jueves, 14 de julio de 2016

Mare Coratge i els seus fills, Bertolt Brecht (llibre)

Hola! Un llibre més al bloc.
Títol: Mare Coratge i els seus fills
Títol original: Mutter Courage und ihre Kinder
Autor/a: Bertolt Brecht
Altres llibres de l'autor/a: El resistible ascens d'Arturo Ui, El cercle de guix caucasià
Pàgines: 120
Format original: obra de teatre
Any: 1941

T'agradarà si: tens interès llegir l'anomenat teatre èpic, busques un teatre que no vulgui buscar la il·lusió, t'interessa un teatre amb intencions polítiques.
Ni ho intentis si: no t'interessa massa el teatre en general o les intencions de Brecht en particular.
Sinopsi
Si bé l'obra de Bertolt Brecht (1898-1956) abasta molt diversos gèneres, el seu llegat literari ha exercit una influència decisiva sobre el domini del teatre. Després d'un llarg exili forçat pel règim nazi, en el seu retorn a Alemanya va fundar i va dirigir la companyia Berliner Ensemble, on va dur a la pràctica, a través de les seves múltiples experiències innovadores, la seva teoria del teatre èpic, que postula substituir la intensitat emocional lligada al teatre tradicional per l'allunyament reflexiu i l'observació crítica mitjançant el distanciament. (Traduït d'un fragment d'una sinopsi d'Alianza Editorial que també inclou una altra obra)

Opinió
Anem a veure crec que he llegit bastant malament aquesta obra, vull dir, el primer que trobes o et diuen parlant de Brecht és que no volia que l'espectador s'emocionés amb els personatges de manera que deixés enrere la capacitat de raonar, no, el que volia era que mantinguessin una distància crítica amb el que veien perquè poguessin jutjar el que estaven veient i així també la situació en què vivien. A que no sabeu que és el primer que ha fet la idiota de torn que us escriu? Sí, emocionar-se amb el que passava i no sentir-se distanciada amb el que passa. I crec que això en part és també culpa de llegir el text i no veure'l actuat, dic això perquè segons tinc entès la manera d'actuar que buscava Brecht en les seves obres era no naturalista en alguns moments inspirant-se també en característiques del teatre oriental (ja sabeu la importància de gestos o d'expressions mantingudes com a condensació d'estats emocionals complexos, vaja jo tampoc sé molt del tema, com sempre...). En qualsevol cas, ja aneu sobre avís que la que us escriu és una experta en llegir coses de forma “incorrecta”... En fi, ignorant això la veritat és que l'amargor de la guerra vista des d'un punt de vista de supervivents, no centrant-se tant en els seus drames sinó en com, encara en guerra, la gent ha de guanyar-se la vida com pot (de veritat, això és una cosa que moltes vegades s'ignora, i dóna la sensació que per entrar en guerra el món es paralitzi) i alhora es diu que l'obra es planteja les discussions sobre si el poble pinta alguna cosa en tot això per revelar-se contra la guerra en si. Però en fi, anem per parts.

Potser alguna cosa que cridi l'atenció de bones a primeres és la gran distància temporal en la qual se situa l'obra, sobretot tenint en compte que és una obra que en part vol despertar consciències sobre l'espectador del seu poder per canviar coses. Com a curiositat abans d'entrar en matèria dir que el personatge de Mare Coratge es va agafar d'una novel·la picaresca d'una dona que anava entre els dos bàndols intentant guanyar el màxim de diners. I sí, en aquesta obra també ens trobem amb aquesta dona que sembla que l'únic que vol és el benefici propi, que fins i tot a vegades entra en conflicte amb l'amor pels seus fills. Suposo que sí, que en part el seu egoisme és menyspreable i que per això no hauria de ser fàcil empatitzar amb ella però la veritat és que no es renuncia fins a cert punt a donar-li certa humanitat. També és veritat que en tant que el culpable de tota la situació sembla ser el capitalisme, o de forma més simple l'obsessió pel benefici personal, en part es podria entendre a Mare Coratge, suposo, parlo des del desconeixement, com una víctima del sistema, encara que alhora sigui conscient. En fi, tant és, que no m'aclareixo ni jo i que a aquestes hores no hauria d'estar escrivint.
En qualsevol cas, la veritat és que tinc sentiments molt contradictoris amb l'obra en general i la protagonista pel que us dic, jo vaig empatitzar plenament en una primera lectura encara que hi havia certs elements que no acabava d'entendre molt bé d'on sortien o quina funció tenien. Un d'ells potser sigui molt més notori en la posada en escena com les cançons. La veritat és que sí, arriba un moment que les tonades que semblarien normals en un context d'anar caminant i de guerra es fan tan insistents que criden l'atenció sobre si mateixes fent-ho una mica excessiu (encara que sigui buscat i no em molesti, encara que ni idea de si es cantarà en interpretacions tant o què es cantarà, la veritat).
Potser abans d'acabar (apel·lo a que estic espessa i en poques condicions d'escriure) hauria de parlar-vos una mica del final i de Katrin. La veritat és que una de les escenes finals amb un tambor, que es veu segons he llegit per algun lloc és símbol de més coses de les que creia però en aquest moment representa un crit de rebel·lia contra tantes coses, que per mi colaria perfectament dins d'una obra que volgués emoció. No obstant això, després que l'inevitable passi (com ha passat ja moltes vegades) Mare Coratge decideix seguir endavant amb el seu carro, a seguir venent. I sí se li pot acusar de moltes coses, i entenc tot això que seguir endavant a vegades no és en si mateix una virtut, però sóc prou idiota perquè m'emocioni, no puc evitar pensar que no li queda opció, i a mi que cada vegada m'agraden més les històries sobre personatges que no aconsegueixen fer res amb les seves vides, i que els queda poca fe en cap ideal (si és que en tenen algun) la veritat és que no puc evitar sentir compassió i no comportar-me de la manera que es requeria als espectadors de l'obra (en fi, coses que passen...).

Resumint, he gaudit de forma totalment incorrecta de l'obra i crec que l'he llegit de forma tan subjectiva que no s'assemblarà en res al que realment és, però la veritat és que sí, que empatitzo amb gent una mica rara i que després passa el que passa. En fi, crec que si us interessa el teatre hauríeu de llegir-la perquè presenta qüestions interessants per al gènere i en fi, crec que es pot llegir bastant bé.

El millor: que et caguin bé personatges quan no haurien de fer-ho (ja paro), interessant com tracta el tema de la guerra o el causant principal és l'afany pel benefici propi a gran i petita escala.
El pitjor: potser no veure-la representada per veure de veritat l'efecte de distància.

Fins aquí el meu avorriment.

No hay comentarios:

Publicar un comentario