jueves, 16 de junio de 2016

Las legiones malditas, Santiago Posteguillo (llibre)

Hola! Nou llibre al bloc.
Títol: Las legiones malditas
Autor/a: Santiago Posteguillo
Altres llibres de l'autor/a: trilogia de Trajano, La noche en que Frankenstein leyó en Quijote
Pàgines: 864
Precedit de: Africanus, el hijo del cónsul
Continuacions: La traición de Roma
Format original: llibre
Any: 2008
Enllaços d'interès: http://www.santiagoposteguillo.es/

T'agradarà si: tens interès en l'antiga Roma i en concret en Publio Corneli Escipió Africanus, en general t'agrada la novel·la històrica, et ve de gust alguna cosa llarga però amena, et va agradar l'anterior.
Ni ho intentis si: no suportes la novel·la històrica o no t'atreu gens el període romà, vols llegir alguna cosa curta o no et ve de gust continuar la saga.

Sinopsi
Publi Corneli Escipió, conegut pel sobrenom de Africanus, era considerat per molts com l'hereu de les qualitats militars atribuïdes al seu pare i al seu oncle. Però d'ells no només havia rebut aquests magnífics atributs, sinó també alguns enemics, entre d'altres l'Àsdrubal, el germà d'Aníbal, i el general púnic Giscón, els que farien el possible per acabar amb el seu enemic i massacrar els seus exèrcits. Els enemics també aguaitaven a Roma, on el senador Quint Fabi Màxim, en una jugada mestra, obliga a Escipió a acceptar la demencial tasca de liderar les legions V i VI que romanien des de feia temps oblidades a Sicília. Així, segons creia el senador, aconseguiria desfer-se de l'últim dels Escipions. Però el destí de les legions maleïdes era un altre ja que, dirigits per l'Africanus, aconseguirien canviar un capítol de la història. (traduït de la sinopsi d'edicions B)

Opinió
Primer de tot he d'avisar-que aquest llibre ja fa massa molt de temps des del primer dia en què el vaig començar. De fet, no m'atreveixo a mirar quan el vaig iniciar per no seguir pensant en el poc que podré dir, reafirmar-me en la idea que l'hauria d'haver ressenyat abans i tot això. El meu problema bàsic, com no podria ser d'altra manera, ha estat la manca de temps i l'haver de posar enmig diverses lectures que m'urgien més. En qualsevol cas a trets generals he de dir que m'ha semblat molt en la línia de l'anterior novel·la de la trilogia, és història romana explicada de forma amena, així que si el que voleu en un llibre és aprendre història sense dubte és una bona opció. Ara bé tot i que a nivell històric pugui ser interessant i diguem que com a entreteniment serveix (que en fi, depèn de com es miri pot ser un gran mèrit) des del meu punt de vista, a nivells literaris no va tan bé la cosa...

La història és probablement en el que més destaca el llibre. Encara que potser hauria de canviar com escrit la paraula història i dir "Història", perquè sí, això és novel·la històrica i el que no se li pot negar a l'autor és que sap explicar fets històrics de manera que siguin entretinguts i que fins a cert punt puguis quedar-te amb algun. Tot i això és decebedor que només siguin aquests fets històrics simplificats en batalletes entretingudes i de tant en tant conspiracions polítiques. Com deia, que no passin de deixar coses fan que la lectura sigui fàcil però terriblement buida perquè, a part dels interessats en el context històric, més enllà d'aquesta informació no hi ha res en el que fixar-se. És més, quan l'autor intenta posar una línia argumental més pròpia, menys allunyada del conflicte històric i centrada en una qüestió individual per a mi fracassa i gairebé preferiria que es quedés a explicar allò que l'interessa.
Quan parlo d'això em refereixo principalment a la història de la Netikerty que de tan evident sobra, vull dir, calia fer servir el recurs de la endevinació? De debò cal recaure en trucs tan obvis? De fet em va semblar pesat que s'insistís tant en aquest conflicte quan només es feia des d'una perspectiva de fets i encara que hi havia un intent d'aprofundir la relació entre personatges la veritat és que per a mi només feia remarcar els defectes de la novel·la pel que fa a la caracterització de personatges.
Una altra qüestió és que potser la novel·la hagués pogut aprofitar més els canvis de focalització i no centrar-se tant en l'Escipió. Almenys el canviar d'ambient sempre ajuda a no avorrir una situació i tot i que no dic que no ho faci, per a mi, crec que la trilogia hagués estat més interessant si no s'hagués centrat en l'Escipió i hagués optat per un enfocament més coral o fins i tot el posar al mateix nivell al protagonista ja Aníbal. Fins a cert punt hi ha una intenció interessant d'almenys no posar a l'Aníbal com a dolent sinó com un rival digne d'Escipió però alhora, que el temps dedicat a cada personatge sigui bastant dispar, fa que aquesta sensació no es pugui captar plenament.
L'estil és un altre punt de qualitat discutible. La meva queixa no és tant que sigui dolent sinó que sigui purament pràctic. No hi ha cap treball sobre el llenguatge i quan intenta posar-se una mica més "literari" acaba posant frases tòpiques que pel meu gust podia estalviar-se-les... D'acord, potser exageri i sigui una mica dolenta però el que està clar és que no és un llibre on l'estil sigui quelcom important, el llenguatge és usat com a mitjà posat al servei de la història (o Història...) per la qual cosa, com deia abans, la novel·la no té massa valor literari. Però de nou, com no sembla que aquesta sigui una de les preocupacions del llibre no crec que sigui un problema. En aquest sentit la novel·la vol ser àgil i entretenir i sembla entendre que per fer-ho no veu millor manera de fer-ho que aturar-se a explicar amb pèls i senyals les posicions de cadascuna de les batalles (fins i tot al final del llibre hi ha uns mapes de cada exèrcit i batalla amb els moviments de les tropes perquè et situes) i encara que no em considero fan de l'acció s'aguanta força bé i en fi, passes ràpid les pàgines, si és això el que us preocupa.
Potser una cosa que em va cridar l'atenció de l'escriptura és algun canvi de temps sobtat que no semblava voler ser ni un recurs estilístic, ni aportar res i l'únic que semblava fer era despistar el lector preguntant el motiu d'aquest canvi. Un altre punt que em va resultar almenys curiós és certa escena en què l'Escipió passa a convertir-se en guia turístic. De nou, exagero, però el que vull dir és que, com l'autor està més interessat en explicar fets i curiositats històriques no li importa sacrificar els seus personatges, ni la versemblança dels diàlegs. És cert que he vist novel·les històriques molt pitjors on l'escriptor directament explicava algun fet històric que li interessava en un llarg monòleg d'un personatge que no aportava res (excepte la informació, és clar) i que semblava voler refregar-te per la teva cara el coneixement sense més, produint una distància instantània amb el lector, però en aquest moment en concret de veritat que sembla simplement ganes de lluir-se de l'escriptor, que dic jo, si tant interès té en que coneguem les característiques, monuments importants de la ciutat no seria millor que ho fes mitjançant el narrador? En fi, no em queixo més, l'estil és funcional en tot moment així que tampoc crec que valgui la pena comentar que no hi hagi massa profunditat en aquest.
Reprenent l'escena cal dir (ho sento, pensava que anava a acabar però es veu que no...) que és un exemple de com funcionen les relacions entre els personatges. Vull dir, en aquest mateix fragment que no és tan significatiu com ho semblaria pel que estic escrivint, s'intenta donar alguna profunditat a la relació de parella d'Escipió que des del primer llibre sembla estar aquí perquè toca i per descomptat encara que hi ha un intent de dir la relació tan compensada que tenen tots dos, el comprensiva que és la dona però que té caràcter i com la guerra marca la seva relació la veritat és que costa molt creure-s'ho, sobretot si tenim en compte el poc que pensa l'Escipió en ella que gairebé sembla que estigui més enamorat de Lelio (no, tampoc és això...). Però en aquest sentit si que crec que és simptomàtic de com tracta les relacions i els personatges en general la novel·la, són vehicles per explicar fets, són fets amb potes que s'intenten personalitzar basant-se en quatre frases que ens hem de creure i que simplement semblen voler justificar d'alguna manera els fets que són l'únic important.
Un altre exemple és òbviament la relació entre el Lelio i l'Escipió probablement en la qual es posa més esforç i que fins a cert punt pretén ser gairebé el nucli de la història, i encara que ho intenta posant l'accent diverses vegades en la lleialtat del Lelio cap l'Escipió i de com aquest segon se sent perdut, en part, sense ell, que l'ha acompanyat tota la vida, sembla més que l'important sigui com afecta la història la seva relació (no vull fer spoilers, però crec que m'enteneu, oi?) que veritablement deixar als personatges ser individus independentment del que hagi de passar al llibre. He de reconèixer que és quelcom que em frustra molt en qualsevol novel·la, que els personatges estiguin al servei de la trama, prefereixo mil vegades el contrari i que l'únic que importi siguin els personatges, però en fi, això ja són qüestions de preferència (encara que tot podries ser això últim...).
Un altre assumpte que em molesta és que hi hagi cert maniqueisme en els personatges. Crec que hi ha una consciència de no intentar caure en això, sobretot en el cas d'Aníbal que comentava abans, però això no treu que Fabi Màxim sigui dolentíssim i el seu deixeble el Catón més del mateix. I bé, he de reconèixer que el poc que sé del personatge històric del Catón no em va generar massa simpaties cap a ell, més aviat el contrari, però tampoc és qüestió de fer personatges que l'únic que els motiva sigui l'ambició i punt, res més. Els treus les ànsies de treure del mig a l'Escipió i controlar Roma i no hi ha res, i bé, si la qüestió de l'ambició estigués ben tractada doncs encara hi hauria alguna cosa a on agafar-se però en la majoria de vegades semblen més dolents frustrats típics perquè al bo li surt tot bé. Cal reconèixer que hi ha un indici d'intentar humanitzar el Fabio Màxim però, de nou, a base d'accions més que de creure'ns que de veritat el personatge pensi...
En fi no m'enrotllo més, simplement dir que recordava més participació del Plaute en l'anterior novel·la o potser sigui perquè és un dels pocs personatges que si bé tampoc té una construcció meravellosa, almenys, potser per afinitats m'interessa més i que per això, encara que en la novel·la té el seu paper, esperava amb més ganes més moments seus.

Resumint, potser la meva ressenya hagi estat força negativa i no negaré que el llibre no em sembla gran cosa que és mediocre pel que fa a estil i personatges el que fa que l'única cosa d'interès del llibre sigui l'acció i més concretament poder conèixer els fets històrics. No obstant això, si ja saps al que vas (i si estàs llegint una segona part se suposa que ja saps què et trobaràs) crec que no és tan mala opció. De fet ,si ets fan de la història romana i vols alhora entretenir-te no puc dir que sigui una mala opció. Ara bé el nivell literari ja són figues d'un altre paner...

El millor: història romana explicada de forma amena.
El pitjor: l'estil tan funcional, els personatges que estan només perquè la història continuï ...

Fins aquí el meu avorriment.

No hay comentarios:

Publicar un comentario