martes, 8 de diciembre de 2015

Un beso en París, Stephanie Perkins (llibre)

Hola! Un llibre en el bloc, en aquesta ocasió vinc amb un de juvenil.
Títol: Un beso en París
Títol original: Anna and the french kiss
Autor/a: Stephanie Perkins
Pàgines: 440
Continuacions: Lola y el chico de al lado, Felices por siempre jamás
Format original: llibre

T'agradarà si: vols una novel·la de romanç adolescent, t'agraden les històries innocents, busques entretenir-te i poc més.
Ni ho intentis si: no tens cap interès en les novel·les roses i menys per a adolescents, no t'agrada llegir coses superficials o per passar l'estona.

Sinopsi
La torre Eiffel, l'Amélie i un munt de reis que es diuen Lluís. Això és tot el que l'Anna coneix de França. Per això, quan els seus pares li anuncien que passarà un any en un internat de París, la idea no li acaba de convèncer.
Però, a la Ciutat de l'Amor, coneix al noi ideal: Étienne St. Clair. És llest, encantador i molt maco. L'únic problema és que també té parella. Aconseguirà Anna l'anhelat petó del seu príncep blau?
L'humor i la tensió que es respiren pàgina a pàgina en el debut literari de Stephanie Perkins t'atraparan i t'arribaran al cor. (traduït de l'edició de Plataforma Neo)

Opinió
Siguem sincers, des del títol de la novel·la ja ens està venent que anem a trobar-nos i les impressions que causa no són molt positives. Ni en l'original Anna and the french kiss ni en la traducció Un petó a París crec que siguin títols fora del tòpic i esperats de novel·la romàntica la qual cosa ja ens predisposa a una lectura simple en argument i que pot optar a altres coses com crear uns personatges memorables o una relació interessant. Us diré la veritat m'agraden les històries d'amor com a passa pàgines, després de llegir quelcom intens o dens sempre busco alguna cosa que no em faci pensar, que no necessiti exercitar neurones i que es llegeixi sol i per descomptat en l'Anna ho trobareu, però m'ha resultat tan summament simple, i el pitjor de tot amb alguns tòpics tan ximples que encara que, de nou com passa pàgines té la seva utilitat però crec que fins i tot considerant des d'aquesta perspectiva és força dolent, la qual cosa frustra quan portes expectatives baixes i és una novel·la popular entre joves.

Passant a l'estil ens trobem amb una primera persona que intenta ser graciosa, de vegades ho aconsegueix i de vegades pot resultar més estúpida que una altra cosa. Que, com no podia ser d'altra manera, segueix els pensaments de la protagonista femenina que no triga a enamorar-se del primer noi que veu i que ens guia de manera ràpida i sense massa profunditat pels sentiments de la protagonista.
El problema que tinc amb l'estil és que quan intenta ser graciós normalment no ho aconsegueix però s'aguanta, perquè sempre defensaré una història que tiri cap a la comèdia que es passi de melodrama, però és que quan tira cap a ser una cosa una mica més profund arriba a frases tan de mur de Facebook com la llar no és un lloc, és una persona o una cosa així. De debò, es pot ser més cursi? De nou culpa meva que no estava de bon humor llegint això però la veritat és que té punts que em maten.

La premissa ha d'estar treta de mil i una pel·lícules de comèdia romàntica. No tinc exemples i potser m'equivoqui, però el típic inici de comèdia romàntica juvenil de la noia nova de l'institut aquí només podria ser innovador per situar-lo en París. Però sabeu què, i aquí ve el pitjor, aquesta història romàntica típica que es podria aguantar per si sola com alguna cosa ximple però agradable introdueix tot una exaltació a la pàtria que gairebé sembla que soni l'himne dels Estats Units en les pàgines del llibre i és una cosa que personalment em molesta força.
Som-hi, la protagonista va a França però només es relaciona entre americans pel tipus de centre al qual va. Però això no és tot, el disseny d'ideal masculí només se li permet tenir nom i una part de francès, no resultés que s'aprengués alguna cosa d'una cultura estrangera, a més en el nostre tour turístic per París la protagonista es sorprendrà amb coses com els paninis, només parlarà de pel·lícules americanes, encara que reconec que d'això em vaig adonar per opinions externes (perquè això de veure cinema europeu com una opció per a una suposada amant del cinema es veu que no entra al cap de l'autora). A més de tots els prejudicis cap als francesos de la protagonista que resulten graciosos i podrien estar bé si no fos perquè no s'aprofita en absolut que estiguin a París. De debò, aquesta novel·la passa a París pel títol i les quatre referències estereotipades perquè sinó estem de ple en qualsevol ciutat d'Estats Units. I sí, em frustra molt.
Passant al romanç tampoc m'ha convençut, s'adopta per intentar allargar al màxim la unió de la parella amb un obstacle que ens avisa la portada: el noi té parella. Però no hi ha problema, la nòvia podria ser substituïble per qualsevol cosa perquè és un nom i és dolenta, almenys per a l'Anna que no li permet estar amb el buenorro d'Étienne. El pitjor de tot és que, com no podia ser d'altra manera, el noi té problemes familiars. Sembla que no es poden fer històries de romanç sense que un dels dos personatges tingui problemes familiars, no és possible, sempre cal salvar-los de aquest passat o aquesta situació.
Així que res amb dos tòpics es construeix un argument que no acaba d'aprofitar el que té. Que de nou, em conformo amb poc en aquests llibres, tant me fa que sigui un tòpic si fas que passi pàgines sense qüestionar-me gaire però si comences a posar tanta cosa que grinyola comença a molestar una mica.
El final és just el que esperàvem i alguns se'ls pot fer “mono” perquè el noi està dissenyat perquè, en teoria, li tinguis afecte i sigui adorable. En el meu cas m'ha resultat més molest que una altra cosa, així que al final, tot i que no ha suposat un alleujament perquè, de nou, el llibre es llegeix sol, m'ha deixat completament indiferent.

Quant als personatges Anna que té un punt d'humor, però no massa, s'enamora del noi una mica francès, però també és una mica anglès (perquè de nou, qui no sap que l'accent anglès és un requisit obligatori perquè un noi sigui interessant) i se sent americà, li agrada el cinema, però només l'americà. Vaja, la típica noia blanca, heterosexual de classe mitjana-alta, que ha tingut nòvio, però és verge, que té preocupacions normals... Així que sí protagonista típica de comèdia romàntica juvenil, és més, afegeix al còctel el fer unes males relacions de amistat. En novel·les d'aquest estil moltes vegades juntament amb la història d'amor ens trobem el personatge de l'amiga o el grup d'amics i en aquest cas tenim diversos secundaris que ens haurien de preocupar, però no, no ens importen gens i en el paper d'amiga tenim algú que només sembla estar aquí per al desenvolupament de la trama i que en un moment donat demostrant la gran capacitat d'amistat de la protagonista s'enfada amb ella per un motiu del tot estúpid. En fi, fins i tot això li perdonava si no fos perquè intenta ser un personatge que no es passi, que estigui en equilibri perquè s'empatitzi amb ella per acabar sent un genèric sense gràcia.
En Étienne tenim el noi que dubta durant tota la història, però és graciós, adorable i porta de cap a la protagonista així que l'hi perdonem tot. A això afegir-li el típic, pobret mira el que ha hagut de patir perquè pugi l'empatia, posa-li alguna cosa per fer-lo una mica menys perfecte (com la gorra i la por a les altures) i que dubta, només dubte així que res cal estimar-lo, perquè de nou, està pendent de la protagonista, servicial, els agrada a totes... Ho sento però no em convenç.

Resumint, potser hagi estat dura amb la novel·la perquè entenc que busqui ser entretinguda sense més, però crec que hagués funcionat molt millor en pel·lícula, i tot i així segueix tenint tanta ideologia nord-americana que realment és difícil gaudir-la fins i tot com "passa pàgines". Si us va la novel·la romàntica juvenil poc pensada i mona us agradarà, això sí.

El millor: es llegeix ràpid pot entretenir.
El pitjor: el trist que és situar una novel·la en un lloc per acabar parlant només d'Estats Units, no porta bé els tòpics, s'oblida amb facilitat.


Fins aquí el meu avorriment.

No hay comentarios:

Publicar un comentario