jueves, 17 de marzo de 2016

Reloj de arena, Hinako Ashikara (manga)

Nou manga al blog!
Títol: Reloj de arena
Significat del títol: Sunadokei
Extensió: 10 volums (20 capítols més o menys)
Format original: manga
Adaptacions: dorama
Autor original: Hinako Ashikara
Any: 2003-2006
Altres obres de l'autor/a: Piece, Homemade Home

T'agradarà si: t'agrada el shojo amb drama (bastant drama, de fet), t'agraden els mangues de romanç més centrats en l'evolució dels personatges i les seves relacions que en la formació del romanç.
Ni ho intentis si: no vols un drama de personatges (de vegades una mica exagerat, pot ser que sí), no us agraden les obres basades en sentiments...

Sinopsi
L'An Uekusa té 12 anys. Arran del divorci dels seus pares, es trasllada amb la seva mare al poble dels seus avis. Al principi li costa acostumar-se al ambient d'un poble en el qual tothom es coneix, però aviat coneix al seu veí el Daigo i ell l'ajuda a fer-s'hi un lloc. El primer volum d'una història d'amor que enllaça passat, present i futur! (Traduït de la sinopsi del primer volum de Panini)

Opinió
Aquest shojo és un manga que tenia ganes de llegir per la gran quantitat de vegades que he vist crítiques positives i recomanacions de l'obra. No obstant això no hi ha manera humana de trobar-la si no és en segona mà i tampoc està per internet així que aconseguir-la ha costat força, la veritat. En qualsevol cas, suposo que fins a cert punt l'espera ha valgut la pena encara que té algun problema que han impedit que hagi gaudit del tot la lectura.

Si per alguna cosa destaca aquest manga, encara no sé si positiva o negativament, és pel drama. De tot tipus, amb tendència a exagerar però sobretot basant-se en la situació amb la mare i cert succés que passa molt aviat en el manga i que sens dubte marcarà de manera irreversible a la nostra protagonista. Almenys a favor d'això és que m'agrada com tracten dit trauma i que per primera vegada en anys (això era una cançó de Frozen, no?), potser exageri, és la noia la que té el trauma i no el noi. Si alguna cosa s'aprèn del shojo és que sense dubte una relació normal implica un noi traumatitzat per la seva infància amb problemes familiars dels que la protagonista haurà de salvar amb la seva presència i el seu amor (en totes les variants possibles, amb més èmfasi en el trauma o menys de veritat que és una tònica que està per tot arreu i de la qual difícilment s'escapa). No obstant això, aquí tenim una excepció a això sent ella la que de veritat arriba a tenir problemes psicològics greus i el millor de tot és que el manga tracta el tema de manera que en general m'ha convençut i que li dóna un toc especial. Amb això vull dir que adoro que el manga doni a entendre que ella no pot recolzar-se en altres persones per acceptar les seves circumstàncies, que primer ha d'estimar-se a si mateixa, per molt difícil que sigui abans de voler entrar en una relació sana. També m'agrada molt com hi ha aquesta consciència que alguna cosa no va bé entre la parella i no es dulcifica ni es deixa passar per alt. De veritat que aquest tractament sobre això, alhora que certs tocs d'aquest tipus m'agraden molt. També com el triangle amorós (a moments quartet) encara que està present no estan com a simples obstacles a superar o com tafaners (a excepció de cert intent de parella final que és forçat, només serveix per donar a entendre que l'An no és capaç de continuar amb la seva vida amb normalitat i que en una mentalitat occidental xoca més que en una japonesa, suposo).
Un altre punt que pot semblar irrellevant però que necessito comentar és que, encara que en aquest cas sigui per tenir alguna relació amb l'argument, es parli de la regla amb normalitat. De veritat, té la seva importància per les circumstàncies en què està l'An però m'agrada que es vegi com una cosa que pot aparèixer en un manga sense problemes i entre la família (encara que no sigui tant així, però almenys és curiós que aparegui com element).
Potser un altre punt una mica negatiu que li trobo el manga és que se centra massa en l'An, potser perquè està generalment basat i de vegades narrat per ella, però la veritat és que alguns personatges acaben quedant-se en un segon lloc que fa una mica de pena. Sobretot em refereixo als dos germans que encara que tots dos tenen rellevància en el manga la veritat és que dóna la sensació que el seu dolor queda eclipsat pel de l'An per culpa que no accedim de manera més propera a les seves vides. Si que hi ha moments en què se centra més en ells però acaba abandonant-les una mica del focus central de la història (jo i les meves queixes que els secundaris no tenen protagonisme quan són secundaris... suposo que de vegades hi ha històries que crec que guanyarien sent més corals).
No obstant això, arriba l'epíleg i es carrega una mica tot això que us comento. No ho fa, i de fet la mateixa autora diu que per a ella la història acaba realment en el capítol final i si ho fes així encara que ens hagués deixat amb una sensació agredolça hagués estat magnífic, digne d'admirar que un shojo s'enfoqués en el creixement personal de la protagonista més que en l'amor (encara que en part ho fa). No obstant això, aquest epíleg, a part que sembla precipitat és, per a mi el que fa que el manga perdi en força, hagués estat molt més interessant que cert esdeveniment hagués quedat més obert, que s'hagués intuït que havien possibilitats perquè passés cert assumpte però no que el deixin tan rotundament clar. Per culpa d'això el missatge més interessant de la història, això que us deia de primer ser feliç amb un mateix es perd una mica.

Una cosa que destaca d'aquest manga és l'extensió de temps que ocupa bastant llarga (dels dotze als vint anys de la protagonista), sobretot si tenim en compte que el shojo sol sol comptar els anys de batxillerat i acabar just en el moment en què decideixen que van a estudiar. A més d'això el manga abasta en cada capítol llarg (cada tom, que té un gruix normal té només dos capítols) una estació de l'any en una edat de la protagonista. A vegades arribant a complir-se el cicle complet de les estacions per a un any i altres anys de la protagonista dels que no sabem res. M'agrada com es tracta el temps d'aquesta manera centrant-se només en moments concrets de la seva vida i passant de forma bastant fluida d'un moment a un altre. Suposo que el temps precisament acaba tenint molta importància en el manga amb tots els rellotges de sorra pel mig i el pas de les estacions, tan marcat (i en ocasions influenciant en l'estat d'ànim).
El meu problema amb el com està explicant sigui potser, com ja apuntava abans a trets generals la tendència a recrear-se en el drama. No us diré que no sigui per tant, perquè el que viu l'An és dur, i encara que en un primer moment em va semblar estrany que hagués estat una època de la seva vida bastant bona i que no fos fins bastant després quan realment li agafés fort, el cert és que després de pensar una mica crec que és una cosa que pot passar, a més que ja se sap l'adolescència és el moment que més inestable emocionalment ets, a això s'ajunta que es vagi a un altre entorn i suposo que és bastant normal. Però tot i així, encara que a mi el drama m'agrada si està bé explicant en aquest cas si que hi ha una mica d'exageració i crec que si es gaudeix aquest manga més o menys dependrà molt de si l'An et sembla una melodramàtica exagerada o si, en canvi, l'entens.
Tanmateix cal reconèixer que no tot és drama, llegint ressenyes en què comentaven que hi havia humor he recordat que, sobretot en el primer volum em vaig riure bastant amb tot el que succeïa. No obstant això si que és veritat que a mesura que es van passant els toms tot es va tornant més dramàtic alhora que la protagonista més adulta.
El dibuix, com sempre no tinc molt a dir per la meva falta d'observació en el tema, és agradable, a moments no està malament però tampoc és del tipus de dibuix que més m'agrada.

Com us podeu imaginar pel que us he estat explicat si algú destaca entre els personatges és l'An, per bé o per mal. Al principi una noia decidida i que sap el que vol com a nena però que no trigarà a convertir-se en una ploranera i més depressiva. Suposo que hi ha moments, que a tots els lectors ens donen ganes de dir-se que s'espavili, però en general, almenys jo, encara que si que és veritat que plora massa he empatitzat bastant amb ella i crec que és fàcil deixar-se portar pels sentiments i gaudir del seu patiment (visca el sadisme). A més d'ella potser el Daigo és massa “el bona persona”, vull dir per a mi és el típic noi amable, graciós, enamorat fins a la medul·la i poc més. Potser sigui jo però encara que hi ha un intent d'aprofundir i fins a cert punt el coneixem prou bé per a mi acaba sent més el noi bufó (fins i tot la professió a la que decideix dedicar-se reforça la idea que tinc d'ell) que de veritat arribar a ser un personatge complet. Com deia abans els dos germans tenen el seu paper però jo volia més per com no estan del tot ben tractats. El Fuji per exemple tenia molt més potencial del que acaba tenint i dóna la sensació de quedar sempre com un “secundón”, però en fi, suposo que per a la història que volia explicar l'autora no entrava... El mateix amb la germana que al final intenten donar-li una mica d'importància però no acaba de brillar del tot, la veritat.

Resumint, la veritat és que he gaudit de Reloj de arena i em sembla un bon shojo i que a moments s'escapa de la tònica habitual que hi ha al gènere. No obstant això el final, l'epíleg per dir-ho així em va cabrejar tant després llegir-lo per com canviava la idea del manga que fa que no hagi gaudit del tot. Ignorant l'epíleg, no crec que sigui perfecte i té alguns detallets millorables (i sobretot una protagonista que pot cansar-vos més o menys, jo la vaig aguantar bé), però si us agrada el romanç i les històries de creixement crec que val bastant la pena (si el trobeu, que també està difícil).

El millor: la història del creixement de l'An, la manera en què està explicat i que ocupi tant espai de temps, el drama (normalment)
El pitjor: a vegades exagera en el drama, l'epíleg que no hauria d'existir.

Fins aquí el meu avorriment.

Potser hagi d'alertar-vos d'una cosa que no he comentat en la meva ressenya i és el ritme lent que té per a alguns. He llegit diverses opinions que diuen que a moment la història els va avorrir i els va semblar que s'estancava, la veritat és que no vaig tenir aquest problema, però suposo que no sóc de fiar ja que últimament prefereixo històries que es recreïn en cada moment i m'agraden les històries on no passa res.

No hay comentarios:

Publicar un comentario