lunes, 25 de julio de 2016

El vell i el mar, Ernest Hemingway (llibre)

Un altre llibre més al blog! Per cert, no llegiu la sinopsi si us agrada no saber res dels llibres que voleu llegir, de fet aquesta us explica tot el que passa, però en fi la deixo per si algú l'interessa.
Títol: El vell i el mar
Títol original: The old man and the sea
Autor/a: Ernest Hemingway
Altres llibres de l'autor/a: Per qui toquen les campanes, Adéu a les armes
Pàgines: 229
Format original: llibre
Any: 1951
Adaptacions: diverses pel·lícules

T'agradarà si: tens interès en llegir històries senzilles de les que es poden treure múltiples interpretacions, no t'importa llegir obres curtes.
Ni ho intentis si: no t'agraden les històries curtes o en les què passa poca cosa, busques un argument complicat.

Sinopsi
El vell es fa a la mar cada dia, malgrat que durant setmanes torna a port amb les mans buides. Ell sap que mar endins l'espera el peix espasa més gros que mai hagi vist. I després duna lluita a vida o mort, obtindrà el trofeu esperat. Però el mar és ple de taurons afamats i la costa és encara tan lluny... Al record de la lluita i la satisfacció de la victòria, cap tauró no hi clavarà les dents. (Sinopsi de l'editorial la Galera)

Opinió
Reconec que tot i ser un llibre molt curt se m'ha fet una mica llarg i crec que si m'hagués forçat a llegir-lo en un dia potser hauria acabat per gaudir-lo més. No obstant això, la veritat és que en fi, no dic que sigui una mala obra, entenc perquè pot agradar i hi ha coses que després d'acabar-lo, més que llegint-les, m'han agradat encara que no m'hagi impressionat massa, la veritat. He de ser horrible però la veritat és que encara que puc donar-li moltes interpretacions al text no hi ha res que m'acabi de convèncer i fins i tot el mateix text no em sembla tan excepcional com molta gent el pinta. És tot un clàssic modern i jo no seré qui discuteixi a ningú si pertany ja al cànon o no, però de veritat que, personalment, no m'ha dit gaire i ha passat sense pena ni glòria.

Crec que en l'estil ja no hem congeniat molt. Sempre havia sentit que l'estil de Hemingway era ràpid i que es carregava tot accessori o floritura innecessària, a més segons tinc entès era quelcom inspirat en l'estil de les cròniques periodístiques que volen anar al moll de la qüestió. I sí, té el seu mèrit i tampoc és que demani quelcom molt carregat però es veu que a mi m'agrada que la gent s'enrotlli una mica més i en aquest cas l'argot de la pesca sembla ser l'única cosa on es permet ser una mica més extens, tot i que ni en això ho sigui gaire. La veritat és que per com està escrit té pinta de faula, conte amb moralitat i sí, fins a cert punt tothom es queda amb la qüestió que cal lluitar pels teus somnis però a mi em sembla que acaba desestimant la idea, o almenys en part. Vull dir, si bé es podria dir que el vell està en part content amb el fet, o almenys ha aconseguit quelcom i fins i tot es podria dir que el que succeeix tindrà resultats favorables en la seva vida al poble (encara que no estigui molt clar i com tot pugui interpretar-se), la veritat és que l'últim somni ens revela que aquesta cosa que cercava sembla no haver desaparegut, i almenys en el meu cas no acabo de veure que el llibre et digui que has d'anar a complir els teus somnis sinó més aviat que els teus somnis són una merda. D'acord, no tant, però si que sembla més que és una obcecació que no porta enlloc que una victòria esplendorosa. De fet, almenys a mi em va resultar bastant dolorós veure la qüestió dels taurons i potser em vaig quedar amb aquest regust amarg. Però en fi com la pesca del peix es pot interpretar com tantes coses suposo que la idea que t'insta a seguir esforçant-te en el que vols és tan acceptable com una altra qualsevol. No obstant això, potser en el meu cas he anat buscant ja de bones a primeres una mica menys optimista i de nou, la vellesa i el seu fracàs parcial em fan pensar-ho així.

Passant a una altra cosa, abans que se m'oblidi, he de comentar-vos una cosa que m'ha cridat molt l'atenció. L'edició que he llegit parla que el Santiago somia amb lleons marins, però consultant una edició anglesa i després adonar-me que en un anàlisi en anglès ningú parlava sobre que fossin marins, m'he adonat que no hi ha cap moment en què s'especifiqui sobre que siguin marins. A mi em quadra més que siguin lleons de terra pel simbolisme de la força, així que m'inclino a pensar que el traductor va assumir que per estar a la platja tenia més sentit que fossin marins. Segueixo sense saber-ho exactament però jo m'inclino pels terrestres pel que deia abans, semblen l'anhel incansable del protagonista per recuperar la seva joventut, la seva força i el seu orgull com a home, i potser sigui aquest altre tema pel qual no em convenç el llibre .
Sí, la "masculinitat" potser és el que m'hagi apartat de la lectura. El peix és mascle, l'home és mascle, el nen ho és encara que no doni indicis d'aquesta masculinitat que ens mostren tant en el peix com del vell. L'única presència femenina és la mar, que així prefereix anomenar-la també el vell, i sobre la qual els dos semblen competir en un dels triangles amorosos més curiosos que he llegit mai. D'acord, aquí m'he passat, però si que sembla que hi hagi una mena de demostració sobre qui és l'ésser més racional, el més fort i el que acaba dominant el mar. I aquí és on a mi m'ha perdut la història per raons personals, és a dir tots dos semblen dominats per una mena de ganes de demostrar qui és més i tot i que també és obvi el tema de la natura contra l'ésser humà, sembla veritablement una competició per demostrar qui és més "mascle" de manera bastant rudimentària. I en fi, suposo que a mi em queden molt llunyanes aquestes idees del rival amic o no m'acaben de convèncer així que, de nou, motius personals, com tot a la vida. Però en fi, no us negaré que el que estic escrivint aquí és bastant estúpid així que serà millor que acabem en aquest punt.
Un altre assumpte del que reconec que no m'he fixat en absolut és la qüestió de la religió. Serà perquè la meva educació religiosa és molt escassa, sóc atea i sé més de qüestions de mitologia grecoromana que de qüestions de cristianisme però la veritat és que a part de les pregàries a mitges el mateix protagonista té una mica de Jesucrist segons alguns crítics. Però en fi, no es pot negar cert misticisme en la qüestió d'haver de matar però alhora sentir una tendresa per això.

Potser no l'hagi gaudit perquè m'ha descol·locat una mica. Vull dir per una banda em sembla massa simple com l'estil i com el mateix autor va dir (però qui fa cas a l'autor des que el van matar, vull dir encara no sabeu que a qualsevol autor no se li fa ni cas, a no ser que et doni per la interpretació psicoanalista tipus Freud i els seus seguidors), però a la mínima que surts del que és obvi la veritat és que el llibre dóna més interpretacions de les que un pensaria al principi i la veritat és que encara que reitero, no és per a mi, no puc dir que no pugui pensar en el llibre i que potser d'aquí a uns anys tingui una altra opinió o almenys una millor interpretació. No obstant això reconec que dubto que m'agradi, encara que mai se saben aquestes coses.
De fet si ens basem en aquestes interpretacions més biografistas és evident que s'aprofita la qüestió que a Hemingway li encantava la caça i la pesca però no es queden aquí i fins i tot he arribat a llegir que la qüestió de com el peix, aquest objectiu al qual s'aspira, seria la seva obra i fins i tot els taurons serien els crítics que la destrueixen completament. Si voleu que us digui la veritat em sembla una interpretació una mica forçada però té el seu interès i crec que a nivell més genèric si que es pot prendre com una mena de qüestió ideal que només persisteix quan no l'exposes a ningú i en el moment que entra en contacte amb la realitat desapareix i és esquarterat completament. En aquest sentit el moment de més soledat és quan es pot assolir aquesta plenitud però a mesura que s'arriba a l'àmbit social va desapareixent progressivament fins a quedar en res. Encara que tampoc és que sigui molt fan de les qüestions que magnifiquen la naturalesa com a espai on un es troba a si mateix sí que crec que t'ho pots prendre com una mena de representació de pensament i fins i tot si em poso exagerada de mite de la caverna

Amb tot el que escrit, idees pròpies i alienes, la veritat és que m'adono que sí, que l'obra té el seu què i que entenc perquè pot agradar i fins i tot alguna de les seves virtuts. No obstant això, no puc ignorar que personalment no l'he gaudit massa i que no em sembla tan impressionant com la pinten. Això sí, de tan simple que sembla (o potser ho és, qui sap?) fa pensar en múltiples direccions i no negaré que les últimes línies de la novel·la les he llegit diverses vegades per seguir pensant en elles.

El millor: múltiples interpretacions, és curt i encara que sembla simple pots pensar bastant sobre ell.
El pitjor: que no he connectat ni amb l'estil, ni amb la història amb el seu aire de faula i que simplement no és per a mi.

Fins aquí el meu avorriment.

No hay comentarios:

Publicar un comentario