domingo, 5 de junio de 2016

Utawarerumono, Leaf (novel·la visual)

Hola! Nova novel·la visual al bloc. Perdoneu que hagi estat desapareguda però encara em queden dues setmanes d'estrès així que és probable que hi hagi poca activitat.
Títol: Utawarerumono
Significat del títol: Aquell sobre el qual componen cançons
Estudi: Leaf
Guionistes: Suga Munemitsu
Dibuixants: Katsura Kein'ichirou (director de l'animació de l'opening), Amazuyu Tatsuki (disseny de Personatges)
Altres obres de l'autor: Comic Party, To heart 2 (rutes de la Konomi i la Tamaki)
Continuacions: Utawarerumono: Itsuwari no Kamen (comparteixen món, no protagonistes encara que fan aparició uns quants Personatges de la primera història), Utawarerumono: futari no Hakuoro (de propera aparició).
Fandisc: Aruruu to Asobo!!
Format original: novel·la visual
Adaptacions: anime
Extensió aproximada: Mitjana (10-30 hores)
Any: 2002
Idioma: anglès (hi ha una traducció al castellà en procés)
Contingut Sexual: sí
Enllaços d'interès: https://vndb.org/v3

T'agradarà si: tens interès en llegir una novel·la visual amb elements de videojoc d'estratègia per torns, tens ganes de llegir alguna cosa que combini quotidianitat amb un escenari diferent al real i no et fa res que la història no sembli tenir una idea definida del què vol fer.
Ni ho intentis si: no t'agraden les històries que al final és on realment es troba allò important, no vols llegir alguna cosa on hi hagi escenes de sexe per pur plaer pel jugador, no T'agrada massa llegir sobre històries protagonitzades per algun ca que és creu amb el Deure de salvar el món...

Sinopsi
Un home de cop i volta és troba sense saber qui és, ferit i curat per una noia amb unes estranyes orelles d'animal. A partir d'aquest moment el protagonista coneixerà els habitants del poble al qual ha anat a parar, el país en el qual està i alhora els records del passat aniran ressorgint...

Opinió
En aquest cas un porto una novel·la visual que té elements de jugabilitat de tipus de rpg d’estratègia per torns (tipus quadrícula, no sé molt bé si m’enteneu). En qualsevol cas és la primera d’aquest tipus que completo i tot i que en part pugui semblar superficial el cert és que tinc certa predilecció per aquest tipus de format de joc la qual cosa va ser un bon incentiu perquè m’animés amb aquesta història. A més d’això Utawarerumono està bastant ben considerada tant per japonesos com per occidentals així que de bones a primeres tenia expectatives més o menys altes. Lamentablement, el resultat en general ha estat força decebedor, sobretot en relació a la història.


La història té un problema bàsic d’entrada i és que no sap què vol ser en cap moment, vol centrar-se en tot i no arriba a explorar absolutament res. Amb això vull dir que en un principi sembla que la història serà de conquistar el món, per dir-ho d’alguna manera, en altres moments sembla que tinguem un intent d'aprofundir en els personatges amb llargues fases de descans dels moments de jugabilitat, en altres la jugabilitat és tant important que sembla que vulgui ser més joc que història i al final sembla que algú ha consumit una important quantitat de drogues i es sent intel·ligent amb tot el que ha escrit. De debò, Utawarerumono sembla no saber que vol fer i només tenir ganes d’arribar a un final del que es sent força segura i que pensa que convencerà al lector sinó amb la sorpresa, almenys amb la gran quantitat de dades que es presenten de forma apressada cap al final. Però anem per parts.
Un dels temes que es presenten gairebé des d’un principi és l’estranger que ve a salvar el món. Un tòpic que, com no podia ser d’una altra manera en una novel·la visual, també implica que totes les dones s’enamorin del protagonista i, encara pitjor, acaba justificant-ho tot en una explicació almenys qüestionable que encara no ve al cas. Centrant-nos en aquest tema, veiem certa figura que gairebé des que apareix a pantalla sabem que morirà i que òbviament ho fa i en aquest moment encén la flama de la revolta. En aquesta primera fase jo pensava que la història es centraria en això, en aquesta venjança i en la guerra en sí, però el cert és que aquesta part acaba sorprenentment ràpid i almenys a mi em va semblar massa ràpid per creure’m que s’havia aconseguit l’èxit. Sobretot si tenim en compte que dura unes dues o tres batalles aconseguir-ho en termes de jugabilitat.
Tot i així encara tenia certa esperança ja que sinó s'anava a centrar en la rebel·lió armada ho podia fer en el govern ja que, innocent de mi, pensava que plasmaria les complicacions que sorgeixen en qualsevol intent de governar un país, les queixes de la gent del país, i vaja quelcom més aproximat al que jo suposo que és la realitat d'un governant. En aquest sentit encara m'ha decepcionat més ja que la representació d'aquest hagi consistit en veure al protagonista enfeinat firmant papers i en dirigir el país de forma que l'única activitat que veiem és la bel·licista. Com ningú té la decència d'explicar-nos què nassos firma tota l'estona el protagonista m'imagino una població amb ganes de tornar a rebel·lar-se contra algú que només coneix una forma de govern: fer la guerra. D'altra banda també em sembla que es podria haver aprofitat millor els habitants de la vila del principi, on apareix per primer cop el protagonista. Dic això perquè només serveixen per fer més guerra i crec que podrien haver funcionat com a consciència pel protagonista per fer-li veure que no està governant del tot bé, però en fi... És evident que aquí, com en altres moments, Utawarerumono és més videojoc que una altra cosa i com necessita batalles ja que és la jugabilitat bàsica doncs decideix posar-ne per totes bandes sense considerar quines conseqüències pot tenir això en el país del que gairebé no sabem res.
A més d'això la història té un altre tipus d'escenes centrals i que per mi, no acaben d'integrar-se del tot enmig de les batalles i el govern. Em refereixo a les escenes de quotidianitat entre els personatges que normalment, per desgràcia acaba implicant veure noies joves (totes ho són fins i tot les més guerreres, però ja se sap que va amb el gènere) fent l'idiota. Què d'acord, no està tan malament quan s'enfoca en el grup de la Yuzuha l'Aruru i la Kamyu perquè normalment aconsegueix donar una imatge que són nenes i es comparteixen com a tal, però en certa manera hi ha un intent de contraposa la “cruesa” de les batalles, la guerra i els assumptes importants a la innocència i el estar en companyia entre amics, però el cert és que a mi no m'ha funcionat gairebé en cap moment per com no s'hi profunditza gens. Com deia abans la novel·la visual té ganes de fer moltes coses i per això acaba només donant importància a cada personatge durant una escena i poc més. Crec que si s'hagués intentat en aquestes escenes de quotidianitat donar una bona imatge del grup, no tant dels individus, sinó de les relacions que tenen els uns amb els altres hagués tingut un millor resultat. Dic això perquè quan intenta centrar-se en els individus només ho fa amb les dones (de nou ja se sap per això de que és un eroge i que ha de justificar-se d'alguna manera que es folli a tota persona de sexe femení...) i el conflicte queda tan superficial que crec que per fer-ho d'aquesta manera valia més la pena crear una bona sensació del grup i almenys el lector sentiria alguna cosa per aquests personatges. Per exemple, les escenes en les que mengen tots junts era un moment ideal per centrar-se en fer una bona dinàmica entre tots els personatges.
Pel que fa als drames personals de cadascuna de les noies és depriment com es tracta tot plegat. És evident que sent el tipus de format que és, que recordem que una de les seves característiques bàsiques és la qüestió del sexe amb tot (o la majoria) de personatges femenins per a plaer del lector suposadament masculí, les escenes sexuals són, en certa mesura, “exigència del guió”, però en aquesta novel·la visual hi ha un problema bàsic i és que no hi ha rutes. No vull dir amb això, òbviament que per no tenir decisions que marquin diferents finals hagi de ser dolenta, no, no parlo d'això sinó que en no tenir rutes el que vol dir per estructura és que si el protagonista folla amb varies noies ho fa en la mateixa realitat, i bé, jo no tinc cap problema amb les relacions lliures i el sexe amb varies persones, el que ja em causa més controvèrsia és que no hi hagi comunicació sobre aquest aspecte i que realment tothom sembli estar enamorat del protagonista i alhora demani sexe per compassió. Vull dir, en aquesta història hi ha algunes de les explicacions més estúpides i forçades per fer que el protagonista tingui sexe amb moltes noies sense mala consciència. Però bé, fins i tot ignorant el sexe que podem entendre que és quelcom necessari en aquest tipus d'històries perquè venguin la qüestió és que em molesta simplement les relacions tan distants que té amb cadascuna d'elles, a la majoria intenta donar-lis un conflicte que més o menys podria tenir la seva gràcia però ell només es comporta com un guiador de consciència, vull dir, només actua com a conseller de forma que gairebé no sembla tenir cap dubte sobre el camí correcte que òbviament les noies acceptaran i reforçaran el seu amor per ell. D'acord, exagero, però en part sí que hi ha una superficialitat en la seva implicació amb el drama personal de cadascuna i el cas de la Uryu en particular em va doldre bastant per com semblava tenir molt potencial i acaba per ignorar-se completament la qüestió. A més d'això és remarcable com el personatge de la Kamyu és completament ignorada i és impossible entendre ja no quin tipus de criatura és (ja que convenientment certes escenes sexuals molt passades de rosca passen a deixar-se inexplicades) sinó fins i tot la seva visió en tot el que ocorre, i tenint en compte la seva rellevància en certes qüestions del final doncs la veritat és que almenys és qüestionable la decisió de no explicar què pensa de tot el que ha passat a la seva vida, de debò tenia molt potencial conèixer el trauma que havia de suposar experimentar això i, com tot en aquesta història, es queda a mitges.

El final és potser el punt més fort i menys creïble de la història. Anem per parts tinc un problema bàsic que és d'estructura en el sentit que penso que no està ben construït quelcom que només el final sembli allò important i que el desenvolupament vagi anant d'un lloc a un altre sense saber molt bé què fer per arribar al final i voler eclipsar la teva consciència amb un conjunt d'informacions, cadascuna més estranya que l'anterior, sobre el món i sobre la identitat del protagonista (en això em recorda a Yu-no de fet té el mateix problema tot i que aquesta segona em convenci més). A veure, suposo que cal reconèixer que algunes de les idees de Utawarerumono són interessants i la idea del món en el que estan ben definida podria fins i tot ser un bon engany al lector, el problema és que les qüestions sobre el passat del Hakuoro són revelades de forma molt tardana i a més difosa. De fet, és difícil d'empatitzar amb el protagonista si ens expliquen allò més interessant sobre ell i la seva persona en l'última part del lloc i amb poques línies, com si no li donessin importància. El cert és que en aquest “gran final” que fins i tot el joc des d'un bon principi sembla està incitant-te a pensar que arribarà (sobretot per la qüestió de l'amnesia del protagonista que vulguis que no requereix una explicació) per mi decepciona bastant en com explicar tot de forma bastant ràpida i sense que hi hagi gran reflexió al respecte. Un altre assumpte dintre d'aquest final, intentant no fer spoilers sigui probablement la qüestió de la identitat de totes les persones del món en relació al protagonista, ja m'enteneu els que hagueu llegit això. A part de ser francament exagerada i crear un joc de correspondències entre passat i present almenys pel que fa a la Eruru em sembla un pel idiota tot plegat. Potser només sóc jo, però crec que aquí a la història se li va una mica de les mans i vaja crec que és tècnicament impossible (almenys això recordo haver llegit en algun lloc) fer quelcom així. En qualsevol cas dóna un nou matís a totes les relacions amb els personatges però poca cosa més. De fet, posa encara més en la posició de gran elevació a Hakuoro, quelcom que sincerament no em convenç.

En fi, deixant la història en sí d'una banda vull parlar-vos del sistema de joc. Diguem-ne que potser la meitat d'Utawarerumono es basa en les fases de combat que sincerament crec que són un pel decebedores. He de reconèixer que tinc poca confiança en les meves habilitats com a jugadora així que vaig optar per el mode de joc més fàcil però el cert és que em sembla massa fàcil. Bé, de fet, no crec que sigui tan fàcil però el que és un pel decebedor és que els primers combats siguin més difícils que els més avançats. Un altre punt també millorable és el sistema d'elements se suposa que n'hi ha quatre i que cadascun es fort contra un element i n'és dèbil contra un altre, però sincerament no he notat gairebé la diferència i, almenys en el mode de joc fàcil us serà completament igual el que feu, no és gens necessari. Tampoc les millores semblen tenir gaire rellevància, el cert és que la defensa màgica és completament inútil (o gairebé, vaja...). L'atac i la defensa tenen el seu sentit però alhora crec que no importa gaire l'estratègia que segueixis.
Pel que fa als gràfics tot i que és nota que és un dibuix d'estil antic crec que segueix sent bastant agradable a la vista i si us agraden els personatges amb orelles d'animals ja sabeu... Pel que fa la música estic bastant enamorada de la cançó del final però l'opening instrumental també m'agrada bastant. De fet, l'opening em sembla molt més èpic que la història en sí, però vaja això són coses meves, com tota la ressenya en sí... Pel que fa a les peces instrumentals crec que en general són bastant agradables i tenen suficient varietat per com no avorrir al lector a més de tenir una altre tema cantant que està prou bé.
Opening


Ending
Abans d'acabar amb aquesta ja llarga ressenya crec que val la pena parlar d'alguns personatges un pel més a fons, sobretot pel que fa al protagonista. Hakuouro és tan com el típic protagonista d'un eroge típic que fa por. Vull dir, conquista a totes les dones (a nivells més extrems del normals i amb justificacions), té el paper de foraster que arriba a una terra nova i imposa la seva forma de pensar sense que ningú el qüestioni (fins i tot no mostra interès per la cultura del lloc i no s'interessa per la religió del seu país, gran governant, sens dubte...), i amb les revelacions finals es posiciona en una figura superior a tothom. La qüestió és que Utawarerumono sembla voler ser una mena de viatge de l'heroi que es descobreix a sí mateix i la seva condició tràgica, però hi ha poc en el propi personatge que ens pugui convèncer del seu carisma, de la seva capacitat de lideratge o de simplement que té una personalitat. Poques vegades veiem quelcom de personal en Hakuoro i a excepció d'alguna escena on veiem certa humanitat en interaccions estereotipades però efectives amb la resta de personatges és “l'heroi” i poc més. De debò, potser només sóc jo però em sembla tan poc caracteritzat Hakuoro i de nou, desaprofitat, que em decepciona i no puc entendre el seu dolor o si realment sent dolor per alguna cosa. De fet bon exemple d'això és el final que en altres circunstàncies sentint més coses pels personatges podria haver-me resultat força tràgic i depressiu fins i tot em podria haver afectat i en canvi em va deixar del tot indiferent perquè els personatges m'eren igual i les relacions entre ells eren d'allò més superficials.
La qual cosa em porta a un altre dels personatges dels que no us he parlat i que mereix que la mencioni perquè és la clara representant de que la història es queda a mitges en tot el que es proposa, parlo de l'Eruru. Mitja novel·la visual ens donen a entendre, ens posen les expectatives altes que hi ha alguna cosa entre el Hakuoro i ella, que de debò pot haver-hi quelcom més i ella està evidentment enamorada d'ell, de fet la seva gelosia es fa tant evident com molesta en escenes que pretenen ser còmiques. En canvi, tot i que el joc utilitzi les típiques escenes que ens farien pensar que els dos tindran una relació ho evita en tot moment i no es sap molt bé que volen fer amb ella. Em sembla bé que no vulguin emparellar-los, perquè tenen aquesta idea del final que els hi ho impedeix, però alhora sembla que no sàpiguen ben bé que fer amb ella ja que fa del típic rol de l'interès romàntic principal del protagonista i en canvi no evoluciona en cap moment ni sentit. No serveix per res com a personatge, només la coneixem en tant que enamorada i ni en això sembla tenir una repercussió en el protagonista. El Hakuoro sembla que només la veu com un objecte sexual en cert moment i la resta com una mena de germana o algú a qui cal protegir amb un vincle poc clar i, que de fet, no acaba d'especificar-se del tot per com sembla que l'escriptor no sàpiga ben bé que vol fer: si deixar-la en el paper d'interès romàntic de forma oberta o prefereix que tingui una relació fraternal amb el protagonista.
Per aquest motiu, em sembla molt més ben aconseguida l'altra germana que des d'un bon principi se la posa en un rol de “filla” que si bé en un principi no em creia al final m'ha acabat convencent i fins a cert punt crec que la idea (que en part detesto, però en la paternitat no em molesta tant) de protegir-la i d'estimar-la al cap i a la fi està millor aconseguida per saber que es vol fer amb el personatge. De fet, no sabeu com vaig témer durant tot el joc que acabés follant també amb ella, per sort no va ser així (quelcom que, tornant a les comparacions la fa millor que Yu-no i perdoneu l'spoiler tot i que no tingui gaire rellevància).

Resumint, per mi
Utawarerumono té greus problemes que es basen en l'intent de voler ser moltes coses alhora i no donar-li temps a aprofundir en cap d'elles. Reconec que fins a cert punt pot ser entretingut i que el final té idees el suficientment boges perquè alguna us pugui interessar i vaja entenc que és un referent en el gènere, almenys avui en dia, perquè tot i els seus defectes en certs punts pot ser memorable per algú. Tanmateix val a dir que per mi és completament decebedor en molts aspectes i que no l'he gaudida gaire.


Lo millor: idees que no estan malament (tot i que necessitin desenvolupar-se...)
Lo pitjor: en general que es decebedor per com intenta ser tantes coses i no aconsegueix res.
Fins aquí el meu avorriment.

No hay comentarios:

Publicar un comentario