l'autor/a: Itoshi no Nekkoke, Nobara

T'agradarà si: t'agraden els animes que t'ensenyen sobre qüestions culturals, vols un drama i un anime basat més en les relacions entre personatges que en l'acció.
Ni ho intentis si: vols alguna cosa plena d'acció no suportes el drama o els animes basats més en els personatges.

Sinopsi
El Yotarou acaba de sortir de la presó i té clar que fer amb la seva vida: vol dedicar-se a ser aprenent d'un gran mestre del rakugo que el va meravellar quan va fer una actuació a la presó. El Yakumo, el respectat comediant, no ha acceptat mai aprenents però acabarà fent-ho amb aquest noi.
A partir d'aquí el passat i el present s'uniran per explicar la història de personatges que mantenen la tradició viva i com es van relacionant entre ells.


Opinió
 
He de reconèixer que no sé si ara mateix és el millor moment per posar-me a escriure sobre aquest anime. Dic això, bàsicament, perquè tot i que segueixo convençuda que he gaudit força d’aquest anime i sens dubte he adorat moltes coses com la manera d’explicar-te la història, els personatges o conèixer l’art del rakugo, que admeto que abans d’aquest anime no tenia ni idea de la seva existència, també amb el pas del temps, i ja fa uns dies des que vaig acabar de veure’l els seus defectes vénen de forma recorrent a la meva ment, i sí segueixo mig enamorada d’aquest anime i estic gairebé segura que estarà entre els meus preferits dels animes vistos aquest any, de fet l’he posat ja com a preferit a myanimelist, però tot i que a mi m’hagi agradat molt no sé fins a quin punt és un bon anime. Vull dir, crec que el que explica ho fa de forma molt correcta a excepció de la qüestió del personatge femení que pel meu gust queda en un terrible segon pla que fa que el anime no acabi de ser tot el que podria, la relació entre els dos personatges masculins està molt ben tractada tot i que em recordi molt a la d’altres personatges com els de Sakamichi no Apollon, té una bona presentació i en general per mi és força superior a la majoria d’animes normals que pots veure, però alhora potser, un cop passada la meva obsessió amb la història no puc evitar adonar-me que tot i que m’ha encantat veure’l i segueixo pensant que és un bon anime no és excepcional, i que estilísticament és correcte i poc més, que no acaba d’explotar tots els seus recursos. Tanmateix segueixo admetent que per mi és dels millors animes que he vist en molt de temps, però suposo que veure’l tot just acabat Evangelion no ha estat una gran idea.


Potser una de les coses que pot tant atreure com repel·lir a més gent és la qüestió del rakugo. És a dir, per una banda crec que la qüestió cultural en un anime sempre pot fer gràcia, però alhora crec que pot ser difícil encaixar amb l’humor o simplement amb la idea de que és el rakugo. En el meu cas en particular, em vaig sorprendre a mi mateixa adonant-me que el meu humor cada cop és més estrany ja que tot i que he llegit per molts llocs a gent que es quedava indiferent en algun dels primers monòlegs, el cert és que jo ja en el primer episodi d’aquest anime em vaig enamorar pel sentit de l’humor, de debò, encara recordo a les tantes de la matinada rient-me sola mentre veia el primer episodi d’aquest anime i intentant no fer gaire soroll per no molestar… En fi, coses que em passen a mi suposo. Tanmateix he de reconèixer que potser només veient el primer episodi de l’anime podeu no quedar gaire contents ja que si no encaixeu amb l’humor potser us resulta massa llarg, i amb massa rakugo per en mig. En aquest cas us convido a seguir veient l’anime uns capítols més ja que passat aquest episodi, que tot i que a mi em va encantar pot fer-se més pesat per alguns, els episodis tenen una durada habitual i la història comença a centrar-se en un flashback molt llarg que durarà tot l’anime. I el cert és que la història del passat és certament emocionant i em fa una mica de por que en la segona temporada que està per venir com es tornarà a centrar en la del present, no acabi d’agradar-me tant tot i que alhora tinc ganes de veure-la. En qualsevol cas, si us agraden els drames basats en la interacció de personatges crec que podeu gaudir d’aquest anime.


Passant més a la història en sí potser un dels temes que amb el temps m’ha acabat agradant més és la qüestió de la nostàlgia per l’art que desapareix, que deixa d’interessar a les noves generacions, que cada cop és més minoritari i sembla que ha de compartir espai amb noves diversions. En aquest sentit és òbvia la posició que representen els dos amics i rivals en aquest món i de fet la manera en que els dos evolucionen, troben la seva manera d’explicar històries, el seu to personal i el que volen fer amb el rakugo. I alhora la seva relació i com evoluciona al llarg de l’anime i com tant l’enveja com l’admiració que es tenen l’un a l’altre per ser completament oposats sentint en comú un amor pel rakugo i haver-se criat com a germans siguin probablement els dos temes que millor explora l’anime. I, de fet, he de reconèixer que probablement per culpa de com la qüestió amb la noia no m’ha convençut i per mi queda en un segon pla que fa molt difícil que ens puguem creure de forma natural la relació amb ella no he pogut evitar emparellar els dos protagonistes. Vull dir, reconec que gaudeixo llegint yaoi però no estic tan obsessionada com per emparellar homes en històries on clarament la tendència dels personatges és heterosexual i si ho faig no ho faig molt seriosament, tanmateix en aquest cas en concret no sé si he estat influenciada en descobrir que l’autora té obres d’aquest gènere, si simplement al química entre els dos personatges m’ho ha suggerit o si ha estat la mà de l’autora que sense adonar-se ha condicionat a l’espectador perquè emparelli als dos homes que era el que volia ella en el fons. No ho sé, però de debò que em sembla més un defecte que una virtut, perquè no sé si només he estat jo però la relació amb la dona per mi necessitava la mateixa profunditat o semblant a la dels dos homes, la qual cosa no he vist i m’ha decebut, molt.
Anem a veure, potser sigui perquè apareix més tard que els altres dos, però des d’un principi veiem la fredor amb la que el Bon tracta a la Miyokichi i tot i que se’ns intenta justificar la reacció del noi, el cert és que ho fa a un nivell purament argumental i de forma emotiva és gairebé impossible entendre que ell l’hagués estimat algun cop, m’ho poc creure perquè l’anime insisteix en això, però les imatges, la quantitat d’escenes tot insisteix en la relació amb el noi i amaga o posa en un segon pla la relació amb la noia. Suposaria que és perquè està explicar des del punt de vista del protagonista, però a part de donar mostres clares de quina és la veu que ens ho explica, si fos així i ho fes el protagonista, no podria arribar-se a una altra conclusió que està enamorat del Shin. Vull dir, una cosa és que no ens mostri la relació entre l’altre i la dona però és que fins i tot quan estaven junts no semblava que tingués cap mena de passió i no em serveix que el protagonista sigui fred, que ho és, però l’anime deixa clar que amb el rakugo i amb el seu amic (tot i que podria representar més la relació que té amb el rakugo que la relació afectiva amb ell) no ho és tant. Tanmateix, el cert és que es molt suposar que la veu que ens narra el passat sigui la del protagonista ja que tot i que hi ha cert focus en les seves experiències no hi ha marques explícites de primera persona, però tot i així suposo que en l’elecció d’aquest punt de vista, que es vol centrar en el rakugo i no tant en les relacions afectives també condiciona a que quedi en un terrible segon pla la qüestió de la dona i el que acabarà esdevenint en aquest tràgic triangle amorós. Suposo que reflexionant des d’aquest punt de vista no puc evitar pensar que potser és buscat aquest segon pla dels drames humans per com el protagonista, obsessionat pel rakugo, acaba perdent de vista tot el que succeeix al seu voltant que acaba sent també un tema important en la mateixa història. Tanmateix, donat el dramatisme que té la qüestió no puc evitar seguir pensant que, des del punt de vista de l’espectador i probablement també del propi protagonista és molt sobtat i dóna poc temps a acceptar tot el que succeeix. Suposo que no he pogut ignorar aquesta qüestió del tot per com tots els personatges femenins són posats en segon pla, i vaja, en aquest cas suposo que fins a cert punt és normal ja que el Japó tradicional és així i més en el seguir un costum com aquest, però tot i així tinc certa por de com tractaran el tema en al segona temporada i també per certa qüestió que succeeix al final del anime que no em convenç gens, però en fi, s’haurà de veure com ho tracten.
Passant a qüestions que m’han agradat més haig de parlar-vos de com es relacionen present i passat, amb els títols per mig i com es van passant les generacions i els títols en el món del rakugo. Crec que resulta força dramàtic que descobrir les circumstàncies en que el protagonista ha acabat per esdevenir Yakumo i com l’altre mestre del rakugo va influir en el Shin, de la mateixa manera, que, com deia abans es representaven el dos models de rakugo com quelcom necessari i que gràcies a la seva coexistència és com pot seguir viu qualsevol tipus d’art. Tan l’impuls renovador i obert a aconseguir nous públics com el conservador que manté la tradició viva i la recorda fent un esforç gairebé històric en reproduir obres antigues. I d’aquesta manera també el personatge del present té certa rellevància com a representant d’una d’aquests dues corrents.


Perdoneu el meu caos en la ressenya i deixeu-me passar a un altre tema com són les qüestions més estilístiques, per dir-ho d’alguna manera. En aquesta qüestió he de reconèixer que té algun punt de vista o enfocament curiós (com les conversacions en alguns interiors que s’opta per enfocar els personatges de lluny i desplaçant-los a la meitat superior de la pantalla deixant la inferior negra, que a mi em donaven una sensació com d’estampa clàssica tot i que no us recomano fer-me gaire cas, la veritat) i crec que s’usen us colors tirant a marrons i grisos bastant realistes donant una impressió de voler allunyar-se dels animes més fantasiosos a més donant una impressió, també en els colors, del pes del passat i de certa nostàlgia. Tot i que això últim reconec que pot ser perfectament sobreinterpretació meva, com tot, en qualsevol cas l’anime es permet ser més imaginatiu o simbòlic en algun moment com les interpretacions dels protagonistes i en algun moment força dramàtic o tens o em sembla recordar algun arbre de cirerer. En fi, paro amb les obvietats per dir que me he anat enamorant de l’opening de forma força exagerada i he de reconèixer que tant aquest com l’ending ajuden a crear l’atmosfera de l’anime carregada de nostàlgia i d’amor pel rakugo. Curiosament diria que tenen un toc de jazz que és precisament l’enemic que troben al rakugo però suposo que la contradicció és de fàcil explicació. En qualsevol cas, us deixo ambdos i reconec que encara que l’ending és una peça instrumental de poca complicació donava un toc molt especial al final dels episodis que em deixava amb una satisfacció estranya després de veure’l, però vaja, hi ha gent que ni els escolta així que suposo que això no és tan rellevant com ho és per mi…


En qualsevol cas, perdoneu que estigui força espesa però el cert és que l’anime del que us parlo aquí m’ha conquistat des del primer episodi. Reconec que pot tenir els seus defectes, que hi ha coses que no em convencen i que tinc por que en la segona temporada m’acabin decebent, però això no treu que la parella protagonista, el rakugo i com es crea una atmosfera decadent i nostàlgia m’hagi encantat. Així que, tot i que pot ser que el primer episodi es pugui fer una mica pesat per les dues hores, us recomano que aguanteu, que li doneu la oportunitat que us mereix si us agraden els drames i les històries que s’enfoquen més en els personatges.


El millor: personatges, rakugo, l’atmosfera.
El pitjor: no em convenç com tracta el personatge femení.


Fins aquí el meu avorriment.





No hay comentarios:

Publicar un comentario