miércoles, 29 de junio de 2016

Crim i càstig, Fiódor Dostoievski (libre)

Nou llibre al blog!
Títol: Crim i càstig
Títol original: Преступление и наказание
Autor/a: Fiódor Dostoievski
Altres llibres de l'autor/a: El jugador, Els germans Karamàzov
Pàgines: 600
Format original: llibre
Any: 1866
Adaptacions: moltes (curiositat fins i tot Tezuka té un manga basat en aquesta obra)

T'agradarà si: t'encanten els llibres que es qüestionen la moral, no et fa por un bon totxo, vols un llibre que es centri en la psicologia dels personatges de forma exhaustiva, t'agrada la novel·la realista, has provat una altra obra de l'autor i et agradat com escriu.
Ni ho intentis si: no t'agrada la novel·la realista, no vols llegir alguna cosa que es basi en la introspecció psicològica, busques quelcom lleuger.

Sinopsi
Crim i càstig narra l'experiència d'un jove estudiant rus que viu en la misèria i és empès per la necessitat i, sobretot per consideracions teòriques, a assassinar una vella usurera de vida execrable. Però té realment justificació el crim que comet Raskòlnikov? La incomparable capacitat de penetració psicològica de Dostoievski arriba al fons de l'esfereïdor de l'ànima del seu personatge. Sobre una trama policíaca, Dostoievski planteja amb terrible lucidesa la lluita entre el desig de poder i l'ideal d'amor absolut. (Sinopsi d'una edició de La Butxaca)

Opinió
Crec que aquesta ressenya em costarà un triomf, però en fi, som-hi. Primer de tot aclarir que és el segon llibre que llegeixo de l'autor i que m'he tornat a enamorar de la seva manera d'aprofundir en la psicologia dels personatges. Potser El jugador no fos tan èpica com Crim i Càstig però crec que les dues valen molt la pena i de veritat, si us agrada anar coneixent personatges lentament aprofundint en la seva psique fins que us fa una mica de pena i tot sortir-ne no us desanimeu per la fama de dens que té, no ho és tant. En qualsevol cas, deia que això serà dur perquè la meva memòria em traeix i encara vaig amb suficient retard amb les meves ressenyes com per dir-vos que he llegit força coses per enmig i pot ser que el llegís fa un mes. I sí, la gent normal després d'un mes encara es recorda però el que és jo no perquè sóc un desastre amb potes. En qualsevol cas, intentaré fer-ho millor que pugui i si no ho faig quedar-vos amb el que és important: tothom a llegir Crim i Càstig.

Potser només m'hagi passat a mi però en les dues preses de contacte que he tingut amb l'autor m'ha succeït el mateix almenys en un aspecte, em va costar entrar una mica en el que m'estava explicant. No crec que això sigui un defecte perquè crec que és fins i tot normal que costiuna mica a interessar-te per les circumstàncies dels personatges i sobretot centrar-te amb els noms russos. Sóc l'única que la mata que puguin dir de fins a tres (crec que en algun cas fins i tot quatre) maneres diferents al mateix personatge? De veritat que no ajuda a centrar-se de qui es parla. En fi, ignorant la qüestió de l'estranyament cap als noms russos que tenim tots els que no sabem l'idioma, la veritat és que si em dóna la sensació que la reflexió potent de la novel·la va desenvolupant-se progressivament, i que al principi fins i tot em semblava que no es deia gairebé res del motiu d'aquest acte. Però sí, després vénen un munt de pàgines parlant només del motiu, si és que hi ha alguna justificació per a l'acte, que per descomptat són memorables i que de veritat si mateu algú o us ho plantegeu fer-ho algun dia jo recomanaria llegir aquesta obra. No tant perquè veureu els remordiments que us turmentaran fins al final dels vostres dies (que també, gairebé resultaria una lliçó moralista en alguns punts) sinó pel que particularment em sembla brillant, la gran quantitat de justificacions que té Raskolnikov sobre el que ha fet (segur que no serveixen davant un jutge però imaginació no li falta). Però ara parlant seriosament la veritat és que he quedat fascinada per com un assassinat es torna un intent de sortir de la mediocritat i de cridar l'atenció al món i fins i tot posant-nos una mica exagerats diria que arriba a ser una obra d'art l'assassinat en sí, per molt estrany que soni tot. De veritat, que la meva vena més romàntica li donaven ganes de matar algú (no, elimineu aquesta frase, oblideu-la, no mataré ningú, mai, tranquils tots). No, de debò, m'ho prenc una mica a conya però la veritat és que crec que no és difícil entendre a Raskolnikov i d'alguna manera anar simpatitzant cada vegada més amb ell, amb les seves excuses, els seus dimonis i les seves constants pèrdues del sentit. Una cosa interessant de la manera de comportar del personatge és com veiem tots els seus errors en el seu crim, fins i tot el seu estat gairebé sempre és confús i sempre sembla estar en una mena de tràngol i gens conscient del que fa. De fet, em donava la sensació d'estar veient repetidament com el personatge anava delatant-se de les formes més incomprensibles (i amb un component clar per a mi de voler ser descobert i alliberar-se d'aquesta càrrega tan pesada) i en canvi no deixa d'arribar un moment en que almenys jo estava enganxada, no tant pel que anava a succeir (perquè com sempre en el cas dels clàssics, spoilers, molts spoilers) sinó pel procés mental en què anava a derivar. Perquè almenys per a mi se'm faria molt difícil llegir Crim i càstig com una novel·la negra (encara que puguis llegir-així) però alhora si que hi ha una espècie de descobriment i de progressiu desvetllament de tot el que és el Raskolnikov. Potser per això fins al moment en que finalment expressa el que ha fet, moment que té quelcom de religiós i en circumstàncies que són força curioses, veu una espècie de salvació a partir d'aquesta espècie d'unió entre el que representa ella i en part acceptar-se com a ésser mediocre. En fi, començo a delirar. Encara que seguint en el meu deliri un tema que m'agrada bastant i que de fet va ocupar tot el segle XIX és la qüestió de Napoleó com l'home capaç de fer-se a si mateix i canviar el món. En la novel·la, Raskolnikov no para de justificar-se en moltes ocasions dient que si ho hagués fet un ésser com Napoleó hagués estat el primer pas d'una gran carrera, però ell no és capaç de sobreposar-se a l'assassinat i això és el que el fa sentir-se un més d'aquest món. Però alhora, arriba a una conclusió que en part és un pel decebedora, vull dir filosòficament sembla gairebé que s'imposa una moral pseudo-cristiana on el dolor i el sofriment són la solució al pecat. El que d'una banda és una solució plausible per com els dubtes i un cúmul d'idees sobre l'assassinat posseeixen a Raskolnikov de manera que sembla l'únic destí possible per a ell alhora és depriment en aquest sentit dels seus ideals no han pogut fer-se realitat i dóna la sensació de ser el pas d'idea a l'acció on tot es torça de manera irrevocable (en fi, hauria de deixar d'escriure perquè tela amb el que estic escrivint).
Quelcom interessant també i més mundà és la pobresa que es respira en tot el llibre. La majoria de personatges són miserables tant econòmicament com en la seva vida més íntima creant un ambient desolador i sense oportunitats de millora (i de fet que el protagonista acabi on acabi i ho consideri com un millor destí, he llegit per algun lloc i coincideixo en dir que és bastant irònic). De fet aquesta misèria, que oprimeix també al protagonista, és de la qual es vol alliberar el Raskolnikov quan mata la famosa usurera. En part, podria considerar-se com una mena de justícia social, de matar la persona que empitjora les condicions de vida d'altres i s'enriqueix amb la desgràcia d'altres i de fet encara que molt lleugerament hi ha certs comentaris sobre els aires revolucionaris del moment, la veritat és que considero que el protagonista és molt més individualista quan actua i que no és exactament això el que realment el mou (encara que col·labori perquè per descomptat si alguna cosa queda clara en aquest llibre és que les coses no es fan per quelcom concreta i de fet gairebé es posa en dubte si hi ha algun motiu quan hi ha tants possibles o si algun és de pes). El que deia, no estic fina, disculpeu-me, però de veritat que aquesta ressenya se me'n va més l'olla del normal i no dic res concret. Suposo que com sempre tinc el mal costum que em costar molt més parlar de coses que m'han agradat que les de les que he odiat (aquí surt la meva vena sàdica suposo).

Potser un punt interessant de la novel·la sigui també com està explicada. Al principi ens trobaríem amb un narrador en tercera persona omniscient molt centrat en el cap del Raskolnikov, però el que sorprèn és com en anar, de tant en tant, a un altre personatge veiem una mena de contraposició de realitats que en el diàleg formen més completament al personatge protagonista per com existeix, de vegades, en tant que oposició. Encara que potser no sigui tant així i m'hagi deixat portar per les teories que només conec a mitges.
Tot i així la veritat és que a part d'aquesta manera d'escriure de l'autor que acaba atrapant i tota la psicologia de Raskolnikov, la veritat és que en la novel·la passen coses i hi ha bastants secundaris que per a mi queden eclipsats pel debat moral del protagonista però alhora tenen interaccions entre ells prou interessants perquè es faci un clàssic que no accessible del tot però que cada un li pot agradar per motius molt diferents.

Resumint, ignoreu la meva ressenya i quedeu-vos amb que us obligo (moralment només, tranquils) a llegir Crim i Càstig si teniu un mínim d'interès en llegir personatges construïts a base de contradiccions i que et deixen perdut dins de la seva psicologia durant pàgines i pàgines sense cansar-vos. També abans d'acabar amb el meu rotllo reconec que segueixo amb ganes de llegir aquest autor del que de moment no m'he cansat (Els germans Karamàzov em tempta però tinc un altre per casa que és probable que caigui abans). Així que res, millor callo i almenys això, que sapigueu que us poso deures de llegir aquest llibre (d'acord, ja paro amb la xorrada, de veritat).

El millor: com et permet endinsar-te de forma apassionant en la psicologia del protagonista, les reflexions sobre la vida, el crim i de tot una mica, com tot i ser dens a moments no deixa de ser amè i fins i tot és difícil deixar de pensar en ell ( potser només sigui jo...)
El pitjor: que acabi (d'acord, exagero), potser la moral final no em convenç.

Fins aquí el meu avorriment.

Abans d'acabar repetiré el més important d'aquesta ressenya: si alguna vegada t'has plantejat assassinar a algú o planeges fer-ho llegeix Crim i Càstig potser se't passen les ganes o potser et dóna excuses per donar al jutge, i el millor potser si aquest és un filòsof fins i tot el convences (o teniu una bonica discussió).

No hay comentarios:

Publicar un comentario