viernes, 8 de abril de 2016

Don Juan o el convidat de pedra, Molière (llibre)

Nou llibre al blog!
Títol: Don Juan o el convidat de pedra
Títol original: Dom Juan ou li Festin de Pedra
Autor/a: Molière
Altres llibres de l'autor/a: El malalt imaginari, Tartuf
Pàgines: 144
Format original: teatre
Any: 1665

T'agradarà si: tens interès en Molière, en llegir versions pre-romàntiques de Don juan, en la comèdia del classicisme
Ni ho intentis si: no t'agrada massa llegir teatre, no vols llegir comèdies o en general Molière no et crida l'atenció.

Sinopsi
Congregades sota el denominador comú del gènere còmic, les farses i comèdies de Molière van ser un instrument de crítica al món de la seva època. Irònic, mordaç, el dramaturg i actor francès condemna al senyor Joan els vicis del cinisme i la hipocresia, creant un personatge inoblidable que ha estat interpretat pels més destacats actors de la història del teatre. (Traduït de la Sinopsi d'Editorial Losada)

Opinió
Segona obra que llegeixo de Molière i la veritat és que com en totes les obres de teatre i més en la comèdia crec que l'humor funciona molt més interpretat que llegit. La veritat és que vaig arribar aquesta obra amb una mica de curiositat sobretot si tenim en compte que és una interpretació del mite del don Joan abans que tingués la seva gran explotació en el Romanticisme. Potser dient això no m'acabeu d'entendre, però la qüestió és que jo tinc una idea molt romàntica del don Joan, d'aquest ésser fora de la societat que s'enamora perdudament però les seves faltes anteriors pesen més en el seu destí que aquest amor que purifica així que pensar en com anava a portar el mite de don Juan Molière era una cosa que almenys tenia curiositat per veure. Com no podia ser d'altra manera el personatge acaba sent una caricatura del sense moral que li dóna absolutament igual Déu i que vol gaudir del vici al màxim això contrasta amb el pobre criat que el segueix i que és bona persona i no deixa d'espantar-se amb els plans del seu amo produint aquí un efecte bastant còmic. Suposo que pel context de Molière segur que va tenir problemes amb certs nobles que es comportaven de formes qüestionables a més de problemes de moral (Molière crec que es justificava davant aquesta crítica que l'aprofitava el model negatiu per riure d'ell ja que al veure's reflectits en les seves accions no ens faria res que ens fessin sermons però si ens afectaria que es riguin de nosaltres) tot i que ara no ens pugui impactar de la mateixa manera.

És interessant per com en part va causar controvèrsia en el seu moment per la representació que feia de conductes immorals encarnades en el personatge de don Juan i com això va causar gran commoció més, segons tinc entès, perquè alguns nobles es comportaven de manera semblant encara que també per totes les regles tan intransigents de l'Acadèmia Francesa que limitaven molt el teatre i el que es podia veure. M'agrada com el protagonista de l'obra en aquesta ocasió sap ignorar completament la moral de la seva època, i en part certes coses que poden encara avui sonar xocants, no té inconvenient a enganyar i a matar i es pren fins a l'últim moment la vida com si fos un joc però és sincer en el que fa, és a dir almenys ningú el pren com a bona persona ni ell es considera així. Per això crec que cap al final quan decideix fer certa cosa i reflexiona sobre com els hipòcrites poden ser igual de despietats que ell però en actuar socialment no tenen problemes en fer de tot d'amagat, va poder donar un bon cop a la societat noble que s'ajuntava al voltant de la cort francesa o en general a qualsevol que a través de l'obra en un primer moment menyspreï a don Joan i que després pugui pensar que no hi ha tanta diferència entre ell i el protagonista.
També he de dir que l'humor basat en el llenguatge, jocs de paraules, els malentesos m'agrada bastant i encara que la veritat és que llegir un text pensat per representar-se no és la millor manera de riure sí que té algunes dinàmiques entre personatges que encara que molt clàssiques (tant que ja estava Plaute abans d'ell fent-ho i potser Meandre abans) no deixen de resultar molt efectives. Particularment aquí destaco una escena amb dues dones a qui intenta conquerir alhora que resulta bastant divertida, tot i que, de nou, actuada segur que té més comicitat, però sobretot la dinàmica entre servent i amo.
En gairebé totes les comèdies de Molière (basades en estereotips de la commedia dell'arte i com deia abans de comèdies de l'època clàssica) tenim dues classes molt diferenciades entre els criats i senyors, el criat sol ser un personatge que aporta l'element còmic i que normalment és expert en desentranyar o enredar embolics (segons convingui) i sensat. En aquest cas Sganarelle no es distancia tant d'aquest model però l'obra es basa tant en la interacció de la seva moralitat davant del boig del seu amo que fa que veritablement hi hagi una relació dinàmica entre tots dos, encara amb postures que no deixen de ser predictibles no deixa de ser interessant com, en els seus diàlegs el pobre criat mai pot convèncer el seu senyor que deixi de fer les seves malifetes. I la veritat és que sóc molt fan de l'última intervenció d'aquesta obra de teatre, si l'obra hagués acabat just abans d'ella acabaria amb un to solemne o almenys bastant moralitzador (que ho és en part per com el teatre de l'època estava obligat a ser-ho) però que l'última intervenció sigui tan còmica trenca amb aquesta serietat d'últim moment i sembla que no és tan important la mateixa. Almenys a mi em va deixar amb bon gust de boca.

Resumint, si saps al que t'atens crec que és una obra de bastant fàcil lectura i que de nou no està malament. La veritat és que crec que hi ha certa distància històrica amb l'autor pel context que no permetia una crítica social més explícita (n'hi ha però limitada) que ens seria més propera, però tot i així, com a comèdia de personatges i de llenguatge la veritat és que segueix funcionant i el cert és que encara que em senti rara dient-ho el meu sentit de l'humor que admeto que és un pel estrany en ocasions encaixa força bé amb aquest tipus d'humor (m'he quedat antiquada pel que es veu, encara que després penso en què els meus còmics favorits segueixen en actiu i es em passa, per als curiosos són les Luthiers, estic enamorada del seu humor, podeu ignorar tot això).

El millor: l'humor basat en el llenguatge, la dinàmica de personatges...
El pitjor: potser de vegades ens pot resultar llunyà.

Fins aquí el meu avorriment.

No hay comentarios:

Publicar un comentario