jueves, 7 de julio de 2016

Ico, Team Ico (videojoc)

Un videojoc al blog!
Títol: Ico
Estudi: Team Ico
Director: Fumito Ueda
Altres obres de l'autor: Shadow of the colossus, The Last Guardian (de pròxima aparició)
Format original: videojoc
Any: 2001

T'agradarà si: tens interès en jugar a un videojoc que sap crear "imaginari", no t'importa una història simple mentre sàpiga aconseguir captar-te en el seu món.
Ni ho intentis si: suposo que si vols alguna cosa que duri molt o no suportes gràfics antics.

Sinopsi
L'Ico és tancat en un castell on es trobarà amb una altra noia en el seu intent de fugir. Acompanyat d'aquesta noia tots dos exploraran l'enorme castell a la recerca de la sortida. El jugador, a través de recórrer plataformes i resoldre "puzles" aconseguirà avançar en la seva aventura.

Opinió
Abans de començar us intentaré posar en situació. La veritat és que fa relativament poc he reprès els videojocs (si obviem les novel·les visuals que, en fi, es pot discutir llargament si són jocs o són més novel·les), vull dir que he estat molt de temps sense contacte amb el món perquè cada vegada em vaig anar decantant més per coses que tinguessin més històries i de les aventures gràfiques vaig passar a les novel·les visuals i em vaig anar despreocupant totalment d'un altre tipus de videojoc. La qüestió és que després d'aquesta aturada em vaig tornar a interessar per crítics de videojocs. Sé que sona estrany però vaig veure que es prenien seriosament el medi, em vaig adonar que tenia possibilitats i que una part de mi, la que llegeix novel·les visuals volia i necessitava conèixer el parentiu que podien tenir amb els videojocs. En qualsevol cas, la qüestió és que un dels videojocs que tothom esmentava amb molt d'amor juntament amb Shadow of the colossus (que tothom sembla adorar-lo) era aquest així que després de tantes crítiques positives vaig acabar per caure i comprar-me el pack dels dos jocs per ps3 (que està abandonada no, el següent). En qualsevol cas després d'aquesta posada en context us diré que la veritat és que el joc no m'ha acabat d'agradar tot el que esperava així que no em mateu gaire i teniu com a excusa les meves expectatives i la meva falta de contacte amb el tema durant força temps.

Anem a veure, potser el que li concedeixo al joc és que sap crear imaginari. Vull dir, que entenc perquè agrada perquè, sense explicar-te gairebé res, saps ficar-te en la història, fins a cert punt et sents actuant el paper del protagonista i molt proper a simplement aquesta gran aventura en què t'han posat. També l'ambient i la càmera que fa semblar petits els personatges davant una immensitat fan que de veritat vulguis preocupar-te per ells i entenc que vulguis protegir a la Yorda perquè això d'haver d'agafar-la de la mà fa que de veritat crei un vincle i que hagis de prémer un botó fa que tinguis una certa preocupació real per ella. No obstant això, la veritat és que la jugabilitat m'ha expulsat d'aquesta immersió. El joc no és massa difícil, de tant en tant no saps per on tirar, confesso que no tinc paciència i he acabat consultant guies, però la veritat és que en general es pot jugar bastant bé. No obstant això, el meu problema bàsic és la qüestió que la Yorda es converteixi en, com he sentit dir en una ocasió, una clau portàtil que et limita en els teus moviments. De veritat, sé que sona molt absurd però arriba un moment en què em frustrava tant que si la deixaves dos minuts per buscar un pas per a ella vinguessin les ombres i com no arribaves s'acabés la partida que més que sentir empatia per ella tenia ganes de que morís una mort dolorosa i que em deixés amb l'Ico escapant del castell. Potser només sigui el meu cas però, de debò, arribava un moment en què fins i tot com dóna la mà a Yorda sembla que l'estigui estirant per portar-la d'un costat a l'altre. I en fi, tampoc ajuda que estigui una mica farta del salvar la donzella en dificultats i que la Yorda l'únic que sap fer és obrir portes... En fi, puc passar-ho per alt perquè ve del Japó i perquè en fi, si ens basem només en les representacions de grups minoritaris o discriminats gairebé mai s'arriba a estar content i de vegades es passen per alt virtuts que pugui tenir aspectes artístics així que d'acord, ho ignorem. Però fins i tot aquest sentiment de protecció s'esfondra quan arriba un moment que quan em passo el joc gairebé opino que podria morir-se i deixar-me en pau d'una vegada per inútil... Potser sigui jo cruel i sigui només jo la dolenta que s'ha sentit així

Pel que fa a història, escenaris i en general tota la producció la gent es cansa de dir que es fa a partir d'una base de suprimir tot l'innecessari per a centrar l'atenció només en el que importa i sens dubte veig cert mèrit en tenir tan clar el que es vol explicar i com es vol fer i sens dubte es fa visible en el joc. A més, em sembla intel·ligent per com moltes històries acaben per patir de voler ser moltes coses i acabar per no ser res o no fer-ne cap de bé. No obstant això encara que reconec que la història simple té un encant d'aventura, de descobrir un món nou i tal a mi no m'ha acabat d'arribar potser per la seva simplicitat. Vull dir, a moments em semblava estar jugant un Zelda amb protagonistes més joves i amb un inconvenient en forma de personatge. I en fi, m'agraden molt aquesta franquícia però sent aquest un joc curt no m'ha pogut acabar d'omplir del tot. No sé, que no em mateu perquè no m'agrada el joc, o alguna cosa així, d'acord?
També la música sembla no utilitzar-se en gran mesura, però destaca una cançó que sona bastant bé, la veritat.
 
Abans d'acabar, i de nou perdoneu que sigui breu, he de comentar que tampoc m'ha convençut del tot el combat final ni els combats anteriors, però en aquest cas crec que és més culpa meva. Els combats normals contra ombres fan que torni a odiar la Yorda i gairebé que se la tracti com un sac de patates que la porten d'aquí cap allà sense que intenti ni tan sols resistir-se, però de veritat que o jo sóc molt inútil (que és probable) o hi havia un escenari on apareixen les ombres que era un veritable horror lluitar contra elles per la poca mobilitat (em refereixo a una sala que per dalt hi ha un pont que si el tiraves creava una passarel·la cap a baix que arribava més a baix encara... en fi, no m'explico, és igual) i que em va frustrar molt (el que deia sóc inútil). En canvi, després de la "dificultat" dels combats (que era més frustració que donar la sensació que eren difícils, més tenia la sensació que eren injustos) el combat final em va resultar molt fàcil i poc emocionant, vull dir després de tot el recorregut (que encara que a la gent normal no li costi sí ho havia estat en el meu cas) trobar-me amb quelcom bastant senzill i que no acabava de tenir massa complicació va ser una mica decebedor.

Resumint, si teniu l'oportunitat jugueu al joc i valoreu per vosaltres mateixos perquè crec que val la pena i en alguns aspectes entenc perquè ha agradat tant. No obstant això, sigui per expectatives, per la meva separació amb el medi, per no haver-lo trobat a una bona edat o en definitiva per ser com sóc no m'ha acabat de dir gaire cosa més enllà de ser entretingut. En qualsevol cas, no el trobo tan bo com he sentit i llegit, però qui sóc jo per jutjar?

El millor: sap situar ràpidament al jugador i fer-te entrar en el que expliqui, encara que sigui poc, a més d'ajudar amb l'escenari a la sensació de que els personatges s'enfronten a una cosa molt més gran que ells.
El pitjor: que per a mi la relació amb Yorda no acaba sent el que hauria per culpa de la jugabilitat que fa que sigui un obstacle per avançar o un objecte per beneficiar-te i fer-te pas, com dic, potser només sigui la meva impressió per ser una mala jugadora.

Fins aquí el meu avorriment.

No hay comentarios:

Publicar un comentario