martes, 29 de marzo de 2016

Fedra, Jean Racine (llibre)

Nou llibre al blog! Teatre en aquesta ocasió.
Títol: Fedra
Títol original: Phèdre o Phèdre et Hippolyte
Autor/a: Jean Racine
Altres llibres de l'autor/a: Alexandre el gran, Andrómaca
Pàgines: 248
Format original: la història es basa en el mite grec i és una reinterpretació d'Hipòlit d'Eurípides en clau cristiana
Any: 1677

T'agradarà si: tens interès en la "tragèdia" del classicisme francès, en com el teatre basat en la paraula arriba a la seva esplendor o simplement curiositat per veure l'evolució del mite d'Hipòlit.
Ni ho intentis si: no tens molt interès en el teatre del classicisme francès, o simplement no t'agrada llegir teatre.

Sinopsi
Si clàssics són els llibres la lectura dels quals pot repetir-se any rere any i generació rere generació sense que mai es perdi el seu interès, aquesta és sens dubte la raó per la qual tornem una i altra vegada sobre Racine. La lectura -millor reposada i repetidament- de les seves tragèdies emocionarà al lector com va emocionar als seus contemporanis: Madame de Sévigné, fervent partidària de Corneille i, en aquest sentit, no li agradava gaire Racine, reconeix en una de les seves cartes haver vessat més de sis llàgrimes, quan va presenciar la representació d'Andrómaca. (Sinopsi traduïda de l'edició de Gredos que també té Andròmeda, Infigenia)

Opinió
Una altra obra de teatre que em toca ressenyar i ja us aviso que per cert motiu tindreu unes quantes al blog d'aquí a poc així que podeu anar-vos acostumant. Potser no ho sapigueu, però fa res vaig publicar l'entrada d'Hipòlit que comparteix argument amb aquesta que us vinc parlar així que de nou, tinc una mica embolicades les dos per com agafen el mateix mite i les dues li afegeixen detalls diversos i sobretot el fan servir per parlar de coses diferents i amb una mentalitat que també té certa distància. Si l'altre cas es tractava d'una tragèdia grega (V aC), en aquest cas és una tragèdia del classicisme francès (s.XVII), simplement observant els dos segles és fàcilment detectable que hi ha certa distància perquè les dues siguin diferents en intenció i la veritat és que sí, que només mirant el títol de totes dues veiem que el punt de vista és força diferent.

La història segueix sent la mateixa, però la qüestió és que ara ja no tenen tanta importància els déus grecs i per tant el concepte de destí perd força importància i en canvi, encara que l'obra no ho digui explícitament i respecti les creences antigues aquesta obra està feta amb paràmetres cristians, el que significa que per molt que Fedra segueixi estant enamorada d'Hipòlit per influència d'Afrodita, en aquesta ocasió és culpable dels sentiments que té i Enone gairebé sembla ser el diable o una influència negativa en la protagonista. En aquesta versió deixa d'una banda el centrar-se en el conflicte d'Hipòlit entre natura i societat per parlar de la passió i el deure (d'acord potser és el mateix tema no us dic que no) de forma molt més directa en l'amor culpable que sent Fedra. El conflicte està doncs en que ella està enamorada d'Hipòlit que és fill de Teseu, el seu marit, tot i que no fill seu (de Fedra), però alhora ell, Hipòlit, en aquesta versió, està enamorat d'una altra dona. De nou, seguint el mite antic podeu imaginar que les coses no aniran bé del tot, però aquí no tenim una intenció de catarsi com en l'obra anterior sinó més aviat de moralitzar. Encara que pel que fa a això he de dir que no tinc massa informació i que és interessant com Fedra és culpable però qui acaba rebent de veritat en l'obra acaba sent Enone per aquesta clara representació del mal. En aquest sentit Fedra acaba sent la gran pecadora per com es deixa portar per la passió i menteix de manera que en aquesta obra no té justificació, és vil, així que sí, com sol passar amb el cristianisme les dones ens tornem les causants de tots els mals de l'univers... O potser no sigui tant així, perquè cap al final hi ha certa visió d'heroïna en Fedra per com utilitza la raó i decideix fer certa cosa (entenguem que aquí raó és controlar els seus impulsos d'amor i que per tant és la seva manera de controlar-se, sí, molt normal tot vist avui en dia...), en fi, hi ha certa compassió per Fedra, la pecadora.

Un altre punt que seria interessant comentar però davant del qual em veig una mica superada per no tenir massa informació i el mateix de sempre, és l'estil. Hi ha una gran importància en el poder de la paraula com veiem en certa escena que es confessa a Hipòlit així com en la necessitat de Fedra d'explicar-se a Enone tot i que vulgui evitar que es coneguin els seus sentiments. En això si que és veritat que hi ha una mena de "teràpia" a través de la paraula i això porta a que l'obra aprofundeixi bastant en els problemes morals dels protagonistes.

Resumint, avui estic menys inspirada que de costum, Fedra és una interpretació curiosa i bastant psicològica de la història d'Hipòlit i en fi, de nou, us la podeu llegir, és curta, és interessant com a mostra del classicisme francès i se suposa que per com la paraula té encara algun significat, per tant es creu que el llenguatge pot explicar de manera clara la realitat i per això hi ha encara confiança en el diàleg, quelcom que a mesura que passin els anys es podrà molt en dubte (ja sabeu destrossa del llenguatge, i la desesperació per aquesta distància entre llenguatge i realitat...).

El millor: curta de llegir, de nou, curiositat històrica, nova interpretació d'Hipòlit.
El pitjor: puc queixar-me de la concepció cristiana? Encara que també la grega clàssica té tela al fons... no és una obra que m'hagi impactat ni marcat encara que es pugui llegir.

Fins aquí el meu avorriment.

No hay comentarios:

Publicar un comentario