miércoles, 2 de septiembre de 2015

Kono yo no Hate de Koi wo Utau Shojo Yu-No, Elf (visual novel)

¡Nova visual novel al blog!
Títol: Kono yo no Hate de Koi wo Utau Shojo Yu-No
Significat del títol: La noia que canta a l'amor a l'abisme del món, YU-NO
Estudi: elf
Altres obres de l'autor: Eve:burst error, Desire
Format original: visual novel (més aviat és una aventura gràfica o point and click)
Adaptacions: una ova (diuen que no val la pena)
Extensió aproximada: 30-50 hores (llarga)
Idioma: anglès
Contingut Sexual: sí
Enllaços d'interès: https://vndb.org/t2459 (una guia, feu-vos un favor i si voleu jugar seguiu una guia)

T'agradarà si: busques una visual novel amb elements d'aventura gràfica o no t'importa gaire haver d'estar tota l'estona buscant el lloc on has d'anar, busques una història sobre viatges en el temps, no t'importa un inici lent.
Ni ho intentis si: no suportes la jugabilitat típica de les aventures gràfiques, prémer a la pantalla tota l'estona buscant coses o canviant de localització, no t'agraden els gràfics antics per algun motiu.

Sinopsi
El Takuya és un estudiant el pare del qual, un historiador de renom ha mort fa poc i que es veurà involucrat en una de les seves investigacions. El seu pare havia estat treballant amb una teoria sobre mons paral·lels i li deixarà un estrany aparell que se suposa que serveix per viatjar entre ells. ¿Potser el seu pare s'hagi perdut en un d'aquests mons?

Opinió
Aquest és un dels pocs clàssics de les visual novel que ha tingut una traducció a l'anglès. Per clàssic en aquest cas heu de tenir en compte que aquesta obra és de l'any 1996, que comparat amb altres formats seria molt recent però en el cas d'aquest, considerant que les primeres són de l'època dels 80 més o menys tenir una traduïda a l'anglès de finals dels noranta és suficient motiu per a parar-li esment. També m'atreviria a dir que és ja un clàssic per tot el que fa al gènere, la complexitat de la seva història que encara ara ens pot impressionar i per com està valorada com una dels millors eroge pels japonesos. Només diré que en un top basat en les puntuacions de la pàgina erogamescape (una mena d'enciclopèdia en línia amb tots els eroges on tothom que s'inscrigui pot votar les vn que ha jugat) de la qual va sortir un top 100 millors eroge des de 1994 a 2011 i el que va quedar en segona posició va ser aquest. Tenint en compte que és un joc antic que encara tingui tan bones puntuacions fa pensar i la veritat és que tenint en compte com la història és una gran fumada ho entenc. De veritat, si us agraden les bogeries, les teories de mons paral·lels, els finals amb resolucions cadascuna més extravagant i ambiciosa que l'anterior, endavant, aquesta és una història que no us podeu perdre.

El primer que crida l'atenció de la visual novel és que no és purament aquest gènere i s'inscriuria més en una aventura gràfica, d'aquestes de fer clic a tot arreu i moure't per un mapa fins a la sacietat buscant per tot arreu esperant trobar-te amb algú i que l'argument evolucioni. Si us plau, si no voleu sacrificar la vostra vida sencera, abans d'endinsar-vos a Yu-no fer-vos un favor i busqueu una guia, de veritat que us aneu a estalviar haver de tornar una i altra vegada a fer el mateix. Què vull dir amb això? Bé, el sistema de joc de Yu-no té les seves parts bones i dolentes, però entre allò dolent hi ha un sistema de guardat que us pot desesperar. D'una banda pots anar guardant el teu avanç de la forma habitual però només en una "ranura", però després cal integrar el sistema de joies que són una mena de punts de guardat que crees quan tu vols els deixes en cert moment en el joc per poder tornar a ells després que continuïs endavant i arribis a un final i així tornant a aquest punt de guardat per optar per un altre. El problema no és tant que hagis d'anar posant moltes joies per continuar endavant, sinó que si t'equivoques en alguna cosa i ja has guardat de la forma habitual com no hagis posat una joia prop et toca tornar a recórrer tota una extensió de temps i llocs que es fa molt pesada i el pitjor de tot, que no pots saltar. Ara estem molt acostumats a la fabulosa idea de la funció de passar text ja llegit, però aquí com hi ha la interacció d'haver d'anar canviant de lloc et toca anar canviant de lloc contínuament de forma repetitiva i pesada.
No obstant això no puc queixar-me del tot pel sistema de joc que pot resultar incòmode per al jugador perquè la relació lúdic-narrativa està molt ben feta (oh, Dayo, quin mal que has fet). Vull dir amb això que el sistema de joc és part de la història i la història es basa en el sistema de joc. No tinc ni idea de si Yu-no va ser de les primeres visual novel que se li va ocórrer que la capacitat de decisió del jugador i de poder veure dues o més versions implica una lògica de teoria dels mons paral·lels però per descomptat és la que porta a la màxima expressió aquest concepte que després s'ha fet servir tantes vegades en vn (sembla que una visual novel amb una mica de fantasia o ciència ficció està destinada sempre a la teoria dels mons paral·lels per explicar-se a si mateixa, que en part té lògica i en part pot cansar). Encara que hi ha obres posteriors que fan un bon ús dels mons paral·lels en aquest cas hi ha un esforç increïble per donar-li sentit a gairebé tot el que constitueix el joc, el mapa que veiem per guiar-nos a través de les diferents decisions i finals que hi ha té molta rellevància després en l'explicació final i fins i tot aquestes joies que creen punts per desar són crucials i si us doneu compte la forma per desar normal és un mirall recordant cert altre artefacte. En qualsevol cas tots aquests detalls estan molt ben fets i encara que puguem queixar-nos que és un joc que a la mínima pot costar o avorrir per la repetició, tot està fet perquè tingui sentit i això pot compensar-ho.
Un altre punt que cal esmentar de la jugabilitat són per a mi les endevinalles. No són la típica endevinalla per omplir, són complexes i si per casualitat no trobeu cert portàtil amagat o no mireu l'opening de la visual novel (de veritat, esperar-vos a que surti abans de passar a la pantalla d'inici) poden ser impossibles (o si no mireu la guia clar). Però en fi als que us interessi la lògica que hi ha darrere de les endevinalles hi ha un passatemps que es diu puzle japonès que us pot ajudar (jo ja el coneixia abans de llegir Yu-no així que anava amb avantatge).

Passant a la història en si (això quedarà llarg, es veu a venir) m'agradaria comentar que l'acció transcorre en dos dies (sense tenir en compte el pròleg i l'epíleg) el que fa que limiti bastant tant el desenvolupament de personatges com les accions possibles. No em malinterpreteu, aquesta limitació d'acció en aquest cas està molt ben aprofitada perquè en certs llocs de dia o de nit passen certes coses comunes en totes les rutes el que fa que el món tingui uns conflictes que sempre es donen independent de la ruta a la qual estiguis i la diferència està en quin conflicte se centra el protagonista. El cas és que això que causa la molesta repetició que comentava abans també és cert que crea uns dos dies bastant coherents i una lògica interna de la història molt ben feta.
Ja entrant una mica més al moll de l'assumpte m'enrotllaré una a una en les rutes i en l'epíleg més boig que he tingut el "plaer" de llegir.

Mitsuki/Eriko. Aquesta és la ruta que recomanen llegir primer i no està malament a nivell de misteri i intriga, deixa moltes incògnites obertes però alhora et presenta algunes de les claus per entendre més endavant les motivacions de certs personatges. El cas és que no és res de l'altre món però acaba amb certes revelacions que et donen ganes de continuar llegint per veure com encaixarà exactament tots això dels mons paral·lels. Per a mi el major problema que té no és tant el nivell d'interès que té, a mi en general tota la visual novel se m'ha fet una lectura amena, el problema per a mi ve més aviat dels personatges que en aquest cas només l'Eriko té algun interès i tot el passat més descontrolat del protagonista no s'acaba de mostrar del tot bé.

Ayumi. Una ruta que intenta anar a allò més emotiu i que per a mi, en aquest aspecte, fracassa de manera estrepitosa. Potser a nivell de seguir desvetllant punts d'interès per a la trama, sobretot basant-nos en tot el que fa referència a la companyia on està treballant, que estan investigant realment, amb quin objectiu i en general això segueix sent interessant (de veritat que a nivell de intrigues i d'intentar saber que està passant realment Yu-no m'ha semblat que es deixa llegir molt bé). El problema és que encara que s'insisteixi en la relació ambigua entre l'Ayumi i el protagonista des de l'inici no m'ha convençut en absolut, entre ells no em sembla que hi hagi gairebé res i en l'únic moment emotiu que se suposa que hi ha a la ruta quan hi ha certa desconfiança no vaig sentir res per culpa de que està molt mal fet.

Mio. Potser aquesta és la ruta que més m'ha agradat sense comptar l'epíleg. El cas és que aquí el desenvolupament va més cap a la investigació de les llegendes de la muntanya estranya que hi ha a Sakamichi, en conèixer exactament que va passar allà si hi ha algun vestigi d'aquesta raça estranya que ja havia investigat el pare de Takuya i en general no hi ha moment que no sigui interessant. A més en aquesta ruta trobem dues de les endevinalles que li donen un altre toc interessant. Novament potser la relació entre la Mio i el protagonista semblaven voler-la fer més profunda o interessant del que acabat sent. He de dir que la Mio com a tsundere no estava malament i com enamorada del Takuya també tenia potencial que acaba no sent aprofitat amb un protagonista que no acaba de sentir res i per un desenvolupament nul, de veritat que si la visual novel hagués donat més importància a les relacions entre personatges hagués estat tot un què, sobretot tenint en compte que els personatges per separat, encara que siguin en ocasions estereotipats, no estaven malament però a nivell de relacionar-se és molt buit el que ens trobem.

Kanna/Kaori. En aquesta ruta també a nivell de misteri sabem una mica més de la pedra estranya del joc i avança una mica cap a la resolució. Si bé quan et enfoques cap a laKaori no és molt memorable en el cas de fer-ho en la Kanna ens trobem amb unes expectatives que no es compleixen. Durant tot el joc sembla que la figura de la Kanna portarà molts misteris i té molt darrere i al final no trobem res de l'altre món, la relació entre tots dos no acaba de desenvolupar-se a part d'aquesta estranya atracció que es tenen i es queda en un personatge més aviat fluixet. La veritat és que pot ser que sigui una de les grans decepcions de Yu-No per com et presenten el personatge creant-expectatives que no es compleixen.

Epíleg. (pot contenir spoilers, llegir sota propi risc)
Aquí ve la part que per a alguns pot resultar que sigui la gran decepció o el millor que pots trobar. Però m'estic avançant, per a mi l'epíleg comença tenint un defecte o una virtut depenent de com ho miris. La transició entre la història principal i l'epíleg em sembla massa directa, no hi ha manera de acostumar-se a aquest canvi i alhora és cert que per entendre quina és la connexió en tot et dóna ganes de seguir llegint sobretot perquè abans d'entrar al epíleg hi ha un munt de coses que no s'han resolt així que vas molt perdut quan comences a llegir aquesta part.
Potser l'epíleg sigui el que més humanitat m'ha tramès. Fins a cert punt m'he arribat a convèncer de la vida familiar idíl·lica (que feia olor a desgràcia des del minut u) però també és cert que l'autor tenia pressa i t'explica quatre anys en poques línies. Crec que hi havia potencial per donar més humanitat als personatges, la relació entre la Sayless i el Takuya mereixia més i sobretot la Yu-no per a mi presenta certs problemes amb la seva relació amb el seu pare. En qualsevol cas tenim una mena de quotidianitat que no dura massa (i que si ho hagués fet hagués tingut més impacte en el lector) després d'això una part de venjança en la que per a mi no es s'acaba de desenvolupar del tot la relació entre la Yu-no i el seu pare o no de manera que entenguem certa cosa. Per acabar amb les anades de l'olla gegants i el que potser és el que val més la pena aturar-se a comentar.
La resolució de tots els mons paral·lels amb un origen d'un món d'allò més peculiar (parlo de Della Grantia, per si algú s'ho pregunta), amb una de les explicacions més extravagants que he llegit des de fa temps. No és que sigui genial o d'aquelles que te les creus a la primera, és d'aquelles que et fan pensar en quines condicions estava el que ha creat la història, com s'ha fumat i quin tipus de droga, però un cop passat aquest primer contacte arriba una interpretació que intenta ser menys pseudo-científica i que aposta per allò "històric". De fet una cosa que des del pròleg em va cridar molt l'atenció i positivament de Yu-no és que tingués un enfocament històric dels viatges en el temps. Per que és cert que si es viatja en el temps caldria repensar la definició d'història i en aquest cas la solució del joc a aquest conflicte és intel·ligent aposta per un perspectivisme (cada un veu la història des del seu punt de vista temporal) però creant una mena d'artifici de com serien totes les possibilitats que seria alguna cosa així com una perspectiva nivell Déu.
M'encanta una de les converses del final amb l'Eriko que li parla de que la ciència mai no podrà escapar de les imperfeccions de l'ésser humà, de la seva subjectivitat i de com el món avançava cap a un intent d'aconseguir l'objectivitat pura i allò que anomena “Déu”. Potser la resposta que dóna a això al final pogués semblar que estigués arribant a l'objectiu però crec que no acaba de ser-ho per com els protagonistes estan en un estat estrany, eteri, lluny de la societat que fins a cert punt no sabem si a això se li pot anomenar "humanitat". En qualsevol cas és un final digne de veure independentment de si el trobes molt boig o no, la metàfora de la llavor i l'arbre és curiosa tenint en conta tot el que se'ns ha explicant abans (per cert, sóc l'única que va pensar molt en Rewrite, que guarda certa semblança al final de Yu-no?).
Per cert el paper del pare en el joc també és digne de ser comentat. Al principi sembla que serà determinant en el misteri final i que serà la causa de tot, és com l'objectiu inabastable i jo pensava que el joc s'anava a enfocar més en descobrir coses d'un pare que no coneixia realment quan no acaba sent això. Després el pare acaba sent com una mena d'observador del món, gairebé sembla que estigui en el paper de l'autor o del lector.
Ja passant a temes més mundanals he de parlar que la relació entre la Yu-no i el Takuya no em quadra, res. Crec que tirant cap allò familiar tot hagués anat molt millor, però bé, entenc que vulguin posar-li aquest to més dubtós, però si vols que hi hagi incest, si t'ho demanen perquè vendrà més o el necessites, almenys dóna-li una explicació, intenta que sigui una mica més creïble i no que el lector hagi de pensar que t'han obligat o alguna cosa.

Deixant enrere la història en si vull parlar de l'estil de l'obra. Potser un dels meus problemes és que sabem poc de com se sent el protagonista, és una història molt enfocada en l'argument, en les coses que passen així que suposo que és normal que no hi hagi molta profunditat en el que li passa pel cap al personatge, però d'aquí a que només de tant en tant hi hagi una ordre per pensar i així que el protagonista tingui un moment per pensar en les seves preocupacions...
En qualsevol cas l'estil té la virtut que en general no diu més del necessari així que tot va ràpid i que en moltes ocasions hi ha humor, pot ser que moltes vegades sigui una mica ximple, però jo sóc de les que s'han entretingut sempre en les aventures gràfiques ordenant al protagonista a fer coses rares o intentar que busqui en llocs estranys. El típic exemple és quan estàs buscant algú fas click al cel i et diu alguna cosa així com "oh, l'han raptat marcians, està en una nau espacial", de seguida et diu que òbviament no pot estar en el cel, però em feia gràcia veure que m'anava a dir. A més d'això en moltes ocasions el protagonista trenca la quarta paret per donar-te la culpa per fer-lo actuar de certa manera.

Els gràfics per com són d'antics no estan gens malament i les cgs les he trobat bastant agradables. Potser sobra molt que en gairebé totes hi hagi unes calces gratuïtes, perquè ensenyar les calces de les noies és gratis i els escots que mostrin tot també tenen força protagonisme. Però en fi, és un eroge, està dirigit a una audiència masculina excitada així que és normal. Així com totes les escenes de sexe innecessari que hi ha en tots els casos ja que les relacions no estan gens ben fetes, però com deia abans, és un eroge, les escenes de sexe gratuïtes no són res de nou (encara que en aquest cas Yu-no no ho necessiti).
La música és la típica feta amb ordinador, de vidojuegos antics (sé que hi ha maneres més correctes d'expressar-ho però ara mateix no em surt). En qualsevol cas no destaca massa (potser perquè a mi aquest tipus de so tampoc m'acaba d'agradar del tot) però hi ha alguns temes que no estan malament, us deixo aquí un recopilatori.

Els personatges per a mi, com he mig deixat intuir són el problema de la visual novel. Si per vosaltres no és important que les relacions es defineixin i que hi hagi bona interacció entre els personatges és cert que teniu un argument que us pot oferir molt i que encara amb aquesta pega val la pena per si sol, però a mi em fa una mica de ràbia que no hagi arribat a ser tot el que podria per aquestes relacions que m'he cregut poc.
També el Takuya crec que tenia més potencial i que acaba sent el protagonista típic, amb un sentit peculiar de l'humor que jo agraeixo, intel·ligent i amable (encara que no ho reconegui). En qualsevol cas per a mi falla una mica la part d'intel·ligent, ho és i en converses per descomptat ho demostra però hi ha vegades que li poden els sentiments o les ganes de no creure alguna cosa i triga molt més que el lector a adonar-se de coses òbvies, cosa que sempre resulta molt frustrant.

Resumint, i no m'allargo més perquè això ja està sent la ressenya més llarga fins al moment, Yu-no és una visual novel que tot amant de les històries complexes argumentalment, de les anades de l'olla amb ciència ficció i d'idees una mica estranyes, i sobretot de les visual novel hauria de donar-li una oportunitat. Entenc que el sistema de joc i l'antiguitat del mateix poden tirar enrere, però encara que no estigui entre les meves preferides crec que és una obra especial, que val la pena llegir-la i que fins i tot m'ha arribat a enganxar.

El millor: les bogeries, aquest epíleg tan especial, l'argument en general, l'estructura.
El pitjor: els personatges i sobretot les seves relacions entre ells m'han semblat poc creïbles.


Fins aquí el meu avorriment.

No hay comentarios:

Publicar un comentario