miércoles, 30 de diciembre de 2015

La cinta de Moebius, César Colomer (llibre)


Nou llibre al blog!
Títol: La cinta de Moebius
Autor/a: César Colomer
Pàgines: 526
Format original: llibre

T'agradarà si: vols una història molt fàcil de llegir, que passin moltes coses, vols llegir alguna cosa on l'important sigui el que passi no com t'ho explica.
Ni ho intentis si: no suportes els llibres a base de diàlegs, busques alguna cosa molt transcendent o diferent.

Sinopsi
El segle XXII, una carretera poc freqüentada, una societat dominada per l'hedonisme, un món feliç... Sense saber qui és, ni d'on ve, apareix un noi que no encaixa, sembla procedent d'altres èpoques... La seva presència alterarà la vida d'una família. Una història d'amor adolescent envoltada de misteri, entre dos mons, dues societats, dues èpoques diferents, que acaben per teixir una estranya cinta de Moebius. (traduït de la sinopsi de l'autor)

Opinió
En aquesta ocasió us vinc a parlar d'un llibre que l'autor em va enviar per ressenyar, així que primer de tot agrair a l'autor el gest. He de dir que el que em va cridar l'atenció de l'obra en un primer moment va ser el títol, perquè em sembla almenys curiós que algú usés aquest "fenomen" per titular una suposada novel·la romàntica juvenil amb tocs de ciència ficció. Entenc perquè l'autor diu que és una novel·la d'aquest tipus però crec que per a mi la relació romàntica (o relacions) han acabat sent el menys important, però en fi, crec que he de explicar-me una mica més sobre les meves sensacions amb la novel·la que ja us avanço que en general veig que té molts punts millorables però amb algunes idees curioses.

Comencem pel pitjor i així m'ho trec de sobre, l'estil crec que és bastant dolent. A part d'alguns problemes menors que estaria bé revisar (guions de més quan no hi ha diàleg o al contrari, manca d'espais etc), el que vull destacar en aquest sentit és que la novel·la està explicada gairebé exclusivament a força de diàlegs, i no em semblaria malament si aquests diàlegs estiguessin ben usats o tinguessin sentit però per a mi no ho tenen massa. El text arriba a moments on l'acció, el que passarà tot ho explica a força de diàlegs i encara que cal reconèixer que gràcies a això es llegeix molt ràpid, no crec que sigui una bona manera d'expressar certes coses. Recordo particularment que hi ha certes escenes, que en teoria són íntimes, on els personatges parlen sobre com es senten amb metàfores un pel estranyes per a una conversa que m'he de creure, suposo que si col·laboressin a embellir el text no estarien malament, però si fan que no em cregui el que està sentint perquè dubto que s'expressi així no crec que aconsegueixin res.
De fet, feia gairebé la sensació d'estar llegint teatre a moments, sobretot per com algunes vegades els capítols s'iniciaven amb descripcions per fer-te una idea de la situació i de seguida es posaven a parlar. De nou, potser utilitzar diàlegs no sigui tan dolent però crec que es pot fer un ús més intel·ligent d'aquests diàlegs.
Un altre punt millorable, pel meu gust, és el problema del ritme. He de dir que crec que es llegeix bastant ràpid i no crec que sigui gens densa, potser pel meu gust tot va massa ràpid, sobretot en qüestió de descripció d'emocions, però el que em semblava quelcom millorable són aquests moments en que es decideix explicar el mateix fet dues vegades, és a dir primer seguint un dels personatges que arriba un punt on passa alguna cosa, l'autor rebobina a una mica abans del moment seguint a un altre personatge perquè entenguis com s'ha arribat a la situació del moment. Crec que aquí sí que és bon moment d'usar un diàleg o qualsevol altre recurs per estalviar al lector llegir sobre el mateix amb una perspectiva que aporta més aviat poc, o aquesta és la meva sensació.
A un altre nivell he de parlar de les emocions. El text intenta fer-nos creure que els personatges se senten d'una manera que és gairebé lògica pel que està passant però em sembla un intent maldestre de parar els diàlegs de sobte i dir el més obvi. Vull dir, crec que hi ha maneres més efectives perquè em cregui que un personatge està trist que dir "no se qui es sentia trist".
Per tot això el meu problema més gran amb el llibre és com està escrit, però en fi, entenc que escriure una novel·la no és fàcil i que tampoc sóc ningú per parlar del tema, així que simplement són les meves sensacions.

Un altre punt un pel negatiu per a mi és la presentació del món futurista. Tot sigui dit com a concepte aquest món on no hi ha cap pudor i la gent no s'avergonyeix del sexe em sembla molt interessant, de veritat, fins i tot el contrast amb l'altra realitat em sembla que, encara que doni a reflexions òbvies, està ben fet. Ara bé, el meu problema aquí és que l'ambientació queda reduïda a poc, i que aquesta confiança en la ciència no me la crec, vull dir, que la gent tingui un ordinador (o alguna cosa així) connectat al cap i que això no es converteixi en una distopia em sembla un potencial desaprofitat. I per motius personals tota confiança excessiva en la ciència em resulta una mica ingènua.
En canvi l'Espanya de la transició m'ha semblat molt més viva, suposo que l'autor deu haver viscut aquesta època, però aquests aires de canviar el món però encara envoltats d'una mentalitat tradicionalista, aquesta barreja de joventut i cançons protestes m'ha interessat molt i em sembla molt interessant que l'aprofiti.
Però es nota que l'autor no li interessava tant l'aspecte de l'ambientació i de fet, fent una lectura biografista (que l'autor la potència amb aquesta primera nota inicial) em sembla que sens dubte està relacionat amb la fantasia de crear aquesta realitat diferent només a grans trets enfocat en el que interessa a la persona que la crea. Anant per aquest camí gairebé semblaria que a l'autor l'interessava intentar plasmar aquesta sensació de sentir-te perdut en l'adolescència metafòricament amb el personatge que viu en dos mons i en cap pot ser plenament ell. A més d'unir això l'amor com una mena de redempció o el més pròxim a la normalitat, o almenys així ho entenc des d'un punt de vista de considerar la novel·la com romàntica. Tot i així per mi no acaba d'arribar-aquest missatge per culpa de com ho expressa, però en fi, coses meves, en aquest cas.

En qualsevol cas, el llibre no està tan malament a nivell argumental. No em sembla una gran història, però sens dubte té interès, entreté, vols saber que li passarà al protagonista i per a mi ja és tot un èxit. És cert que les relacions romàntiques, més per com estan escrites, no me les he acabat de creure, però per això motiu gairebé m'he pres més la novel·la com una història d'acció i aventures i en aquest sentit no ha estat malament.
Un altre punt que he de comentar força positiu del llibre és com el títol uneix els dos mons de meravella. He de reconèixer que el tall de la primera part a la segona em va semblar en un principi bastant contundent, però crec que té molt sentit per a aquesta cinta de Moebius que construeix gairebé també estructuralment l'autor. O almenys aquesta és la sensació que m'ha transmès l'autor amb el final. Em sembla molt interessant aquesta manera de connectar les dues realitats i crec que és el que més m'ha agradat del llibre, ja que almenys com ho he entès jo posa en el mateix lloc a les dues realitats sense dir que una estigui per sobre de l'altra el que fa que cap sigui veritat i les dues ho siguin. M'agrada aquesta ambigüitat perquè encara que al principi pugui molestar que no et resolguin el misteri crec que fa pensar en aquesta, per a mi, fusió de realitat i imaginació.

Els personatges tampoc m'acaben de dir res. Parlant del protagonista suposo que durant tot el llibre és la representació del sentir estrany a tot arreu, a part d'aquesta condició potser podria dir-se que és algú sensible però poc més arribem a saber d'ell ni a poder empatitzar amb el que li passa. Els mateixos problemes tinc amb les dues noies. La de la primera realitat crec que no la coneixem prou per saber res d'ella, també té alguna cosa a veure que aquesta part sigui menys llarga que la segona. Amb la de la segona crec que tenim un cas semblant al del protagonista, només es defineixen en relació a un conflicte, el primer el no pertànyer i la segona per una lluita de creences, les que ha cregut tota la seva vida i les noves. He de dir que els dos conflictes són interessants en si, però en ser representats per un personatge que només serveix per això, que més enllà d'això no arriba a dir-me res no puc sentir res per els personatges.

Resumint, sent sincera és un llibre que per a mi té un error crucial que és l'estil, d'aquí parteixen tots els errors a tots nivells i que no hagi pogut gaudir-lo. No obstant això, reconec el mèrit de l'autor en l'estructura i el concepte que segueix, que em sembla que són interessants i que al cap i a la fi és una novel·la de molt fàcil lectura i que entreté.

El millor: l'estructura, com uneix ambdues realitats.
El pitjor: estil, personatges...

Fins aquí el meu avorriment.


-Moltes Gràcies a l'autor, de nou, per donar-me l'oportunitat de llegir i ressenyar la seva obra.

No hay comentarios:

Publicar un comentario