martes, 21 de junio de 2016

La dona de trenta anys, Honoré de Balzac (llibre)

Un altre llibre més al blog!
Títol: La dona de trenta anys
Títol original: La femme de trente ans
Autor/a: Honoré de Balzac
Altres llibres de l'autor/a: Eugénie Grandet, el Pare Goirot
Pàgines: 221
Format original: llibre
Any: 1832

T'agradarà si: t'agrada l'estil de Balzac, estàs obsessionat amb llegir tota la Comèdia Humana, no t'importa llegir obres menors de l'autor.
Ni ho intentis si: no t'agrada Balzac pel seu moralisme, no tens ganes de llegir alguna cosa amb escenes una mica fulletonesques (en el pitjor sentit de la paraula).

Sinopsi
Aquesta obra sorgeix a partir d'un conjunt de relats que Balzac va considerar que tractaven sobre un tema semblant, la vida desgraciada d'una dona de trenta anys (cosa que s'oposava a que s'esperava de l'època sobre les dones d'aquesta edat), i que va decidir unir canviant alguns dels successos perquè quadrés tot. Pertany a La comèdia humana i, concretament, al grup de les escenes de vida privada.

Opinió
Aquesta obra la vaig llegir per obligació encara que no tenia cap problema per fer-ho, la qüestió és que la meva experiència prèvia amb Balzac, llegint Eugénie Grandet, no havia estat malament. Recordo que en el seu moment no em va acabar d'agradar massa perquè no em va marcar gaire però amb el pas del temps, encara que de nou, no em sembla la gran cosa i l'estil de Balzac no crec que sigui per a mi, tampoc guardo mal record del tot. En qualsevol cas, la veritat és que al posar-me amb aquest llibre no anava amb la idea de trobar-me una cosa espectacular però en fi pensava que almenys tindria la crítica social típica de l'autor, un bon retrat de la França de l'època, i encara que fins cert punt és discutible si retrata bé o no la qüestió de la dona en l'època la veritat és que m'ha semblat bastant dolenta per com es nota molt que cada capítol és una història diferent i que s'han unit a posteriori.

Si ens centrem en l'estil he de dir que hi ha quelcom que fa força pesada la manera d'escriure de Balzac, i no em refereixo a les descripcions abundants tant psicològiques com físiques pròpies, de fet, de tot el moviment realista, no, el meu problema és la vena moralista que li entra de tant en tant a l'autor de condemnar als seus personatges. Potser sigui perquè moltes vegades no pots coincidir amb el que pensa, perquè en part coarta la llibertat dels seus propis personatges o perquè simplement sóc jo a qui li fatiguen aquestes coses, però en general quan apareix la veu del narrador i aquest pren partit del que veu a mi em cansava. Però en fi, en qualsevol cas és passable, i bé, la novel·la m'ha semblat prou curta i lleugera. De veritat que m'ha sorprès per com recordava Balzac molt més pesat de llegir i en fi, fa pensar el que han canviat les meves concepcions sobre llibres densos en aquests anys. En qualsevol cas precisament per ser una lectura que no se m'ha fet, en general, molt pesada la veritat és que no m'ha molestat tant el to. Tot i així he de dir que recordo algun fragment que em va agradar bastant com estava escrit, particularment hi havia un moment de descripció de la situació d'Elena amb un dels seus "germans" i el que passa en aquest instant que em va agradar per com contraposava cert idealisme de la situació amb la qüestió d'una infidelitat en aquest personatge que a més també representava tota la situació matrimonial decadent. No sé, potser sigui jo però em va semblar almenys interessant.

No obstant això, he de reconèixer que el que explica arriba a límits insospitats d'idiotesa. D'acord, exagero però simplement quan passa cert assumpte amb un rapte, després pirates i tal... He de reconèixer que per certs motius m'ha tocat fixar-me més del normal en aquell moment, però de veritat que trobo que tot aquest capítol és totalment prescindible, és idiota i just quan veia un aire idealista en l'autor va i m'ho acaba amb un to moralista dient-me que viure buscant la passió només pot portar a males conseqüències. De debò? Només sóc jo la que troba que tot el capítol té un contingut convenient i poc creïble? Sobretot la decisió de la filla en relació al desconegut és del pitjor que he llegit en molt de temps a nivell de fer un argument creïble, la veritat.
Però fora d'aquesta part, que en un principi semblaria més romàntica (del Romanticisme, vull dir), la veritat és que altres parts de la novel·la centrades en el patiment de la protagonista per una societat que l'oprimeix pel simple fet de ser dona i per com una mala decisió (casar-se amb un home que al principi la va enlluernar per ser ben plantat) l'arrossegarà tota la vida pel camí de l'amargor són més interessants. Però la veritat és que hi ha cert to en la novel·la que sembla indicar que sí, que pobra dona que li ha tocat patir molt i es compadeix d'ella, però alhora hi ha una mena de superioritat per part del narrador que sembla dir (que potser siguin coses meves) que és culpa seva per ser dona i que totes som influenciables per l'amor i vaja, com sempre tot és culpa nostra... En fi, crec que exagero però de vegades dóna aquesta sensació. Sobretot pels abundants fragments que si recordo bé simplement es dediquen a qualificar a la dona com si les dones fóssim només una cosa i totes ens comportéssim igual, sí, em cansa, per molt que pugui entendre que és qüestió de l'època, i ho és, quan s'insisteix tant cansa.
Una cosa interessant, això sí, és com es construeix el mite de la dona de trenta anys com un moment, en contra del que s'esperava que seria l'esplendor (ja que ja estaria casada i amb fills una cosa que, com ja sabeu, és l'única que aspirava la dona en l'època) i en canvi se'ns mostra com hi ha dones que per contra són completament infelices. De fet és interessant també per com després vindrien un munt de novel·les d'adulteri que en la majoria estaven protagonitzades per dones amb una edat de 30 anys infeliçment casades i moltes amb problemes per sentir amor pels seus fills, per dedicar-se a la criança plenament com s'esperava d'elles o simplement problemes per tenir fills. Vaja, suposo que per la descripció us sonaran sinó doncs títols com Madame Bovary, La Regenta, Ana Karenina. En fi, que podria dir-se que posteriorment la idea tindria molta fortuna en la literatura.

Resumint, no tinc moltes ganes d'enrotllar-me així que acabarem aquí, en qualsevol cas crec que per molt que l'escriptor sigui Balzac no crec que aquesta sigui una bona obra. De fet, en general no em considero molt fan de l'autor però tot i així és molt més interessant a molts nivells Eugénie Grandet que aquesta novel·la, que només crec que pugui agradar a gent molt aficionada a l'autor i que es vulgui llegir la Comèdia humana sencera. Quelcom que de moment no és el meu objectiu (tot i que amb aquestes coses mai se sap).

El millor: té algun moment interessant, també a nivell d'estil, es deixa llegir bé, il·lustra bé l'època.
El pitjor: la moralitat present en els comentaris de l'autor, que dóna la sensació d'estar llegint trossos molt desconnectats per la forma en què va ser escrit, el capítol dels pirates i tal.

Fins aquí el meu avorriment.

No hay comentarios:

Publicar un comentario