sábado, 27 de febrero de 2016

La veritat sobre el cas Harry Quebert, Joël Dicker (llibre)

Nou llibre al blog!
Títol: La veritat sobre el cas Harry Quebert
Títol original: La Vérité sur l'affaire Harry Quebert
Autor/a: Joël Dicker
Altres llibres de l'autor/a: Els últims dies dels nostres pares
Pàgines: 673
Format original: llibre
Any: 2012
Enllaços d'interès: http://joeldicker.com/

T'agradarà si: busques una novel·la de misteri per entretenir-te descobrint qui és l'assassí, no et fa res que sigui tòpica pel que fa a personatges ni l'estil mentre t'entretinguin.
Ni ho intentis si: no t'agrada massa el misteri, no t'agraden les novel·les que es cansen de dir evidències (d'acord, suposo que això és cosa meva), ni personatges una mica estereotipats (de nou potser idea meva).

Sinopsi
Som al 2008. En Marcus Goldman, l’estrella més jove de les lletres americanes, no aconsegueix escriure la seva segona novel·la. Però en plena crisi d’inspiració li arriba la notícia: el seu amic i antic professor a la universitat, l’escriptor de culte Harry Quebert, és acusat d’haver assassinat, fa molt de temps, una noia de 15 anys amb qui va mantenir en secret una relació amorosa quan ell en tenia 34.
Malgrat els anònims amenaçadors que rep, en Marcus decideix investigar el cas fins al final. ¿Què va passar aquell estiu del 1975 a Nou Hampshire? ¿Qui va matar la Nola Kellergan? Descobrir-ho pot salvar la vida al seu amic Harry Quebert, i per a ell pot representar l’oportunitat d’escriure el llibre d’èxit que li reclamen. (Fragment de la sinopsi d'una edició de La Campana)

Opinió
Tinc diversos problemes greus amb el llibre, així d'entrada. Però suposo que no hauria d'avançar-me i dir que de veritat tenia expectatives amb el llibre, que creia que almenys m'anava entretenir i en el moment en que el vaig comprar m'havia cregut aquestes ressenyes i comentaris entusiastes que deien que era un llibre que barrejava la història policíaca amb un nivell metaliterari alhora de consells per escriure. Però com Murphy postula, si la torrada cau ho farà pel costat de la mantega, o en aquest cas, just després de comprar aquest llibre vaig començar a veure opinions que em van treure la bena dels ulls i que em van deixar no tant entusiasta. En qualsevol cas després d'haver pagat per ell vaig intentar calmar les meves expectatives i anar amb ment oberta al seu contingut. Lamentablement gairebé només amb llegir el primer consell per a escriptors em vaig adonar que molt bo havia de ser el misteri perquè m'agradés el llibre i no ho ha estat...

El meu problema principal o almenys el primer és l'estil i el to de la novel·la. El llibre es pren a si mateix massa seriosament per al que és, i sobretot és molt pretensiós. Vull dir, posar aquests maleïts consells per escriure (i de vida, de passada, perquè, a qui no li agrada creure que té la veritat sobre l'existència humana?) abans de cada capítol, i el pitjor de tot aquesta impressió que sembla voler dir que està il·lustrant aquests consells amb el seu llibre és per matar-lo (el cas més clar en l'últim diu que cal tenir alguns girs argumentals finals per sorprendre al lector, endevineu què passa...). Però el pitjor de tot no és quan diu que cal atrapar el lector o evidències, el pitjor és quan arriba a nivells de frase de Facebook dient coses com el típic no sabem el que tenim fins que ho perdem (de veritat, si vull llegir evidències em compro un diccionari, no cal que em diguis frases que no t'has molestat ni en pensar per tu mateix). Però un altre punt que no aguanto de com està escrit és aquest to de veritat moral dels consells juntament amb les comparacions de la boxa i l'escriptura. Potser sigui jo però al final la repetició em cansa i no em sembla ni massa original ni memorable. Però el pitjor d'això no està en aquests fragments que hi ha a l'inici de cada capítol a manera de consell, ni de bon tros, el pitjor és que lamentablement, el contingut dels mateixos està a un nivell semblant, concretament els diàlegs són estereotips de converses. És a dir, llegia als personatges i de veritat tenia la sensació que estava llegint interaccions que havia vist mil vegades abans i que estaven creades a partir de la idea típica que tenim de cada model de personatge. És una cosa que impedeix que cap personatge sembli creïble o t'interessi, però tot i que per ells mateixos no diguin res empitjoren quan intenten crear-se relacions entre ells.
Abans d'acabar tot allò dolent de l'estil cal destacar quelcom que em sembla ridícul. El llibre tracta, en part el tema de la pedofília, com no podia ser d'una altra manera tots els que pensem en literatura i pedofília se'ns ocorre Lolita (que vaig llegir fa res, per cert) i a que no sabeu a què fa referència constantment la seva manera d'escriure N-O-L-A? Exacte, una referència tan evident que no se li deu haver passat algun comentarista que compara l'autor amb Nabokov, ha de ser l'única cosa que tenen en comú (és a dir un homenatge conscient i pobre).
Però en fi, anem a reconèixer-li alguna cosa bona a l'estil de l'autor: és molt directe i ràpid de llegir (si és el que busqueu) i m'agrada que intenti fer tot aquest joc literari (lamentablement per a mi és més pretensió que una altra cosa, però vaja ...). Com dic, el llibre no es fa gens pesat i encara que m'hagi enfadat bastant amb el llibre (en molts sentits, de veritat), no m'importava seguir llegint i tenia curiositat per saber si anava acabar com creia com anava a resoldre tot l'embolic. En relació amb el tema de llibres dins de llibres és probablement el que em va atreure del llibre, i si bé els consells per a escriptors em sobren per idiotes, m'agrada que el misteri estigui tan relacionat amb uns quants llibres pel mig, com el llibre que llegim té la seva explicació dins el llibre. Sí, crec que està ben portat però fa la sensació que l'escriptor aspirava a més i es queda en poc.

L'argument tampoc m'ha acabat d'agradar. He de dir que la novel·la de misteri i jo tenim una relació complexa, potser perquè el meu primer contacte fort amb el gènere va ser una mena de deconstrucció, amb un munt d'errors, per descomptat i que probablement no sigui genial (encara que segueixo guardant-li afecte a la meva estimada Umineko), però això que estiguessin tota l'estona parlant sobre possibles teories et fa semblar que els personatges de les novel·les de detectius o tenen inspiracions divines sense sentit o no pensen prou. El meu problema en aquest cas és més aviat el segon i crec que el problema està amb el repartiment de la informació. Fins al final sembla que tot va més o menys bé a nivell d'investigació, va lent, no us diré que no, però et vas assabentat d'informació nova lentament i, sincerament, a moments m'he sorprès amb alguns girs, però el que no pot ser és que al final, amb aquest afany de sorprendre canviï mil coses i descobreixi un munt d'idees simplement per l'impacte. No, simplement no té sentit. Li perdono un gir que m'ha resultat interessant i fins a cert punt més o menys desenvolupat sobre l'existència de cert personatge, fins i tot m'ha agradat el gir d'Els orígens del mal, però el que no perdono és el culpable.
Òbviament no seré tan cruel de dir-vos qui és, però la qüestió és que tinc dos problemes, el primer és que lamentablement a meitat de novel·la em vaig figurar que seria aquesta persona i encara que deixava de ser probable seguia pensant-ho. No obstant això, he de reconèixer que hauria preferit que no s'haguessin confirmat les meves sospites perquè per introduir-ho tan al final, donar-li tan poca rellevància i deixar al lector amb la sensació que l'han enganyat, que al final s'han tret un munt d'informació de la màniga per intentar sorprendre com fora és molt decebedor. A més, vaig saber qui era el culpable per culpa de la manera tan idiota que té l'autor de caracteritzar els personatges, la seva manera de descriure certs esdeveniments fa que sigui evident quins models ha seguit per construir els seus personatges i com els dóna escassa profunditat és gairebé impossible que et sorprenguin per la seva forma d'actuar. No obstant això, com dic, encara que tingués clar el culpable remarco que hi ha girs interessants, al meu gust o mal presentats o poc desenvolupats (en general) però vaja, encara que molts no siguin res de l'altre món crec que si que poden arribar a resultar efectistes.
Però en fi, la novel·la pretén ser alguna cosa més a part de novel·la de misteri, i aquí falla una mica també per culpa de l'estil i els personatges. Perquè el centre acaba per semblar que vol ser la relació entre el Harry Quebert i el protagonista i que voleu que us digui, em sembla una relació tan bàsica, tan d'estereotip de mestre que es creu superior i que li agrada parlar amb el que a ell li sona a frases profundes i plenes de saviesa amb l'alumne que ho acaba per idolatrar de manera exagerada que hi ha poc a destacar en aquest sentit. De nou, potser torno a ser jo la malvada o l'única que no ha empatitzat però és una relació que en el fons acaba sent bastant buida, o almenys que a mi no em va acabar de dir res per culpa de la forma com estava escrita, no us dic que no.
Un altre punt que almenys és entretingut és tot el procés d'escriptura del llibre que se suposa que és el que tenim a les mans. Reconec ser feble davant llibres que em parlin d'edició, d'escriptura i lectura perquè almenys sempre em fa gràcia que es tracti el tema, però aquí el tracte de l'editorial i el personatge de l'editor és tan estereotipat com el personatge de la mare, de veritat que són diàlegs que en qualsevol pel·lícula dolenta que surtin la figura de la "mare" o la de l'"editor" així, simplement, podrien parlar de la mateixa forma. Vull dir la mare és la típica que està obsessionada amb casar el fill i ja dubta de la seva sexualitat perquè no es casa. L'editor és el tipus que només vol guanyar diners i que farà l'impossible per guanyar el màxim.

Ja m'he cansat de dir que els personatges són estereotips, idees de personalitats i poc més però en fi, suposo que em toca aprofundir una mica més. Començant pel protagonista gairebé que podríem dir que es basa exclusivament en la seva hipocresia que l'ha governat tota la vida i la seva manera de superar-la, que en un primer moment és dependre del seu mestre, la qual cosa diu poc a favor seu, almenys per a mi. No obstant això la novel·la tracta de com se li cau l'ideal i intenta recuperar-lo si després de descobrir la "veritat" pot fer-ho, és clar. I tot aquest creixement que podria haver tingut el protagonista, i que de veritat es nota que l'autor intenta donar importància i remarcar, la veritat és que l'he sentit molt llunyà, l'home m'ha semblat superficial, un més, i que veritablement més que funcionar com a personatge servia com el que ens condueix a través del misteri, aportant poca personalitat.
El Harry se suposa que és la gran incògnita i encara que en part acabem coneixent-lo la veritat és que no m'ha resultat ni tan encantador ni tan carismàtic com hauria de ser-ho. El llibre et vol fer creure que el Harry és encantador, que tothom li té certa simpatia (fins que es destapa el pastís) i se suposa que a través del pas de les pàgines hauria de posar en dubte tota aquesta personalitat brillant i genial. El meu problema està que des del principi el Harry em resultava pretensiós en tot el que deia i haver d'aguantar al protagonista bavejant per ell no ajudava, la veritat. Que sí, que hi ha un procés de conèixer-lo i fins a cert punt entenem qui és realment, però crec que no m'interessava gaire.
La Nola acaba convertint-se en el misteri real del llibre o almenys en moltes pàgines d'aquest sembla ser-ho. I que voleu que us digui estic tan farta de les muses (us adoneu que no hi ha figura de musa, o inspirador masculí, de veritat que tinc ganes de llegir una obra on sigui l'home al qual s'idealitza d'aquesta manera que es deshumanitza i que inspiri a continuar amb la vida a una dona, simplement per canviar una mica), de la noia idealitzada que se la coneix pel que diuen més que per qui és que no anava molt alegre a conèixer-la, la veritat. Tot i així, com em sol passar amb aquests personatges que coneixes més pels altres que per ells mateixos, no puc arribar a comprendre'ls i es queden tant en una idea d'ells que es fa difícil d'empatitzar amb els seus motius o la seva forma d'actuar. En el cas de la Nola és particularment difícil entendre-la així que encara que tot el misteri giri al voltant de les seves circumstàncies al final no crec que hagi aconseguit apropar-me prou a la seva persona.
Hauria potser tractar a secundaris, però en general acabaven sent una mica com els exemples de l'editor i la mare: la idea típica que tenim del personatge x. No obstant això reconec que hi ha uns quants personatges, que almenys donen varietat i possibilitats de buscar culpables i que l'ambient de poble, almenys fins a cert punt, està més o menys retratat de forma correcta.

Resumint, potser perquè tothom parlava bé del llibre, perquè el llibre es pren massa seriosament a si mateix i sembla voler ser molt més del que és, perquè vaig descobrir molt ràpid el culpable, per les frases tan evidents o típiques que té i sobretot pels personatges tan estereotipats el llibre no m'ha agradat. Això sí, com a entreteniment puc entendre que agradi, i fins a cert punt s'aguanta, tot i així, de veritat, necessito llegir alguna cosa que em convenci de misteri, és un gènere que vull que m'arribi a agradar i sembla que no hi ha manera...

El millor: es llegeix ràpid, algun gir curiós, sobretot els llibres dins de llibres.
El pitjor: l'estil que perjudica que em crea als personatge, el to de superioritat que es gasta.

Fins aquí el meu avorriment.

No hay comentarios:

Publicar un comentario