viernes, 4 de septiembre de 2015

La marquesa de Gange, Marqués de Sade (llibre)

Un llibre nou al bloc!
Títol: La marquesa de Gange
Autor/a: Marquès de Sade
Altres llibres de l'autor/a: Las cien jornadas de Sodoma, Justine.
Pàgines: 227
Format original: llibre

T'agradarà si: vols una novel·la sobre la corrupció d'una ànima pura escrita de forma irònica, vols un atac contra l'Església, t'agraden les paròdies i coneixes les novel·les edificants tipus Pamela i pots entendre que això és una paròdia.
Ni ho intentis si: no t'acaba d'agradar l'estil de Sade, no tens interès en una paròdia sobre novel·les morals escrita amb un estil arcaic.

Sinopsi
La marquesa de Gange és una jove adornada amb totes les virtuts (perquè en Sade, tant les virtuts com els vicis només es manifesten en els seus casos més extrems) i casada amb un home igualment encantador, a la qual el destí no deixa de perseguir amb tristeses. El seu cunyat, que és sacerdot, la desitja i la persegueix contínuament, retenint-la fins i tot contra la seva voluntat. Ella es resisteix i aquest tira i arronsa entre els dos dóna origen a un argument en què la pobra marquesa es veu cada vegada més assetjada i el seu cunyat es torna cada vegada més insistent. (extracte traduït d'una edició d'El aleph)

Opinió
Aquest és un llibre que no pensava llegir tan aviat però que per coses (exactament el motiu es que em forço a llegir llibres perquè sóc així de masoquista) el vaig agafar pensant en tot moment que Justine tenia millor pinta que aquest, però com era curt no m'importava massa posar-me amb ell. Tot i així la veritat és que aquesta lectura se m'ha fet bastant pesada, potser no era el moment, però m'ha costat més del normal i encara que li puc trobar alguna cosa que no està malament no m'ha convençut massa. En aquesta ocasió ja havia llegit un llibre de l'autor, Las 120 jornadas de Sodoma que si us sóc sincera va ser només per morbo l'interès que vaig tenir així que potser en aquest llibre esperava trobar més coses en la línia de l'anterior i òbviament no és exactament això el que hi ha.

La història segueix la premissa d'intentar desviar la noia innocent i virtuosa i portar-la al costat del mal així que bàsicament l'únic interès que pot despertar en el lector és el de saber fins a quin punt arribarà o si ella caurà. Però en general a nivell argumental pot ser bastant desesperant si l'únic que busques és que passin coses. En qualsevol cas suposo que el més rellevant no està precisament en el que passa sinó en les implicacions que hi ha al llibre.
Em refereixo sobretot al fet que puc imaginar a l'autor passant-s'ho molt bé amb certs comentaris sobre la moral i l'església que són completament irònics encara que al principi pugui passar com una novel·la moral (si no coneixes l'autor, és clar) però a mesura que vas llegint per molt que es remarqui com n'és de pèrfid l'abat i com de virtuosa és l'Euphrasie t'adones del gran sarcasme que hi ha en tota l'obra. El problema per mi és que entenc el punt de vista que l'obra sigui una paròdia de les novel·les edificants en què, per dir-ho d'alguna manera, tot acabava de la manera més moralment correcta possible i aquí ens trobem una història que figurant-se com una d'aquestes no deixa d'estar impregnada per la perversió dels plans de l'abat malvat, però tot i que sé que és una paròdia, hi ha moments on es veu clarament l'autor simulant el to de la novel·la moralista, però de vegades precisament per això un es pot cansar. Vull dir, sé que està parodiant precisament aquests parlaments de oh la moral oh déu, però algú com jo que per descomptat no és el públic al qual va dirigit l'obra (sobretot tenint en compte el pas del temps pel mig) li pot costar de vegades empassar-se tots aquests discursos (encara que segueixo pensant que l'autor, simulant totes aquestes idees que detestava s'ho devia passar molt bé escrivint-ho i burlant-se).
En qualsevol cas si hi ha un moment on podem adonar-nos sens dubte de quin tipus d'obra estem llegint són en el final que li depara a l'Euphrasie però també en l'apatia del marit cap a ella, que encara que al principi semblés que la seva relació fos més intensa em sembla molt curiós com a mesura que va passant el llibre el personatge va tenint menys reaccions o interessos. Vull dir que encara que tot sigui presentat com el tradicional conte moralista a mesura que avancem veiem ja a nivell d'argument que no ho és (oh, per favor que espessa que estic).

L'estil com deia abans en intentar imitar obres moralistes pot arribar a ser pesat sobretot tenint en compte que els mortals potser no veiem tan ràpidament la ironia del llibre així que a mi se m'ha fet una mica farragós. Però en fi si sabeu veure-ho amb més humor és un llibre curiós que encara que a mi m'hagi costat una mica es pot llegir ràpid i és curt, si us interessa l'autor depèn de amb quines intencions aneu (si voleu veure perversions les jornades millor) no està malament.

Els personatges estan fets de la forma típica del tipus de novel·les que paròdia. És a dir, són personatges maniqueus, o són molt bons i perfectes o malvats i pèrfids (repeteixo tant la paraula perquè en el llibre no parava de llegir-la així que disculpeu-me). El cas és que tenim a la ximple, vull dir innocent i virtuosa de Euphrasie que representa la voluntat incorruptible tan poc creïble i aquest tipus de personatges que de tan bons que són cauen en l'estupidesa. En canvi l'abat és el maquiavèl·lic que no para d'ordir plans per fer que caigui en desgràcia. Em sembla que és d'aquests personatges que en altres novel·les destacaria el doble però en aquesta no acaba de dir-me massa per només ser “el dolent”, simplement.

Resumint, i disculpeu que no tingui molta inspiració per parlar-vos del llibre, com a paròdia de les novel·les moralistes o crítica de l'Església en general està bé, però més enllà d'això es pot fer pesada i si no estàs amb massa ganes (com jo fent la ressenya, però és un secret, no l'hi digueu res a ningú) potser se us faci pesada com a mi.

El millor: crítica i paròdia.
El pitjor: a part d'això (que no dic que sigui poc) no crec que hi hagi res que puguis gaudir.

Fins aquí el meu avorriment.


Ara mateix estava pensant en la meva adorada Càndid o l'optimisme i realment penso que la vaig gaudir només pel fet que era una paròdia, però suposo que en aquest cas necessitava alguna cosa més per convèncer-me.

No hay comentarios:

Publicar un comentario