sábado, 5 de marzo de 2016

L'hivernacle, Harold Pinter (llibre)

Hola! Nou llibre al bloc.
Títol: L'hivernacle
Títol original: The Hothouse
Autor/a: Harold Pinter
Altres llibres de l'autor/a: L'habitació, El guardià
Pàgines: 176
Format original: teatre
Any: 1958-1980

T'agradarà si: t'agrada el teatre experimental, la crítica social, quedar-te pensant en què nassos acabes de veure/llegir.
Ni ho intentis si: no t'agrada llegir obres de teatre, vols una història o un argument, vols entendre tot el que llegeixes.

Sinopsi
Una comèdia negra situada en una institució mental dirigida pel govern, L'hivernacle gira al voltant d'un pla d'assassinat sinistre tramat contra un teló de fons de corrupció, favors sexuals, i ineptitud burocràtica. Sota la superfície de comèdia hi ha implicacions aterridores relatives a una burocràcia suposadament dedicada a les preocupacions humanitàries, però on la gent s'anomena mitjançant números i s'obliden tan fàcilment com problemes en un full de balanç. Escrit el 1958, L'hivernacle es va posar en escena per primera vegada al teatre londinenc de Hampstead a l'abril de 1980, en una producció dirigida pel mateix Pinter. (Traduït d'una edició de Groove Press)

Opinió
Un altre d'aquests llibres que crec que per mi mateixa m'hagués costat molt tocar. Primer de tot cal dir que és una obra de teatre i encara que no m'importa llegir aquest gènere per com la seva lectura sol ser bastant fàcil sempre em dóna la sensació que es perd en no poder veure l'obra de teatre i que no acabo d'entrar en el que passa. No obstant això, en aquesta ocasió he tingut l'oportunitat de llegir primer l'obra i després veure la representació i la veritat és que encara que no sigui quelcom que estigui acostumada a veure, i malgrat tot allò estrany de l'obra crec que val bastant la pena i m'ha agradat veure-la.

L'estil pot resultar un complet sense sentit i de fet vol ser-ho. Vull dir, és d'aquestes obres que a la gent li agrada anomenar "absurdes" perquè a la mínima pot passar qualsevol cosa inesperada i que et treu del que està passant perquè reflexionis sobre que està volent dir amb això (exemple del micro dins d'un pastís, entre moltes altres coses). Però a més els diàlegs són frustrants, vull dir, saps que està passant una cosa molt grossa, l'obra es cansa de dir-te que passarà alguna cosa i és gairebé impossible no adonar-se del corrupta que està la institució, però els personatges, tots, parlen de nimietats i la repetició és constant, els jocs de paraules... i és precisament això el que fa l'obra tan curiosa i alhora pot ser que et preguntis que nassos estàs llegint/veient. La veritat és que a nivell de teoria el llenguatge ja no té sentit ni és una manera de representar la realitat per la consciència que hi ha una distància entre realitat i llenguatge que és incapaç de salvar-se. Però encara que això és una cosa que es pugui sentir bastant el cas és que és difícil ser conscient d'això quan llegeixes alguna cosa i crec que tots seguim amb l'expectativa que les paraules signifiquin alguna cosa, per molt que hi hagi un segle sencer dedicat a trencar amb això, així que veure-ho representat en una obra i que aquest sense sentit de diàlegs pugui provocar el riure en els espectadors és una cosa que, almenys a mi, m'impacta, que et fa ser plenament conscient de la problemàtica del llenguatge.
Aquesta reflexió tan poc centrada em porta al tema de l'humor o com vaig flipar bastant al veure que la gent reia del llenguatge i com, encara que em sentia incapaç de fer-ho era conscient que en un altre context aquests mateixos jocs de paraules, accions m'haguessin pogut fer riure igual. La qüestió està que depèn de com s'interpreti l'obra pot ser tremendament tràgica o còmica i de fet l'ideal probablement és que sigui les dues coses alhora. Perquè darrere de tots aquests diàlegs absurds i intranscendents hi ha una situació tan dura que la veritat és que jo, que sóc una persona que té un sentit de l'humor que depèn molt del context, sóc incapaç de riure, però alhora és risible, i em sembla increïble precisament això, que totes aquestes relacions de corrupció i poder tinguin aquest punt d'humor (no sé ni el que estic escrivint, avui estic espessa, ignoreu-me).
Una cosa que pot semblar molt òbvia però que sento la necessitat de dir és que amb aquesta obra de teatre m'he adonat de la distància que hi ha tan gran entre el text original i qualsevol representació que es faci. Vull dir, sé que és evident, però és la primera vegada que he tingut l'oportunitat de comparar les dues i encara que la representació que vaig veure era bastant fidel a l'original les interpretacions dels actors donen una idea molt diferent del que s'havia format al meu cap i la veritat és que és d'aquelles coses que tens en algun lloc del teu cap però fins que no ho experimentes no t'adones de veritat quanta distància hi pot haver entre la teva versió mental i la posada en escena d'algú. Fins i tot amb aquest tema, a risc d'explicar-vos coses que no us interessen, he de dir que llegir l'obra en anglès no ajuda i que sigui subnormal i no em fixés massa en les acotacions tampoc. Amb això de les acotacions em refereixo que el meu cervell no assimilava el que posava en elles i el passava per alt en moltes ocasions, per això en veure la representació em vaig sorprendre de nou veient escenes que semblaven ampliar aquesta sensació de preguntar on havia quedat el sentit (sí, la meva idiotesa va servir d'alguna cosa en aquesta ocasió, brindem per això).

Però ja intentant centrar-me una mica més i escriure alguna cosa amb sentit (no acabo de dir que el llenguatge no podia fer sentit? Pel bé del meu seny i del vostre ignorarem aquest parèntesi d'ara en endavant) vaig a dir-vos unes quantes evidències del tipus que aquesta obra és una crítica social bastant dura sobre qualsevol tipus d'institució que tingui com a propòsit esmenar algun tipus de comportament de l'ésser humà que no s'adapta al que estableix la societat i encara que es basi en aquest micromón és fàcilment traslladable a un sistema més gran com qualsevol societat que en nom de la seguretat faci barbaritats.
Seguint amb les evidències l'obra passa en el dia de Nadal i per a més inri tenim una mort i un naixement en aquest dia ja presentats al principi i amb circumstàncies que semblen bastant tèrboles de bones a primeres. Diguem que l'"argument" de l'obra que, com no podia ser d'altra manera, no té massa importància si que ens permet centrar-nos en alguna cosa i no deixar-nos totalment perduts amb aquest fet que han pertorbat la "pau" de l'establiment. La qüestió és que aquesta pau no existia tot d'una i aquesta premissa més o menys normal es perd entre un munt d'escenes absurdes, però almenys l'espectador/lector té un fil conductor del qual agafar-se. I de fet si es resumeix l'argument, que com dic, és el menys important en l'obra ens quedaríem amb gairebé una història de misteri de descobrir qui ha estat el culpable i que cap al final ens donaria un altre misteri a resoldre que quedaria bastant obert. Com dic aquest enfocament no té molt sentit però si que serveix almenys per a mi, per explicar l'interès creixent de l'obra juntament amb aquest ambient de tensió que va en augment i que sembla asfixiar els personatges i l'espectador que s'ha d'enfrontar amb la realitat que li mostren que no és tan aliena a ell del que creia.

L'ambient és potser el que més destaca de l'obra per, com deia abans, aquesta societat petita i que sembla només relacionar-se entre ells mateixos representa molt més que això. Aquesta barreja de sense sentits i d'horrors bastant explícits fan que sigui un "hivernacle" (bastant irònic el títol si un es posa a pensar-hi) difícil d'oblidar per tot el que es cou en ell. És curiós com aquesta asfíxia que noten els personatges per aquest canvi que es produirà (amb resultats força descoratjadors) es reflecteix de manera tan clara en aquests crits constants i en aquesta temperatura que no sembla parar d'ascendir per a Root (i la neu es està fonent, sí...).
Una cosa a comentar és tota aquesta deshumanització dels interns que no apareixen en cap moment i que l'únic que sabem d'ells és que són anomenats per nombres i que els doctors de la institució semblen poder fer el que vulguin amb ells. De la mateixa manera que no sabem molt bé quin tipus d'institució és la que ens representa en l'obra de teatre (i fins i tot es juga amb que és exactament en un diàleg on es parla de si és una casa de repòs o de convalescència), els pacients són una gran incògnita que no se'ns descobreix ja que no apareixen en cap moment en el text com a mostra també de la poca importància que tenen els pacients o la gent normal en aquestes lluites de poder que es fan en aquesta institució.

Els personatges són més representatius d'alguna funció o almenys d'alguna intenció que estar desenvolupats. La qüestió és que l'obra de teatre no té ganes que ningú et caigui bé, és més té ganes de traumatizar-te i per això no hi ha ningú que se salvi de la corrupció i de voler aconseguir poder sigui com sigui. El Root és potser el personatge més fàcil de conèixer per com ja està assentat en el poder i és simplement el típic dèspota, que es creu amb dret a tot i que per intentar demostrar la seva autoritat es posa a cridar més que l'altre i a repetir arguments poc convincents. El Gibbs en canvi és la subtilesa i és qui, almenys jo, he seguit amb més interès, mai saps del tot fins que punt té tot controlat, quines són les seves intencions o amb què et sortirà, tampoc és que pretengui ser un personatge que coneixem del tot, perquè com dic, no és on brilla l'obra, almenys per a mi, ja que sembla més fer personatges que serveixin per parlar de certs temes més que intentar fer personatges que siguin memorables en si. També és interessant la senyoreta Cats amb tota la seva insistència per la seva feminitat, la veritat és que em va costar bastant entendre al personatge (de nou, jo i la meva pobra intel·ligència...) i no acabava de donar-li sentit a aquesta obsessió però si et poses a pensar en com una dona que l'únic que vol és ascendir al poder té més sentit. La veritat és que en la representació que vaig veure estava actuada de forma tan exagerada que almenys ajudava més a formar-se la idea del personatge.
Algú a qui comentar sense dubte és el Lamb per la mala llet que demostra tenir l'autor només donant-li aquest nom si tenim en compte que li passa, de veritat que se't queda el somriure irònic després de veure/llegir l'obra pensant que l'anada de olla que acabes de veure, lamentable té bastant sentit...

Resumint, i així atur d'escriure per avui que, de veritat, estic espessa, és una obra de teatre que sorprèn, traumatitza i et deixa pensant a parts iguals. No és que sigui el tipus ni de gènere ni de temes que més m'agraden però alhora crec que com et deixa bastant descol·locat, ja només per aquesta sensació, val la pena.

El millor: la crítica social en general, com et descol·loca amb el llenguatge i amb el que et passa, com et deixa pensant i amb mal cos.
El pitjor: no és per a tothom, no es gaudeix (es pateix, potser ?, no és que això sigui dolent, suposo), depèn que vagis a buscar no ho trobes (és a dir argument o personatges construïts de la manera habitual, però vaja no és el interessant de l'obra, repeteixo).

Fins aquí el meu avorriment.

Dir que depèn de a qui preguntis et poden dir coses com "quina cosa més rara... no, està bé, però rara de nassos" o directament i sense embuts "quina merda". Vaig sentir les dues bastant properes a mi i la veritat és que és fàcil d'entendre aquestes opinions però la veritat és que "vaig patir" bastant l'obra així que em va agradar.

Per cert, no tornaré a escoltar de la mateixa manera l'himne d'Anglaterra...

No hay comentarios:

Publicar un comentario