sábado, 27 de agosto de 2016

Death Note, Tsugumi Ohba (guió), Takeshi Obata (dibuix) (manga)


Nou manga al blog! En aquest cas es tracta d'una relectura d'un manga que vaig llegir fa molts anys.

Títol: Death Note
Significat del títol: Un intent de posar en anglès "Quadern de la mort" però és curiós com en japonès "noto" significa llibreta i com ve de l'anglès va pensar que "note" era quadern quan en realitat seria nota... En fi, és igual, ja enteneu el títol si el coneixeu.
Extensió: 12 volums (més un d'extres) 107 capítols
Format original: manga
Adaptacions: anime, live action (de fet diverses i ara s'està preparant una altra)
Autor original: Tsugumi Ohba (guió), Takeshi Obata (dibuix)
Altres obres de l'autor/a: Bakuman, Platinum End (treballen els dos en les mateixes posicions),

T'agradarà si: vols personatges intel·ligents que es passen la vida intentant superar a l'altre mentalment, busques una història amb multitud de girs argumentals i dramàtics, t'interessa la premissa i la qüestió moral que pot comportar.
Ni ho intentis si: t'arriben a cansar els girs continuats i els plans meravelloses de suposades ments privilegiades, t'agrada que aprofundeixin en qüestions morals i no que es quedin de forma un pel superficial.

Sinopsi

Light Yagami es dedica gairebé únicament a estudiar. Però la seva vida dóna un gir quan troba una llibreta amb el misteriós títol Death Note a la portada i rep la vista d'un shinigami, que li explica que la llibreta serveix per matar a les persones de les quals s'escrigui el seu nom en ella. A partir de llavors, el Light farà servir la llibreta per assassinar a tots els criminals o gent amb males intencions que se li posin per davant. Però aviat les seves activitats començaran a cridar l'atenció de la policia i altres investigadors. (Traduït de la sinopsi de l'edició de Glénat)

Opinió

Abans de començar a parlar-vos de Death Note en sí, haig d’explicar-vos, com sempre, una mica de la meva història personal amb aquest manga i la seva adaptació al anime perquè entengueu d’on ve la meva opinió sobre el manga. En aquest cas, primer us haig de dir que aquesta ressenya ve després d’una relectura ja que una de les intencions que tenia aquest any, i que dubto que arribi a complir del tot, era rellegir i ressenyar els mangues que tinc per casa des de força abans d’obrir el bloc, la majoria són mangues que en el seu moment em van agradar bastant o els hi tinc cert afecte així que enfrontar-se a una relectura en molts casos és donar-se un cop molt bèstia contra una paret en adonar-te que els teus gustos han canviat, molt. En el cas d’aquest manga l’impacte ha fet mal, la veritat. Per posar-vos en situació diré que fa uns set anys més o menys, adorava aquesta història, gairebé diria que vaig tenir una època d’obsessió en que volia apuntar-me en una llibreta totes les normes d’ús del quadern de mort, em semblava intel·ligent, tot i que sí que considerava ja que hi havia certa exageració en algunes deduccions, però en general estava satisfeta, i molt enamorada del personatge del Ryuk. Sí, tothom preocupat pel combat èpic entre el Light i el L i jo encantada amb el personatge que es dedica a observar el conflicte i a crear-lo per avorriment. En aquesta relectura he entés perquè m’agradava el Ryuk i, en part, segueix semblant-me un dels personatges més interessants de la història, però de la resta de qüestions que abans m’havien semblat interessants, el cert és que m’han semblat mediocres… Segueixo pensant que Death Note té el seu mèrit, sap enganxar tot i que tingui diàlegs interminables, té la seva gràcia argumentalment però fora d’això el cert és que tan les qüestions morals com els personatges s’exploren de forma superficial i la suposada gran intel·ligència dels personatges no acaba de jugar-li una bona passada ja que la història sembla estar tan convençuda que els seus personatges són increïbles que és difícil no començar a dubtar-ho. Però vaja, tot i que en aquesta relectura l’hagi considerada una obra amb grans defectes puc entendre que agradi i fins a cert punt trobar-li algun mèrit.

Per començar per algun lloc suposo que hauria de parlar-vos de la qüestió per la que més destaca el manga, l’argument i concretament les batalles d’intel·ligència, per dir-ho d’alguna manera. En aquest sentit la història pretén ser un continu combat de dos ments (o més) brillants que pretenen trobar i derrotar a l’altra. I si d’alguna cosa pot estar orgullosa l’obra sigui probablement de tots els trucs força originals que s’usen per tal d’enxampar a l’altre i en aquest sentit crec que també té el mèrit d’enganxar-te, en una primera lectura, només per la curiositat de veure amb quina nova estratègia apareixeran els personatges. Tanmateix, el problema és que els personatges estan gairebé completament segurs de que tot anirà exactament com ells volen, i fins i tot menystenen els personatges que no comparteixen la seva visió de que cal actuar d’aquesta manera, l’única i evident per guanyar i la veritat davant de tanta arrogància i seguretat, com a lectora no he pogut evitar dubtar que els plans funcionessin, tinguessin algun sentit, o simplement pogués creure’m el que estava passant. Un dels moments que més incredibilitat em va produir el primer cop que vaig descobrir la història va ser el truc final, per no fer spoilers simplement vull dir que em sembla que tota aquesta idea de que els confrontats s’anticipin als moviments del contrari es porta a un extrem que gairebé sembla que tinguin un do per llegir la ment. Tanmateix, en aquesta relectura tota l’estratègia que acaba amb una de les morts més impactants d’aquest manga em sembla que es basa en coses que podrien haver anat de qualsevol altra manera i que, per afavorir el desenvolupament de la trama ho fan d’una en concret. Però vaja, crec que el manga busca això, li agrada aquest tipus de desenvolupament i tot i que les tendències de fer cas al que diu l’autor no són el que més m’agrada he de reconèixer que llegint les entrevistes del volum 13 amb informació extra sobre el manga m’ha fet gràcia trobar-me amb idees com que l’obra no pretenia explorar la moralitat i que volia ignorar tot allò relacionat amb l’emoció humana. I en aquest cas, sense que serveixi de precedent, he de dir que estic completament d’acord i que precisament això és el que fa que el manga em sembli superficial, que sigui un manga de batalles però canviant els punys per la intel·ligència. I sense treure mèrit al canvi que em sembla interessant, el manga sembla no voler endinsar-se gaire en qüestion filosòfiques ni en sentiments humans, i ho entenc, seria complicat, però la història ho demana. La mateixa premissa sembla que estigui esperant que en algun moment del manga s’explori si és lícit o no el que fa el protagonista, quines conseqüències tindria, quin tipus de persona és en Light per començar a fer això, els sentiments dels seguidors del Kira... I em podeu dir que tot això apareix en el manga, i sí, és cert, apareix, però més com a complement i perquè toca per donar una mica de versemblança a l’assumpte que veritablement per explorar aquests temes que sembla que li vinguin grans. Recordo perfectament que apareixen varies escenes on els policies discuteixen sobre la moralitat del que fa en Kira i sempre el Matsuda, el que es considera l’idiota del manga, és el que té certs dubtes sobre si cal o no atrapar al Kira, però més enllà d’aquest dubte que apareix de tant en tant, el cert és que ràpidament el fan callar com si el debat fos irrellevant. Com si a ningú l’importessin les qüestions morals, vull dir, tampoc cal que ens posem com a Crim i càstig (tot i que jo estaria contenta), però una mica més de profunditat a un tema que es pot treure tan de suc no estaria malament, dic jo. A més, fins i tot el final del manga podria haver estat molt més impactat d’haver-se treballat certes qüestions amb més profunditat, és a dir, tots sabem que havia d’acabar així, però l’escena final que dóna certa sensació de continuïtat, de que no s’ha acabat del tot podria haver tingut més impacte si el manga s’hagués interessat veritablement per l’impacte en la població del fenomen, i no ho hagués tractat com un element més pels jocs mentals, el final podria ser molt més potent. Però vaja, sí tot el que dic estigués en el manga deixaria de ser el que és ja que està clar que el manga no vol ser més que entreteniment i vaja, això ho aconsegueix a la perfecció, no s’ho podem negar.
Quelcom semblant passa amb l’emotivitat i qualsevol tipus de sentiment mitjanament humà. El manga és completament racional, el protagonista es comporta amb fredor gairebé sempre i les emocions són vistes com defectes més que una altra cosa. Entenc que el personatge del Light sigui fred i calculador, de debò, i m’agrada, fins a cert punt també puc entendre a L, Near que siguin prodigis amb problemes per comunicar-se, però tot i així, arriba un moment que com els personatges només pensen en el cas i en atrapar-se mútuament es deshumanitzen d’una manera que es impossible pensar-los com a personatges, són més portaveus de l’argument complicat que persones, de fet les característiques que tenen són més creades a partir del que passa que de debò poder creure que tinguin algun tipus de personalitat. De fet, m'atreviria a dir que el carisma que tenen ve més donat pel dibuix que per ells com a personatges. I vaja, no negaré que tenen cert carisma però crec que ve més donat per la suposada intel·ligència que els dóna la trama que per ells mateixos com a personatges. Però com deia abans en aquest manga l’emotivitat és gairebé senyal de poca intel·ligència i els personatges dels que es burla més el manga, la Misa i el Matsuda són persones que tendeixen a ser molt expressives i per tant, segons l’obra, idiotes. A més, hi ha cert masclisme implícit en l’obra per com cap dona és capaç de resistir-se als encants del Light pel simple fet de ser-ho. De debò, no es que sigui quelcom completament explícit però tots els personatges femenins es deixen controlar per homes, i fins i tot l’únic personatge femení que veritablement semblaria intel·ligent és assassinada en un o dos capítols. A més d’haver una clara associació de que les dones són més emotives i per tant més idiotes segons el manga, però vaja intentarem ignorar qüestions d’aquest tipus.

Passant a altres qüestions he de reconèixer que el dibuix de Death Note és excel·lent i l'expressivitat dels personatges en certs moment és digna d’admirar. Sobretot considerant que el tipus de guió es basa en una quantitat ingent de diàlegs llarguíssims que col·laboren a la sensació de poca humanitat pels personatges, que sembla que l’únic que saben parlar és sobre el cas i de forma totalment organitzada. Però vaja, no vull repetir-me és intencionat així que tot i que per mi sigui un enfocament fallit o desaprofitat, el manga gaudeix amb els diàlegs complexos que gairebé semblen informes.
Un altre assumpte que aprofito per comentar és com bona part d’espectadors i lectors coincideixen en assegurar que la primera meitat és molt superior a la segona. Jo he de reconèixer que no ho veig tant així però suposo que el L tindrà molt a veure en aquesta distinció. Potser si que noto que la història està molt més concentrada en la primera meitat, passant només en una localització, i per tant que estiguin tan propers els contrincants crea més tensió que la segona, que al meu parer hi ha certa sensació de que la història no sap ben bé com arribar al final tot i que aquest el tingui clar.
Un altre aspecte que m’agradaria comentar sobre el manga és l’atmosfera i l’ambientació. Està clar que hi ha un gust per tot allò fosc, per les creus, pels shinigamis, pel tipus de roba que porta la Misa (que d’alguna forma acaba funcionant per fer que el manga no sigui tan seriós i com a fanservice, de forma un pel estranya, tot s’ha de dir…) i en un cert creuament de folklores un pel estrany. En aquest sentit em refereixo a com la iconografia cristiana predomina en tota l'obra tot i que també apareguin figures com els shinigamis, propis del folklore japonès però amb certa noció occidentalitzada, o almenys aquesta és la impressió que em dóna. Tanmateix, gairebé diria que està més per estilitzar l'obra que de debò hi hagi un ús conscient del potencial de la simbologia. De fet, parlant d'això crec que haig de parlar-vos de la qüestió de com el Light sempre parla de deïficar-se a sí mateix i espera que tothom l'adori, d'alguna manera en el transcurs del manga no para de repetir-se convertint-se gairebé en una frase que associes directament amb el manga. La qüestió és que el Light vol crear un nou món on ell vol ser el déu, d'alguna manera el tipus de déu en vida que vol ser és gairebé un dictador més que un déu tenint en compte el tipus de judicis que fa, així que la idea del déu bondadós pròpia de la cristiandat i a la que tant recorre és força contradictòria amb la del déu que jutja, tot i que a l'edat mitjana sí que s'estilava aquesta idea del déu com a jutge rigorós,, no deixa de ser curiosa la qüestió de que jutgi pecats en vida. D'altra banda, com deia abans tot i la iconografia cristiana, és evident que el manga no té aquesta ideologia ja no només pels shinigamis sinó per la qüestió de la mort final del manga i com hi ha certa idea sobre el que ocorre després de la vida, segons el manga, contrària al cristianisme. Tanmateix, he de reconèixer que el missatge final de la mort, tal i com l'entén el manga, a mi em sembla un pel contradictori amb l'existència dels shinigamis, no exactament contradictori, sinó més aviat, un missatge que no arriba amb tanta força, i de nou, recorrent a una interpretació segons la intenció dels autors, crec que la idea no es transmet amb la intensitat que semblaria voler fer-ho. Tot i així cal dir que en coses com l'obsessió pel Ryuk per les pomes és fàcilment veure certes interpretacions típiques de l'element tan rellevant en el cristianisme.

Abans d'acabar potser em tocaria tornar de nou als personatges, que és probablement, com ja deia abans el que més m'ha decebut en la relectura. Cal dir, que tot i segueixo mig interessada en la posició del Ryuk, per exemple, ara només he pogut veure en el seu personatge una idea de personatge que m'agrada però poc més, no hi ha res en ell que el faci bon personatge. De manera anàloga tots els personatges tenen el seu potencial com a idea o en alguna de les seves característiques, però de nou, i perdoneu que avui estigui repetitiva, a nivell emotiu no són res, tampoc semblen qüestionar-se absolutament res sobre ells mateixos i només existeixen en tant que peces per a l'argument.

Resumint, i perdoneu que estigui espesa, la relectura de Death Note ha estat decebedora. És cert que en el seu moment vaig idealitzar l'anime i el manga, no pretenia tornar aquest nivell d'obsessió, només pensava que l'argument el trobaria tant intel·ligent com en el seu moment, però ni m'ho ha semblat tant i els personatges carismàtics que recordava els he vist terriblement plans en aquesta lectura. En fi, no dic que sigui un mal manga, com a entreteniment crec que pot funcionar perfectament, però el cert és que no, ja no és per mi.

El millor: bon entreteniment, “combats” intel·lectuals interessants.
El pitjor: poc creïble com tothom s'adelanta als pensaments de l'altra, ignora els personatges, el seu desenvolupament, la humanitat, és tot argument.

Fins aquí el meu avorriment.

No hay comentarios:

Publicar un comentario