sábado, 30 de enero de 2016

Dance with Devils, Brains Base (anime)

Hola! Nou anime al bloc.
Títol: Dance with devils
Significat del títol: Ballar amb dimonis
Extensió: 12 capítols
Format original: anime
Estudi de l'animi: Brains Base
Any: 2015

T'agradarà si: tens curiositat per veure un anime curt harem revers, en part musical, ple de nois que volen protegir/matar la protagonista.
Ni ho intentis si: ets humà (d'acord, exagero, o potser no), no voleu una cosa que caigui en la repetició, no us agrada que no s'acabi de donar molta importància als personatges secundaris, no vols sentir als personatges posar-se a cantar del no-res.

Sinopsi
La Ritsuka Tachibana és una noia normal quan -oh, sorpresa- succeeix cert fet inesperat, rapten a la seva mare. Sense saber què fer (perquè és tonta) es veurà envoltada per dimonis atractius que voldran seduir-la mentre cercar la seva mare i descobreix que és el llibre d'encanteris que sembla que tothom està buscant.

Opinió
Si he acabat aquest anime és per posar-lo verd, fi. D'acord, potser no sigui per tant, potser només sigui que els productes per a noies que es venen només com fanservice i que es decoren amb una mica d'història acaben malament amb mi (vegeu Amnesia, que encara que sigui ràpida de llegir ideològicament fa molta por), però és que Dance with devils és pitjor que això és un anime que estic gairebé segura que s'ha fet ja amb ment de vendre un otome. Perquè sí cal dir que l'anime és el format original (fet en part per una empresa de otomes, això sí), no ve d'un otome com es llegeix per molts llocs sinó que volen fer un otome posteriorment a l'anime que probablement es vendrà bastant i que sincerament m'agradaria poder llegir-lo per veure si serà tan dolent com l'anime (que suposo que sí, però la curiositat mata). Però en fi, millor que no especuli tant i em centri al que anem l'anime que porta el tema de la “doncella en dificultats" fins a les últimes conseqüències i que fa que el argument es redueixi només a aquest tema.

La història en si es basa en la Ritsuka, que per motiu x és atacada per dimonis, vampirs (o és protegida per algú que en aquest anime és el mateix), que pel seu gran sex appeal (i per la influència de certa cosa) enamora a qualsevol noi que estigui mitjanament bé i que només vol estar amb ella i protegir-la o quedar-se-la per a ell (que implica segrestar-la) i òbviament ella, seguirà a qualsevol home que li prometi tenir informació de la seva mare, fi. De veritat que feia temps que no em feia tant fàstic un anime. Vaig a repetir-ho de nou, perquè quedi clar, sóc conscient que és positiu deixar la ideologia enrere per llegir certes coses, que s'ha d'entendre que Japó no és precisament el país més feminista del món i tot el que vulgueu però és que si ignores que tots els personatges masculins volen segrestar/protegir la protagonista, l'anime es queda en que tothom està obsessionat amb un suposat llibre de màgia i al final resulta que convenientment es soluciona tot i ja està, ningú es queixa, perquè al cap i a la fi ja a tots ens donava absolutament el poder del “llibre”, no?
De nou amb els raptes continus he de dir que l'anime és tan absurd que arriba un moment en què ens hem d'empassar com la protagonista diu que no es vol anar amb algú perquè ja l'han enganyat moltes vegades però acaba anant-se perquè, en fi, com no sap res de la seva mare i un noi que està bé i que a més és un dimoni o un vampir, coneguts per ser gent de poc fiar t'està dient que té informació de la teva mare, per què no seguir-lo? Però no us preocupeu la protagonista té un germà (que òbviament està enamorat d'ella perquè, com podia no haver aquest tipus de relació amb la seva conseqüent revelació totalment "inesperada") que la vol protegir. Sí, perquè l'amor al món otome és protegir la protagonista, sempre, i que ella es quedi quieta i no faci res, i que quan més quieta millor perquè no fos cas que es trenqués en donar un pas.
El dolent de tot això és que l'anime intenta fer una protagonista que pren les seves pròpies decisions, fins al final diu (i canta) que serà ella qui triï sobre el seu propi destí, i em sembla bé, però que tal si abans de decidir prendre les regnes de la teva vida aprens a, sinó lluitar, plantar cara verbalment a tots els nois que et rapten, i no, plantar cara no és donar una empenta i córrer després d'estar una estona amb ells. Però en fi, la nostra protagonista té un moment final bastant curiós en què decideix certa opció que la inclou encara més en la categoria de sóc una noia normal i sosa que no destaco en res. De debò que en aquest anime et posen a una protagonista sarcàstica que es rigués de cada un dels numerets musicals, de les pintes dels dimonis o del que està passant en general i encara que no faci absolutament res hagués estat divertit. Però en fi, jo sóc de les que creu que si alguna cosa és dolenta però és conscient que ho és no és tan dolenta com una cosa que es narra en un to seriós i fa riure de com n'és de dolenta.
Des d'un punt de vista argumental és completament buit, no té res d'interès a no ser que tinguis fetitxe per veure com una protagonista està envoltada de nois estranys i es deixa portar per tots. El pitjor de tot és que l'anime es pren seriosament a si mateix i posa fins i tot cert fet dramàtic que se suposa que ha de ser emotiu i donar-li maduresa però gairebé semblava que l'únic que volien era treure del mig a aquest personatge perquè la nostra protagonista pogués estar sola amb els seus nois. Perquè crec que és evident, però si em fas personatges que es limiten a ser una funció o un estereotip crec que per molt que vingui el drama em deixarà indiferent.

Potser l'única cosa positiva de l'anime és el seu apartat més tècnic i la seva ambientació (no aprofitada, per desgràcia). He de reconèixer que les cançons, per molt que a vegades freguen el ridícul (vegeu arcs de sant Martí, cors i unicorns) em semblen el millor del anime, vull dir encara que hi ha veus que no m'acaben d'agradar del tot un anime que combini cançons per explicar una història em sembla molt interessant i de nou jo amb la música no sóc gaire exigent i particularment la cançó final m'ha semblat bastant agradable i la cançó inicial (no l'opening, el pròleg per dir-ho d'alguna manera) gairebé et ven que l'anime és bo, però només aquesta cançó després empitjora molt. És més aquesta cançó pròleg dóna una ambientació fosca, de ritual, fins i tot el so que se sent quan apareixen els capítols és el típic de quan comença una obra de teatre que dóna un toc que podria ser molt interessant, però fins aquí, els cinc primers minuts l'anime, després es perd, els dimonis podrien ser qualsevol cosa i els exorcistes són l'estereotip que va amb un rosari perquè queda bé, de debò, no hi ha més. Així que res, podeu ignorar l'anime i fer-vos un favor, la veritat.
Us deixo l'opening (que està cantat per l'actor de veu del Lindo, curiós el nom, per cert) i la cançó pròleg de la qual us parlava.



Els personatges a part de la protagonista que és, com no podia ser d'altra manera, la típica protagonista d'otome que se suposa que ha de funcionar perquè una japonesa es reflecteixi en ella de manera que ha de fer poc per si mateixa i deixar-se salvar pels nois guapos que apareguin (encara que la veu de l'actriu de doblatge és agradable quan canta), tenim a cinc nois que corresponen perfectament a un estereotip i que, encara pitjor, se'ns presenten en un capítol cadascú. D'acord hi ha l'excepció que són el Lindo i el Rem sobre els quals es forma el triangle amorós principal però els altres tres i el gos queden totalment secundaris i suposo que tindran una ruta en el suposat otome que sortirà inspirat en això i molt dolents han de ser els guionistes per no millorar el tractament que se'ls ha donat a cada un. Sobre la seva personalitat són bàsicament el ros gamberro que és un tsundere, el ros faldiller que té tendències bastant yanderes (i que li donen un toc d'estereotip espanyol curiós a més de tenir una obsessió amb les papallones), l'àngel amb tendències sàdiques que probablement també es torni yandere (perquè es veu que a l'estereotip de dona japonesa a qui va dirigit aquests productes els agraden quan més bojos millor). El Lindo és el germà que es preocupa per la protagonista (perquè ja se sap una otome/eroge sense germà protector o germaneta a qui protegir no pot existir, no es donés el cas que algú es queixés) i que òbviament està superenamoradíssim d'ella des de la infància (i la protagonista ho ignora tot, perquè és tonta). I el Rem que és l'estoic o el típic noi fred que li costa molt dir res i que la típica protagonista s'enamora perquè li van els reptes, o alguna cosa així (o perquè té mal gust). De debò, en 12 capítols no hi ha temps per desenvolupar tants personatges ho admeto, però és que no hi ha ni un esforç, si et presenten a cada un amb una cançó... En fi, de nou en l'otome que treguin suposo que cadascú tindrà la seva ruta (i m'imagino que a totes diran que protegiran la protagonista de tots els mals, fins i tot d'anar al vàter no es donés el cas que la mossegués un cocodril en el cul) i suposo que es dignaran a donar-los una mica més de diàleg, però poc més.

Resumint, i ja m'he queixat bastant, aquest anime és del pitjor que he vist en molt de temps, per repetitiu, per donar-li absolutament igual el seu argument, per només centrar-se en com tot noi guapo està per la protagonista (per matar-la també, però ignorem això), per prendre's seriosament a si mateix quan veritablement és patètic. I val, potser exageri (no, no ho faig) però és que la veritat és que l'única motivació que he tingut per acabar ha estat criticar-lo (i veure quines cançons cantaven, potser això també). Així que res, potser com entreteniment a algú li serveixi, però és que ni així se salva (tret que tinguis ganes de riure de com n'és de dolent).

El millor: RES (potser les cançons i que són 12 capítols, només 12)
El pitjor: TOT (bé, l'argument en si, els personatges, la veritat és que sí, tot és dolent).


Fins aquí el meu avorriment.

No hay comentarios:

Publicar un comentario