jueves, 17 de septiembre de 2015

Rose Guns Days Season 3 i Last Season, 07th expansion (visual novel)

Hola! Nova visual novel al bloc. En aquest cas us vinc a parlar de les dues últimes parts de Rose Guns Days.
Títol: Rose Guns Days Season 3 i Last Season
Estudi: 07th expansió
Altres obres de l'autor: Umineko no Naku koro ni, Higurashi no Naku koro ni
Precedit de: Rose Guns Days Season 1 i 2
Format original: visual (sound) novel
Adaptacions: manga
Extensió aproximada: les quatre temporades juntes +50 hores
Idioma: anglès (crec que el pròleg de la primera temporada está traduït al castellà)
Contingut Sexual: no

T'agradarà si: et van agradar les dues anteriors, estàs acostumat a l'estil de l'autor i fins i tot coneixent els seus errors t'agrada la manera d'explicar històries, vols alguna cosa amb un argument interessant i complex i bons personatges.
Ni ho intentis si: les dues anteriors no et van acabar de convèncer o els personatges no et van dir res, no t'agrada l'estil de l'autor.

Sinopsi
La tercera part d'aquesta història continua amb les aventures del grup que han format la Zel, la Nina, l'Oliver i el Charles intentant fer-se un lloc en l'organització Primavera. Però no tot és el que sembla i la Zel amaga molt més del que aparenta.

Opinió
Fa gairebé dos anys des que vaig llegir la segona part d'aquesta història així que com podeu imaginar la meva memòria fallava una mica pel que fa a recordar que passava exactament a nivell argumental. El cas és que després de veure la traducció sabia que havia de llegir-ho per no deixar-me una història a mitges però també és cert que ganes tampoc en tenia moltes pel poc que m'importava en aquell moment el que els passés, curiositat si que em quedava i és cert que sent de l'autor Ryukishi07 sabia que al final acabaria caient ja que per molt que tingui errors d'estil segueix tenint una gran capacitat per explicar històries (i que voleu que us digui, és l'autor d'Umineko que és una de les obres de les qual he estat més obsessionada). Però encara que a l'autor li tingui molt d'afecte també és cert que els dos primers episodis encara que no m'avorrissin i no estiguessin malament tampoc m'havien arribat a impactar així que no sabia molt bé que podiaesperar. Ha estat una gran sorpresa trobar-me amb certes escenes, morts i personatges que han tornat a confirmar-me que l'autor, tot i que segueix tenint coses a polir, val la pena llegir-lo.

La història no pertany a un "gènere" concret. Em sembla molt curiós com tot i queés un drama, en altres té aspectes més de comèdia i de quotidianitat alhora que de ucronia (novel·les que juguen amb la història i plantegen una realitat diferent que es donaria si hagués passat una altra cosa a la qual ha passat realment i desenvolupa aquesta realitat alternativa, el típic exemple és que hagués passat si els nazis haguessin guanyat la segona guerra mundial) però que alhora sembla tenir intenció de representar coses de la nostra realitat, a més de tenir acció i voler ser una mena d'història de màfies i les seves intrigues polítiques. Amb tot això vull dir que és difícil classificar aquesta obra i depenent del que trobis que és més important pot ser que surtin interpretacions molt diferents de perquè serveix l'obra o quin sentit té.
Una de les parts que més em crida l'atenció és la nacionalista. Si tingués una mica més d'idea de la situació del Japó crec que podria donar més indicacions sobre què nassos està dient amb tot això l'obra. Perquè amb totes les descripcions de japonesos, xinesos i americans segueix sent curiós que ressalti la necessitat de reivindicar la cultura pròpia, de no deixar-se envair. És cert que la història planteja una realitat fictícia on els japonesos han estat envaït per xinesos i americans, però normalment en aquest tipus d'obres, així com en la ciència ficció en general es busca que a través de l'allunyament de la realitat que coneixem contemplem una mica de la mateixa des d'una altra perspectiva i per això és un bona manera de criticar certs aspectes. El cas és que segueixo sense saber molt bé si la sensació de manca de context que tinc és real o si no és així. En relació a si els japonesos se senten o no amenaçats culturalment per altres potències l'única cosa que puc atrevir-me a dir (però per favor, tingueu en compte que no tinc ni idea d'això) és que com en molts altres països allò anglès o americà sembla en part ser més respectat que allò propi i bé, és cert que el japonès és una llengua molt pervertida per l'anglès així que a aquest nivell pot ser que la apel·lació al nacionalisme o a interessar-se per la cultura pròpia no sigui tan estranya.
Però en fi ignorant les teories sobre el context real o no que puguin tenir algunes de les idees la veritat és que Rose Guns Days segueix destacant per ser un drama amb personatges molt carismàtics, amb molta nostàlgia pel passat i que es caracteritza per transmetre una sensació d'impotència per tots els conflictes dels personatges. Crec que és precisament la impotència dels personatges per millorar el món que fa que sigui difícil no empatitzar amb ells. El cas és que si bé en un principi sembla que tot sigui feliç i hi hagi esperança no triguen a tornar els problemes i de vegades amb conseqüències funestes.
De fet em fa gràcia recordar que en la meva ressenya de la segona part de la història em queixava que l'autor semblava no voler matar ningú. Bé, es veu que a partir de la tercera se li passen les manies i ens deixa a tots amb ganes de tornar als dies feliços, que per molt irreal que ens sonés tot, semblava que els personatges eren invencibles. Perquè si hi ha alguna cosa que se li dóna bé a l'autor és canviar el tipus d'escena o to de la seva obra, l'inici del que és pròpiament allò "nou" de la tercera part és gairebé una comèdia romàntica amb parelles agradables que encara que tinguin poc espai fa que vulguis saber més de la seva vida i d'aquest ambient familiar que es crea en ells l'únic problema és que estan al mig de màfies i en el punt de mira de cert personatge que farà que tot canviï a escenes d'acció amb molt drama i tornin a les intrigues polítiques. Així que no us fieu de les escenes agradables d'aquest autor, sempre acaba trencant la felicitat, sempre.
Potser un dels punts que més m'ha interessat des del principi és com s'ha arribat a la situació del present on la Julie està escoltant tota la història. I he de dir que la identitat d'ella m'ha sorprès, és cert que és un gir argumental bastant bàsic tenint en compte la història però a mi m'ha agafat desprevinguda. A més que li dóna sentit a perquè li estaven explicant tot. Tot i això el final deixa una mica decevut perquè tot queda obert, d'acord potser el conflicte central acabi en un bon moment però deixa un munt de personatges sense saber que els passarà i personalment moltes parelles que m'hagués agradat que es formessin (i un de les grans incògnites del joc, amb qui va tenir fills el Wayne?).

L'estil és problemàtic. No puc dir que Ryukishi07 escrigui malament (encara que tenint en conte que estic llegint una traducció de fans no crec que es pugui dir gaire sobre el tema) perquè respecto la seva habilitat per crear personatges que en poques línies t'has cregut i necessites més d'ells a més de la manera en què canvia el to de les seves escenes (de sobte comèdia, drama, ara una explicació llarguíssima sobre perquè no van bé segons quins plans) fent que aquesta transició sigui natural. Crec que és molt complicat aconseguir canviar de to constantment i no estranyar al lector així que ho admiro. Tot i això el to de les obres d'aquest autor sempre és massa "emotiu". M'explico, el narrador sembla estar més emocionat que els mateixos personatges o exagerar tot més del normal. Si t'estan explicant una baralla on els personatges es salven de casualitat el narrador ho exagera encara més i de vegades cau una mica en intentar donar interpretacions sobre el que passa. Em cansa una mica que sigui tot tan extrem i que moltes vegades et marqui amb quins ulls has de veure a certs personatges. No està tan malament quan passa a un estil indirecte lliure en què es reconeixen les veus i certs personatges però aquesta ambigüitat en aquest cas fa que sembli que el que et parla en la majoria d'ocasions és un narrador bastant moralista.
Un altre problema que tinc són les escenes d'acció. De veritat que quan les escenes d'acció són substituïdes per uns mini-jocs de fer clic a la pantalla és potser la millor decisió perquè així no cau en l'exageració de les accions de les baralles. Quan ho fa tenim aquests moments del Leo que ja vèiem a la primera part i que en l'última tornen amb certa escena amb un para-sol que a mi em sembla que tanta exageració no era necessària, però en fi.

La banda sonora m'agrada en general perquè li dóna un toc d'ambientació i perquè un estudi que prioritza la música als gràfics sol tenir diversos temes. Potser m'hagués agradat algun més, però en general tant a nivell d'instrumental com cantats estic encantada amb el que m'han donat. Em quedo amb el primer opening davant aquest segon, però us deixo el que toca en aquestes parts i una cançó del final.


Els gràfics són agradables sense més i he de dir que m'agraden quan surten de fons imatges dels personatges en el minijoc de fer clic a la pantalla (ho sé, no m'explico). És cert que de vegades no se sap qui és qui a la primera però és entretingut intentar endevinar-ho.

A nivell d'estructura és curiós notar com les "season" no són tant temporades com jo creia sinó estacions (sí, problemes de traduccions mentals meves). És a dir que fa servir el típic sistema simbòlic d'associar cadascuna de les estacions a un estat d'ànim en aquest cas en relació al Primavera que com podeu veure té un nom que també és una estació de l'any (o almenys és una teoria que he llegit fa poc i que li dóna més sentit que el significat de temporada). Almenys és digne de ser esmentat.

Els personatges són per a mi potser un dels punts forts de la visual novel per ser tots ells carismàtics d'alguna manera. Segueixo pensant que la Rose i el Leo que se suposa que tenen un pes gran en la història no acaben de ser del tot del meu gust. Sobretot el Leo és el típic heroi que tot li acaba sortint bé que té una personalitat alegre i despreocupat però que en el fons es preocupa pel que importa i que sempre surt il·lès. En aquest cas crec que en aparèixer i desaparèixer és el millor que pots fer perquè segueixi sent una llegenda. Estic convençuda que d'haver-lo aguantat durant les quatre parts m'hagués cansat de veure com n'és de perfecte durant totes elles, encara que potser hagués estat més interessant perquè s'hagués desmitificat. La Rose en canvi encara que segueix sense ser sant de la meva devoció evoluciona a través de totes les parts i ho fa per bé. Tot i que és cert que de principi a fi segueix sent la típica persona que s'ha vist embolicada en unes circumstàncies que li vénen grans.
Potser el grup de Zel i els altres tres acaben tenint menys importància del que haurien. Ella al principi de la tercera part si que té la seva rellevància amb certa revelació, però crec que encara amb això no s'acaba de portar bé aquesta segona cara. Pel que fa als altres tres crec que mereixien molt més protagonisme i sembla que l'únic que acaba per tenir importància és l'Oliver i no precisament pels seus mèrits com a personatge.
En canvi els nous que ens presenten en la tercera part Keith i Alan m'han caigut tots dos força bé. Crec que als dos se'ls arriba a comprendre bastant i, encara que segueixo pensant que les seves relacions són massa curtes perquè tinguessin un desenvolupament més natural, he de reconèixer que tots dos m'han convençut en les seves relacions.
També el Richard em sembla un personatge si més no interessant. És cert que pot ser que caigui en molts problemes, vull dir odio el recurs de donar mig spoilers com predicció del que podria passar. En fi, és interessant el seu canvi però em fa la sensació que la caiguda del personatge no està del tot ben feta.
Potser un dels personatges amb qui més simpatitzava i que m'ha fet ràbia no saber més d'ell és en Wayne. Ja no només saber amb qui s'ha emparellat, en sí ell em queia bé i em feia gràcia, necessitava més Wayne.
La Jeanne és agradable sense més però tampoc és un personatge que destaqui tant com podria. Potser té interès per la seva jo del present però no acaba tampoc d'explotar-se tot el potencial.
Per cert, se m'oblidava el Gabriel, feia temps que algú em queia tan malament i tenia tantes ganes de matar algú. Vull dir, acostumo a tenir simpatia pels dolents però aquest suposo que és poc probable que agradi a algú i si, suposo que és una cosa bona a remarcar (sentir odi per personatges ficticis, alguna cosa bona, sí, suposo que sí...).

Resumint, és una història entretinguda que en general estic segura que tothom pot trobar-li alguna cosa que li agradi i que jo he gaudit molt sobretot a nivell d'escenes dramàtiques. Tot i així és cert que l'estil de l'autor té alguns errors greus que alguns us poden fotre una mica o molestar més que a mi. No obstant això per a mi l'autor aconsegueix obrar la seva "màgia" i fa que no em fixi gaire en els errors a més de deixar-me contenta amb els personatges, resultant així, que en acabar l'obra amb el seu final bastant qüestionable, em quedi amb la part positiva, que la veritat és que volia saber més dels personatges perquè m'havien agradat.

El millor: és entretinguda, el canvi de to freqüent fet de forma natural, té escenes bones i a nivell d'història en cap moment perd l'interès i té una mica de complexitat
El pitjor: l'estil de l'autor en algunes ocasions, alguns dels personatges tenen defectes a nivell de construcció.


Fins aquí el meu avorriment.

No hay comentarios:

Publicar un comentario