jueves, 28 de enero de 2016

Paranoies RiKanna 44 CrossChannel com l'avís al consumidor sobre la ideologia de l'eroge (o com la meva obsessió amb la vn continua)

Avís, aquesta entrada té spoilers de Cross+Channel
Abans de llegir aquesta podeu anar a la meva ressenya general sobre l'obra, i el que pensava d'aquesta just després d'haber-la acabat.
Per si sou valents i voleu llegir-vos l'entrada sencera tingueu música de fons, adoro l'ending de la visual novel.

Potser no hauria de parlar d’aquest tema a risc de resultar pesada. Siguem clars, el meu bloc està decorat amb aquesta obra, vaig fer una entrada força entusiasta quan em va tocar ressenyar-la i tot i que no crec que us n’hagi parlat tant em sento obligada a tornar-hi amb una nova excusa. Pels que no hi sapigueu vinc a parlar-vos de Cross+Channel.
Primer de tot em cal avisar-vos que és probable que caigui en la sobreinterpretació, però necessito compartir-vos com amb el pas del temps la meva visió de l’obra, tot i que encara segueixi semblant-me una història que parla de la incomunicació, de la dificultat de relacionar-se amb cert toc romàntic (en el sentit del Romanticisme) ara mateix la veig també com una deconstrucció de l’eroge i fins i tot potser una advertència al lector de la ideologia darrere d’aquest tipus d’obra.
Ja vaig mig apuntar en aquesta direcció a la meva ressenya en el que des de el punt de vista de personatges es veu de forma molt clara la deconstrucció de models estereotipats de l’eroge, però ha estat el no poder evitar seguir pensant en aquesta visual novel que ha fet que m’adonés que de fet, en general, es pot pensar des d’aquesta clau interpretativa.

La premissa
La premissa sobre la que es basa la història és un grup d’adolescents que va a una institució feta per estudiants especials (l’obra diu que és per persones que no han passat un test d’adaptació a la societat) en la qual els integrants d’un club que en algun moment van poder estar units cada cop estan més distanciats i sembla que no hi hagi solució per evitar la dissolució del grup. En aquest context el protagonista desitja poder tornar a viure una mena d’acampada que havia planejat amb ells com última esperança de conservar el grup i que se’ns diu que no ha anat gens bé. Com no podia ser d’una altra manera el desig es compleix. Però bé, cal esmentar que l’obra no comença aquí sinó que se’ns presenta enmig del complir aquest desig de tornar a intentar reunir el grup, la qual cosa ha causat una mena de món paral·lel on només viuen els integrants del grup d’amics i estan condemnats a la repetició d’una setmana.
Partint d’aquesta informació crec que ja, si coneixeu el gènere del que us parlo, l’eroge clàssic tenim uns quants elements analitzables. Concretament el món en el que només aparegui el grup d’amics, que val a dir que està format per cinc noies i dos nois a part del protagonista és el normal en un eroge que només apareguin els adolescents com si visquessin aïllats del món, a vegades trobem alguna figura materna o paterna però sovint no tenen rellevància i no apareixen en pantalla.
Tampoc és casual la repetició de la setmana que cal destacar que en aquesta obra és una experiència de dolor, de no poder avançar. Sempre dóna la sensació que res acaba completament i que has de tornar a començar de nou. Recordant l’estructura d’un eroge tradicional cal dir que el protagonista, tingui una explicació o no, es troba en unes circumstàncies que el permeten, depenent de les decisions que triï, lligar-se i posteriorment follar amb una noia de totes les que ens presenti la història. En el moment en que hagi llegit sencera la història de la noia de la seva elecció pot tornar al punt zero de la història per tornar a fer el mateix procés amb la següent fins que ja no en quedin més. En l’eroge tradicional el protagonista es veu en aquesta situació moltes vegades sense tenir consciència i només pel gaudi del jugador que així pot experimentar el poder tenir una relació amb diferents noies només canviant les decisions que prengui.
No vull entrar en detalls sobre les complicacions que poden tenir tal decisions, sobre obres que prescindeixen de que cada ruta equivalgui a tenir una relació amb una noia diferent o d’explicacions varies que s’han donat per tal d’explicar la possible coexistència de les varies relacions amb noies que hauria tingut alhora el protagonista (donant així creació de teories de mons paral·lels en moltes ocasions).
Tanmateix, CrossChannel tot i que segueix, en part, la idea de poder centrar-se en la noia que vols lligar canvia la forma de presentació d’aquestes donant-li un sentit nou. Potser no sigui tant això, ja s’ha vist en altres eroges l’haver de seguir un ordre concret de noies, allò nou és com es crea un límit temporal. És normal que l'estructura d'un eroge sigui en dies de forma que, per donar sensació de quotidianitat i de repetició en part, vivim el dia a dia, literalment, del protagonista i fins i tot se’ns mostra en un lloc de la pantalla la data que va canviant. Aquesta manera de narrar molt típica del gènere limita temporalment de forma que normalment les històries passen en pocs dies tot i que aquests puguin resultar més o menys llargs pel lector. La qüestió és que l’obra de la que us parlo fa d’aquesta manera d’escriure recorrent posar-la com a límit, les relacions a CrossChannel només es poden desenvolupar en una setmana. El presentar d’una altra manera les mateixes convencions del gènere (la repetició d’uns dies seguint en cada repetició la història i la relació amb una noia diferent) descobreix la superficialitat de que una relació es doni en una setmana i el pitjor, que si hi hagués consciència d’aquesta repetició per part del protagonista només podria sentir angoixa. I el protagonista descobreix que s’està repetint una vegada i una altra la setmana i és en aquest punt que les premisses pròpies de l’eroge es converteixen en un calvari (com altres casos de visual novel com podria ser Higurashi no naku koro ni). Tanmateix la diferència és que el protagonista demana aquesta repetició conscientment o inconscientment i en un principi la veu com un ideal. El Taiichi no busca un món ideal al que arribar i escapar de la desgràcia, sinó que vol viure en una quotidianitat eterna, d’aquí el drama d’adonar-se del que suposa això.

L’argument
En base a aquesta premissa en la qual s’estructura la història queda per pensar com el protagonista viurà la suposada “ruta” amb cada noia. El que en un eroge tradicional veuríem com una relació completa que òbviament contaria amb una culminació sexual. Aquí veiem noies que escapen a la típica situació d’eroge i que per tant no estan enamorades del protagonista. En una situació típica d’eroge ens trobem, normalment, amb un protagonista que de forma passiva es troba rodejat de noies que o estan la majoria ja enamorades d’ell o no li caldrà esforç per aconseguir que caiguin als seus peus. En Taicchi en el seu intent de fer el paper de protagonista d’eroge té relacions superficials i que sembla que només en set dies aconsegueixi tenir relacions sexuals, però no hi hagi cap sensació d’amor entre els dos. Hi ha moments que fins i tot les noies senten en part repugnància pel protagonista però d’alguna manera poc realista el protagonista aconsegueix tenir sexe. El cert és que més enllà d’això, la relació és buida, sembla més un intent de buscar companyia que res que sigui especial. A més a més, potser siguin idees meves però el punt de vista del Taichi no crec que sigui molt fiable a l’hora de pensar en quines condicions es poden haver donat les relacions sexuals (per parlar en aquests termes més ambigus suposo que estic afectada per la lectura d’una història complementària anomenada tower of friends). Per aquest motiu en aquestes primeres setmanes es seguiria el paradigma de les visual novel però deformat per com els personatges no acaben de poder entrar del tot en aquest model. Tanmateix després de ser conscient de la repetició i de com en aquest context podrien tornar-se tots bojos (més sent persones que en teoria ja no acaben de funcionar del tot correctament en societat) en un moment de lucidesa en Taichi decideix salvar a tothom.
De fet, vist des d’un punt de vista típic de visual novel no és tant estrany veure com el protagonista ha de “salvar” a les heroïnes d’un trauma perquè tinguin vida normal o gràcies a ell poden viure amb plenitud per fi… En canvi, la ironia de Crosschannel és que en aquest tornar a viure una setmana centrant-se amb cada noia amb intenció de “salvar-les” més que ajudar-les a que es reintegrin posteriorment en una societat, que també en part, el que fa és salvar-les d’ell mateix. El protagonista assumeix que la repetició que vivim és fruit del seu desig (que remet per tant a com l’únic beneficiat de la repetició de l’eroge sembla ser el protagonista que pot tenir més d’una noia i anar variant, o almenys a mi m’ho recorda) i que no pot parar el temps pel seu benefici. És aquí on la Youko prendrà el paper que tenia la Miki en la seva ruta d’evitar trencar amb aquesta eternitat de repetició per voler viure amb ell per sempre però no ho aconseguirà. El Taichi acabarà per enviar a tothom fora del món que ell mateix havia creat per tal de poder estar acompanyat.
Aquest final gairebé sembla que sigui un missatge directe al lector. Més enllà de l’acostament pseudo-realista d’una estructura de visual novel que es tradueix en aquest món ple de sentiments negatius que causa gairebé de forma lògica l’aïllament voluntari de la societat per part del protagonista, el que sembla que estigui dient al lector d’eroges habitual és que en Taichi i tu no sou tan diferents. Llegeixes quelcom que sembla que estigui promovent que les noies són recompenses sexuals i on, òbviament, es demanden històries on les noies estiguin completament disposades a fer gairebé de tot per tu (òbviament no tot el gènere és això, però si que hi ha bona part que es basa almenys en part del que explico), al passar-ho a un context més realista tot el que no qüestionem en un eroge estereotipat se’ns presenten com unes idees força desagradables del que promouen els eroges. O aquesta és la sensació que m’ha donat a mi. Per això en part és cruel el final, perquè sembla dir-nos que la mentalitat pròpia dels eroges típics és força perillosa per com admet crea mons amb morals i lògiques força qüestionables que en haver estat tant endolcides i excusades ja les trobem normals. D’altra banda el que surti de la pròpia voluntat del Taichi l’aïllament voluntari és probablement el que el fa tant especial per mi, perquè sens dubte podem argumentar si és una decisió covarda o valenta, probablement les dues coses. Però per mi, aquest no atrevir-se a viure en societat també per no fer mal als altres però sobretot per la por que es té d’ell mateix ho fa especial tot plegat.

Els personatges
Tornant a la premiswa cal destacar com CrossChannel es situa en una mena de centre psiquiàtric on casualment ens trobem amb estereotips de eroge. Què, encara no us convenço? El situar-los en aquesta institució per adolescents amb problemes d’integració social sembla que ens estigui dient que consideraria la societat si els estereotips de personalitat d’anime existissin. La diferència amb els estereotips en aquest cas és que hi ha consciència de que alguna cosa no va bé. De nou en Taichi és conscient que no pot viure en societat, no per això ho deixarà d’intentar en un principi, però no ho aconsegueix. Mirant les “tàctiques” que té de relacionar-se amb el món ens trobem amb una obsessió sexual que es tradueixi en que intenti aixecar la falda de qualsevol noia que vegi per tal de veure-li les calces. La diferència clau entre el model típic d’eroge i en Taichi és que el protagonista típic d’aquestes històries és caracteritza per la passivitat gaudeixen veure les calces, també els lectors que a vegades sembla que col·laboren a que els escriptors posin aquestes calces sense sentit, tots som còmplices d’aquesta sexualització innecessària, però ningú es vol fer conscient. En Taichi és activament pervertit, no es disculpa i això és el que el fa anti-social i el que pot fer que no agradi a gaires. En Taichi no és normalment un hipòcrita, però això implica que sigui una bestia i sigui antisocial. L’alta dosis de pensaments sexuals que té el protagonista és com dic un reflex de la ideologia encoberta dels eroge i els problemes de comunicació es veuen de nou amb la complicació de jocs de paraules i formes estranyes de relacionar conceptes. Però la percepció que té de sí mateix i de la realitat que l’envolta sovint és força contrària al que realment podem deduir. I aquí de nou per mi sembla una bona representació de com l’eroge crea mons propis d’una fantasia sexual masculina. La diferència entre en Taichi i un protagonista normal d’eroge és que en Taichi ens mostra tot allò desagradable i sense excuses pseudo-moralistes, el protagonista típic tot i que participi d’una creació ideològica molt semblant se’ns mostra com un perfecte cavaller salva dones desgraciades. D’acord, em passo, i de nou, els protagonistes d’eroge no són tots iguals però el que per mi es parodia és la tendència. En qualsevol cas tot i que en Taichi és molt imperfecte i desagradable en general és d’aquests personatges que no puc evitar que m’encantin.
En el cas de les heroïnes crec que el problema bàsic de la majoria és la dependència. He sentit a dir que la dependència és un concepte positiu a Japó i més en la dona que encara avui en dia segueix sent considerada inferior en molts aspectes en aquest país, però per mi l’obra està encoratjant a totes a no crear llaços de dependència. Té quelcom d’hipòcrita com en Taichi decideix que ell no pot viure socialment però obliga a tots els altres a fer-ho, no us diré que no, però en Taichi tot i anhelar connexions i ingènuament pensar en un primer moment que pot ser feliç en aquest món que ha creat, no deixa de ser un personatge que va per lliure, egoista i que està més idealitzant la idea de poder-se relacionar que voler relacionar-se en si amb tot el que implica.
Les noies per mi en general no acaben d'arribar a ser tant desconstruïdes, en part, com ja he dit si que tenen aquest punt de representar un tòpic de visual novel/anime. Tenim a la noia que és la típica delegada de classe, és a dir que només creu en el seguir les normes sense dubtar-les amb els problemes que un personatge tant exagerat com ella tindria si existís. Una altra que és una tsundere amb trets de nena mimada, que té un grau de dependència molt alt i que, de nou greus problemes per relacionar-se amb el món. I potser el personatge que més curiosa m'ha deixat ha estat la Miki, per aquest intent seu d'adaptar-se a tot i probablement tenir por a no pertànyer a res. En part és una cara més fosca d'un personatge que només somriu i sembla no pensar gaire. Kiri en canvi, amb el seu mal humor i actitud hostil és la que sembla més sana en un món de bojos, la qual cosa és un contrast agradable.

En fi, ja m'he estès força així que millor que vagi acabant, suposo que no es nota que m'ha agradat molt CrossChannel i que després de pensar-hi força el cert és que ha fet que ara em resulti impossible no pensar en aquesta part de deconstrucció d'alguns paradigmes típics en l'eroge la qual cosa fa que l'obra em sembli més interessant. Tot i això, òbviament, és força probable que m'hagi deixat emportar per la idealització i la sobre-interpretació així que no em feu gaire cas.


Fins aquí el meu avorriment.

PD: prometo no tornar a parlar de CrossChannel, de debó. O potser no, qui sap. En qualevol cas sóc conscient que només he llegit una traducció per fans en anglès la qual cosa pot perjudicar l'experiència i de retruc la opinió que m'he format de l'obra. Això em porta el següent punt, quan aprengui japonés (mai, jaja) potser torni a llegir-la.

No hay comentarios:

Publicar un comentario