lunes, 20 de junio de 2016

El gabinet del doctor Caligari, Robert Weine (pel·lícula)

Nova pel·lícula! Un clàssic del cinema.
Títol: El gabinet del Doctor Caligari
Títol original: Das Kabinett des Dr. Caligari
Director/a: Robert Wiene
Repartiment: Werner Krauss, Conrad Veidt, Friedrich Feher, Lil Dagover, Rudolf Klein-Rogge,
Hans Heinz von Tawardowski
Altres pel·lícules del director/a: Crim i Càstig, Les mans d'Orlac
Durada: 63 min
Any: 1920
Format original: pel·lícula

T'agradarà si: tens interès en les considerades avantguardes cinematogràfiques, t'interessa l'expressionisme alemany o simplement estètiques diferents en el cinema.
Ni ho intentis si: no tens interès en veure cinema antic i experimental dels orígens d'aquest art.

Sinopsi
Un dels grans clàssics del cinema de terror. Assegut en un banc d'un parc, el Francis anima al seu company l'Alan perquè vagin a Holstenwall, una ciutat del nord d'Alemanya, per veure l'espectacle ambulant del doctor Caligari. Un empleat municipal que li nega al doctor el permís per actuar, apareix assassinat al dia següent. El Francis i l'Alan van a veure al doctor Caligari i el Cesare, el seu ajudant somnàmbul, que li anuncia a l'Alan el seu futur: viurà fins a la matinada. (FILMAFFINITY)

Opinió
En aquest cas us porto un clàssic del cinema que el més probable és que us soni, ni que sigui el nom, o sinó que us hagin posat per algun casual alguna escena com la de presentació de l'espectacle i com desperta el Cesare davant els ulls dels espectadors. En el meu cas sí, coneixia això i sabia alguna cosa més com que pertanyia al moviment anomenat expressionisme alemany que en un principi no tenia ni idea de quines eren les seves característiques i que ara he de reconèixer que sé que hi ha un intent de trencar amb la representació clàssica de la realitat i que en tot moment vol donar una sensació d'artifici amb un munt de línies formant puntes afilades, en fi que no m'explico, vull dir que no hi ha línies rectes enlloc. En qualsevol cas he de dir que anava amb unes expectatives de trobar-me amb quelcom molt avorrit i dens que m'ha sorprès i fins se m'ha fet bastant amena.

Si alguna cosa crida l'atenció de bones a primeres, sense cap dubte és la posada en escena. Com deia, tot està tort i no hi ha cap línia recta per la qual cosa d'alguna manera crida l'atenció sobre si mateixa reivindicant que el que mostra és un artifici, és cinema. Això és interessant per com en un cinema que començava a establir una manera de fer pel·lícules, les anomenades avantguardes i en aquest cas l'expressionisme alemany, opten per un cinema no tan centrat en explicar històries com a fer films més basats en l'estètica o en ser semblants a la música o l'art abstracte. En aquest sentit aquí com a mínim hi ha una intenció de destacar aquesta posada en escena (i que sinó saps on mirar sempre és un bon lloc per posar els ulls en el visionat) produint un estranyament en l'espectador o el que és el mateix exigir-li una atenció sobre el que passa a pantalla i alhora plantejar el dubte, ja en això, sobre que és real i que no. En relació amb això un altre element que col·labora a aquesta sensació d'irrealitat és el posar colors diferents a les escenes, és a dir tenint en compte que és en blanc i negre li donen un toc d'un color a tota l'escena, que, de nou, vol fer-te conscient que és una pel·lícula, que hi ha un treball artístic (a diferència del cinema que vol fer-se passar per la realitat). I suposo que el tipus d'actuació també participa en augmentar aquesta sensació.

I en fi, tot això és el que m'esperava, més o menys, de la pel·lícula i de nou, m'ha sorprès perquè l'estil m'ha semblat prou interessant perquè m'agradés però encara m'ha agradat més que la història (encara que una mica ja me l'havien explicat) tingui prou contingut per reflexionar. La qüestió sobre qui està boig i qui no i el toc fantàstic o psicològic que se li pot donar a la interpretació que es vulgui fer del final em recorda molt a alguns contes de finals del segle XIX d'autors com Maupassant o Hoffman que precisament tenien aquest plantejament de fer-te dubtar sobre si el punt de vista que seguim és fiable o no ho és, i per extensió és interessant com plantegen un dubte sobre que és la realitat, si està existeix, o què la defineix exactament. He de reconèixer que tinc certa debilitat per aquest tipus de temes així que, encara que no m'hagi impressionat massa (a més si t'ho expliquen doncs perd una mica la gràcia de la sorpresa, tot i que ja se sap amb tot el que és clàssic) la veritat és que he gaudit bastant en el visionat (i de fet sent només una hora no dóna temps a que es faci pesada, de veritat o potser després de veure El nacimiento de una nación tot em resulta lleuger...).
Però deixant aquest tema d'un costat la veritat és que hi ha una interpretació bastant interessant de la pel·lícula com si aquesta funcionés com una mena d'avís sobre el que havia de venir, en aquesta època i més sent alemanya és normal que es relacioni doncs amb l'adveniment del nazisme que no trigaria a arribar. En aquest sentit s'interpreta que Caligari és l'hipnotizador de les masses que controla fins i tot a Cesare, un somnàmbul assassí. Sabent el context i seguint aquesta línia d'interpretació és fàcil veure en Cesare una metàfora de les masses que van acceptar el nazisme i que són vistes com si estiguessin en una espècie de possessió que no els permet pensar amb claredat. I, de fet, si es segueix amb la interpretació, potser forçant-la una micaa, podem veure també el final com a resultat d'una ment que es dóna compte de la realitat en què viu i del que representa Caligari i que precisament per això acaba estant en la situació en la qual es troba.

Resumint, perdoneu-me que acabi aquí però he de reconèixer que em costa parlar de cinema, molt, igual que veure'n, i més quan es tracta de clàssics que encara es complica més la cosa. En qualsevol cas, segueixo en el meu intent de veure més cinema d'una vegada perquè reconec que pel·lícules com aquesta valen la pena i fins i tot es poden arribar a gaudir. I de nou, encara que sigui muda i antiga la veritat és que crec que pot despertar interès, sigui pel tema que tracta (amb la interpretació que se li vulgui donar) o per l'estètica tan interessant.

El millor: estètica (visca les línies obliqües), els temes que tracta i les interpretacions que es poden treure d'ells.
El pitjor: potser sigui poc accessible si odieu les pel·lícules mudes o voleu alguna cosa amb molta acció (no crec que això sigui un inconvenient, però he vist gent que es queixa així que jo aviso).

Fins aquí el meu avorriment.

En fi, a veure si em poso les piles amb les ressenyes i em dono una mica més d'alegria fent-les, que últimament no estic contenta amb el resultat...

No hay comentarios:

Publicar un comentario