sábado, 20 de febrero de 2016

Els somieigs del passejant solitari, Jean Jacques Rousseau (llibre)

Hola! Nou llibre al bloc.
Títol: Els somieigs del passejant solitari
Títol original: Les Rêveries du promeneur solitaire
Autor/a: Jean-Jacques Rousseau
Altres llibres de l'autor/a: Julia o la nova Eloisa, Les Confessions
Pàgines: 264
Format original: llibre
Any: 1782 (publicació)

T'agradarà si: tens interès en les reflexions de Rosseau (i no t'atreveixes amb les Confessions), en veure un pensament "pre-romàntic".
Ni ho intentis si: no tens interès en la figura de Rosseau, no vols llegir "assaig", no t'agrada la gent molt enamorada del "camp"

Sinopsi
Iniciades en la tardor de 1776, Els somieigs del passejant solitari poden ser considerades com el testament de Jean Jaques Rousseau (1712-1778). El terme «somieigs» al·ludeix tant als estats contemplatius, gairebé místics, com a les meditacions basades en el raciocini més rigorós. (Traduït d'un fragment d'una sinopsi d'Alianza Editorial)

Opinió
En fi, aquest és un d'aquells llibres que per mi mateixa probablement no hagués llegit per mi mateixa però que sent tan curt la veritat és que us el podeu llegir sense gaire problema i que almenys té algunes idees curioses. En qualsevol cas, suposo que si teniu ganes de llegir alguna cosa de Rosseau parlant de si mateix i els tres volums de Confessions us fan por (a mi em donen encara que em vaig menjar els Assaigs de Montaigne amb patates sencers així que qualsevol dia em pot donar la bogeria). I bé, ja us aviso que aquesta ressenya no serà ni molt completa (la meva memòria se'n va, de veritat...) ni molt extensa ni interessant així que res, que us vagi bé per Internet i ignoreu aquesta pàgina.

Parlant una mica més de què va això suposo que em crida l'atenció aquest jo que ens explica com s'ha anat a la naturalesa i allà viu millor lluny de la societat corrupta que no el deixava viure tranquil (des d'un punt de vista biogràfic és cert que Rosseau va tenir problemes socials ja que les seves idees no van tenir molt bona acollida en el seu moment) i cau una mica en l'elogi exagerat de la natura. La veritat és que estic un pel farta del tema de la idealització de la vida de camp (o el què feliç s'està en el “campito”, com dic jo afectuosament al Beatus ille) i em fa gràcia perquè encara avui en dia la gent està obsessionada amb el camp com aquell lloc on no hi ha res dolent i en fi, pensar que Horaci ja parlava d'això i amb un punt irònic fa una mica de gràcia. Però en fi, Rosseau no és un pensador del que hagi llegit ni conegui massa així que potser no sigui la més indicada per parlar d'ell ni per gaudir d'aquesta obra. Encara que reconec que no li tinc molta simpatia per totes les teories alguna cosa idealistes sobre com la societat va corrompre a l'ésser humà però abans érem tots purs. Tanmateix, com dic és una lectura curta en la qual reflexiona sobre alguns temes, sobre la individualitat i el viure en soledat (tot i que reconec que m'ha quedat la imatge del Rosseau del llibre estirat en una barca deixant-se guiar pel corrent, ridícula i un pel romàntica a parts iguals).
Aquest autor i l'obra de vegades se citen per no ser tan il·lustrades com semblaria en un principi i fins a cert punt arribar a idees més properes al que després tractaria el Romanticisme. De fet tot el tema de la natura és molt propi del moviment però aquí encara veiem una naturalesa tranquil·la i no tant el gust per les tempestes i les onades furioses més romàntiques (encara no hi ha sublim i funciona més allò bell, suposo). No obstant això si que l'individu incomprès encaixa perfectament en la imatge de si mateix que escriu l'autor en el llibre.

Suposo que a nivell d'estil és agradable i arriba, de tant en tant a reflexions curioses. Crec recordar, i ja us aviso que tinc el llibre un pel borrós en el meu cap perquè em costa molt poc oblidar llibres i aquest no va acabar de dir-me massa, que hi havia un moment en què tractava la bondat i que deia que ell era bona persona més per no fer el mal que per fer bones accions en si, però que això també era una manera de ser-ho. O per exemple amb les situacions de com se sentia bé fent bones accions (o aportar diners) només si no se sentia obligat a això per costum. Era un concepte curiós per aquesta espècie d'hipocresia que seria el fer-ho només per costum i no que sortís espontani per a ell.
Un altre punt curiós és la referència que fa a Montaigne acceptant que la seva obra té alguna cosa semblant però distanciant-se d'ell dient que la seva obra és només per a ell (aquestes frases típiques de falsa modèstia d'escriptor, jo només escric per a mi, crec que tots ens les hem empassat), però almenys em va semblar interessant que ho digués directament per com jo havia pensat ja en l'altre escriptor inevitablement.
Com ja us dic, no m'ha dit massa aquest llibre, però com deia abans és prou curt perquè es pugui llegir sense problemes. De fet, crec que els últims passejos estan a meitat i no se sap molt bé si l'autor volia seguir escrivint, però com són un conjunt de reflexions és una mica igual el moment en què acabin.
Sorprenentment potser el que m'ha cridat més l'atenció del llibre és el títol. Potser us soni idiota, i ho sigui, però aquesta idea del passeig com el moment en què es pensa lliurement i més aviat s'entra en un estat de somni m'atrau bastant.

Resumint, és un llibre curt, amb alguna que altra reflexió interessant que si teniu interès en la figura de Rosseau potser sigui una bona opció. No obstant això, a part d'això no crec que digui massa així que, bé, es pot llegir.

El millor: alguna reflexió curiosa, el títol (viva la meva superficialitat, encara que com a concepte m'interessa), en general es deixa llegir bé.
El pitjor: no m'ha acabat de dir res.


Fins aquí el meu avorriment.

No hay comentarios:

Publicar un comentario