viernes, 19 de agosto de 2016

Shinseiki Evangelion, Gainax (anime)

Tot un clàssic de l'anime que per fi he vist i us porto al bloc!
Títol: Shinseiki Evangelion
Significat del títol: La nova era Evangelion (més o menys, o dels evas, en fi, ja cadascú que tradueixi com vulgui)
Extensió: 26
Format original: anime
Adaptacions: manga, videojoc...
Estudi de l'animi: Gainax
Autor original: Hideaki Anno
Any: 1995
Altres obres de l'autor/a: totes les continuacions d'Evangelion i reformulacions...

T'agradarà si: tens interès en veure una obra psicològica que aprofundeix en temes com la depressió i basant-se en metàfores explica el pas de la joventut a la maduresa, les relacions humanes i els problemes o inseguretats dels éssers humans.
Ni ho intentis si: vols quelcom que tot d'una ja tingui molt contingut d'aquest tipus, vols quelcom on no deixen de passar coses, no connectes amb el protagonista.

Sinopsi
A l'any 2015 en aquest anime la humanitat està sent amenaçada per unes entitats enormes que només poden ser derrotades a través dels "Evangelions", creats per l'empresa Nerv, uns robots gegants que només poden ser controlats per adolescents que tinguin gran compatibilitat amb aquests i posant la seva vida en perill per la causa. El Shinji Ikari, un noi de catorze anys serà elegit per pilotar un d'aquests sense tenir cap ganes i es veurà ficat en un conflicte més gran del que esperava alhora que ha de entendre's a sí mateix i aprendre a acceptar els seus sentiments i a sí mateix.

Opinió
La meva història amb Evangelion és llarga i tempestuosa. Fora del dramatisme de la frase sí que és cert que porto anys intentant veure aquests 26 capítols i per xorrades ho he anat posposant, fa temps va ser perquè no em va enganxar el primer capítol, en altres ocasions per la pressió de les obres clàssiques que fa que t'entri la por i moltes circumstàncies anàlogues puc dir que porto perfectament sis o set anys intentant veure aquest anime. Així que abans de res un "omedetou" per a mi també... En fi, fora idioteses la veritat és que segueixo pensant que la meva relació amb aquest anime és complexa i que encara no sé si m'ha agradat tant com esperava perquè les expectatives havien crescut fins a nivells extrems, però alhora he acabat posant-la directament en els meus preferits a la pàgina de myanimelist pensant que com a experiència és quelcom diferent a la majoria i que es quedarà amb mi. De fet abans d'entrar en matèria (que espero fer-ho algun dia, encara que no us fieu gaire) he de reconèixer que en els primers capítols de l'anime dubtava de tota la gent que posava pels núvols a aquest anime i m'hagués encantat que algú m'hagués dit que cap a la segona meitat de l'anime les coses es posen molt més estranyes, interessants i acaba superant en part la interpretació de la història de formació, i tornar-se també gairebé una superació de la depressió. També he de reconèixer que hi ha certs assumptes de com decideix resoldre's la història que no em convencen i sobretot em dóna la sensació que canvia moltes vegades la idea del que vol ser, la perspectiva o que vol fer exactament amb els robots gegants i el que suposaria la premissa bàsica. I tot i així he d'admetre que tenien raó, que cal veure Envangelion, que val la pena i sorprenentment no es fa tan pesada com esperava.

Fora de la meva experiència més personal amb la sèrie crec que això serà una mica difícil d'escriure, perquè la veritat és que fa una mica de por enfrontar-se a parlar d'això quan de veritat que qualsevol persona que vegi anime ha acabat veient aquest i fins i tot gent amb un interès passatger ha acabat fent-ho per recomanació aliena. Així que res, abans de llegir aquesta ressenya, el de sempre trobareu millors anàlisi en altres parts, així que som-hi... Potser el primer que vaig pensar de l'anime va ser en la interpretació de la història de formació (per al que encara no ho sàpiga vull dir una història que es basa en el pas, normalment traumàtic, de l'adolescència a la maduresa i el que comporta també una pèrdua d'alguna cosa i adaptar-se a la societat), crec que fins i tot abans de veure'l tenia aquesta impressió per múltiples comentaris que havia llegit i després anar veient alguns capítols seguia amb aquesta idea i és fàcil quedar-se amb això i crec que fins a cert punt és interessant. Vull dir, també és veritat que la majoria d'animes que toquin temes més profunds (per dir-ho d'alguna manera) són fàcilment, en certa mesura, històries de formació perquè els protagonistes acostumen a ser gent jove, però en aquest cas està bastant justificada la qüestió. És més si et poses a portar al màxim la interpretació pots acabar pensant que la lluita que duen a terme contra una espècie extraterrestre no és més que la manera d'intentar adaptar-se a la societat d'alguna manera i acceptar el seu pas a aquesta etapa. Encara que he de reconèixer que el simbolisme del que significa pilotar un eva per als personatges és quelcom que he anat repensant al llarg de la sèrie i que el mateix anime sembla fer-ho també. Tanmateix, això només funcionaria per als tres pilots i s'ignoraria completament la qüestió que l'anime acaba parlant més que d'una etapa a superar, d'alguna cosa que tots els humans porten dins i com tothom fins a cert punt té problemes amb un mateix. D'acord, potser exageri perquè el cas d'Evangelion es parla directament de gent amb problemes mentals i amb mancances greus però la veritat és que tot i així no veig tan exagerats els comportaments o els dubtes d'aquests personatges per no poder dir que en alguns moments són coses que tots podem experimentar. En qualsevol cas, per a mi una de les coses de més interès de l'anime són sens dubte aquests personatges i com a mesura que arriben els episodis finals es va introduint cada cop més en la seva psique. No obstant això potser aquest canvi tan radical de to que té l'anime no m'acaba de convèncer. Vull dir, al principi l'anime no és del tot un anime de robots corrents o com m'imaginaria jo que és un, sobretot pel seu protagonista però també pel comportament molt menys entusiasta de tots els personatges i bastant més realista (tot i que reconec que del gènere mecha no sé massa i estic segura que abans hi havien sèries semblants a això) però més enllà d'algun moment concret, la sèrie sembla molt més enfocada a derrotar els àngels que en parlar dels personatges. Sí, fins a cert punt et parla dels personatges a través de les lluites i tenen els seus moments però suposo que en comparació amb la segona part en la qual es centra completament a entrar en la ment dels principals dóna una sensació de no saber molt bé cap a on va. O suposo que aquesta és la sensació que m'ha donat a mi i per això em dóna la impressió que sembla que en un principi no tenien molt clara la direcció que volien seguir. I no dic que el resultat estigui malament del tot, perquè de veritat que aquesta segona part val molt la pena, però si que sembla que al principi es tenia una idea de l'anime molt diferent a la que s'arriba al final. Tot i així és fàcil perdonar-s'ho.
Potser un altre tema que no sé si no m'ha acabat de convèncer del tot o si no l'he entès del tot, és la qüestió més basada en els evas, els àngels i els plans humans pel mig. Vull dir, he entès cap on acaba arribant l'anime però pel mig em dóna la sensació d'haver-me perdut alguna cosa o de no saber molt bé que ha passat. I suposo que fins a cert punt em podeu culpar per despistada però aquí he de reconèixer que m'atrau molt més el drama humà que les qüestions que fan evolucionar l'argument en sí. Així que reconec que entre les qüestions dels anomenats Eva i Adam i els diferents impactes i la relació entre ells. A més segons tinc entès alguns dubtes (tot i que també obre les portes a que s'originin més) es responen o es dóna més informació a la pel·lícula
The end of Evangelion que no tinc en compte per fer aquesta ressenya i que ara mateix m'estic morint de ganes de veure. Així que entenc que en aquest sentit aquesta opinió no serà molt completa. Deixeu-me almenys aprofundir en qüestions que m'han interessat més com l'exploració de personatges i de sentiments i si us interessa la part més de l'argument o de la ciència ficció explícita d'Evangelion hi ha un vídeo bastant informatiu a youtube explicant els fets que succeeixen en ordre però estic segura que podeu trobar milers de pàgines resumint la història de forma que es faci més clar quines són les intencions de cadascú i que paper fan els àngels, els evas, el NERV o el SEELE.
Tot i això el tema que argumentalment acaba per tenir més interès per a mi és potser el que se'ns revela en els últims episodis sobre el projecte que es planejava fer. A part que es mostra d'una manera brillant en aquests dos últims capítols, que els espectadors estimen i odien a parts iguals. I la veritat és que estilísticament són meravellosos i el concepte que hi ha darrere d'ells em sembla bastant curiós i encara que no sé fins que punt és original (hi ha gent que ho relaciona amb idees budistes i fins i tot he llegit una interpretació molt curiosa que el relacionava amb Hegel, tot i que tenint en compte altres fonts s'al·ludeix al neoplatonisme) la veritat és que la manera en què t'introdueix en la ment, en conceptes com la subjectivitat i la percepció de cadascú que poden formar realitats úniques i aquestes escenes que, encara no està molt clar si es van fer per manca de pressupost o perquè realment es volia experimentar en aquesta direcció, em semblen una veritable passada. I sí, potser l'anime no estigui a aquest nivell sempre té moments dramàtics i que encara que no arriben a aquest nivell d'experimentació si tenen un càrrega simbòlica i estètica interessant però crec que si tot estigués fet així, com els dos últims episodis, hagués estat molt més difícil de veure tot i que potser seria més completa. I tot i que abans em queixava i segueixo pensant que canvia molt radicalment en el to si que crec que és un encert que comenci presentant-te als personatges d'una manera convencional per després anar coneixent-los més a fons amb formes diferents i més centrades en els traumes de cada un. En aquest sentit entenc la deconstrucció del gènere mecha, o del que suposo que és el gènere, per com el que en un principi semblaria tradicional i normal va a poc a poc tornant-se una cosa que no esperàvem i els personatges que podrien semblar arquetips se'ns descobreixen com a éssers humans amb inseguretats i defectes. D'aquesta manera podria funcionar també com una crítica als estereotips de la mateixa manera del que us parlava a
CrossChannel, a Evangelion veiem de forma molt clara com un comportament típicament d'anime com el d'una tsundere competitiva fet de forma molt realista amaga una faceta molt més tèrbola d'un personatge que necessita atenció desesperadament i que se sent profundament sola com tants altres personatges. I de la mateixa manera es podria pensar en la Misato, el Shinji o en altres personatges que en un principi no semblarien allunyar-se d'algun estereotip.

Un altre punt de vista recurrent en moltes anàlisis és el psicoanalític i el biografista. Mai he estat molt fanàtica d'aquest tipus d'interpretacions però el cas és que l'anime convida a fer servir el primer tipus d'enfocament i el segon ha estat propiciat per coses que ha dit el mateix director com que la segona meitat de la sèrie la va fer patint una depressió i que per això va ser fins i tot terapèutica la conclusió a la què va arribar. En qualsevol cas, deixant enrere el que pogués dir el director és fàcil deixar-se anar a la qüestió psicoanalítica (i ja aviso que les meves idees d'aquest tipus de crítica són més aviat rudimentàries així que no en sóc cap experta) per com la figura del pare i de la mare tenen un pes molt determinant en la sèrie. Passant pel mateix protagonista que seria el primer personatge en el qual veiem el que pot ser un complex d'Èdip i fàcilment es veu la seva contrapartida en la Misato. Però tot i així fora de casos més directes d'aquest tipus de complexos la relació d'Asuka amb la seva mare, fins i tot la relació que es crea entre Rei i Gendou o Ritsuko amb la seva mare són rellevants i explicades amb profunditat. Fins i tot hi ha la qüestió de com els personatges entren en comunió amb el Eva mitjançant un líquid que molta gent ha vist com la tornada al ventre matern. De la mateixa manera que revelacions posteriors de la sèrie vinculen encara més aquesta teoria almenys en el EVA01 (tot i que també en part en el EVA02). Però fins i tot el final pot interpretar-se des d'aquest punt de vista com si es tractés d'una volta a aquest primer estadi en el qual encara no hi ha res que ens pressioni ni ens aclapari com són al llarg del anime els EVA.
És més des del meu desconeixement absolut del psicoanàlisi tinc entès que sí que hi ha alguna cosa d'això en la manera en què els personatges són posats contra les cordes a mesura que passa l'anime de manera que tot el que voldrien guardar-se per ells acaba sortint de la forma més dolorosa possible.

Potser passant més als personatges en sí, encara que ja us dic que aquesta ressenya està anant molt a cops i d'una banda a l'altra, he de reconèixer que m'he acabat enamorant de la majoria. Potser amb qui tingui més problemes sigui amb la Rei perquè no he arribat a connectar amb ella, per com l'anime sembla anar també una mica perdut amb qui és realment per ser com és, però tot i així segueixo recordant un monòleg interior que em va semblar una passada i que és dels primers moments on la sèrie comença a brillar de veritat i ser el que veritablement tothom em prometia. També he de reconèixer que potser hagués gaudit més de la sèrie si fos més coral, i no dic que no ho sigui perquè em sembla digne d'elogi com tots els personatges de la sèrie tenen la seva rellevància, el seu passat i fins a cert punt una exploració psicològica, però encara que el Shinji m'ha caigut força bé i he empatitzat amb ell (de veritat, que tot i que puc entendre l'odi que genera no tinc manera de compartir-lo, però suposo que a mi els personatges depressius sempre m'agraden, vull dir, adoro el meu estimat Punpun) la veritat és que hi ha personatges com l'Asuka o la Misato o fins i tot com Ritsuko que queda molt en segon pla, i que m'han deixat amb ganes de més. I per una part em torno a contradir i us dic que m'hagués agradat que l'anime s'hagués enfocat encara més en la psicologia d'aquests personatges, encara que abans també opinés que la presentació normal afavoreix l'empatia amb els personatges a la vegada, em donaven ganes de seguir veient aquestes immersions a la ment humana de formes tan interessants. I sí, he sentit a dir que els últims dos episodis fan servir el flux de consciència i tenen molta raó, no hi havia pensat en això, però fins i tot encaixa d'una manera increïble amb l'estil de, per exemple,
Les onades, de veritat, fins i tot en certa assumpte temàtic.
El que em portaria a interrompre una mica la qüestió dels personatges per parlar-vos un altre cop dels dos últims episodis i la manera tan interessant que tenen d'explorar tant la qüestió argumental, que pot interpretar-se com moltes coses (i fins i tot des d'un punt de vista més místic relacionat amb tota la qüestió religiosa que té l'anime fins i tot en símbols obvis com les creus i que no vull abordar massa en la ressenya per falta de coneixement i perquè crec que també hi ha millors anàlisis a internet sobre això i no és el que més m'interessa de l'anime, la veritat) com la qüestió mental amb un estil que adoro. Anem a veure, abans ja d'aquests episodis tenim escenes francament bones com tota la qüestió de l'Asuka, fins i tot molt enrere alguns moments on Misato es mostra més feble del que és habitual, algunes escenes del tren i de línies horitzontals, verticals per presentar diferents veus i un plànol com el de l'Asuka a la banyera que em sembla una imatge tan impactant que crec que costarà que me la tregui del cap, la veritat. Però encara que tot això ja fan que Evangelion et vagi agradant arriben aquests dos últims capítols i l'anime trenca amb tot el que t'esperaves, amb la perspectiva, amb qualsevol referencialitat fins i tot portant a límits insospitats la representació de la ment i et donen ganes d'exclamar perquè no hi ha més animació, de qualsevol tipus, així. L'animació dóna una llibertat increïble en aquest sentit i després d'empassar-te milers d'anime convencionals formalment (que la seva gràcia tenen alguns, tampoc tot és dolent, no exagerem) veure alguna cosa així et fa despertar-te de cop de la mediocritat (i és de 1995, i jo encara no l'havia vist...). De fet, veient segons quines opinions no puc dir que no hi hagi ja certa qualitat estètica en la primera meitat de la sèrie però suposo que per a mi la segona ho és tant (i les he vist un pel espaiades en el temps, que també influeix, suposo) que pel meu cervell les escenes que associarà a aquest anime seran més les del final que les del principi.

Sobre qüestions de música no puc negar que l'opening és potser un dels més coneguts i estimats de tot l'anime i per a mi s'ho té ben merescut. Vull dir, coneixia l'opening de molt abans de veure l'anime i recordo que des de quan vaig començar a veure tops de openings d'anime (creieu-me que pot fer uns sis o set anys o fins i tot més, tinc una obsessió amb això) fins ara és difícil que no aparegui en la majoria i després de veure l'anime al qual pertany crec que li he agafat més afecte (no sé si això li passa a tothom però si m'agrada un anime fa que, si l'opening ja m'agradava abans, m'agradi una mica més després, coses meves suposo) però també l'ending encara que sigui una cançó que ha cantat tothom, em sembla una bona opció, la veritat, i les versions donen que pensar en relació a cada capítol segons el ritme que adopten o qui les canta.
Novament intentant tornar a personatges no espereu res profund sinó obvietats del seu comportament i poc més. El Shinji, com deia abans és probablement un dels protagonistes més odiats de l'anime, i de debò és depriment perquè si em posés en pla sociològic gairebé diria que és sexista, que és una opinió basada en què s'espera que l'home prengui les regnes i sigui segur de si mateix i que si apareix un protagonista home que no compleix el cànon a peu de la lletra comencen les crítiques per tot arreu (com el cas de Yukiteru de Mirai Nikki, ara miro enrere i em pregunto perquè la meva ressenya era tan positiva, però independentment d'això no em sembla correcte que les crítiques siguin perquè sigui un personatge poc valent i amb poca iniciativa). De debò que és descarat l'odi al Shinji i no sé, suposo perquè jo sempre he sentit debilitat pels personatges que els costa prendre la iniciativa i que volen fugir de tot però m'és molt fàcil empatitzar-hi. I de veritat que no entenc el comentari que sembla poc realista o és pesat que el Shinji vulgui fugir de l'organització i de la seva lluita obligada contra criatures gegants i d'origen desconegut amb un robot també gegant, de debò us sembla estrany? Bé, doncs, mirem-ho d'altres formes, hi ha gent que veu en els EVA com les obligacions, la feina, l'orgull de ser productiu en societat, fins i tot una manera de passar a la història de la humanitat, de donar sentit a la teva vida. De veritat que mai has volgut fugir de tot aquest pes i de les responsabilitats? No sé, crec que són bastant normals les seves reaccions. I encara que no t'agradi, que és una cosa completament respectable i normal la veritat és que no es pot negar que l'exploració que es produeix fan que sigui un personatge amb profunditat suficient com per comprendre'l.
Crec que millor que parlar-vos dels altres personatges individualment serà més fàcil fer-ho en tant que el Shinji o en relació a ell, el mateix anime acaba parlant de com la percepció de les persones del teu voltant també canvia depenent del punt de vista i crec que està bastant enfocat a aquest punt de vista. Potser per començar m'agradaria parlar-vos del Kaworu, un dels personatges d'anime en general que té menys aparició però que ha sabut quedar-se amb el seu públic, vull dir apareix un capítol i cau bé i la seva relació amb Shinji ha donat per bastant en l'imaginari col·lectiu. No diré res de nou dient com el nostre protagonista cau rendit al fet que per primera vegada algú del seu entorn sembla voler estimar-lo sense condicions, traumes o reticències. Vull dir si vas veient com les seves relacions amb les tres dones principals són intents d'apropar-se a elles però topant-se amb barreres tant pròpies com alienes en veure un personatge que simplement és receptiu he de reconèixer que almenys a mi em va crea diverses sospites des d'un principi. Fa que sembli un personatge completament irreal i pur però encaixa força bé amb la idea i la qüestió argumental que s'amaga darrere d'ell però lamentablement potser serveixi més per avançar la trama i d'alguna manera l'evolució del personatge del Shinji fent que no acabi de desenvolupar-se del tot el personatge del Kaworu en sí.
Passant a les dones començaré amb la Rei per ser amb qui menys empatitzo, i a més em costa parlar-vos d'ella. En aquest cas hi ha certa enveja per part del Shinji en relació al seu pare, o aquesta impressió em dóna a mi tot i que a la vegada hi ha una curiositat per aquest mutisme que, puc coincidir fins a cert punt, que pot ser una representació per a ell del que pot arribar a convertir-se, ja que la seva personalitat i la de la Rei tenen força en comú en aquest allunyar-se a través de la timidesa de la gent, per això sembla que hi ha, a més, una espècie de curiositat mútua l'un per l'altre. I encara que he de reconèixer que no em queda gens clar que pensa la Rei del Shinji si és cert que en algun moment veiem interès per part seva. Encara que la Rei se'ns mostra independentment del Shinji en alguna escena, tampoc crec que aconseguim entendre-la del tot, o almenys em dóna la sensació que sent els seus dubtes i problemes força més complexos i aliens que els d'altres personatges potser hagués necessitat molta més informació per arribar de veritat a entendre-la.
L'Asuka sigui potser la que és vista com més propera a la idea d'interès romàntic del Shinji, però he de reconèixer que potser a The end of Evangelion hi hagi més d'això però en l'anime no puc dir que vulgui aparellar-lo, vull dir fa una mica de por el que podria sortir de la combinació i tal com actuen és una relació molt malaltissa. No obstant això, sí que puc veure aquesta atracció l'un per l'altre alhora que cert odi, els sentiments de l'Asuka són òbviament d'enveja pel Shinji i la seva habilitat amb el seu Eva, i precisament serà això, no ser el centre d'atenció el que farà que cada vegada vagi perdent-se i es vagi destrossant mentalment. I és bastant dolorós veure com el Shinji veu l'estat en què està i s'adona que no pot fer res, que no han pogut forjar cap tipus de relació i que aproximar-se a ella en aquest moment seria més contraproduent que una altra cosa. L'Asuka, però, si que té un capítol basat en la seva perspectiva que és bastant aclaridor sobre el seu compartiment que des del principi de la sèrie pot resultar forçat o sobreactuat. A més del seu passat bastant tràgic.
La Misato és per a mi la figura materna fins a cert punt, però la distància que ella mateixa posa en totes les seves relacions afectives fa que, encara que les seves intencions amb Shinji i la seva preocupació per ell, almenys des del meu punt de vista, siguin reals, no puguin creuar la distància que els separen ja que encara que tots dos fins a cert punt anhelin la companyia de l'altre tampoc s'atreveixen a patir les conseqüències del que passarà si es permeten estimar-se. I encara que la relació que s'estableix entre els dos és interessant, també ho és la que té amb el Kaiji, una altra relació bastant poc sana però sí que vaig arribar a desitjar amb força intensitat que els hi anés bé, perquè encara que els dos tenen problemes i no fan més que ferir-se (tot i que m'hagués agradat saber més de Kaiji) alhora hi ha alguna cosa que et fa desitjar que els superin junts... No sé, les meves ganes d'emparellar personatges, suposo.
Abans de passar a altres relacions o personatges he de dir alguna cosa que a primera vista no sembla massa important (i potser exageri) però que a mi m'ha semblat almenys curiosa. Em refereixo a la qüestió de la feminitat, els tres personatges femenins i fins i tot la Ritsuko en part, rebutgen la seva feminitat o no són capaços d'acceptar-la com a tal, o se senten allunyades d'ella. És una cosa que m'interessa perquè crec que com a dona sempre ha estat més una càrrega que una cosa positiva ser-ho, fins i tot el Shinji encara que no ho expressa de manera directa podríem dir que no arriba l'expectativa de la societat que tindria sobre ell com a home. Em sembla un tema interessant i que no crec que sigui massa central en aquesta sèrie però si que he pensat en ell per certs comportaments dels personatges, deixeu-me que m'expliqui. En el primer monòleg de la Rei esmenta certa qüestió sobre que no sagna i encara que més endavant podem aventurar a què es deu això tenint el seu cos, no vaig poder evitar pensar en com semblava que no complia l'expectativa d'una dona, del que s'esperaria d'ella el món i que alhora la feia deforme o incompleta. Òbviament això després que es desvetlli el que deia abans es pot interpretar de forma molt més completa però també és interessant com parla, encara que sigui de passada. En el cas de l'Asuka, en un moment de queixar-se de tot es queixa d'estar a la regla (cosa normal, de debò, per què ha d'existir aquest tipus de tortura...) i afegeix que perquè necessita tenir-la sinó vol ser mare, d'acord que està en un moment en què es queixa de tot, però us interessant com està rebutjant la concepció més clàssica de ser una dona de manera que no se sentiria còmoda ni amb el seu propi cos, cosa que de fet es podria dir que està present en tots els personatges de forma més o menys explícita, independentment de les qüestions de gènere. El cas de la Misato és una mica més especial per com al principi sembla sexualizar-se a si mateixa (tot i que potser ho faci l'anime) i porta la cuirassa de dona segura de si mateixa i plenament conscient de la seva "feminitat", però està clar que no està gens còmoda sent com és i crec que fins a cert punt es podria pensar que tampoc amb el seu gènere. Potser tot això sigui més anada de l'olla meva que una altra cosa, però la veritat és que com és un tema que m'interessa no puc evitar fixar-me.
Des d'un altre punt de vista és interessant com el Shinji en la seva ment veu a aquestes tres dones per igual i de forma una mica sexual, però és interessant com les veu com una amenaça la qual cosa ens fa pensar en els seus problemes per relacionar-se amb el sexe oposat (i, de nou si et prens això seguint a Freud això sigui probablement culpa de la seva relació escassa amb la mare...).
Passant a la relació del Shinji amb el seu pare potser al principi (o sempre) sembla el central de la història i en part hi ha alguna cosa d'això (i si es segueix una interpretació psicoanalítica ho és sens dubte, clar) i la veritat que és que encara que en part pot definir al protagonista a la vegada vol escapar del seu control de forma impossible, com li passa a la Misato. I potser tot i que se'ns presenti el passat del pare perquè entenguem d'on surt la idea que vol aconseguir la veritat és que a nivell emocional segueix quedant, al meu gust, un pel superficial.
En canvi el personatge de la Ritsuko sigui probablement el que està més desconnectat del Shinji i probablement per això també es redueixi el temps que se li dedica a la seva història i la de la seva mare. He de reconèixer que m'interessava però que al deixar-ho una mica en l'aire dóna la sensació de la impossibilitat d'escapar al destí tipus tragèdia grega o determinisme que també afecta altres personatges però de forma menys exagerada, en relació al pare o la mare. Però òbviament Evangelion està ple de relacions amb pares problemàtiques, tempestuoses i amb certa sensació de determinisme així que suposo que no és tan estrany en el context de la sèrie.

Resumint, crec que m'he estès com no ho havia fet mai i òbviament ho he fet massa per a la gran quantitat de xorrades que he escrit. En qualsevol cas, quedeu-vos amb l'important, heu de veure Evangelion, si us agrada l'anime el més probable és que l'hagueu vist ja o que us ho hagin dit milions de vegades i estigueu farts de sentir una vegada i una altra el mateix, però en fi sóc una altra veu més que s'uneix a les milers, heu de veure Evangelion. No dic que agradi a tothom ni que estigui exempta d'errors, això és impossible, però si teniu un interès mínim en l'anime us toca veure-la i jutjar, i encara que no us agradi l'anime crec que és d'aquests animes que pot fer que us agradi o us interessi el medi.

El millor: estil, personatges, intensa emocionalment en molts moments.
El pitjor: potser algun detall d'argument confús (però és igual per a mi l'important de la sèrie són els personatges i l'estil), potser que la primera part no sigui tan genial com la segona.

Fins aquí el meu avorriment.

A vegades em passa que escrivint una ressenya m'adono que m'ha agradat l'obra o que l'admiro profundament pel que és capaç de fer. En aquest cas ha estat en part així, vull dir després d'acabar
Evangelion sabia que era una gran obra i m'havia sorprès en alguns moments però ara després de pensar, llegir anàlisi aliens, mirar i buscar informació m'ha acabat d'enamorar de la sèrie i m'han donat unes ganes enormes de mirar The end of evangelion així que encara que no us ho cregueu quan acabi d'escriure aquestes línies vaig directa a veure la pel·lícula. Millor callo d'una vegada i em vaig a drogar visualment amb aquesta pel·lícula.

No hay comentarios:

Publicar un comentario