jueves, 30 de junio de 2016

La sonata dels espectres, August Strindberg (llibre)

Hola! Una altra obra de teatre més.
Títol: La sonata dels espectres
Títol original: Spöksonaten
Autor/a: August Strindberg
Altres llibres de l'autor/a: La senyoreta Júlia, El pelicà
Pàgines: 43
Format original: obra de teatre
Any: 1907

T'agradarà si: tens interès en el teatre més experimental, t'agraden els reptes intel·lectuals, obres molt simbolistes, no tens por de no entendre res (o al fet que no hi hagi res a entendre, no, això és fals).
Ni ho intentis si: vols quelcom realista, t'agrada tenir referents o una història clara quan llegeixes teatre.

Sinopsi
A La sonata dels espectres es trenca amb el naturalisme que havia imperat en autors de l'època com Ibsen, i el mateix Strindberg en una primera etapa, per virar cap a obres que no tenen molt clar que és la realitat i deixen de confiar que la paraula pugui expressar de manera clara aquesta realitat. En aquest sentit l'obra va trencant progressivament amb el referent d'on passa l'acció i ens endinsa a un món estrany habitat per éssers que ho són encara més.

Opinió
Primer de tot perdoneu el cutrerío de sinopsi però no he trobat ni una maleïda sinopsi així que m'ha tocat fer-la a mi. A part d'això també us aviso que no tinc ni idea que sortirà d'aquesta ressenya ja que l'obra de teatre és de les coses més rares que he llegit en temps. Anem a veure, perquè us feu la idea, vaig acabar de llegir-la i em vaig quedar preguntant-me què nassos havia llegit i si havia entès alguna cosa o si hi havia alguna cosa que entendre. Després t'ho contextualitzen i bé no sé si puc dir que he entès alguna cosa però almenys m'ha semblat una experiència curiosa perquè de veritat, feia temps que em sentia tan perduda després de llegir alguna cosa sense saber per on agafar-la i no tenia ni idea sobre el que havia llegit, de veritat crec que és quelcom que està bé per adonar-se del poc intel·ligent que és un mateix.

Anem a veure no sé molt bé que dir-vos d'aquesta obra així que intentarem dir alguna cosa encara que siguin coses òbvies. Potser el que més m'ha acabat interessant sigui la progressiva manca de referents amb què ens trobem a mesura que van passant les escenes. El que intentava dir a la sinopsi de com al principi l'obra segueix a un noi que es veu captivat per una casa i una estàtua que contempla des del carrer. En aquest carrer cal dir que ja ens trobem amb una situació estranya per com una lletera renta els ulls al noi perquè vegi millor, mentre que un vell que passa per aquí tem la mateixa lletera que per a l'estudiant representa quelcom bo, a més que no queda clar si la veu tothom, si és una espècie d'espectre o que passa. Però deixant aquest incident que si us poseu a buscar segur que trobeu múltiples interpretacions, la situació passa després a estar a l'interior de la casa que ens recordaria un interior burgès d'aquests on coneixíem els secrets d'un matrimoni que no era del tot feliç a l'obra. No obstant això, aquí trenca amb tota intenció de realisme i ens trobem amb personatges que parlen de formes estranyes, amb gent tancada en armaris i que són com lloros, cuineres que es neguen a donar de menjar i només donen restes. I és interessant d'una banda com trenca amb l'ideal de bellesa que esperava l'estudiant en veure la casa ja que en accedir-hi es troba amb una decadència i personatges que ja no es poden comunicar mitjançant el llenguatge de forma satisfactòria, però també per com se'ns nega al lector/espectador entendre quines són les relacions d'aquests personatges. Al principi, almenys jo, les interaccions que tenien els personatges em feien pensar que calia desentranyar les traïcions i els seus mals rotllos, però et vas adonant que a l'obra no li importa en absolut això i que els personatges estan en una espècie de tràngol en què simplement transiten sense importar massa el que passi amb la seva vida i amb tot en general. Suposo, que amb la referència final del quadre fa que ens sembli (o almenys ens deixi amb el dubte de si veritablement l'acció ha transcorregut en un pla terrenal o ho ha fet en una mena de purgatori o d'infern o si va a dirigir-se cap allà la persona que mor) que els personatges han perdut tota preocupació per la vida. En aquest sentit hi ha gent que pensa que és una reflexió del teatre que ja no ha de (ni pot) ser realista, que ara qualsevol història que confiï en el llenguatge com a forma de descobrir una veritat oculta ja no és vàlida. En aquest sentit l'obra arriba al punt on apareix el quadre que és L'illa dels morts. Que té gràcia la cosa però és una sèrie de quadres que ha estat prou inspirador com molts famosos s'inspiraran per ell, fins i tot el meu estimadíssim Rakhmàninov té un poema simfònic dedicat a ella, però també personatges com Hitler van estar obsessionats amb el quadre. En fi, que l'elecció és anterior a tot això però són uns quadres amb força història. A més és interessant com mostra una barca que de vegades s'ha cregut que està portada per Caront amb un taüt en direcció a aquesta misteriosa illa. També es diu que l'habitació plena de jacints que apareix just abans del quadre és símbol de resurrecció (pel mite de Jacint) que relacionat amb la mort de la noia sembla indicar aquest necessari canvi o mort de les velles formes.

En qualsevol cas si us dic la veritat crec que és d'aquelles obres que pot fer les delícies d'aquells que els encanti desxifrar cada un dels moments i no tingui por de rellegir-la o veure-la representada en diferents formes, si és té l'oportunitat, per veure com s'ha interpretat aquest text tan confús. Particularment he de reconèixer que m'he vist una mica superada per l'obra i tot i que m'ha resultat interessant (i de nou és tota una experiència llegir-la) no crec que pugui treure-li massa per la meva ineptitud, la veritat. En fi, sé que no m'he enrotllat tant com altres vegades però crec que ho deixaré aquí a falta de dir-vos coses interessants. Si us agraden els reptes i no us importa llegir teatre (encara que sigui la meitat de l'experiència) crec que sent quelcom que es llegeix ràpid podeu fer-ho. Si no enteneu res, és normal, tranquils.

El millor: crec que té els suficients elements per quedar-te prou estranyat com per intentar donar-los un sentit, generar un interès per com n'és d'estrany tot, a més de ser interessant com trenca amb la tendència naturalista.
El pitjor: que és molt difícil de comprendre i dóna la sensació de no haver entès ni la meitat (el que equival fer-te sentir completament idiota com a lector, encara que això tingui la seva part positiva)

Fins aquí el meu avorriment.

No hay comentarios:

Publicar un comentario