sábado, 23 de enero de 2016

Koukou Hoshi Kageki - Starmyu (anime)

Nou anime al bloc!
Títol: Koukou Hoshi Kageki (Starmyu)
Significat del títol: Institut d'estrelles musicals
Extensió: 12 capítols
Format original: anime
Any: 2015

T'agradarà si: vols un animi intranscendent, riure una estona (més pel ridícul que perquè estigui pensat en fer-te riure), tens interès típics animes de superació i d'amistat per aconseguir ser millors en un ofici (en aquest cas ser actors de musicals/idols...).
Ni ho intentis si: no tens interès en un producte que sembla altament orientat cap a fans del yaoi, ni en el típic anime sobre millorar en un ofici i que potencia l'amistat com a força per fer front a tot.

Sinopsi
El Yuuta Hoshitani va quedar marcat per una actuació d'un desconegut, després de veure-la va saber que ell volia poder ser com ell així que es va apuntar a un institut especialitzat en formar estrelles de l'espectacle musical. Però el Hoshitani no ho tindrà tan fàcil ja que primer ha de ser seleccionat en unes proves per entrar al departament especial perquè el formin. Ho aconseguirà?

Opinió
De quan et poses a veure una sèrie per riure de l'argument i que s'ho prenguin seriosament. Sí, aquest és l'anime que m'ha fet riure per com la seva premissa és ridícula en sí. D'acord, potser sóc una mica dolenta amb això però no em puc prendre molt seriosament això de nois que volen ser estrelles de musical, que per menys de res es posen a cantar i ballar per explicar la seva vida, a més del còctel d'afegir el poder de l'amistat ens uneix i ens farà més forts al costat la creença típica d'aquests animes que l'esforç fa que aconsegueixis tot el que et proposis, fi. No hi ha molt més a dir de l'anime perquè és conscient que no vol més que ser el típic anime de nois que s'esforcen per aconseguir millorar en la seva professió dirigida cap a un públic femení que li agradi aparellar personatges.

Crec que si m'hagués trobat un bon anime hagués fugit per potes. Sí, em baso molt en els meus prejudicis ho admeto, però com no podia imaginar que d'aquí sortís res decent almenys el resultat no ha estat tan dolent. D'acord cal dir que té tots els tòpics d'anime "professional" (enfocat en una professió, esport, afició...), units en dotze capítols fa que com els personatges no són prou memorables no crec que ningú el recordi. Perquè sincerament, aquest tipus d'animes depèn molt dels personatges i si li dónes un toc d'humor o drama que el faci diferenciar-se de la resta. Lamentablement, no és el cas.
A més una cosa que em fa molta ràbia d'aquest tipus d'anime és el model del protagonista, el ximple amb sort. De veritat, no suporto que venguin aquesta idea de que amb esforç tot es pot, perquè algú que en la seva vida ha assajat ni ha fet res relacionat amb la música o el ball es vegi amb l'oportunitat de sortir endavant en el món per pura sort mata, molt.
Potser un punt que m'ha sorprès gratament i que potser sigui un dels punts més memorables per a mi és la relació entre els dos mestres. A part que pugui donar peu a imaginar-los com a parella potser també dóna el pes argumental més interessant en el conflicte entre el divertir mentre aprens i la mà dura, per dir-ho d'alguna manera. No obstant això, com era d'esperar 12 capítols no són suficients per desenvolupar res així que queda poc definit.

Si alguna cosa crida l'atenció de l'anime sens dubte són les actuacions que es van donant al llarg de la sèrie, tinguin sentit o no. La sèrie es converteix en un musical ella mateixa i a la mínima els personatges et surten cantat, és almenys una cosa curiosa però arriba a punts que poden resultar ridícules certes cançons. Tot i així probablement, pel ridícul però entretingudes si us animeu a perdre el vostre temps amb això les cançons siguin probablement la millor part que té a nivell d'entreteniment. Us deixo l'opening i una cançó.


Un altre punt que em toca una mica la moral és el bon rotllo que es respira per l'anime. És d'aquests animes on saps perfectament des del minut u que tot anirà bé perquè el protagonista és d'aquells que amb un somriure és capaç d'arreglar qualsevol conflicte i de pas fer-se amics de tots, fi. A més d'això, hi ha un aire innocent i de vegades carregós amb l'humor tan tou que hi ha en l'anime. Vegeu sinó una escena on comencen a moure el cos tots per barrejar el suc que s'havien pres sense remanar abans de prendre'l. Però el pitjor de tot és que el drama també se sent forçat per culpa que el desenvolupament del protagonista, encara que pretengui ser típic no aconsegueix del tot donar-li un bon creixement i quan es deprimeix no aprofita aquests moments per tal de que el veiem frustrat i sentim el seu dolor. No, i posar-lo corrent sota la pluja no ho arregla tot.

Els personatges pateixen de ser els power ranger. Vull dir no sóc capaç de recordar ni d'un sol nom dels personatges a excepció del protagonista però és igual perquè l'anime es cansa d'associar un color a cada personatge i unes característiques de personalitat tòpiques àmpliament bàsiques. En cap moment pretén donar una dimensió més àmplia als personatges pel que es queden en un color i una personalitat estereotipada, res més. Això sí, cal destacar el paper dels actors que donen veu a aquests personatges només per la quantitat de cançons que els fan cantar. He de dir que la veu del Morat i del Groc m'agraden bastant. Sí, perquè passo de buscar noms, per a mi són colors. Tenim a el Vermell que com no podia ser d'una altra manera és un tsundere, al Blau que és el típic fred per complex/trauma però bona persona, el Morat que és el passota que sembla que no s'enfronta a tot amb passivitat (però he de dir que el poc que he vist d'ell mereixia més desenvolupament), el Groc que és el tímid bona persona (a més de casolà, per rematar). El protagonista com ja he comentat és l'optimista que li surt tot bé per demostrar que amb esforç tot es pot. Així que bàsicament t'estan dient tria quina de les cinc personalitats estereotipades t'agrada més, fi.
Potser m'hagués interessat saber més de tots dos "mestres" per dir-ho d'alguna manera per com dos presentaven una mica més de profunditat o si més no la insinuaven, però poc més. I sí, també hi ha l'equip rival que com era d'esperar en un anime de dotze capítols és un recurs mal emprat per utilitzar-lo sabent que no hi ha espai per a desenvolupar cap tipus de personalitat, però en fi, decisió dels guionistes.

Resumint, és un mal anime però que com a entreteniment i si t'ho prens amb humor es pot veure, res més. Tot i així he de dir al seu favor que m'ha fet riure bastant (potser en part m'he rigut d'ell, ho admeto) i que, vaja, és visible sense més. Tot i això segueixo pensant que si s'hagués pensat com a paròdia hagués funcionat molt millor i que s'ho prenen massa seriosament.

El millor: entreté, esforç en les cançons que estan força bé (tot i que algunes em fes riure amb els fons que posaven i algunes lletres... però ignore-m'ho).
El pitjor: es pren massa seriosament a si mateix, els personatges són estereotips amb potes, reutilitza idees bàsiques i les posa en el còctel per fer un anime curt i sense més.


Fins aquí el meu avorriment.

2 comentarios:

  1. a mi no em va agradar gaire, em va semblar una historia bastant absurda y sense res que m'atragues

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Coincideixo, no em va agradar, potser en el meu cas no la trobo tant "absurda" sinó més aviat força tòpica i poc ben resolta.
      Vagi bé.

      Eliminar