jueves, 14 de abril de 2016

Els Bandits, Friedrich von Schiller (llibre)

Nou llibre al blog!
Títol: Els Bandits
Títol original: Die Räuber
Autor/a: Friedrich von Schiller
Altres llibres de l'autor/a: Maria Estuardo, Don Carlos
Pàgines: 256
Format original: llibre (teatre)
Any: 1781

T'agradarà si: tens interès en les obres de teatre i especialment en les del Romanticisme, o tens ganes de llegir alguna cosa de Schiller.
Ni ho intentis si: no t'agrada llegir teatre, no vols llegir drama, no et ve de gust una cosa pròpia del
Romanticisme...

Sinopsi
Friedrich Schiller va començar a escriure Els bandits quan tot just tenia disset anys i era alumne de l'Acadèmia Superior Militar. Aquesta institució, màxima expressió d'un absolutisme il·lustrat en la versió més repressiva, acollia al seu si als joves més capacitats del regne, rigorosament seleccionats per a ser formats en carreres tècniques i administratives, amb la finalitat de crear una reserva de talents destinats a treballar en els més alts llocs de l'estat. Els incidents que es van produir durant l'estrena de l'obra i la insostenible situació que va crear l'autor van dur a Schiller a donar l'amarg pas de l'autoexili i abocar, però, a l'obra Els bandits a una carrera teatral imparable.
Els bandits s'inscriu en les tendències dramatúrgiques de la Il·lustració i del Sturm und Drang, amb un llenguatge provocatiu i en ocasions groller. Però també té molts trets extemporanis que estan en clar contrast amb aquestes dues tendències: la manca de naturalitat i espontaneïtat, el patetisme que de vegades frega el ridícul, trets escènics regressius que combinats amb les més radicals manifestacions fonamenten i configuren el rang extraordinari d'aquesta història de dos germans enemics i antagònics, units, però, per l'enfrontament amb el pare. (Traduït de la sinopsi de l'edició de Catedra)

Opinió
La veritat és que res, segueixo llegint teatre i en aquest cas és el meu primer acostament a l'obra literària de l'autor i crec que en general al teatre del Romanticisme, la veritat és que abans de tot he de dir que no vaig poder aconseguir l'obra en castellà així que vaig decidir llegir-la en anglès en un atac de bogeria i intentant ignorar que era del segle XVIII i la diferència del llenguatge havia de ser superior a les meves capacitats amb el llenguatge. Us puc assegurar que en el meu intent de seguir llegint i practicant l'anglès en aquest sentit aquesta obra ha estat tot un repte i els pronoms personals antics m'han matat... En qualsevol cas us puc dir que ha estat una lectura difícil per l'idioma i que encara que té el seu interès tampoc m'ha acabat de dir massa.

La història és bastant romàntica i molt dramàtica (però en fi el Romanticisme en gran va de l'angoixa existencial així que fins i tot es podria dir que fins a cert punt són sinònims). La història se centra en el conflicte entre dos germans tots dos amb conductes bastant qüestionables que es discutiran pel favor del pare i per l'amor d'una dona entre altres elements que s'interposaran en el seu camí. La qüestió és que el germà que està al costat del pare li diu tot el que vol sentir i el maneja com vol, l'altre és el líder d'una banda de lladres que vol reconciliar-se amb el pare al principi de l'obra però l'altre convenç al seu pare perquè no li perdoni per la qual cosa decideix dedicar-se a ser lladre sense cap tipus de rancor. Bàsicament aquest malentès del pare i el fill Karl (el lladre) per culpa del germà Franz s'estructurarà tota l'obra de manera que la condemnarà a la tragèdia. Em sembla interessant com el text mostra certa compassió amb el Karl i tot i que, de nou, es dediqui a cometre accions reprovables, però com té consciència d'això i hi ha un final on en part es penedeix de certes coses i fins a cert punt se'ns deixa simpatitzar amb ell. Molt propi del Romanticisme es comença a fer servir la figura de l'antiheroi i es deixa de fer personatges blancs o negres, encara que suposo que més que dir que sorgeixen aquí seria més correcte dir que comença haver-hi un gust per aquest tipus de figures amb morals més ambigües. A això és interessant però com en canvi l'altre germà es plasma com un ésser dolent en tot sentit, no s'intenta que el lector pugui sentir res positiu per a ell i és descrit com un ésser totalment horrible també de forma física (tot i que se li dóna un motiu per actuar així). Això és una cosa que em crida especialment l'atenció per com en el Romanticisme es reivindicarien els gustos estètics alternatius a la bellesa pel que sembla curiós almenys això que el dolent sigui lleig de forma bastant típica.
Em sembla molt curiosa la nota que posa l'autor en l'edició que he llegit defensant que en la maldat pot haver bondat i al contrari defensant-se dels atacs als quals havien sotmès la seva obra i dient com al final era castigat tothom així que no calia escandalitzar-se. La veritat és que llegint la sinopsi que us he posat suposo que podem deduir que la situació de l'autor va ser complicada després de presentar l'obra.
Sobre el final diguem que segueix en la línia del que s'esperava en una obra tràgica. No obstant això aquí tot és bastant exagerat o almenys dóna aquesta sensació. Tenint en compte l'època la veritat és que suposo que té sentit per com havia una recerca de transcendència en les coses. Tot i així certa mort m'ha semblat una mica forçada, tot i que en fi, coses meves suposo.

No us puc parlar d'estil més enllà del poc que m'he informat perquè això de llegir en anglès antic no ajuda a poder analitzar-lo així que simplement dir que l'obra uneix moments d'estil que intenta representar la quotidianitat d'uns bandits i pot arribar a ser vulgar amb altres que segueixen una tradició més retòrica on els personatges poden començar a recitar llargs monòlegs com si fos el més normal del món. Suposo que està en un moment en què aquest tipus de teatre basat en llargs parlaments es posarà en dubte així com la capacitat de representar la realitat amb certa lògica ja que aquesta només és una cosa que es crea per explicar la realitat, no està en ella mateixa. Dic que aquest és un moment de transició perquè la història de la literatura occidental molt resumida és que a finals del segle XVIII principis del XIX tot va canviar. Òbviament això és molt simplista i més és fàcil veure que hi ha certa ideologia que ens fa veure que hi va haver tan gran canvi en aquest moment quan la noció de canvi (com tota noció, si comencem així...) és problemàtica. En qualsevol cas en aquesta obra veiem una intenció de canviar l'estil però encara una inclinació per les formes més clàssiques.
Un altre punt almenys curiós és que en l'edició que vaig llegir no parava de dir que havien cites a altres obres en molts dels diàlegs. Són d'aquelles coses que hagués ignorat completament de no ser per l'edició així que encara que morin llegint en anglès almenys tenia informació interessant.
Pel que fa a personatges suposo que hauria de parlar-vos del Karl el germà guapo, estimat, que semblava tenir-ho tot a la vida i que no obstant això posa la seva llibertat abans de res i decideix marxar de l'espai social. D'aquesta manera el personatge que al principi podria moure per ideals que poguéssim compartir acaba caient en l'extremisme de forma irremeiable. Per això encara que de nou, puguem sentir una mica de simpatia pel personatge per com al final té un moment de redempció la veritat és que no deixa de ser un individu bastant abstret que no afronta la realitat fora del que ell creu. En fi, ja no sé molt bé de què parlo.
Passant a l'altra banda tenim al germà malvat, lleig i com deia que sembla que no hi ha manera d'agafar-li una mica de simpatia però la veritat és que en el fons el conflicte també deriva d'una desigualtat de com el sortir horrible de forma natural ja ha condicionat que ningú l'estimi i que hagués de recórrer a altres plaers com l'ambició. En qualsevol cas em va donar la sensació que podria haver-se explorat més en aquesta part menys horrible del personatge equilibrant més els dos personatges, encara que segueix sent interessant com cap dels dos és totalment bo.
Un comentari mínim he de dedicar a l'Amalia per la seva inutilitat, vull dir, és una obra bastant masculina però és que aquest personatge està en el drama més per donar motivació als personatges que perquè ens digui alguna cosa ella. De veritat, fins i tot al final passa certa cosa amb ella que em sembla ja la idiotesa màxima. Òbviament això vist des de l'actualitat i passant-se el context històric per alt i el possible sentit en l'obra mateixa. Entenc que es pugui veure que l'Amalia és el desencadenant del conflicte i que com a tal sigui bastant irònic seu final a més de fins a cert punt entendre que tingui sentit per al desenvolupament de personatge del Karl, però en ella mateixa és ridícul que opti actuar així... potser la meva perspectiva des del 2016 vulgui imposar coses a aquesta obra que no siguin del seu moment, no us dic que no.

Resumint, no em vull estendre més que tampoc tinc molt a explicar-vos, la veritat és que és una obra de teatre si us agrada o teniu curiositat per llegir teatre del Sturm und Drang, predecessor del que seria el Romanticisme o simplement no us importa llegir aquest gènere o teniu afició per ell podeu provar amb l'obra. Com sempre llegir una obra de teatre no acaba d'omplir-me mai però no és una cosa que em molesti (crec que al meu blog últimament només reformulo aquesta frase diverses vegades...).

El millor: té alguns temes interessants i molt romàntics (del Romanticisme), la moral ambigua dels personatges ...
El pitjor: el meu anglès (no, de debò, els pronoms antics m'han matat, necessito millorar...), no m'ha acabat de dir res.

Fins aquí el meu avorriment.

No hay comentarios:

Publicar un comentario