miércoles, 20 de julio de 2016

Sobre Grace, Anthony Doerr (llibre)

Nou llibre al blog!
Títol: Sobre Grace
Títol original: About Grace
Autor/a: Anthony Doerr
Altres llibres de l'autor/a: La llum que no pots veure
Pàgines: 553
Format original: llibre
Any: 2004
Enllaços d'interès: http://www.anthonydoerr.com/

T'agradarà si: t'agrada la neu, adores l'aigua (deixarem aquesta conya per després), t'agraden les descripcions de la natura i com aquesta passa a afectar els personatges a més de descriure, no t'importa llegir novel·les on passi poca cosa.
Ni ho intentis si: et ve de gust llegir alguna cosa plena d'acció, no t'agrada molt llegir descripcions
sobre la naturalesa (aigua, neu i insectes), vols alguna cosa on la història sigui el principal.

Sinopsi
Des de la seva infantesa a Alaska, El David Winkler s'ha sentit atret pels canvis del temps i ha viscut obsessionat per la neu. A més, el David té un do: de vegades pot veure coses abans que ocorrin. Les seves premonicions li permeten saber que un veí serà atropellat per l'autobús o que s'enamorarà d'una dona en un supermercat. Però quan el David somia que la seva filla s'ofegarà en una inundació sense que ell pugui salvar-la, tota la seva vida s'enfonsa. Fugir de la seva família, de casa i del seu propi futur sembla l'única manera de negar el somni que el turmenta.
Sol, sense mitjans i sense saber si la seva filla ha sobreviscut o si la seva dona ha aconseguit perdonar-lo, el David haurà de començar una nova vida. Fins al dia en què hagi de fer front a la decisió de buscar a les persones que va deixar enrere. (traduït d'un Fragment de l'edició de l'editorial Suma)

Opinió
He tingut l'oportunitat de llegir aquesta novel·la per la pàgina d'edició anticipada (us deixo el link aquí, per si us interessa). La veritat és que vaig descobrir de la seva existència per un vídeo en què es parlava que era, em va cridar l'atenció i vaig decidir provar amb el primer llibre que vaig veure que va ser aquest. El cert és que em cridava l'atenció per ser una novel·la del mateix autor de La llum que no pots veure sobre la qual he llegit força bones crítiques. En qualsevol cas, anava amb expectatives mitjanes, perquè de la novel·la que us vinc parlar havia sentit parlar una mica pitjor que l'altra de l'autor i sobretot el comentari general és que és avorrida però que està molt ben escrita. En fi, lamentablement en el meu cas l'he trobat que si bé estava escrita de forma correcta no m'ha semblat que fos res de l'altre món i pel que fa a avorrir-me, sí, reconec que les descripcions de neu i insectes no és un dels temes sobre els que m'apassioni llegir la veritat... Abans de començar parlar-vos una mica més en profunditat del que he llegit he de dir que no sé que ha passat però m'han arribat dos exemplars del llibre a casa, en fi, suposo que ha d'haver estat un error però em va semblar bastant curiós com per voler comentar-ho.

Som-hi, a veure com surt això. Potser el més estrany en com he percebut el llibre és que tot i que a tothom li sembla una meravella com està escrit a mi no m'ha acabat de convèncer. He de reconèixer que sí, que és bo descrivint i sap crear una atmosfera especial quan parla de la naturalesa. També és evident que la naturalesa passa a ser el substitut dels sentiments i crec que aquí és on m'ha perdut com a lector. Anem a veure la novel·la és realista (a excepció del detall dels somnis premonitoris que no se sap molt bé que són ni s'aprofundeix en la seva causa, i de fet gairebé es podria donar, amb la informació que tenim, una explicació sense el sobrenatural) així que la descripció és normal que sigui allò central. Ja se sap que en la novel·la realista es fa un discurs que pretén reproduir la realitat i la descripció es adoptada com una de les tècniques per excel·lència i en general es tendeix a través dels objectes o la naturalesa, que és el propi de la realitat entesa com ho fa el realisme, arribar a les persones, en això està Flaubert amb la seva Madame Bovary i la famosa gorra del Charles. En aquest cas el llibre em dóna la sensació que vol fer alguna cosa semblant, posa la natura en un lloc prioritari de manera que tot el que és humà queda supeditat a ella i si bé els personatges es passen algunes parts obsessionades en observar-la de fet sembla que ho facin en un intent de reverenciar i alhora de fugir del que és humà. I aquí és on ve el meu problema personal, vull dir, que entenc que això pugui agradar a molta gent i de nou, encara que no m'hagi impressionat la seva escriptura no dic que sigui dolenta però estic molt farta de l'adoració de la natura. D'acord, que aquí arriba a ser més un refugi per a la introspecció que no es fa de forma directa i sembla que el protagonista, un ésser totalment inepte socialment (i ja us dic d'entrada que no sóc molt hàbil però el d'aquest home arriba a ser obsessiu i perillós) sembla que només sap concebre's com a entitat en tant que pensa en neu. Sembla que l'única manera d'introspecció que té és l'observació de la neu i del gel. I potser m'equivoqui (com en tot el que us dic que és la meva interpretació i ja sabeu, el de sempre) però precisament aquesta observació malsana per la neu acaba per fer que la novel·la se senti terriblement freda en molts aspectes.
I sí, se m'ha fet densa perquè he de reconèixer que quan la gent es creu massa el Beatus ille (o com jo l'anomeno afectuosament “que bonic és el meu camp”) em saturen. De veritat, això de la naturalesa com l'espai de salvació de l'ànima és un tema tan antic i que em crec tan poc que a la mínima que veig alguna cosa d'això ja és difícil que em convencin així que també m'ha influenciat això. Però la veritat és que tot i que sí, a la novel·la la natura té un pes fonamental també es parlen d'altres coses, sobretot del trauma del nostre protagonista per abandonar i destruir la seva pròpia família.
D'acord, aquí ja m'he avançat en l'odi al protagonista que tampoc a permès que gaudeixi d'aquesta novel·la, però primer de tot voldria parlar-vos una mica d'aquesta premissa. Anem a veure, la qüestió de les prediccions acaba sent, encara quecausant de tot, secundària en el seu desenvolupament i simplement és una cosa que hi és. Però la qüestió que diria aquí jo que és principal és més aviat la incapacitat del protagonista per relacionar-se amb els éssers humans. És més, per a mi els somnis predictius acaben sent més una qüestió que fins i tot no podrien significar res i ser simples casualitats o fruit de l'obsessió del protagonista. De veritat, qui digui que el David Winkler està bé del cap menteix o simplement tenim visions del món diferents. Arriba un punt que el narrador es fixa tant en la visió del David que un es pregunta sobre si ens podem fiar del que està passant o de si no serà el mateix causant de tots els accidents, els faci conscient o no. Però en fi, la qüestió aquí és que seguim el David en la seva primer fugida i després, com no podia ser d'una altra manera (i no crec que això compti com spoilers) en el seu intent de trobar, si encara viu, la seva família. I entre que no he pogut empatitzar amb el protagonista, ja que tot d'una els personatges amb habilitats de predir el futur mai em convencen que decideixin evitar el seu futur de formes idiotes com fugin (vull dir, si ha de passar facis el que facis, deixa-ho estar), la relació amb la Sandy em sembla molt superficial i tampoc col·labora a que pugui posicionar-me favorablement pel que fa al llibre més el protagonista que en tot el que fa m'exaspera i en ocasions l'he arribat a detestar, doncs no, la veritat és que no he pogut gaudir-lo gaire. Però en fi, entenc també que algú pugui gaudir-lo just pels motius contraris.
Passem a la relació amb la Sandy abans d'entrar al David específicament. De la relació amb la Sandy tenim moltes tardes al cinema i en general una fredor i una incapacitat de comunicació que fa que tots dos siguin incapaços de conèixer res de l'altre. Sobretot pel que fa al David té tan idealitzada la topada somiada i que és la dona dels seus somnis que no sap res d'ella. I en fi, per seguir més els pensaments d'aquest el que podem saber de la Sandy ho intuïm pel que David sembla voler ignorar. Gairebé m'atreviria a dir que en el fons l'únic que volia la Sandy era tenir fills i alliberar-se de una vida que no l'omplia, perquè pel que fa a la relació dels dos no tenim gairebé res que em confirmi que ella pogués haver sentit alguna cosa per ell. Que sí, que suposo que depenent de com ho llegeixis pots arribar a conclusions diferents, però la fredor de la novel·la arriba a punts extrems amb la relació d'aquesta parella tan distant que fins i tot en una escena en què dormen junts et descriuen únicament que es treu les ulleres i es posen sota els llençols. Bravo per la intensitat i la passió... D'acord, sé que la novel·la va per una via diferent i, per descomptat posa una distància entre els sentiments i el protagonista que només sembla salvar-se en la naturalesa així que res, he de ser jo que m'agrada més quan puc ficar-me d'altres formes en la ment dels personatges i no tant culpa del llibre.

Abans d'acabar la ressenya hi ha un tema que he anat guardant per descarregar el meu ira continguda, que com ja sabeu, és el protagonista. Odio el David per ser un assetjador, per sortir-se amb la seva i perquè la novel·la et dóna justificacions, en certes ocasions, del que fa i no me les crec, principalment. Potser el que de veritat m'hagi fet odiar al personatge és la seva tendència assetjadora, de veritat, vigila gent constantment diversos dies, la segueix, deixa flors o diners en cases alienes sense dir de part de qui són. Arriba a un punt que no em sembla molt normal que algú es comporti així però en fi, qui sóc jo per a jutjar la normalitat. Simplement el que em molesta personalment, és que el llibre vol que sentis pena per ell, perquè està sol, perquè no troba a la seva família, perquè ha perdut tot el que tenia i en veure'l actuar d'aquesta manera, si bé alguns lectors pot ser que pensin en que ho fa per desesperació o per amor, en el meu cas no puc evitar pensar que s'ho mereix, que tot és culpa seva i que de veritat si hagués intentat obrir-se o relacionar-se de veritat amb la seva dona tot hagués funcionat millor. Tot i així, no crec que estigui mal construït del tot, i, vaja, feia temps que no em frustrava tant un protagonista així que alguna cosa han fet bé perquè jo pugui sentir alguna cosa per ell. El meu problema potser sigui que tots els altres personatges tenen tanta distància amb ell que és impossible conèixer-los, fins i tot la noia dels insectes (hauria de buscar com es diu, però en fi, ja m'enteneu) que té cert vincle amb ell queda en un terrible segon pla i de nou, totes les relacions són fredes. No obstant això, de nou, és buscat per com és el protagonista així que potser no sigui tan dolent el llibre i sigui jo la mala lectora.
Resumint, no m'ha agradat el llibre, tot i així reconec que alguns dels seus elements no estan mal pensats. És cert que l'estil té el seu interès per les seves descripcions de la natura que acaben sent les veritables protagonistes del llibre, però la veritat és que no em sembla que la prosa sigui tan exquisida com tothom es cansa de dir. Dels personatges només podem conèixer al protagonista que amb les seves poques habilitats socials i les seves males decisions fa difícil que puguem conèixer a ningú més i empatitzar amb ell és gairebé impossible. No obstant això, no puc dir que no aconsegueixi el que pretén, vull dir, la novel·la té bastant coherència en el que explica així que en fi, si no us importa un ritme lent i poca acció potser us agradi més que a mi.

El millor: com es fa servir la naturalesa (encara que en part ho odiï reconec que té cert mèrit).
El pitjor: personatges, per a mi la distància que hi ha que no em permet entrar en el que explica.

Fins aquí el meu avorriment.

No hay comentarios:

Publicar un comentario