martes, 1 de diciembre de 2015

La Regenta, Leopoldo Alas Clarín (llibre)

Hola! Nou llibre al bloc.
Títol: La regenta
Autor/a: Leopoldo Alas Clarín
Altres llibres de l'autor/a: Su único hijo, Cuesta abajo
Pàgines: 659
Format original: llibre
Adaptacions: sèries, pel·lícules

T'agradarà si: no t'importa llegir novel·les amb un ritme pausat, vols una història que aprofundeixi en els personatges, crear una ambientació àmplia, us agrada llegir per l'estil.
Ni ho intentis si: vols alguna cosa ple d'acció, no t'agraden les novel·les realistes que tenen un estil en el qual predomina la descripció...

Sinopsi
En les pàgines de La Regenta es recrea un gran fresc narratiu sobre la societat burgesa i urbana, dominada per la noblesa decadent, el clergat egoista i la política pròpia de cacic, centrat en la seducció i l'adulteri d'una dama, Ana Ozores, representativa d'aquella societat. Influït per l'escola naturalista fonamentada a Zola i Maupassant, però ancorat encara en arguments romàntics, Leopoldo Alas Clarín va escriure la que ha estat considerada com la millor novel·la del segle XIX espanyol. (fragment traduït de la sinopsi d'una edició Penguim Random Mondadori)

Opinió
La regenta és una novel·la de la qual no sabia molt bé que esperar. La veritat és que li tenia por de la novel·la perquè la quantitat de pàgines, que te la presentin com a realista (que normalment significa molta descripció) que no sàpigues molt bé que et trobaràs i que la meva referència més recentment, almenys temàticament, sigui Madame Bovary, un llibre que em fa la sensació o que he llegit una mala traducció o no era un bon moment, de veritat. En qualsevol cas la novel·la de la qual he de parlar-vos avui m'ha sorprès per bé, té els seus moments densos, per a mi sobretot algunes referències a coses més concretes de l'època em perdien una mica, però tot i així la veritat és que és una novel·la plena de crítica social. Però el que més m'ha cridat l'atenció és el tractament dels personatges ja no la paròdia sinó com encara que siguin en molts punts horribles, tinguis ganes de matar la meitat, el narrador sigui impassible davant el seu dolor i en moltes vegades al presentar-se les coses "com són" sigui més fàcil veure tots els defectes insuportables del tothom alhora, en certs punts també són capaços de despertar-te tendresa. I amb el que em quedo del llibre és la sensació desagradable d'acabar el llibre, de veritat que últimament noto que quan un llibre m'agrada m'haguessin donat ganes de seguir llegint més sobre els personatges, aquesta sensació que has perdut alguna cosa. Però en fi, no em feu gaire cas.

Suposo que hauria de parlar-vos de l'argument en si, però se'm fa una mica difícil, vull dir que de nou és el cas d'una obra que l'acció es limita a bàsicament relacions entre personatges i l'exploració d'idees i de la Vetusta que crea l'autor. Per això, com pot resultar evident no espereu que passin coses, de fet hi ha més tensió per saber si es consumarà o no l'adulteri i ara quan passi parlar de l'estructura de l'obra entendreu més que no passi absolutament res. La qual cosa òbviament, a depèn de qui pot frustrar i a altres pot no importar en absolut.
Tot i així potser és interessant que la premissa de l'adulteri sigui una de les bases de moltes novel·les de finals del XIX després de la ja comentada Madame Bovary. No tinc ganes explicar-vos teories diverses sobre aquest fenomen però si que em sembla interessant com es tracta l'adulteri femení com a tema central que serveix com a culminació de tota la decadència social que envolta i que es crítica. Almenys el cas d'aquesta novel·la se'ns presenta una Vetusta que sembla corroir qualsevol tipus de bondat o d'individualisme en una voràgine d'hipocresia i religiositat exagerada.
Potser si alguna cosa cal dir a nivell argumental per a mi seria comentar el final que deixa tan poc satisfet al lector (o almenys aquest ha estat el meu cas). Més que pel que passa en si, la veritat és que acaba de forma una mica precipitada per la lentitud de tot el llibre i crec que entenc aquest tall tan contundent però alhora m'hagués agradat conèixer una mica més, o tenir la sensació que es tancava més. En qualsevol cas més que un mal final en aquest cas crec que és més el meu problema.

Passant a l'estructura de la qual us parlava abans, sol dir-se que La Regenta es divideix en dues parts de mateixa extensió de capítols (15) que temporalment recorren 3 dies una i 3 anys l'altra. Sí, quinze capítols que més que tres dies on passin coses són més aviat quinze capítols de presentació de personatges i de l'ambient on transcorre tot. La qual cosa sens dubte a molts us pot espantar com em va passar a mi al principi, o almenys indica que serà una experiència densa. No obstant això, encara que no negaré que en alguns moments la lectura pugui ser pesada, sobretot quan hi ha referències a coses que no es coneixen, d'una altra època, els tripijocs de la gent de l'església de Vetusta o alguns detalls en general, he gaudit molt coneixent els personatges, fins i tot aquells que no semblaven tenir rellevància però que amb dues frases ja necessitaves saber més d'ells.

Parlant de l'estil he de dir que el text en general és bastant àcid amb un munt de detalls de la societat d'aquesta ciutat que descriu. Sembla que ningú escapi a la ploma de l'autor i que tothom sigui ignorant o malvat. I el que fa que realment se'ns presentin com a personatges mediocres -pel motiu que sigui- és com el narrador no jutja, però decideix mostrar detalls de cada un per fer-te adonar dels defectes i com de ridículs poden arribar a ser. Recordo principalment un personatge que li agradava usar paraules cultes i imitar al popular del poble, en cap moment et deia que fos un ignorant quan te'l presentava, però al situar-lo en una conversa i adonar-te com feia servir certes paraules o com ningú el prenia seriosament per molt que ell es cregués que sí ets tu qui com a lector et formes la idea del personatge (encara que òbviament el text ja t'estigui condicionant). Tot i així he de dir que alhora, amb tota la duresa i la crítica que sotmet a tothom (encara que sigui de forma indirecta perquè tu ho pensis així) hi havia alguna cosa en mi que feia que en alguns casos pogués empatitzar amb els personatges, que realment per molt que fossin horribles en moltes coses tinguessin una mica d'humanitat.
La veritat és que he gaudit molt de com està escrita La Regenta i encara que us puc dir que no se us pugui fer difícil en alguns moments, en altres hi ha certa màgia en aquesta forma de narrar els pensaments dels personatges, com de vegades el que fan explica molt més del que es podria pensar sobre qui són.
Tot i així he de comentar la tonteria del dia. Hi ha certes imatges recurrents que em criden molt l'atenció. Que la sotana sigui una presó i li pesi, ho entenc, descriu molt bé els problemes de Fermín i tal, però el gripau? No, de debò, la metàfora del gripau que entenc com allò repugnant o mediocre apareix diverses vegades a la novel·la (la més significativa al final) i encara que li puc donar un sentit segueix semblant-me una mica estranya, potser sigui només jo...

També hauria parlar-vos de com l'autor crea un Vetusta que està viva i com resulta totalment opressiva. Sembla que pel sol fet de viure-hi qualsevol qualitat positiva disminueixi o gairebé desaparegui. Tots els personatges estan limitats per viure-hi, per totes les xafarderies i totes les hipocresies que han d'imitar seguint les normes no escrites de decòrum. És un poble que es creu ciutat en què tothom vol fer-se el modern però segueix immers en una religiositat gairebé malaltissa. I encara que Vetusta sigui gairebé tota ella ignorant i beata en ella també brilla de tant en tant cert interès, certa bondat encara que sigui per apagar-se...

I en fi, suposo que ara toca el que realment m'ha encantat de la Regenta, els personatges. Que quedi clar, majoritàriament són insuportables i fins i tot odiosos i per això entenc que alguns se sentin incòmodes i no puguin empatitzar amb ningú, però a mi precisament per la gran quantitat de defectes que tenien, per com de vegades em donaven ganes de donar pallisses algú però alhora em preocupava per ells m'ha encantat conèixer-los. Amb l'Ana paradoxalment és amb qui pitjor m'he portat, de nou és un personatge interessant i que m'ha agradat conèixer però els seus moments estúpids, els seus atacs de religiositat i en general la seva puresa que és més pròpia de no pensar que d'una altra cosa poden cansar a molts. Alhora el conèixer totes les circumstàncies que l'han fet ser la que és poden despertar certa compassió (encara que no sigui el meu cas en general). Però bé, tot i que em venien ganes de despertar-la de la seva ximpleria (el que per cert també em passava amb Karenina encara que no tant amb Bovary, serà qüestió de l'estereotip de dona que viu de la idealització del món? No sé), era soportable.
En qualsevol cas passant al personatge que m'ha semblat més interessant he de parlar-vos d'Fermín de Pas un gran malparit tot s'ha de dir. No li importen els altres a no ser que puguin perjudicar la seva reputació, però alhora veure aquesta passió que ha de reprimir, aquestes ànsies de control i d'ambició... És d'aquests personatges cruels i passionals que m'encanten en novel·les però en la realitat és per sortir corrents en veure'ls. No sé si m'enteneu. En qualsevol cas a tot això li uneixes la figura de Paula, la seva mare i la veritat que aquest personatge potent queda una mica ridiculitzat el que li dóna una dimensió superior a tot el personatge en si. De fet, hauria de dir-vos que encara que entenc que la novel·la estigui feta i titulada perquè el centre sigui l'Anita, jo he viscut la novel·la com si el protagonista fos Fermín de Pas.
Hi ha diversos personatges dignes de menció però crec que he de parlar del marit de l'Ana. És bastant irònic com el personatge, força ignorant, enamorat de Calderón i els drames consistents en recuperar l'honra perduda es veu embolicat en certs successos i el final que acaba tenint. I encara que visqui una mica en aquest teatre poc realista, tingui aquesta crisi en un moment de la novel·la que el fa tornar-se religiós i en general sigui un pèl ximple, el final de la novel·la va fer que sentís una mica de compassió per ell, perquè per molt simple que fos no queia malament del tot suposo. Em passa una mica el mateix amb l'"ateu".

Resumint, si us agraden les novel·les de personatges us agrada llegir per l'estil i voleu alguna cosa amb molta crítica social en general, sense importar el moment, La Regenta és un bon llibre. En qualsevol cas no negaré que es pugui fer pesada en algun moment però en el meu cas estava tant dins de l'ambient i els personatges que em vaig quedar amb ganes de més.

El millor: estil, personatges, ambientació.
El pitjor: per a alguns pot ser molt densa, el final (em va deixar una mica confusa, amb ganes de seguir llegint no sabent molt bé que fer o pensar encara que això pugui ser també bo...)


Fins aquí el meu avorriment.

No hay comentarios:

Publicar un comentario