domingo, 25 de octubre de 2015

El rei Lear, William Shakespeare (llibre)

Hola! Nou llibre al bloc.
Títol: El rei Lear
Títol original: King Lear
Autor/a: William Shakespeare
Altres llibres de l'autor/a: Romeu i Julieta, Hamlet
Pàgines: 110
Format original: teatre
Adaptacions: diverses pel·lícules

T'agradarà si: t'agrada llegir teatre, tens ganes de llegir a Shakespeare o has provat amb l'autor i no et fa por llegir alguna cosa d'ell.
Ni ho intentis si: no ets molt fan del teatre, no t'agrada molt el drama, busques alguna cosa lleugera (encara que el teatre es llegeix en res, hi ha certa gravetat en els drames de Shakespeare que fa que tot sigui solemne)

Sinopsi
Un rei decideix repartir el regne entre les seves tres filles, proporcionalment a l'amor que cadascuna declari professar-li. Així és com s'inicia El rei Lear, però el geni colossal de Shakespeare va molt més enllà d'aquest esquema de conte tradicional i ofereix una reflexió profunda sobre la condició humana, la crònica d'un viatge de l'home per les turbulències que els seus propis errors desencadenen i una incursió als territoris de la ceguesa i de la bogeria com a peatges per accedir a la lucidesa. De totes les tragèdies shakespearianes, potser cap altra no presenta uns components d'absurd i crueltat tan clarament precursors de l'avantguarda teatral dels últims cent anys, ni una vigència tan rotunda a l'hora d'exposar sense concessions les facetes més sòrdides del mal. (fragment de la sinopsi de Quaderns Crema)

Opinió
Em sento estúpida fent una ressenya de Shakespeare. I sí, dic ressenya perquè el que jo escric s'acosta més al concepte de recomanació o opinió que al d'anàlisi profunda que seria la crítica. En qualsevol cas escriure sobre obres com aquestes que sembla que tothom ha dit de tot i que tenen un nom com el de Shakespeare darrere (que gairebé sembla una ombra fosca i imbatible, deixeu-me amb les meves estupideses) fa por. En qualsevol cas, com dic, no espereu cap comentari d'interès sobre l'obra. Amb Shakespeare he tingut ja alguns contactes previs amb obres com Hamlet i Romeu i Julieta i encara que em dóna la sensació que m'agradaria rellegir d'aquí a uns anys però crec que El rei Lear m'ha agradat més que les anteriors. No pregunteu perquè, intentaré explicar el que m'ha agradat si em vénen les paraules.

Potser el que més m'ha agradat de l'obra és com està impregnada de decisions fallides però alhora d'amor familiar veritable. No sé, però la manera en que certs familiars, que de veritat es volen, es separen per adonar-se finalment, massa tard de a veure escollit confiar en les aparences porta a moments entendridors de veritat. A això cal afegir-hi tot el joc increïble d'aparences i honestedat a més de la bogeria i el seny. En això últim potser torni una mica a Hamlet, a aquest personatge que es fa passar per boig però que té força seny en les seves paraules, però en el Rei Lear m'he sentit més propera a aquesta bogeria de sobretot el Lear que es veu sense res. I és que realment encara que vingui d'una mala decisió totes les conseqüències que comporta són suficients per entendrir o almenys entendre la bogeria de Lear. La veritat és que entre tots aquestes mentides i veritats enmig de relacions familiars una mica complicades he acabat per ficar-me de ple en els sentiments dels personatges.
És, si més no curiós, com tenim una subtrama gairebé igual d'interessant que la principal que és gairebé un reflex idèntic dels problemes del Lear amb les seves filles però en aquesta ocasió amb altres personatges. El cas és que el conflicte entre aquesta altra família i sobretot la relació entre l'Edgar i el seu pare a més de com el primer li toca també fer-se passar pel que no és jugant de nou a aquestes múltiples perspectives em sembla molt interessant. A més d'això afegir totes aquestes contradiccions, com el paper del bufó que diu la veritat i el rei que està boig, que es torna a donar en la relació en la que un es fa passar per boig i l'altre és cec. Així com aquells moments de bogeria i de ceguesa en els quals són quan veritablement es coneix la realitat. Molt a l'estil de l'ambigüitat de l'Elogi de la Follia (o aquesta és la impressió que m'ha donat a mi, sobretot tenint en compte que estic condicionada per haver-ho llegit fa poc i per a la mateixa cosa).
El final com és d'esperar està ple de mort. No cal que digui que no és spoiler ja que amb Shakespeare en les seves obres més dramàtiques ja se sap que toca (diria tràgiques però les terminologies i jo no ens portem bé i com hi ha problemes amb això per la diferenciació amb la tragèdia clàssica, millor simplement, declaro que sóc ignorant ). I la veritat és que segueixo dient la mateixa evidència que sempre quan parlo de teatre: m'encantaria veure-la representada perquè realment crec que es gaudeix molt més (tot i que suposo que amb internet sempre hi ha solucions si no fos tan vaga). Sobretot en relació amb el final crec que ha de ser molt més èpic la resolució de tot a la representació.

Sobre l'estil només puc dir que llegir traduccions fa que cada vegada em donin més ganes de millorar el meu nivell d'anglès perquè arribi un dia en que m'atreveixi a llegir l'autor en idioma original. La veritat és que és un autor que ha de ser molt complicat en el seu idioma original per a algú que no el domini (ja sabeu més distància temporal més complexitat d'entendre el llenguatge, encara que suposo que llegir a Joyce en anglès també ha de ser horrible). Per això em dóna la sensació de no poder parlar molt d'aquesta qüestió (i per això gairebé em vull escaquejar de ficar-me en embolics). D'acord, ja parlo de l'estil, m'han agradat alguns parlament i recordo particularment algunes converses entre el rei i el bufó parlant del paper de cada un i de qui té més autoritat o menys que són genials.

A nivell de personatges crec que ens trobem amb personatges més representatius d'emocions o situacions universals que persones en si. Tot i així crec que això els dóna més valor si és possible i alhora aconsegueix, en aquest cas, que puguis empatitzar amb ells perquè encara que representin una situació, estat o sentiment alhora tenen alguna cosa d'humans (no sé perquè intento escriure segons quines coses, en fi...). En qualsevol cas m'agrada aquesta manera de presentar a través del Lear els problemes entre pares i fills. I de fet hi ha certa nostàlgia en el pas del temps, al perdre el poder i adonar-se que els fills no van pel mateix camí que els pares, que els menyspreen (o aquesta és la impressió que m'ha donat).
Potser si que és cert que he tingut més problemes per poder saber dels personatges que traeixen la confiança del pare. De les dues germanes gairebé sembla que vulguin reforçar amb tot el que diuen la seva fredor, però poc més m'han dit. En canvi amb l'Edmond si que tenia més esperances que no s'han acabat de complir. Hi ha certa complexitat en ell, i realment el poc que he vist donava per a un personatge completament maquiavèl·lic però m'he quedat amb ganes de més.
Per l'altre costat els personatges que diríem que són "bons" són molt més profunds i plens de matisos i tenint conductes estranyes en certs moments. A més, de nou tot el joc de mentides i realitats que impera l'obra col·labora a donar aquesta impressió.

Resumint, no m'enrotllaré molt més perquè em sento més estúpida a mesura que intento dir alguna cosa amb sentit. Crec que és l'obra de Shakespeare que més m'ha agradat fins al moment i com sempre després de totes les lectures que he tingut d'aquest autor em quedo amb ganes de seguir amb ell, perquè hi ha alguna cosa en les seves obres que em fa necessitar més. A més de tenir aquest avantatge de ser ràpides de llegir.

El millor: estil, temes, ambigüitats entre el fingir i la realitat.
El pitjor: m'he quedat amb ganes de més (crec que no és dolent, tinc molt Shakespeare pendent)


Fins aquí el meu avorriment.

No hay comentarios:

Publicar un comentario