viernes, 6 de mayo de 2016

Espectres, Henrik Ibsen (llibre)

Nova obra al blog!
Títol: Espectres
Títol original: Gengangere
Autor/a: Henrik Ibsen
Altres llibres de l'autor/a: Hedda Gaber, Un enemic del poble
Pàgines: 148
Narració: teatre
Any: 1881
Adaptacions: diverses pel·lícules i sèries

T'agradarà si: t'interessa el teatre d'Ibsen, tens interès en la psicologia dels personatges, en la crítica social i en problemes familiars.
Ni ho intentis si: no t'agrada Ibsen o en general no t'agrada llegir teatre.

Sinopsi
Donem en aquest volum les obres més destacades de lbsen -Casa de nines, E1spectres, L'ànec salvatge-, les que van passejar la seva fama pel món, precedides d'una succinta biografia que ens farà meditar sobre l'impuls que el va portar a introduir innovacions en l'art escènic que van canviar moltes de les convencions que fins llavors tenia aquest gènere, imposant una forma vigorosa, en la qual els seus personatges deixaven de ser 'xerraires' per convertir-se en éssers vius, immersos en la realitat del medi en què es mouen, nus davant l'espectador. (traduït d'una edició de tres obres d'Ibsen de Edaf)

Opinió
Bé, una obra més d'Ibsen en aquest cas potser sigui una mica més "naturalista" o almenys així ho sembla en alguns aspectes. La qüestió d'aquesta obra és que em sembla en alguns punts més subtil que les altres que he llegit en donar a conèixer als personatges. Si que és cert la sensació que diuen que Ibsen va revelant a poc a poc els secrets i el passat dels personatges que per més que han volgut deixar enrere els hi és impossible ignorar-lo. Sobretot en aquest cas particular on la genètica sembla ser una substituta de les malediccions hereditàries clàssiques... En qualsevol cas he de confessar que entendre simplement el què passa en l'obra m'ha costat més del que pensava per culpa que sóc idiota i l'autor pel que fa a cert assumpte arriba a ser massa subtil perquè m'assabentés sense ajuda externa de cert aspecte que jo havia entès de forma molt més abstracta i en canvi tot era molt més concret.

La història se centra en una família i les seves qüestions més privades, per dir-ho d'alguna manera. A partir del fill que ha tornat a la llar familiar després de passar gairebé tota la seva vida fora de casa i de la commemoració de les bones accions del marit de la vídua Alving en honor del qual s'obrirà un orfenat. Tot comença en aquest moment que semblaria indicar una figura paterna meravellosa i una pau familiar vital només interrompuda per la mort del pare, però la veritat és que de seguida les coses resulten ser molt diferents i molt menys tranquil·les del que semblaven. En relació amb això és interessant com a través de la visita del pare, la figura religiosa, a la casa i mitjançant el diàleg, amb un ritme tranquil es van desvetllant tots els fragments que componen el drama familiar que havia encobert la senyora Alving durant tota la seva vida.
En aquest sentit és evident que està present el tema de les aparences a nivell de social abans de res i com la moral regnant obliga a fer i aguantar coses que de forma natural serien impensables. Això es va desenvolupant en aquests diàlegs de descobriment de la veritat sobre que ha passat en aquesta família i alhora sobre l'acceptació d'alguns detalls de la mateixa per part de la senyora Alving, que alhora fan enfrontar les idees morals de l'església per boca del capellà, que encara que vegi un indici de lògica en el que diu la seva interlocutora no deixa d'horroritzar-se per tot el que ell considera immoral, mentre que ella expressa com tot el que ha fet per ocultar certs assumptes per mantenir les aparences és el que veritablement li sembla antinatural. Particularment és interessant per a mi com en cert moment de l'obra diu que va començar a pensar i a interessar-se per altres formes de pensar, a part de la religiosa i de la ideologia en la qual havia cregut, per culpa del que segons ella era una gran injustícia contra el que ella veia natural. Tot això en relació a certs successos esdevinguts en el principi del seu matrimoni doten d'una gran força aquest argument expressat per Alving.
Un altre punt d'interès és el que dóna títol a l'obra els "espectres" que mostren que el passat no es pot esborrar per molt que s'intenti. De fet, com deia abans en aquest sentit dóna un aire de tragèdia grega a l'obra, o almenys aquesta és la sensació que m'ha donat, per aquest succés tan inevitable que alhora condiciona la vida des del naixement del fill. També cal dir que aquí és on jo, idiota de mi, no em vaig assabentar que era aquest element i el vaig veure com una cosa més abstracta del que veritablement era, però en fi, no és difícil mirant per internet trobar informació de l'obra. Sé que és una mica estúpid que us parli sense spoilers de coses que ja tenen la seva antiguitat però prefereixo fer-ho així perquè la veritat és que fins a cert punt, aquestes obres d'Ibsen més basades en descobrir la veritat que amaguen en l'interior familiar són en part fins i tot un misteri a resoldre, cal saber i entendre tot aquest conflicte que s'ha produït i crec que es gaudeix més llegint-les (o veient-les) sense saber de què van exactament. Tot i així també em dóna la sensació que és fàcil perdre detalls que configuren tota aquesta existència.
A altres nivells l'obra de teatre també es podria pensar com un "creixement" de la senyora Alving per conèixer realment tota la mentida en què ha viscut, tant la que ha creat ella mateixa de forma conscient com allò que no ha pogut controlar i ha acabat superant-la, encara que intentarà ignorar-ho en tot moment. En aquest sentit no és un creixement que es visqui de manera positiva i de fet és completament devastador per a aquest personatge i també per a la conclusió a la que acabarà arribant al final de l'obra. De fet la veritat és que la il·luminació de l'obra sembla anar també en relació a aquest concepte, i fins i tot les darreres paraules fan referència precisament a això. No obstant això no deixa de ser fins a cert punt irònic que el que normalment sigui un símbol positiu com és el sol sigui el que tingui presència en aquesta escena.
Potser una de les qüestions que més mal li fan a Alving en el seu "creixement" sigui adonar-se que la maternitat, o el dedicar-se al seu fill i en certa mesura en el seu intent de protegir-lo sense coneixe'l, no és la seva "salvació". Fins a cert punt sembla que hagi bolcat totes les seves esperances en el seu fill per seguir vivint i mantenint la façana però al llarg de l'obra anirà descobrint que fins i tot el que creia més natural del món sembla que no ho és tant.
A més els fantasmes acaben també per ser les mateixes convencions socials o principis que ens creiem per simplificar la realitat de manera que sigui comprensible. En aquest sentit també el creixement es basarà en deixar enrere tot el que tenia per segur.

Amb tot el que he dit suposo que és evident que el personatge de Alving, com altres dones d'Ibsen, és molt interessant de conèixer per tota la seva profunditat, contradiccions i vaja suposo que humanitat és la paraula. A un altre nivell també l'Oswald en la seva faceta d'artista, d'anar en contra de les idees preestablertes, representades aquí pel capellà és interessant. Potser no m'hagi interessat tant o no m'hagi semblat que estigui integrat del tot (encara que sí que ho està, però no ha aconseguit captar tant la meva atenció) la qüestió de la Regina i el seu pare. Òbviament estan molt relacionats amb els embolics familiars però alhora no he estat capaç de conèixer prou d'aquesta o m'he quedat amb ganes de saber-ne més.

Resumint, crec que val la pena llegir al dramaturg perquè la veritat és que els seus arguments i sobretot la psicologia dels personatges segueix ressonant avui en dia, i encara que soni a tòpic de veritat que comparat amb obres una mica més antigues Ibsen crec que genera interès més fàcilment en el lector modern. En qualsevol cas almenys a mi m'ha agradat llegir-lo.

El millor: la senyora Alving amb tots els seus dimonis (l'obra en si, gairebé, no?), Tots els conflictes dolorosos que presenta l'obra.
El pitjor: no ho sé, potser no poder veure-la representada, com em queixo sempre.

Fins aquí el meu avorriment.

No hay comentarios:

Publicar un comentario